CCCB Veus

Pietro Masturzo és l’autor de la millor fotografia de l’any 2009 segons el jurat de World Press Photo. També és un fotoperiodista napolità de 30 anys, que treballa pel seu compte i que ha aconseguit, amb un estil poc habitual de captar la realitat, mostrar-nos què estava passant en les teulades de Teheran a l’estiu del 2009. Han passat gairebé dos anys des de les conflictives eleccions presidencials de l’Iran en les quals Mahmud Ahmadineyad va tornar a guanyar, malgrat les protestes de part de la població iraniana.

En aquesta entrevista, que Pietro Masturzo respon per correu electrònic des de Yangôn (Birmània), el fotògraf ens explica com va viure aquells esdeveniments. Masturzo també parla de fotoperiodisme i de com n’és, de difícil, que alguns projectes tinguin cabuda en un sistema mediàtic que s’estima més el directe i la immediatesa que no pas la pausa i la reflexió.

Pietro Masturzo fotografiat per Sasha Krasnov

Per què vas decidir anar a fotografiar a Teheran pel teu compte?

L’Iran feia molt de temps que estava en els meus plans. Ja havia despertat el meu interès durant els anys de la Universitat. Les esperades eleccions presidencials i el trentè aniversari de la Revolució Islàmica em van fer pensar que el juny del 2009 podria ser el moment més oportú per anar a Teheran. La decisió va ser gairebé una obligació personal: avui dia no és gens fàcil per a un reporter freelance entrar en el país.

Alguns periodistes expliquen que era molt complicat cobrir els esdeveniments que es van produir a l’Iran. Com era l’ambient? Com el vas viure tu?

L’Iran, segons Reporters sense Fronteres, està entre els deu països en què és més difícil dur a terme activitats periodístiques. Sense cap mena de dubte, es mereix estar entre els “top ten”. L’ambient ja era tens els dies anteriors a les eleccions. Després, encara es va complicar més.

“Des de les teulades de Teheran”, World Press Photo de l’any 2009 – Pietro Masturzo

Com vas aconseguir fer la foto?

Com ja he dit, fer fotografies pels carrers no va ser gens fàcil, especialment per a algú com jo que només duia el visat de turista. Vaig aconseguir fer unes quantes fotografies del país gràcies a l’ajuda d’alguns iranians, sobretot estudiants.

Per què vas fotografiar les teulades?

Em va semblar que en cada teulada s’estava desenvolupant una història particular. Una història que mirava el passat, el present i el futur alhora. Em fascinava la idea d’explicar amb les meves fotos un interval de temps tan ampli i intens.

A la fotografia «Des de les teulades de Teheran» apareixen dones. Què van fer elles durant les protestes?

Les dones van participar activament tant en la protesta que es va produir a la plaça com en la de les teulades.

La revolució de les teulades consistia en un càntic ininterromput: Allah u Akbar, Al·là és el més gran! El crit era pronunciat amb insistència per dones i homes com en els temps de la Revolució contra el xa. Em va semblar que les dones, discriminades per la xaria iraniana, reconquerien la igualtat amb la seva protesta.

El World Press Photo (WPP) és un premi que històricament guanyen fotoperiodistes d’agències molt conegudes. Tu ets freelance i la teva fotografia no s’havia publicat en cap mitjà de comunicació. Què et va dur a presentar-te al concurs?

El WPP és un premi obert a tots els professionals. El fet que per primera vegada s’hagi adjudicat a un freelance ha estat una agradable sorpresa per a mi. I és la prova que el jurat ha valorat exclusivament les imatges i no pas les etiquetes.

El meu treball havia tingut poc espai en els mitjans de comunicació per dos motius. El primer es deu a les actuals tendències editorials. Quan vaig tornar de l’Iran havien passat dues setmanes des de les eleccions i els fets de Teheran ja havien deixat d’ocupar les pàgines dels diaris, perquè avui dia tot l’interès dels mitjans es concentra en l’“obsessió del directe”, i es reserva molt poc espai per a l’anàlisi profunda i la reflexió. A més, les meves fotos no són gaire gràfiques ni didàctiques i, per aquesta raó, no s’ajusten tant a l’estil comunicatiu més aviat directe que em sembla que té més èxit en l’actualitat.

Has tornat a l’Iran després de les eleccions? Com veus la situació ara? Creus que la protesta ciutadana va servir per a alguna cosa?

Per desgràcia, ja no puc entrar a l’Iran tan fàcilment, però intento mantenir-me informat gràcies als meus contactes.

Sens dubte, s’ha tornat a una certa “normalitat”, però els fets del 2009, segons el meu parer, van marcar profundament la societat civil iraniana i en particular els habitants de les ciutats més grans. Considero que l’Iran es dirigeix cap a canvis radicals, però aquest procés trigarà temps. Les protestes del 2009 han constituït un pas important.

Internet i eines com Twitter van ajudar que la informació sobre la revolta circulés més fàcilment i que les protestes tinguessin més impacte mediàtic internacional. Creus de debò que va ser així?

Sens dubte, Internet i sobretot les xarxes socials van tenir un paper important en la transmissió dels esdeveniments. Potser per primera vegada les informacions procedien exclusivament d’aquests mitjans, ja que la majoria dels periodistes estrangers es veien obligats a romandre als hotels.

Què en penses, de l’anomenat “periodisme ciutadà”? Una foto capturada per algú que no és fotoperiodista pot tenir el mateix valor que una de feta per un professional?

Crec que el “periodisme ciutadà”, com el media activisme, té, respecte del periodisme professional, un paper diferent en el procés de comunicació mediàtic. La importància que tenen per facilitar informació és indiscutible i seria anacrònic negar-ne el paper. De tota manera, no crec que el periodisme i la seva profunditat d’anàlisi puguin ser substituïbles tan fàcilment. De fet, un bon fotògraf professional se serveix de coneixements inherents als signes i al llenguatge fotogràfic que vehiculen millor els continguts. El fotògraf, de fet, és un narrador.

En un món dominat per les grans agències informatives, com creus que poden emergir i tenir impacte projectes periodístics independents?

Penso que el fotoperiodisme independent i petits grups com els col·lectius fotogràfics han adquirit una gran credibilitat en els últims anys i poder fer-se un forat entre les grans agències. Evidentment, els fotògrafs freelance continuen tenint molts problemes, vinculats majoritàriament a la precarietat i a la falta total de garanties. Caldria treballar més en la defensa dels fotògrafs independents i donar suport a projectes de “slow journalism” que, altrament, estan condemnats a l’extinció.

Ha canviat la teva carrera el fet d’haver guanyat el World Press Photo?

El WPP ha estat, sens dubte, un òptim trampolí de llançament i m’ha donat una visibilitat que abans no hauria pogut tenir. Tanmateix, els problemes que he comentat continuen sent molt importants per a mi.

L’exposició de les obres guanyadores de World Press Photo 2009 es pot visitar al CCCB fins al 8 de desembre de 2010. Més informació