Mor Vincenzo Cerami, deixeble, col·laborador i amic de Pier Paolo Pasolini

July 19th, 2013 No Comments

Una de les darreres entrevistes que va concedir apareix publicada al catàleg de l’exposició Pasolini Roma.

Fa uns dies va morir l’escriptor i guionista italià Vincenzo Cerami (1940-2013), conegut arreu perquè va ser candidat a l’Oscar el 1999 pel guió de La vida és bella de Roberto Benigni. “Cerami va descobrir la literatura de la mà de Pier Paolo Pasolini, que va ser professor seu a l’escola” –explica el periodista Eusebio Val a l’obituari de La Vanguardia del dia 18 de juliol de 2013.

Per la seva condició de deixeble i, posteriorment, d’assistent de realització de Pasolini, el comissari de l’exposició Pasolini Roma, Alain Bergala, va entrevistar-lo el gener de 2013 quan ja estava molt malalt. La transcripció de l’entrevista apareix publicada al catàleg de la mostra que es pot adquirir per 30€ a la Llibreria Laie – CCCB.

A continuació transcrivim alguns fragments d’aquesta entrevista a mode de tast però, sobretot, us animem a llegir-la íntegrament.

A la pregunta d’Alain Bergala sobre què va representar l’arribada del professor que es deia Pasolini quan feia secundària a Ciampino, Cerami respon:

“Som al 1951 i de cop arriba un professor molt jove, que tenia vint-i-nou anys, amb un parlar d’àngel, molt lleuger. [...] Era molt diferent dels altres professors, que eren severs, austers. En canvi ell era com nosaltres, fins i tot anava una mica vestit com nosaltres: portava corbata, perquè un professor de lletres n’havia de portar per força, però l’americana que duia era una mica vella, la corbata era grisa, trista. Entre altres coses jugava a pilota molt i molt bé, de manera que nosaltres esperàvem l’hora del pati [...]. No ens ensenyava únicament llatí, història i geografia, sinó també com havíem de posar el peu per centrar.[...] Ens va fer estudiar amb esperit de divertiment [...]“.

Bergala també li pregunta per la seva relació professional amb Pasolini. Entre moltes altres coses, Cerami li explica que “vaig començar a treballar amb Pier Paolo al cinema, primer com a assistent voluntari, anant al plató durant el rodatge de L’Evangeli segons Mateu, i després a Ocellots i ocellets com a ajudant de direcció. També el vaig ajudar a escriure Teorema. No és ben bé que l’ajudés: ell parlava, jo ho enregistrava en un aparell Philips i després ho transcrivia. Si hi havia punts que no em quedaven clars, els repassàvem. En explicar-m’ho reflexionava i enriquia el text, i aquesta col·laboració em va servir per entendre com es fa un guió. Al plató havia après la síntesi del relat cinematogràfic, el llenguatge del cinema. Després vaig continuar pel meu compte. Vaig fer d’ajudant de direcció més vegades i després vaig escriure arguments i guions. Alhora, però, escrivia relats, poemes, que ell em va ajudar a publicar a Paragone, una famosa revista que feien a Florència. Un bon dia em vaig presentar a casa seva amb cinc relats, que eren el resultat d’un estudi sobre la petita burgesia. Pier Paolo em va dir: «Aquests quatre llença’ls, però en canvi en aquest treballa-hi perquè em sembla bo». Era la novel·la Un borghese piccolo piccolo (Un burgès petit, molt petit), que després va ser el guió de la pel·lícula de Monicelli amb Alberto Sordi”.

Leave a Reply