El CCCB, un centre compromès amb la literatura

abril 21st, 2016 1 Comment

Des de l’11 de desembre de 2015, Barcelona forma part de la xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO en l’àmbit de la literatura. Juntament amb Bagdad (Iraq), Ljubljana (Eslovènia), Lviv (Ucraïna), Montevideo (Uruguai), Nottingham (Anglaterra), Óbidos (Portugal), Tartu (Estònia) i Ulyanovsk (Rússia), Barcelona ja té el reconeixement oficial d’una realitat que fa molt de temps que és palpable al carrer.

La literatura és un dels objectius primordials del CCCB i forma part dels seus principis fundacionals: «El CCCB és un espai per a la creació, la investigació, la divulgació i el debat de la cultura contemporània on les arts visuals, la literatura, la filosofia, el cinema, la música, les arts escèniques i l’activitat transmèdia s’interconnecten en un programa interdisciplinari». La literatura és, per tant, un dels temes que ha protagonitzat més exposicions i activitats en els vint anys d’història de la institució.

K15 // Martín Caparrós i Jon Lee Anderson © CCCB, Carlos Cazurro, 2015

El 1995, només un any després de la inauguració, el CCCB va presentar l’exposició El Dublín de James Joyce, la primera d’una sèrie dedicada a les ciutats i els escriptors vinculats a elles. Després de Dublín, el cicle va seguir amb Les Lisboes de Pessoa (1997), La ciutat de K. Praga i Kafka (1999) i Cosmópolis. Borges i Buenos Aires (2002). Totes aquestes exposicions anaven més enllà de l’escriptura per relacionar l’obra dels autors amb els seus paisatges literaris i personals, per descobrir com les ciutats que habitaven eren protagonistes directes o indirectes de les seves obres. A La Trieste de Magris (2011), la ciutat italiana servia de recorregut físic per a l’obra de l’escriptor italià; amb Pasolini Roma (2013), el cineasta es trobava amb l’escriptor per reivindicar el seu paper més crític, i l’Arxiu Bolaño (2013) recordava el pas de l’escriptor xilè per Blanes, Girona i Barcelona a través d’un recorregut detectivesc que els visitants havien de resoldre, en una mena de «metaexposició» que permetia descobrir relacions i pistes dins la mateixa obra de l’autor de Los detectives salvajes.

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija, 2013

També han estat objecte d’exposició i de debat autors com Calders (Els miralls de la ficció, 2000), Espriu (He mirat aquesta terra, 2013), W.G. Sebald (Les variacions Sebald, 2015, una mostra que relacionava els passejos de l’autor alemany amb l’art contemporani), Julio Cortázar (Viatges, imatges i altres territoris, 2004), Federico García Lorca (1998) i J.G. Ballard (Autòpsia del nou mil·leni, 2008).

Espriu. He mirat aquesta terra © La Fotogràfica, 2014

Va ser l’exposició dedicada a Borges la que va donar nom al festival de literatura amplificada Kosmopolis, que va celebrar la primera edició al desembre del 2002 i, puntualment cada dos anys (amb algunes excepcions: el 2005 se’n va fer una d’especial coincidint amb l’Any del Llibre i la Lectura i el 400è aniversari de la publicació del Quixot), ha reunit alguns dels millors autors de la literatura mundial, entre ells diversos premis Nobel, Cervantes i Príncep d’Astúries, com Juan Marsé, Gao Xingjian, Claudio Magris, J.M. Coetzee, Tzvetan Tódorov, Amos Oz, Ismail Kadaré, Mario Vargas Llosa i Svetlana Alexiévitx. Kosmopolis porta el subtítol de «literatura amplificada», perquè és més que un festival de literatura, perquè els temes de cada edició es relacionen entre ells, perquè l’escriptura, la ciència, el còmic, la paraula escrita i oral, la música i el teatre formen part d’una programació que explora les lletres des de perspectives molt diverses. I perquè no se centra en una única expressió literària, sinó que les engloba totes. Per tot això, ens atreviríem a dir que Kosmopolis és l’únic festival que es fa a Barcelona de literatura entesa en el seu sentit més ampli, ja que altres trobades, com BCNegra o Barcelona Poesia, es troben dins l’àmbit de la literatura especialitzada en el gènere negre i la poesia, respectivament.

K04 // Mario Vargas Llosa © CCCB, Susana Gelida, 2004

Més enllà de les exposicions, el CCCB també ha acollit presentacions de llibres, cursos, actes d’homenatge i conferències d’autors d’arreu. Per exemple, per anomenar-ne només alguns: Paul Auster va presentar el seu Diari d’hivern el 2012; Erri de Luca va parlar de la Mediterrània; Amin Maalouf va debatre sobre identitat i memòria; Orhan Pamuk va reflexionar sobre el futur del museu i la literatura; Herta Müller va presentar una exposició de petit format sobre la seva obra; Salman Rushdie ens va explicar per què vivim en l’era de l’estranyesa, i Jonathan Safran Foer va reivindicar la necessitat de no menjar animals.

K15 // Salman Rushdie i Rodrigo Fresán © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Som conscients que la millor manera d’estimular l’interès per la literatura és fer-ho des de l’educació, per això ens sumem a iniciatives com Món Llibre i el festival de literatures i art infantil i juvenil FLIC, dues festes de les lletres que acollim a l’abril i al gener, respectivament, i que se centren en el públic més jove a través de propostes educatives, teatre, actuacions musicals i jocs. I és que els petits lectors poden esdevenir grans lectors i, per tant, són també un públic que pot créixer amb nosaltres. 

El 2016 es van commemorar els set-cents anys de la mort de Ramon Llull i al llarg de l’any es van celebrar diverses activitats relacionades amb l’escriptor, filòsof, teòleg, professor i missioner. Al CCCB ens hi vam sumar amb l’exposició, La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria, que oferia una nova perspectiva al voltant de la seva obra. Però no és ni el primer ni l’últim aniversari que hem celebrat al centre: també hem recordat J.V. Foix amb el recital FestFoix. 25 anys amb/sense Foix; hem acollit un homenatge a Joan Vinyoli en els trenta anys de la seva mort, Passeig d’aniversari. Tribut a Joan Vinyoli, i Raimon va llegir textos de Joan Fuster en l’efemèride del 2012 que commemorava els noranta anys del seu naixement i els cinquanta de la publicació de la seva obra cabdal, Nosaltres, els valencians. També celebrem, des de fa tres anys, el Dia Orwell; un cop al mes acollim una trobada dedicada a la paraula oral, PoetrySlam, i regularment els Amics del CCCB participen en el Klub de lectura dirigit pel periodista i escriptor Antonio Lozano. A més, des del 2013, el CCCB forma part de la plataforma Literature Across Frontiers, que promociona la literatura i la traducció en llengües minoritàries i de la qual formen part festivals literaris de llocs tan diversos com Turquia, Polònia, el Regne Unit, Croàcia, Noruega, Portugal o Eslovènia.

A banda de Llull, la programació literària de 2016 va estar farcida de cites importants. La programació contínua de Kosmopolis ens va permetre gaudir de la presència dels escriptors nordamericans John Irving i Don DeLillo i al novembre vam acollir l’Eurocon, la trobada de literatura de ciència-ficció més important d’Europa. El festival Primera Persona ens va portar autors com Renata Adler, Juan Marsé, Carlos Zanón i Jordi Puntí. I també han vingut a parlar de llibres i literatura autors com Elif Shafak, Mia Couto o Patrick Deville. Aquest 2017 hem celebrat una nova edició de Kosmopolis amb noms com John Banville, Pierre Lemaitre, Zeina Abirached, Jean Echenoz i PJ Harvey, que va oferir el primer recital poètic a Espanya, i tindrem amb nosaltres més noms destacats de les lletres contemporànies.

Primera Persona 2015. L’escriptora Caitlin Moran i la periodista Marta Salicrú © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Amb tots aquests antecedents, la candidatura de Barcelona com a Ciutat Literària era un projecte al qual el centre es va dedicar amb entusiasme i amb el convenciment que era un reconeixement que Barcelona es mereixia des de feia temps. Ara, amb aquest títol honorífic, la ciutat entra de ple en la lliga de les ciutats creatives mundials, i el CCCB continuarà estant en primera línia defensant la literatura com una de les belles arts. Perquè, tal com defineixen els principis de Kosmopolis, la literatura és «l’únic discurs que no intenta modelar un món amb fonaments absoluts, fronteres disciplinàries o cotilles ideològiques».

L’espai sonor: poètica i política de l’escolta espacial

abril 20th, 2016 No Comments

Amb motiu del curs “L’espai sonor: poètica i política de l’escolta espacial” u examinar l’estreta relació entre l’acció d’escoltar i la d’habitar un espai. El curs abordarà aquesta interrelació i la coextensió constitutiva a partir de diversos exemples procedents de l’art sonor i la música experimental.  Aquest podcast inclou algunes de les obres que es comentaran al llarg de les tres sessions del curs, cadascuna dedicada a un espai sonor determinat: el cos, l’entorn arquitectònic i el paisatge sonor.

El blog CCCB Lab, nominat als GLAMi Awards del congrés Museums and the Web

abril 4th, 2016 No Comments

Museums and the Web és una de les cites anuals per excel·lència de professionals del sector cultural d’arreu del món interessats en la recerca i la innovació. Se celebra des del 1997 en diverses ciutats dels Estats Units i Àsia i aplega gestors culturals, desenvolupadors, estudiants, investigadors, experts en tecnologia, etc., per presentar casos pràctics i tendències digitals.

Aquesta edició del congrés es celebra a Los Angeles. Thomas Pintaric. CC BY-SA

Museums and the Web s’ha convertit en una important xarxa de coneixement dels projectes museístics més rellevants dels darrers anys gràcies al fòrum professional online, les ponències que es presenten als congressos i els GLAMi Awards, abans coneguts com a Best of the Web. Aquests premis han canviat de nom perquè volen anar més enllà de la xarxa i premiar qualsevol projecte que s’emmarqui en l’àmbit de la innovació en galeries, biblioteques, arxius i museus, tal com indiquen les sigles en anglès GLAMi (Galleries/Libraries, Archives and Museums Innovations).

En la vintena edició del congrés Museums and the Web, que se celebra la primera setmana d’abril a Los Angeles, el blog CCCB Lab està nominat als premis GLAMi, juntament amb 95 projectes internacionals més. Els nominats representen interessants casos pràctics que il·lustren com treballen els museus amb l’educació, l’obertura d’arxius i col·leccions, la participació dels visitants, la relació amb els públics i la divulgació científica i cultural, entre altres temes.

El blog del CCCB Lab, una finestra a la innovació cultural

El blog CCCB Lab funciona des del 2009 com a finestra del departament del CCCB que està específicament dedicat a la investigació i la innovació en l’àmbit cultural. Al llarg dels anys s’ha anat consolidant com a magazín digital amb una línia editorial i d’art, i amb una comunitat professional de seguidors al darrere. Cada dimarts publica un article especialitzat sobre temes com ara les noves audiències, la ciència oberta, la transformació digital als museus, l’educació expandida, etc.

El blog podria aconseguir un premi GLAMi de dues maneres:

  • Per votació popular. Els membres registrats a la web de Museums and the Web poden votar fins al 7 d’abril del 2016.
  • A través d’un jurat, format per especialistes, que decideix quins són els projectes guanyadors, que es donaran a conèixer el 8 d’abril a Los Angeles.

L’any 2011 el CCCB ja va ser guardonat pel projecte expositiu «La ciutat dels horrors», i el 2009 el Museu Picasso i el MACBA van guanyar un dels premis, per la seva estratègia social media i per la Ràdio Web MACBA, respectivament. Podeu veure la llista dels guanyadors de totes les edicions de Museums and the Web a la Wikipedia. El blog és un dels quatre projectes espanyols que s’han presentat als premis, juntament amb el Museu Thyssen-Bornemisza, el Museu del Prado i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El CCCB participa a Museums and the Web Los Angeles

Aquest any el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona estarà present en l’edició de Los Angeles de Museums and the Web, gràcies a una beca que els patrocinadors de l’esdeveniment han concedit a Lucia Calvo, periodista i editora de continguts del web del Centre. Si finalment hi ha sort i el blog CCCB Lab resulta guanyador, ella serà l’encarregada de recollir el guardó.

Més enllà del cos

febrer 25th, 2016 No Comments

En el seu pioner Escape Velocity: Cyberculture at the End of the Century, escrit el 1995, traduït al castellà el 1998 per Ramón Montoya Vozmediano (Velocidad de escape. La cibercultura en el final del siglo) i publicat a Siruela, Mark Dery hi incloïa un capítol titulat «Robocopulació: sexe per tecnologia igual a futur», en el qual s’abordaven possibles vies d’enaltiment i millora del plaer carnal mitjançant l’ornament o el complement tecnològic. La millora evolutiva de la lubricitat per mitjà d’alguna cosa que vagi més enllà de la pell és, probablement, tan vella com l’home, i no es tracta, en absolut, de cap possibilitat inèdita que ens hagi obert aquesta revolució digital que, com sabem molt bé, ens ho ha transformat tot (no sempre per bé, com sostenim els qui contemplem alarmats tant la desintegració de la cultura de l’esforç com el tsunami de narcisisme, entotsolament i atròfia de l’empatia que ha comportat tanta hipervisibilitat i tanta abreviació de vells protocols relacionals del nostre passat analògic immediat).

Portada de “Velocidad de escape”, Mark Dery, Editorial Siruela

El primer homínid que va tallar el primer consolador artesanal per utilitzar-lo en un orifici propi o aliè va ser potser el primer posthumà de la història. La imatge fins i tot obre la possibilitat d’un subjecte prehumà i posthumà alhora, una idea que relativitza la suposada gran distància recorreguda per la humanitat entre la caverna i Tinder d’una manera tan eficaç com la de la famosa el·lipsi de 2001, una odissea de l’espai, que convertia una ossamenta llançada a l’aire en una sofisticada nau espacial que baixava entre estrelles.

En el seu text, Dery no podia reprimir la perplexitat davant la portada del número 2 de la revista Future Sex, que mostrava la grotesca imatge d’una parella hipercablejada i amb la pell folrada d’adorns cibernètics, una estampa molt menys estimulant que no haver mostrat la mateixa parella, per dir-ho d’alguna manera, pell amb pell. L’autor també constatava que les primeres temptatives de sexe virtual i sicalipsi tecnològica no tenien gaire a veure amb un salt quàntic a l’hora de redefinir el sexe, i s’erigien més aviat en variants una mica incòmodes de la sempiterna masturbació: «En un futur de ciència-ficció en què la consciència no estigués limitada a aquest vell contenidor (el cos), sinó que es pogués allotjar a la memòria digital d’un cos robòtic, semblaria com a mínim concebible que la sexualitat humana pogués ser abstreta de qualsevol encarnació, fins i tot d’una consciència humana reconeixible com a tal. Tanmateix, totes les especulacions sobre la sexualitat posthumana s’aturen davant d’un fet inevitable: sempre es fan des d’un punt de vista humà, per a qui la idea mateixa de sexualitat es defineix en termes de carn i humanitat.»

Fotograma de Holy Motors, Leos Carax (2012)

Hi ha una imatge cinematogràfica que sembla obrir subtilment la porta d’aquesta sexualitat posthumana: el coit en motion capture que proposa Leos Carax en un moment de Holy Motors. Convenientment coberts de pell sintètica puntejada per sensors, un home i una dona duen a terme una dansa d’acrobàcies i de cunnilingus sense cunnilingus que s’aboca en unes formes digitals que aviat abandonen qualsevol versemblança anatòmica per cargolar-se, mutar i confondre’s entre si. Curiosament, la imatge d’aquests amants polimòrfics s’assembla molt a la que va servir de portada per a l’edició espanyola d’Escape Velocity.

Abans que siguem capaços de fer aquest salt conceptual que ens alliberi del cos (un dels somnis de la mística, de fet: tot ens ve de lluny i entre el sagrat i el profà sovint només hi ha una membrana molt tènue), la interacció entre desig i tecnologia haurà hagut d’afrontar un dels grans perills detectats per visionaris privilegiats de la nostra imparable immersió en el futur: aquesta mort de l’afecte de què tant va parlar un J. G. Ballard que, de fet, juntament amb futuristes, dadaistes i Marshall McLuhan, acabava apareixent inevitablement en el text de Dery que parlava tant de l’erotització de la màquina com de la deserotització –i deshumanització- de l’home. A l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie» hi destaquen dues peces que, d’alguna manera, funcionen com la llum i l’ombra d’aquesta qüestió i busquen solucions civilitzades al risc de la nostra caiguda dins l’avenc del solipsisme i l’onanisme existencial.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Teledildònica per a relacions a distància”, de Kiiroo from CCCB on Vimeo.

La Teledildònica per a relacions a distància que proposa l’empresa Kiiroo uneix dos models d’eina d’ús habitual –d’una banda, el consolador i la vagina portàtil; d’una altra, les xarxes socials i la comunicació virtual- per oferir una millora evolutiva tant de l’acte de sexe solitari amb additament com d’aquell sexe telefònic els usos benèfics del qual per escurçar llunyanies geogràfiques entre amants precedeixen bastants anys la consolidació de les gairebé sempre nefastes línies eròtiques. Si el sexe telefònic va ajudar i va contribuir a revitalitzar el poder seductor de la paraula, la teledildònica ofereix l’oportunitat d’enfortir aquell sentit que, segons el mestre Jan Švankmajer –autor d’una pel·lícula fonamental sobre la masturbació i el fetitxe: Conspirators of Pleasure-, tenim més adormit: el tacte. Uns artefactes sofisticats que ens fan massatges als genitals mentre veiem els nostres amants en la distància i hi parlem proporcionen una innegable millora respecte a altres estratègies prèvies, però continuen topant amb l’obstacle de sempre, que adquireix una forma doble: malgrat tot, continuem sols, continuem sentint la nostàlgia de la pell…, perquè no hem après a desenvolupar una conceptualització de la sexualitat que ens alliberi del cos. La teledildònica és una cosa semblant a comprar-se un sofà molt més còmode (i amb possibilitat de massatge sota l’entapissat) per posar-lo allà on abans hi havia… un altre sofà.

+ HUMANS. Entrevista. Julijonas Urbonas parla de la “Màquina orgasmàtica” from CCCB on Vimeo.

La peça de l’exposició que més va impressionar aquest visitant va ser la que pràcticament tancava el recorregut: la Muntanya russa eutanàsica de Julijonas Urbonas, una atracció aparentment diabòlica –però en el fons tan racional com la teledildònica- dissenyada per garantir una mort inevitable –si bé plaent i espectacular- als seus usuaris. És sabut que, en una exposició, las peces dialoguen entre si i adquireixen nous sentits inesperats. Separades per la distància del recorregut, la Muntanya russa eutanàsica i la Màquina orgasmàtica Cumspin conspiraven per inspirar una connexió entre Eros i Tànatos: a més, havien sortit del cap d’un mateix artista i compartien els codis de l’atracció firal, i llançaven el missatge secret que el territori quotidià que més pot acostar el ciutadà corrent a l’experiència mística de sortir del cos és el parc d’atraccions. Urbonas fa servir, parlant de la seva sofisticada Cumspin, conceptes tan estimulants com els d’«orgasme hipergravitacional» i «sexe extraterrestre», que suggereixen, doncs, un acostament a la utopia que proposava Dery, la d’una veritable sexualitat posthumana que ens obligui a pensar més enllà del nostre embolcall carnal. En la Cumspin es donen la mà el record de l’acumulador d’energia orgònica de Wilhelm Reich i el de la rèplica bufa que va ser l’orgasmatró imaginat per Woody Allen a El dormilega, alhora que es gestiona i racionalitza l’ús segur d’aquella autoasfíxia eròtica que va portar els personatges dEl imperi dels sentits i celebritats com David Carradine a transformar la petite mort en una mort a seques. El que desanima de la Cumspin és el que n’acaba dient Julijonas Urbonas al final del vídeo: només és una hipòtesi. És a dir, pertany, encara, al terreny de l’utòpic.

Moltes pel·lícules de ciència-ficció recents han parlat del robot com a pròtesi afectiva d’una humanitat tocada per greus dèficits emocionals. Cada cop resulta més fàcil abocar una simulació de l’afecte en una intel·ligència artificial, però sembla que encara se’ns escapa això d’inventar-nos sexualitats que transcendeixin la nostra condició humana. Potser el futur acabarà sent això: el lloc en què amor i sexe viuran en universos radicalment diferents, on el que anomenàvem amor serà el que simularan les nostres creacions sintètiques, mentre que tots nosaltres estarem embarcats en acrobàcies i possibilitats sexuals inèdites per a les quals ni tan sols hem sigut, de moment, capaços d’esbossar un llenguatge.

El mite del win-win

febrer 22nd, 2016 No Comments

«Amos i posseïdors de la natura». Aquest és el paper que Descartes volia que fessin els humans, tal com va apuntar en el seu cèlebre Discurs del mètode el 1637. Però hi havia instruccions més antigues en el mateix sentit en el Gènesi: «Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la». Avui, a la segona dècada del segle XXI, amb el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat damunt de la taula, sembla més fàcil que mai contemplar la relació dels humans amb la natura com la història d’una agressió perpetrada amb dues armes perilloses: el racionalisme i la tecnociència. Certament és fàcil, massa fàcil.

Abans que existissin el cartesianisme i la Bíblia, els homínids ja exercien el paper de dominadors del món. Ho feien moguts pel mateix ressort que els impulsava a menjar o a copular, perquè intervenir en la natura és allò que fan els que en formen part. Per què construeix dics amb branques el castor? És evident que la natura ha proporcionat els instruments per a la seva modificació, i els qui se’n serveixen ho fan d’acord amb el seu nivell evolutiu. Què és la vida si no una modificació constant en totes les seves escales?

“Projecte de pol·linització humana” de Laura Allcorn

Parlar de la natura com si fos un col·lectiu social maltractat és el resultat d’una herència cultural amb fortes dosis d’arcadisme. Despertem a la realitat! L’harmonia no ha existit mai: els nostres avantpassats s’havien d’enfrontar al llamp i als ullals del tigre amb ben poca cosa i la supervivència estava en risc a cada segon. El domini de la natura és la transformació d’un planeta hostil en una llar. Com no havia d’avançar aquest procés intervencionista si la intel·ligència humana podia llegir el món, comprendre’l, i conquerir el benestar?

Quan Descartes exhorta a dominar la natura diu ben clarament quina és la raó per fer-ho. Una raó que des del confortable 2016 pot semblar banal, però que segles enrere era transcendent: «…no solament és desitjable amb vista a la invenció d’una infinitat d’artificis que ens permetrien de gaudir sense cap esforç dels fruits de la terra i de totes les comoditats que s’hi troben, sinó també, i principalment, amb vista a la conservació de la salut, que és, sens dubte, el bé primer i el fonament de tots els altres béns d’aquesta vida».1

Fragment de l’obra “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” de Richard Pell

L’explicació cartesiana ressona en dues peces de vídeo presentades a l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie». Una és un fragment del documental El nostre pa de cada dia, de Nikolaus Geyrhalte, i mostra amb fredor el funcionament de l’engranatge de la indústria de l’alimentació. L’altra peça és una petita entrevista amb l’artista Richard Pell, que ha elaborat una mostra amb els fons del Centre d’Història PostNatural, on presenta diversos organismes vius intencionadament alterats per l’acció humana, com, per exemple, la rata alcohòlica dissenyada pel Govern finlandès per combatre una de les principals causes de mort entre els homes del país.

Les imatges dels pollets vius expel·lits a alta velocitat pels tubs d’una cadena de producció, del primer vídeo, i les dels petits monstres postnaturals, del segon, són emocionalment torbadores però racionalment coherents amb la nostra evolució intel·lectual.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “El nostre pa de cada dia” de Nikolaus Geyrhalter from CCCB on Vimeo.

La humanitat ha fet dics com el castor fins que ha pogut construir-los d’una altra manera. Com recorda Richard Pell, molt abans de l’enginyeria genètica els encreuaments tradicionals han donat com a resultat les verdures, les hortalisses i molts dels animals que coneixem. Pel que fa a la indústria alimentària, som davant la resposta a l’escassetat d’altres segles, amb les eines de la màxima eficiència productiva.

Hem d’entendre que la roda del carro prefigura el pneumàtic i el camí de pols, l’autopista. I si ho fem, aleshores també comprendrem que la gran qüestió que planteja la intervenció humana en la natura no és l’artificialització de la vida. Desenganyem-nos: cap invident no rebutjarà la visió que la ciència li podrà oferir eventualment. La qüestió crucial de la nostra llarga relació amb la natura es troba en la destinació d’aquest viatge. No es tracta tant del que fem, sinó de fins on volem arribar fent-ho.

+ HUMANS. Entrevista. Richard Pell parla de “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” from CCCB on Vimeo.

La pregunta és pertinent des del moment en què la gran eficàcia en el sotmetiment del món a les nostres necessitats posa de manifest un seguit de pèrdues. L’ús dels combustibles fòssils ha impulsat la indústria i les comunicacions, però altera el clima i emmetzina l’aire. La idea que podem arribar a viure en un món absolutament mesurat, controlat i organitzat amb criteris científics i racionals, expressada per Auguste Comte al segle XIX, és falsa. Amb tot, continuem col·lectivament aferrats al mantra que sempre hi haurà solucions per a qualsevol problema que se’ns plantegi.

La incertesa i el misteri no es veuen erosionats per l’avanç del coneixement: fan una mica com l’horitzó que es desplaça més enllà quan naveguem. Potser no hi ha solucions per a tot, tal com suggereix Laura Allcorn en el vídeo, també presentat a «+Humans», Projecte de pol·linització humana. Partint de la inquietant desaparició de les colònies d’abelles, de la qual no es coneix la causa, Allcorn ha dissenyat una eina pol·linitzadora per a humans a fi d’executar la funció d’aquests insectes, això sí, amb resultats menys eficients.

+ HUMANS. Entrevista. Laura Allcorn parla del “Projecte de pol·linització humana” from CCCB on Vimeo.

El progrés, entès com l’evolució cap a estadis cada vegada més perfectes, és poc útil per als reptes d’aquesta era. El nou paradigma haurà de ser el límit. A diferència del progrés, que parteix d’una creença pseudoreligiosa, el concepte de límit no es fonamenta en apriorismes, sinó que es redefineix cada vegada en contrast amb la realitat. De fet, els límits són la gran dada de la realitat i es poden percebre en aspectes tan diferents com l’esgotament dels recursos o la impossibilitat de fer microxips més petits indefinidament.

El futur no està escrit. És possible que les capacitats de modificar la natura augmentin exponencialment i ens portin a alteracions de la biologia o de la consciència que ara es troben en el terreny especulatiu. Davant d’aquests possibles desenvolupaments, es tendeix a beneir irreflexivament el canvi o a fer esmenes a la totalitat. Però també és possible mirar cada cas sense prejudicis i sense oblidar que, com demostra la relació entre seguretat i llibertat, els humans no hem nascut per tenir-ho tot alhora.

1 Descartes, René. El discurs del mètode. Edicions 62, Barcelona 2001, pàg. 119.

«...56789...203040...»