El Debat de Barcelona d’aquest 2015 encara la recta final amb la conferència del sociòleg Peter Wagner, que situarà els conceptes de «progrés» i «modernitat» en el marc del lèxic polític actual i proposarà noves lectures i punts de vista per tal d’actualitzar-ne el sentit. L’entrevistem perquè ens avanci alguns dels temes de la conferència.
A la conferència del proper dilluns 9 de març revisaràs els conceptes polítics de ‘Progrés’ i ‘Modernitat’.
Parlaré del concepte de «progrés» en relació amb la «modernitat», començant per veure com les nostres societats occidentals han cregut fortament en el progrés durant els darrers dos segles, el progrés entès no només com una possibilitat, sinó com una cosa que passava: crèiem que la societat continuaria millorant. Les coses van anar així fins fa trenta o quaranta anys, i entre el 1979 i el 1989 alguna cosa va passar que ens va fer perdre la creença en el progrés. A la conferència explicaré quines són les raons d’aquesta pèrdua de confiança, i explicaré que com a societat tenim massa coses a millorar per rendir-nos i abandonar el concepte de «progrés». Hem d’intentar recuperar-lo, i probablement dotar-lo d’un nou sentit.
Quines dimensions té el progrés?
Un dels problemes dels nostres avantpassats és que van desenvolupar un concepte de «progrés» que implicava millores en tots els fronts. D’aquí aquesta forta creença en el progrés que tenien i les grans decepcions quan el progrés no funcionava com esperaven. Jo parlaria de quatre components del progrés: el progrés en el coneixement, el progrés econòmic, és a dir, en la satisfacció de les necessitats humanes, el progrés social i el progrés polític. Cal distingir-los i veure en quin àmbit hi ha hagut progrés i en quin no en cada moment, i quines són les condicions necessàries per al progrés de cada una d’aquestes dimensions.
Què causa el progrés?
Si mirem enrere, xoca veure aquesta confiança tan forta en el progrés. Abans del 1800, la gent tenia la percepció que les coses milloraven, però també sabien que en qualsevol moment tot podia anar a mal borràs, i continuaven així sens fi, entre millores i empitjoraments, no creien en cap progrés que durés sempre. Però des de la Revolució Francesa això canvia amb les idees de la Il•lustració i amb l’assumpció que «la humanitat deixaria enrere l’estat d’immaduresa», que deia Kant, en entendre que els éssers humans lliures i autònoms tendirien a millorar la seva condició. Aquesta va ser la gran força motora. A partir d’aquí veiem molt clarament les línies de progrés en el coneixement i les línies de progrés material. S’assumia que els éssers humans lliures poden perseguir el seu interès, i amb aquesta llibertat la riquesa de les nacions creixia i tothom vivia millor. Vivíem, per tant, assumint que la llibertat portava progrés.
Com canvia la nostra percepció de progrés, a partir dels anys vuitanta?
La gran decepció, ja a mitjan segle XX però clarament els anys setanta i vuitanta, es produeix en constatar que s’ha aconseguit aquesta llibertat, però no ens ha portat progrés, almenys no en tots els fronts. I aquí rau el malentès històric: explicaré que històricament el progrés que hem tingut no era causat per la interacció d’homes lliures, sinó a través de l’explotació. De fet, al segle XIX, no hi havia gaires homes lliures, la majoria estaven oprimits, i el que hi havia llavors era llibertat entre les elits europees per explotar la natura, per explotar les colònies i per explotar la classe treballadora de la seva pròpia societat, i això va portar progrés material, un progrés material a través de l’explotació. El mecanisme de dominació i resistència a la dominació és el que ens ha portat progrés, i això va acabar entre el 1970 i el 1980 amb la desaparició de les colònies, l’emancipació de les dones i la igualtat de drets en pràcticament totes les societats. Per això hem de repensar el progrés: ja no podem aconseguir més progrés a partir dels mecanismes de dominació i resistència i cal definir què és el progrés ara que som iguals i lliures.
