Els robots no ploren

febrer 15th, 2016 No Comments

De Blade Runner als robots cambrers que porten snacks als hostes d’un hotel. De Terminator als anomenats robots assassins, que fan tasques militars. De Bender, el simpàtic i trapella robot de Futurama, als exoesquelets, unes estructures que permeten caminar als impedits. De Her als robots programats per cuidar ancians o infants. La robòtica ha fet en els darrers anys un salt important: de la ficció de la gran pantalla i la cel·lulosa a la realitat més palpable de la nostra vida quotidiana. El fet que els robots esdevinguin més ciència que ficció ha alimentat nombrosos debats, tant ètics com prospectius.

L’exposició «+Humans», que fins al 10 d’abril es pot visitar al CCCB, recull i remarca molts d’aquests interrogants que ens preocupen. Planteja preguntes com ara: som ja tots cíborgs? Tindries una relació íntima amb un robot? Ens extingirem si no canviem la nostra forma de vida? Les màquines han passat de ser creacions de ments imaginatives a cobrar vida als laboratoris. De la sordidesa dels entorns industrials s’han traslladat al caliu de les cases i del sector serveis. De ser màquines que es limiten a funcionar com alguna cosa exògena, en la distància, han passat a hibridar-se amb el cos humà. És el cas, per exemple, de Neil Harbisson, que porta implantat al cap un dispositiu que li permet sentir colors, o de les pròtesis ortopèdiques artístiques que planteja a The alternative limb project l’artista Sophie de Oliveira Barata.

The alternative limb project, Sophie de Oliveira

En aquest magma de transformacions, una de les preguntes que primer ens fem és: els humans seran substituïts per màquines? Això pot fer por. Molts ens vam esgarrifar quan la pel·lícula Intel·ligència artificial, de Spielberg, narrava la història d’uns laboratoris que creen un nen robot, capaç d’estimar i que podria substituir un fill. El primer camp on la pregunta resulta més plausible, però, és l’econòmic. Podran substituir les màquines els treballadors? El Banc d’Anglaterra i el Banc d’Amèrica Merrill Lynch no només hi responen afirmativament, sinó que fins i tot posen xifres a aquesta nova realitat. Un informe del primer estableix que en les pròximes dècades es destruiran al Regne Unit 15 milions de llocs de treball. Per la seva banda, Merrill Lynch pronostica que els robots i la intel·ligència artificial comportaran una reducció del 35% dels llocs de treball al Regne Unit i fins del 47% als Estats Units.

Aquest horitzó, que s’acostuma a llegir de manera apocalíptica, no deixa de dibuixar una evolució natural, un escenari que ja va tenir lloc amb la mecanització del camp o la industrialització. No ens hem de plànyer si les feines que els humans deixaran de fer són les més perilloses, les més monòtones, les de menys valor afegit. Els japonesos van delegar en uns robots la neteja i reconstrucció de la planta nuclear de Fukushima després del terratrèmol i el tsunami del 2011. Mentre els artefactes estalvien perills, les persones podem concentrar-nos en les tasques més creatives, imprevisibles, socials…, en definitiva, en les més humanes. És la reflexió que planteja Cao Fei al vídeo La utopia de qui?, on recull les aspiracions d’obrers d’una fàbrica de bombetes. L’artista reflexiona sobre les contradiccions d’una societat que aspira a crear artefactes més humans –amb pensaments i emocions– i que, per contra, exigeix als humans que treballin com màquines.

+HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “La utopia de qui?” de Cao Fei from CCCB on Vimeo.

És necessari superar aquest contrasentit. I tan absurd és pretendre mecanitzar els humans com humanitzar les màquines. El 2008 el rus Aleksandr Prokopóvitx va impulsar la primera «robo-novel·la», un relat escrit per una màquina que va produir una versió d’Anna Karenina a l’estil de l’escriptor Haruki Murakami. El text, però, no deixava de ser una imitació. Com reconeixia el mateix Prokopóvitx, els robots no poden crear. «El programa no podrà mai convertir-se en autor, de la mateixa manera que Photoshop no podrà ser mai Rafael», explicava el rus al diari The Saint Petersburg Times.

Una altra pregunta ens inquieta: quina ha de ser la relació entre els robots i les persones? Una altra ficció, Her, narra la història d’un home que s’enamora del sistema operatiu del seu ordinador. Els robots s’introdueixen en els espais més íntims: en la criança, en l’assistència, en les relacions afectives i sexuals. L’artista i mare Addie Wagenknecht ha desenvolupat un braç robòtic que mou suaument el bressol del seu nadó. L’eina l’ajuda a combinar feina creativa i maternitat.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Optimització de la Criança, 2a part” d’Addie Wagenknecht from CCCB on Vimeo.

Introduir robots en la criança pot resultar provocador; socialment, s’entén com un espai reservat als progenitors. Però per què aquest tabú, si els robots poden fer una funció similar a la dels vigilanadons? Podem deixar que la robòtica ens assisteixi en les tasques més mecàniques de la criança. Podem deixar que aquests artefactes adormin el nadó sempre que els progenitors li facin el petó de bona nit. Altres robots polèmics són els que s’introdueixen en la cura d’ancians o nens i fins i tot aquells que s’empren per a la satisfacció sexual, com la Màquina orgasmàtica de Julijonas Urbonas de què es parla a l’exposició.

A Barcelona, a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI), un centre d’investigació de la UPC i el CSIC, desenvolupen des del 2013 un robot capaç d’ajudar una persona a vestir-se. En projectes com aquest, amb els anomenats robots socials, on són les línies vermelles? Una de les investigadores de l’IRI, Carme Torres, ho té clar; m’explicava fa uns anys que els robots han d’ampliar les capacitats dels humans, no substituir-los. És a dir, benvinguts els exoesquelets, però no els fills fets de llauna i bits. Isaac Asimov ja ho apuntava en les tres lleis de la robòtica que modelen les criatures metàl·liques de les seves ficcions: els robots no han de fer mal als humans, els han d’obeir i han de procurar per la seva subsistència sempre que això no entri en contradicció amb les altres lleis.

La subsidiarietat de les màquines respecte als humans que Asimov sacralitzava no s’acompleix sempre. És el cas dels anomenats robots assassins, dissenyats i programats per fer tasques militars; semblen replicants de Blade Runner sofisticats i vinguts al segle xxi. Més de 2.500 investigadors en intel·ligència artificial i robòtica van criticar en una missiva l’any passat aquest tipus de màquines. El projecte de Heidi Kumao també mostra màquines rebels, però no perquè tinguin una pulsió assassina. Són «actrius robòtiques», ginys que no acompleixen cap funció i que es mouen erràticament.

+ HUMANS. Entrevista. Heidi Kumao parla de “Mal comportament: màquines rebels” from CCCB on Vimeo.

Kumao assegura que volia fer màquines femenines, emotives i diferents dels robots funcionals i precisos. La feminitat en la robòtica, però, no hauria de passar tant per crear màquines disfuncionals, sinó més aviat per garantir la presència femenina en els equips d’enginyers i no reproduir en els seus productes els estereotips de gènere dels de carn i ossos.

El fet que els robots hagin passat de les indústries a les cases i que busquin la interacció amb els humans –se cerca perfeccionar-ne el tacte, la intel·ligència i les emocions– fa brollar molts d’aquests debats. Enmig de la discussió irresolta, ja hi ha qui reclama una legislació que entomi els desafiaments de la robòtica i la intel·ligència artificial. Cal pensar amb calma la resposta a aquests interrogants. No m’agradaria que un robot m’estalviés una carícia o una abraçada reconfortant. Per contra, les tasques més perilloses o desagradables, les hi podem encomanar. Al cap i a la fi, aquesta actitud no deixa de ser un pas més en la cerca de la supervivència i el plaer humans. Deixem que els robots ens assisteixin i ens estalviïn patiments; ben mirat, els robots no ploren.

Quan deixarem de ser humans?

febrer 5th, 2016 No Comments

«Ser immortal es anodí; menys l’home, totes les criatures ho són, perquè ignoren la mort.»

Jorge Luis Borges

La ficció, ja sigui religiosa, literària o cinematogràfica, està farcida d’éssers immortals. Molts van ser humans algun dia. Per diverses raons van traspassar la barrera per convertir-se en no-morts, esperits, superhomes, déus… La majoria no són gaire feliços. Tot i això, els humans, potser perquè som animals conscients que hem de morir, aspirem a allargar la vida tant com sigui possible, de vegades fins i tot contra la nostra pròpia voluntat; a estar joves el màxim de temps possible, a intentar revertir els efectes de l’envelliment amb totes les armes que tenim al nostre abast. La ciència és una de les més poderoses.

Imaginem cinc nadons acabats de néixer. Cadascun és a la seva pròpia incubadora. Tots gairebé idèntics, igual d’humans els uns que els altres. Però cadascun ha sigut modificat «quirúrgicament» perquè tingui un avantatge sobre la resta. Pot ser la facilitat d’adaptar-se i sobreviure en un medi canviant, un genoma especialment dissenyat per potenciar la longevitat, ser el més ràpid corrent els 100 metres llisos, un sistema immunitari reforçat capaç de vèncer malalties que no tenen cura… Fins on estaríem disposats a arribar en aquesta manipulació de la nostra pròpia naturalesa humana?

Transfigurations, Agatha Haines. Exposició “+HUMANS. El futur de la nostra espècie”.

Aquest és el dilema que ens presenta Agatha Haines amb la seva obra Transfiguracions dins l’exposició «+HUMANS. El futur de la nostra espècie», que ofereix fins al 10 d’abril el CCCB. L’obra ens planteja dilemes molt més reals del que poden semblar a simple vista. L’any passat, un equip de científics xinesos van ser els primers del món a anunciar que havien modificat embrions humans no viables per intentar corregir una malaltia genètica. Van fer servir una tècnica molt innovadora que es coneix com a crispr. Sense entrar en detalls, aquesta eina és com un editor de textos que permet copiar i enganxar en el genoma humà o el de qualsevol altra espècie amb una facilitat sense precedents. Tot i que encara s’ha de demostrar que és segura, aquesta tecnologia obre el mateix dilema ètic que ens presenta Haines: estem disposats a modificar la nostra pròpia naturalesa a pesar dels riscos? La resposta sembla evident si es tracta de corregir malalties incurables. El que és difícil és que una eina tan poderosa es quedi només aquí i no s’utilitzi per a altres finalitats menys lloables, des de l’aparició de nous superhumans a la recreació de neandertals, com ja ha suggerit algun científic dels Estats Units.

En un món assolat per crisis migratòries degudes a la fam, les guerres i fins i tot el clima, en què una minoria exigua acumula els mateixos recursos que milions de pobres i on sembla que les lleis només es facin per no molestar els poderosos, el més preocupant és que aquestes tècniques introdueixin un altre factor de desigualtat terrible.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Transfiguracions” d’Agatha Haines from CCCB on Vimeo.

Els dilemes de l’edició genòmica ja s’han discutit en recents cimeres internacionals d’experts dels països més avançats en aquest camp: els Estats Units, la Xina i d’altres. Un dels principals riscos és que aquesta edició genètica no sigui del tot neta i deixi defectes congènits que es transmetran durant generacions i que podrien fins i tot causar una reacció en cadena en la nostra espècie impossible de controlar.

Què els diríem als nadons de Haines si creixessin i preguntessin d’on vénen els nens? L’explicació de l’espermatozoide fecundant l’òvul pot acabar sent tan fleuma com la de la cigonya. «Tu vas néixer gràcies al sistema immunitari d’un bacteri que va tallar una part defectuosa del teu genoma i et va inocular gens sans que no eren teus. Després vam recórrer a un òvul donat per una dona a qui probablement no coneixeràs mai i vas ser engendrat al ventre d’una altra dona contractada amb aquesta finalitat.» Encara improbable, però inquietant. Una altra opció: «Tu tens tres progenitors i gràcies a ells no pateixes una malaltia congènita.» Una possibilitat real i que veurem ben aviat en països com el Regne Unit.

Explicar com naixem s’està tornant molt més complex i això és exactament el que explora l’obra Futurs: reproductius, de Zoe Papadopoulou i Anna Smajdor. És possible que els nostres fills i néts necessitin un màster en biologia molecular per entendre amb detall com van néixer. Però la claredat és inversament proporcional a la precisió i, al capdavall, ningú coneix els mil i un detalls del procés de fecundació i desenvolupament d’un embrió, ni tan sols els millors científics del món el poden explicar completament. El que sí que hem de pensar ja és com assegurarem que totes aquestes magnífiques biotecnologies no es facin servir per mal.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Futurs reproductius” de Zoe Papadopoulou i Dra. Anna Smajdor from CCCB on Vimeo.

Si descriure d’on venim es pot complicar, és encara més difícil endevinar on anem. L’esperança de vida s’està allargant als països desenvolupats i també en molts que fins fa poc eren considerats del tercer món. Espanya és un dels líders mundials en longevitat i hi estan registrats un bon nombre dels anomenats supercentenaris. Es tracta de persones que superen el segle de vida amb bona salut; el seu nombre es multiplicarà per 10 abans del 2050. La piràmide de població del món és aclaparadora en aquest sentit. Mentre que la població de 0 a 64 anys s’espera que augmenti un 22% fins al 2050, la de 100 o més ho farà un 1.000%. Mentre passa això, els centres d’investigació més prestigiosos del món estan començant a concebre l’envelliment com un procés reversible. Investigacions recents han mostrat intervencions sorprenents en mamífers, en les quals la sang jove rejoveneix el cervell i reverteix el deteriorament cognitiu associat a la vellesa. Al laboratori, intervencions com la restricció calòrica allarguen d’una manera sorprenent l’esperança de vida de molts animals.

Quan tots arribem als 150, de Jaemin Paik, explora a través d’imatges suggerents com serà la vida en un món amb cada cop més persones grans. Seran els de cinquanta anys els nous joves de trenta-i-pocs que defugen el compromís de casar-se o tenir fills perquè encara els queda molt per viure? Quantes parelles estables i fills es poden tenir durant una vida de 100 anys o més? Fins quan podran les persones ser joves en termes d’activitat física i sexual? Canviaran els cànons de bellesa i les aspiracions de les persones? El nostre cervell està preparat per assumir tots aquests canvis? I, més important, tot això ens farà més feliços?

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Quan tots arribem als 150″ de Jaemin Paik from CCCB on Vimeo.

Sergio Silva: «L’Emergència! és un festival per a tothom qui vulgui descobrir música nova»

febrer 2nd, 2016 No Comments

El proper dissabte 13 de febrer, el CCCB acull la vuitena edició del festival de les bandes novelles que reclamen atenció i un espai propi. A partir de les 18h, els tres escenaris del festival –Hall, Auditori i la planta 2–, acolliran els concerts d’Holögrama, Sorry Kate, Sara Fontán, Malheur, Des Âmes Libres, Ghost Transmission, Gentemayor, BeatLove i Rod V. Totes són bandes que es troben «en el moment que el seu llenguatge tot just comença a quallar», apunten.

Emergència!, després de vuit edicions, s’ha consolidat com la primera cita de la temporada barcelonina de festivals. I ho ha fet apostant per la música de base. Cartografiant el mapa del territori en què es mouen les bandes que comencen i busquen el seu lloc dins el panorama de la música alternativa.

Flamaradas al Festival Emergència! 2015

L’ideòleg i promotor del festival, Sergio Silva, que, amb l’equip del CCCB, tira endavant el projecte amb una dedicació i obstinació exemplars, explica els detalls d’una cita discreta, enclavada en el més profund de l’«hivern» musical de l’oferta de festivals de Barcelona, i que busca posar en valor totes aquelles propostes que encara no tenen cabuda en els esdeveniments de més calat.

Han passat vuit edicions d’Emergència! i creix any rere any. Es consolida al mateix temps que les bandes que programes. Va ser aquesta la teva intenció quan vas posar en marxa el festival? És a dir, que creixés i es convertís en una referència del que està passant en l’estat inicial de la creació musical.

Realment no vaig pensar que arribés a ser un festival de referència. Simplement perquè la fórmula en si ja estava inventada; és a dir, la d’un festival de bandes emergents. Potser hi ha ajudat el fet de veure com algunes d’aquestes formacions han anat evolucionant per plantejar-te que potser sí que exercim un paper important dins dels petits festivals, però no deixes de ser una petita plataforma que aposta per grups o artistes en un moment; aquell moment, abans que passin a jugar en una altra divisió.

Quina és la idea que roman des del principi? En què es basa el festival?

L’emergència!! Sí, sempre s’ha tingut aquesta idea que hi ha un moment que és un «vist/no vist» i el repte radica a enxampar-lo al vol, abans que no passi… Com a exemple, tenim el mateix logo del festival.

Festival Emergència! 2015

La majoria de grups que hi toquen es decanten cap a l’anomenada música indie. Entre el pop/rock i el folk i l’electrònica menys conceptual. Per què Emergència! no s’obre a altres grups i estils emergents?

Tendim a etiquetar tota aquella música que surt dels nostres auriculars com a indie, però, a hores d’ara, crec que el concepte té poc a veure amb aquells primers anys noranta. Deixant de banda el tema inacabable, l’altre dia xerrant amb un dels membres de Des Âmes Libres, em confessava que els feia gràcia i il·lusió tocar en un festival com l’E!, ja que fins ara mai ningú els havia ofert de tocar davant d’un públic que no fos més proper al so dark.

Propostes en edicions anteriors com les de Tiger Menja Zebra, el nord-americà Lichens, l’electrònica de Maria Minerva o, ja si ens fixem en propostes d’enguany, la del trio sevillà Malheur (amb clares referències a John Zorn), la violinista Sara Fontán (que gairebé tots coneixem per acompanyar amb el seu violí noms coneguts de l’indie, però que, tanmateix, ben pocs coneixen amb la seva altra faceta, la de músic que ve del món de la clàssica i que un dia se li va acudir connectar el violí a un pedal i veure què passava) o el sextet Gentemayor, amb els quals veurem més d’un quedar-se bocabadat, em fan pensar que E! és un festival que té un ull posat en propostes (de vegades) més experimentals o sensates.

És un festival per als anomenats hipsters?

Aquest és un petit festival per a tothom qui vulgui descobrir noves músiques, noves formacions. Per a tothom qui vulgui deixar-se guiar per les propostes que estan començant a fer parlar o, simplement, és un esdeveniment musical en el qual pel preu d’un berenar degustaràs més de sis hores de música en directe.

Festival Emergència! 2014

Hi ha espai per a altres músiques emergents? Altres estils més ètnics o minoritaris, per exemple.

Un cop tancat el cartell d’aquesta edició, vaig saber de l’existència de Pylar (formació que té membres d’Orthodox).

Per uns moments me’ls vaig imaginar a l’escenari Hall, però vaig fer tard.

Al llarg dels anys, pel festival han passat grups que ara estan consolidats. Moltíssims. Quins concerts recordes amb un afecte especial?

Es difícil quedar-te amb tan sols uns quants, però és veritat que guardo un record especial de com se’m van eriçar els cabells (i crec que a tots els presents a la sala) veient Tiger Menja Zebra, l’Auditori s’ensorrava. Les cares de la gent en sortir del concert del nord-americà Lichens, que ens va oferir una actuació amb només la seva veu, una guitarra i dos pedals que ens va fer levitar. Més d’un va entrar en trànsit!

Tiger Menja Zebra al festival Emergència! 2013

Pony Bravo, perquè la seva actuació al festival els va servir perquè tot el territori català quedés rendit als seus peus. Oso Leone, perquè, tot i haver passat ja quatre anys del seu pas per l’E!, encara quan ens trobem en algun escenari em recorden que, malgrat no ser emergents, els encantaria tornar a tocar al festival. La timidesa amb la qual sortia a l’escenari Marina Gallardo o Kíar i com el públic les va emparar. O una cosa més recent com l’Ensemble Topogràfic, que, a més d’inaugurar l’escenari Vestíbul en l’edició 2015, després n’hem comprovat la vàlua veient el seu nom entre el més destacat de l’any.

Cada any la quota de bandes andaluses té el seu espai propi i destacat. Ets andalús i es nota. Hi ha alguna cosa en la música que es fa per terres meridionals que agrada. Hi ha una cosa, no sé com descriure-la, que hi roman i explica una manera de sentir i de ser. La música andalusa té quelcom especial i únic. Què et sembla que és?

Encara que la meva mare digui que ben poc em queda d’andalús (i en alguns aspectes té raó), pel que fa a la música mai no he volgut desenganxar-me del que es cou allà.

Ja des de petit era coneixedor de bandes i artistes com Triana, Lole y Manuel o Smash, i més endavant em vaig introduir en l’univers de Silvio, Martirio, Pata Negra o Kiko Veneno. Amb l’eclosió de l’indie em vaig amarar de grups com Los Planetas, Sick Buzos, Sr. Chinarro, Strange Fruit, Amphetamine Discharge, El Hombre Burbuja… Passada la febre, agafen el relleu bandes com Pony Bravo, Marina Gallardo, Holögrama, I am Dive, El Niño de Elche, Lost Twin, Malheur, Beatlove…

El sud sempre ha estat en moviment constant, mai no ha parat de generar bones bandes, hi ha un «no sé què» difícil d’explicar… Pot ser a causa del clima, la gastronomia o el bon saber viure, el cas és que, de vegades, llegint els lineups de la majoria de festivals del territori nacional, només m’avorreixen cada vegada més, ja que es repeteixen sempre els mateixos grups, i és quan penso: si al sud hi ha grups tan bons o més per muntar un gran festival…

Pony Bravo al festival Emergència! 2010

I la música local, la de Barcelona? Aquesta sí que és la gran protagonista anual de l’esdeveniment…

Hi puc afegir un somriure?

No m’agrada que el festival es critiqui per l’escassetat de grups d’aquí (Catalunya) o d’allà, potser és cert que aquesta és l’edició on menys presència catalana tenim, no entraré en jocs polítics ni res de semblant. Potser els grups que eren a la llista d’aquest any els vaig descartar simplement perquè vaig considerar que ja no estaven a la lliga emergent (una línia prima, i difícil de descriure).

De tant en tant rebo algun correu electrònic d’algun grup que vol tocar a l’E!, en el qual descriuen la seva trajectòria tot detallant els quatre discos publicats i els més de quaranta concerts que porten a l’esquena… ehem…

Què ha de tenir un grup per tocar a Emergència!?

Amb el meu antic company d’aventures, Abel González (ara, al Primavera Sound), vam parlar tot sovint de com havia de ser un grup o què havia de tenir un grup per tocar aquí. Crec que d’una d’aquestes xerrades va sorgir la frase que fem servir com una mena de lema:

«Agafem una mostra del que sorgeix de nou en la música independent, ràpid! Una mostra mínima que ens doni una visió, a escala, de com neixen i creixen avui les coses. Tots són diferents entre si, però tots es troben en el momentum en què el seu llenguatge tot just comença a quallar. Veure cossos que emergeixen: abans no existien i després serà massa tard».

Sergio Silva, ideòleg i promotor del festival Emergència!, 2014

Què destacaries de l’edició d’enguany? Potser es tracta de propostes més desconegudes que altres anys…

És cert, crec que aquest any el cartell està format per una sèrie de propostes més desconegudes si el comparem amb el d’altres edicions. D’altra banda, el públic ha demostrat any rere any que la idea de no conèixer part de l’elenc artístic els atrau molt més i saben que, al final de la nit, sortiran del CCCB amb una nova banda que cal seguir de prop.

Unes línies més amunt parlava de les formacions Malheur, Gentemayor o la violinista Sara Fontán.

Els sons foscos i contundents de Des Âmes Libres, l’electrònica del guatemalenc Rod V o el so heretat d’algunes bandes de rock alternatiu dels vuitanta que facturen els de Xàtiva, Ghost Transmission, són altres de les propostes que cal tenir en compte en aquesta edició 2016.

Quins plans de futur tens per al festival? S’hi ha afegit un escenari i la imatge del festival ha canviat –tot i que Miguel Briea en continua sent el responsable–, així que entenc que el festival continuarà evolucionant.

El 2015 vam sumar un tercer escenari, el Vestíbul de la planta 2 de l’edifici (espai que en el passat va viure moments memorables amb aquells primers Electric Café i més tard formant part del Sónar Dia). Enguany aquest escenari està comissariat pel festival de músiques electròniques d’avantguarda Lapsus.

Des de la meva posició duent la part tècnica d’aquest festival, sempre he admirat el bon gust a l’hora de programar electrònica i, a més, m’hi uneix una gran amistat (dins i fora de la feina), així que vaig veure que era el moment de suggerir-los una col·laboració d’aquest tipus.

Pel que fa a la imatge, sóc un seguidor de Miguel Brieva. A més de ser un bon músic (militant a la banda que també va passar per l’E!: Las Buenas Noches), és un dibuixant espectacular!

Aquest any vaig recordar els collages que va fer per a la pel·lícula del director sevillà Santi Amodeo, Astronautas, i va ser així com vaig pensar que enguany li podríem suggerir que treballés més el collage.

Miraflores al Festival Emergència! 2015

El resultat no deixa de ser sorprenent. Només cal que t’aturis uns minuts en algun dels cartells que ja hi ha repartits per Barcelona per admirar la quantitat de detalls que s’amaguen darrere del nom.

No m’imagino un festival de dos dies, m’agrada treballar o polir els petits detalls, els que a primer cop d’ull no es perceben, encara que confesso que em fa una il·lusió especial imaginar com podria arribar a ser l’edició 2018, en què faríem deu anys.

No vull acabar aquesta entrevista sense agrair abans la petita gran família que formem l’equip Emergència! Sense ells, res de tot això no hauria arribat fins aquí.

Connectar amb el món: cíborgs i ciborguisme

gener 25th, 2016 No Comments

El primer cop que vaig veure un cíborg en directe va ser el 2009. Aquell any el meu amic Raúl em va informar emocionat de la visita de Kevin Warwick a Terrassa, la meva ciutat natal, amb motiu d’una conferència que impartia dins del Concurs Internacional de Robòtica. El dia va arribar i l’expectació era màxima. El professor de cibernètica parlava de la seva feina diària davant d’una audiència formada sobretot per joves enginyers. Fascinats, estàvem atents al discurs d’un experimentador que era alhora el principal experiment: Warwick duia implantat un xip que connectava el seu sistema nerviós a una màquina, cosa que el convertia en el primer cíborg de la història.

Durant tota la conferència vaig tenir la impressió que érem molt a prop dels futurs que havia descobert en tants llibres i pel·lícules de ciència-ficció. Tanmateix, tot i que la seva feina amb robots i intel·ligències artificials era capdavanter, el que més em va cridar l’atenció va ser una de les aplicacions en què la Irena, la seva dona, va patir els danys col·laterals de conviure amb un pioner en aquesta àrea. Warwick explicava entre rialles que l’havia aconseguit convèncer perquè participés en la seva investigació i que havien fet una comunicació directa cervell a cervell. Ell sentia al seu cervell els moviments de la mà de la seva dona. Fins i tot, afegint un toc picant al discurs, l’investigador afirmava que aquesta mena de connexió era encara més íntima que el sexe.

Kevin Warwick. Author: Robert Scoble, 2008

La idea em va semblar meravellosa. El meu concepte de cíborg sempre s’havia acostat més al d’un ésser humà a qui traiem una mica d’humà i afegim una mica de màquina, i de sobte descobria una interacció que se saltava la barrera dels cossos de dues persones i els permetia comunicar-se a un nivell d’intimitat mai vist. Allò no sonava artificial, sinó terriblement humà. No es parlava de bits, cables o connexions, sinó de sensacions i sentiments. El ciborguisme els permetia sentir-se l’un a l’altre com cap parella ho havia aconseguit fins a aquell moment. Era un pas més per a la nostra capacitat d’interactuar amb els altres, de sentir-nos, d’unir-nos.

Per sort per a la seva discreta vida, Warwick no semblava un dels cíborgs futuristes de Ghost in the Shell. Els seus implants estaven molt ben dissimulats sota la roba. El primer avanç cap a la visibilitat ciborguiana quedava reservat per a Neil Harbisson, que va haver de batallar amb el govern britànic fins que van acceptar l’antena que li surt de sota els cabells com a part del seu cos; això el convertia en el primer cíborg amb documentació oficial que demostrava aquesta condició. El Neil porta un complement capil·lar tan espectacular perquè va néixer amb una acromatòpsia que només li permet veure-hi en una escala de grisos. Per mitjà de la seva extensió artificial és capaç de convertir els colors en sons i «escoltar-los» gràcies a la plasticitat del cervell.

Aquesta peculiaritat del Neil –sumada, per què no dir-ho, a un gran afany mediàtic i un important sentit de la notorietat pública– l’ha portat a impartir conferències arreu del món com a cofundador de la Cyborg Foundation, defensant que els humans puguem instal·lar-nos al cos tecnologies que, com a ell, ens permetin desenvolupar nous sentits o estendre els que ja tenim més enllà de la nostra corporeïtat. Us pregunteu si hi ha límits físics per a aquesta extensió sensorial? A l’exposició «+Humans» del CCCB tenim la resposta: un bust pintoresc (batejat com a «cap sonocromàtic») disposa de la tecnologia per detectar un color mitjançant una rèplica de la càmera del Neil que li envia la informació a través d’internet. Deu estar rebent les freqüències dels colors des de qualsevol lloc del món. Tenint en compte que per l’exposició hi han passat milers de visitants i que encara se n’esperen molts més fins al 10 d’abril, només podem dir una cosa: santa paciència, la del Neil.

+ HUMANS. Entrevista. Neil Harbisson parla del “Cap sonocromàtic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.

Deixant de banda peripècies artístiques d’aquest calibre, el moviment que abandera Neil Harbisson obre moltíssimes possibilitats a les persones que, como ell, pateixen alguna limitació com ara l’acromatòpsia. Al cap i a la fi, la comesa de la seva càmera és la mateixa que la que ens va portar a desenvolupar fa milers d’anys les primeres pròtesis artificials: suplir una discapacitat amb elements aliens al cos humà. Vist d’aquesta manera, el ciborguisme és una solució excel·lent per a totes les persones que pateixen un impediment que pot trobar remei amb la tecnologia.

El cas de Moon Ribas és diferent. A l’altra fundadora de la Cyborg Foundation no li calia suplir cap dels seus sentits, sinó que els va voler augmentar mitjançant el que es va batejar com a braç sísmic. Amb la idea d’experimentar el planeta d’una manera més profunda, es va introduir al braç un sensor que vibra quan es produeix un terratrèmol a qualsevol lloc del planeta, cosa que, en paraules de la Moon, li ha permès ampliar les seves sensacions amb aquest «nou sentit sísmic». Si bé és veritat que aquest nou sentit no deixa de ser una mena d’interocepció –o percepció interna–, que tenim tots, la iniciativa de la Moon és una petita mostra de l’enorme potencial del ciborguisme. La seva sensibilitat s’estén a qualsevol lloc del món, cosa que li permet ser més conscient del que s’esdevé en la nostra realitat. Ben pensat, aquesta circumstància no és nova per als que vivim al primer món: l’últim atemptat a París o la trista situació dels refugiats de Síria han trasbalsat moltíssimes més consciències ara que si haguessin tingut lloc fa deu o vint anys, gràcies a l’accés que tenim a tota aquesta informació a través de les nostres tauletes i dels telèfons intel·ligents –que també han donat veu a una multitud de racistes e intolerants, no ho oblidem–. L’únic que ens diferencia de Moon Ribas o Neil Harbisson és que no portem la tecnologia integrada al nostre cos.

+ HUMANS. Entrevista. Moon Ribas parla del “Braç sísmic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.

Però oblideu –com a mínim a curt termini– el desenvolupament de capacitats per a les quals el nostre cervell no estigui preparat per l’evolució que ha tingut aquest òrgan fins a l’actualitat. Si Thomas Nagel reflexionava el 1974 sobre què se sent quan s’és un ratpenat, Kevin Warwick actualitza i reformula la qüestió en clau tecnològica al seu llibre I, cyborg quan es pregunta: «En absència de referents sensitius previs, el meu cervell serà capaç de processar senyals que no es corresponen amb la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust o el tacte?» Tanmateix, és gairebé impossible no deixar volar la nostra imaginació amb les meravelloses possibilitats que ofereix el ciborguisme. Penseu en el que podria ser sentir el que sent el planeta –permeteu-me una antropomorfització com aquesta del que és casa nostra–, o connectar amb les emocions dels habitants de tot el globus.

Potser aquesta hiperconnectivitat ens permetrà comprendre’ns millor els uns als altres. Estendre la nostra empatia no només als que percebem amb els nostres sentits clàssics, sinó també als que sentim de maneres noves gràcies a la tecnologia. És un futur utòpic amb molts sots en el camí –tot avanç tecnològic comporta el seu revers tenebrós, ja que les possibilitats de control d’una societat creixerien exponencialment si la xarxa tingués accés a les nostres interioritats, a part que amb noves diferències naixerien noves pors i nous odis–, però que ben aprofitat podria servir per aconseguir una comunió més gran entre els individus de la nostra espècie. Qui ho sap, potser el nostre futur es convertirà en una gran ironia per la qual incorporar tecnologia als nostres cossos ens acaba fent més humans.

L’acte de mirar

gener 19th, 2016 No Comments

Oblidem amb freqüència que el procés de mirar també és una acció. Quan mirem com a espectadors, observem, seleccionem, comparem i interpretem el que tenim davant dels ulls.

Agafem un exemple: The Assassin (2015), l’última pel·lícula del director taiwanès Hou Hsiao-Hsien. És una pel·lícula en la qual abunden els plans generales en què els personatges es perden en paisatges imponents, un film en què la visió és distant, de càmera testimoni, i aquesta visió ens convida a interpretar constantment el que estem veient.

La protagonista, Nie Yinniang, és una assassina implacable, entrenada per una monja a qui se’n va encarregar la criança des de petita. La Nie ha de triar entre seguir les ordres de la seva mestra, d’assassinar el seu cosí i expromès Tian Ji’an, o deslligar-se dels preceptes amb què va ser instruïda. Cap al final de la pel·lícula, se’ns mostra la discrepància entre mentora i deixebla mitjançant un pla general prolongat en el qual la primera és dalt de tot d’un penya-segat i la Nie entra gradualment en el pla situant-se al peu de les roques. Amb la dilació pròpia de l’aire espès, una boira densa comença a cobrir el pla fins que els personatges gairebé no es veuen. No se’ns atorga ni una paraula, ni el més petit gest per explicar la ruptura entre la Nie i la seva mestra. En canvi, la distància entre els cossos, la lenta invasió de la boira, es presenten davant els nostres ulls testimonis, ulls intèrprets per assenyalar-nos com veiem i interpretem la desafecció cinematogràfica. Quants cops hem vist representada aquesta mateixa escena de distància entre dos éssers de maneres diferents? Comparem, seleccionem la informació que ens ofereix el pla i interpretem.

Fotograma de The Assassin (Hou Hsiao-Hsien,2015)

The Assassin es presenta com l’exemple ideal de la nostra capacitat activa d’interpretació; la manera com està filmada la pel•lícula ens fa pensar constantment en la forma del que estem veient, alhora que ho relacionem, ho posem en diàleg amb altres coses que hem vist.

Perquè escriure, parlar de cinema, no és més que decidir què tenim al davant i de quina manera això es relaciona amb el cinema mateix i amb el món en què vivim. És veure pel·lícules per pensar com ajustar el que hem vist en un relat sobre la contemporaneïtat, com afirmava un crític com Serge Daney. No és la tasca de qui escriu sobre cinema interpretar una obra per assenyalar una veritat absoluta en relació amb aquesta obra o traduir el que vol dir als espectadors; això seria partir de la presumpció que l’espectador sempre és passiu, negar-li l’acte de la seva mirada. Si s’entén que pensar el cinema, o escriure sobre cinema, és dinamitar aquest paper d’autoritat i intèrpret, no ens limitarem a maneres estereotipades de veure les coses, a pautes establertes que avancen el resultat del que escrivim com si fos una ciència exacta. Evitarem pensar el cinema domesticant la mirada, la pròpia i la dels altres.

Pot sonar a bajanada, però per a mi parlar d’imatges és partir d’aquesta base, assumint sempre que és una operació mancada en la qual ens veiem obligats a generar idees a través del discurs d’altres. Una operació en la qual, quan mirem, observem, seleccionem, comparem i interpretem, però sense les presumpcions contingudes en les jerarquies del gust o el coneixement legítim. En una crítica, el que és important de debò és el procés d’interpretació a través del qual construïm aquestes idees.

YouTube Preview Image

I des d’aquest mateix lloc, és necessari comprendre que no tot està escrit o parlat i que s’obren constantment noves formes de pensar i repensar la imatge, i més ara que comptem amb innombrables recursos visuals per acostar-nos a l’audiovisual. Entremig de tot això potser hi ha alguna cosa anomenada crítica cinematogràfica.

Ana Uslenghi, exalumna del Taller de Crítica Cinematogràfica 2015

El Taller de Crítica Cinematogràfica, organitzat per l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) i l’Institut d’Humanitats, amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), se celebrarà entre els dies 2 de febrer i 7 de març al CCCB. Programa i informació pràctica

«...678910...203040...»