Chirbes, retratista

febrer 26th, 2014 No Comments

Rafael Chirbes ens parlarà a la conferència Runes i progrés el proper dilluns 3 de març sobre la València de la seva infància, tot confrontant-la amb els paisatges desolats de la costa llevantina d’avui. La periodista Marina Espasa apropa la imatgeria pictòrica descarnada de Francis Bacon a l’estètica de les runes de Chirbes.

És coneguda l’admiració que el novel·lista Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949) ha sentit sempre pel pintor Francis Bacon. Segons l’autor valencià, en cada retrat del pintor anglès hi ha, a més de la figura representada, una declaració de principis i una demostració de tècnica, no entesa com un conjunt d’habilitats, sinó com el lloc des d’on l’artista mira el món. Per a Chirbes, Bacon no planteja els seus retrats com una forma de representació, sinó com una forma d’indagació i de coneixement, com una investigació, un diàleg amb una certa tradició pictòrica i a la vegada una negació a ser-ne esclau o a repetir-la, a més d’un entossudiment per representar la totalitat del món i el pes del cos de l’home. Aquesta és, en gran mesura, l’actitud de Chirbes respecte a la literatura: una escriptura carnal, un diàleg amb la tradició i una investigació permanent de noves formes de dir, de nous paisatges per dibuixar. No és estrany que, mentre passem les pàgines de les seves novel·les, la nostra imaginació lectora converteixi els personatges que hi transiten –especuladors, prostitutes, catedràtics, escriptors, fusters– en un conjunt d’éssers deformats i carnosos (Bacon deia: «Som carn, som ossamenta en potència») que erren com fantasmes pels marjals, els aiguamolls i les urbanitzacions fantasmes del País Valencià. Gràcies a les dues darreres –i molt celebrades– novel·les, Crematorio i En la orilla, comptem amb un díptic utilíssim per entendre la destrucció dels paisatges físics, humans i morals que han suposat els darrers deu anys d’economia desbocada, polítics i urbanistes corruptes i ciutadans apàtics, desconcertats o deprimits, enfonsats cada vegada més en la misèria.

El litoral en ple auge de la construcció. Foto: Wikimedia Commons

«Todo tiene en la costa un aspecto de resto de banquete que me molesta». El retrat implacable del perfil dantesc de la costa llevantina i de la deshumanització de l’entorn en què avui (mal)viuen els seus habitants no és aliè a la degradació moral que assenyala l’escriptor. Les ciutats mediterrànies, que abans eren una explosió de llum i de color, i que s’organitzaven totes al voltant del mercat d’aliments com a unitat mínima de les necessitats humanes, s’han convertit en una ombra del que van ser: edificis desproporcionats quan no són inacabats, avingudes fantasmes o mastodòntiques, grues inactives amb carretons penjats que oscil·len al vent. «¿Tenemos la culpa los constructores de la zona de que a alguien, hace cien años, se le ocurriera inventar el hormigón armado?». Per parlar de totes les ciutats i alhora de cap en concret, Chirbes ha creat Misent, una ciutat infern on regnen els instints, la voracitat i la baixesa humana, un mirall deformant que ens retorna una imatge poc amable de la nostra civilització. Quan parla dels retrats de Bacon, Chirbes recorda unes paraules de l’Orfeu de Cocteau: «Mira’t tota la vida al mirall i veuràs la mort treballar, com abelles en un rusc transparent». Si col·loquem el mirall davant de les nostres ciutats, no veurem el mateix?

Marina Espasa (Barcelona, 1973) és guionista, periodista i crítica literària del diari Ara i del programa de ràdio Cabaret Elèctric (iCat fm). Anteriorment ha treballat al programa de televisió Saló de lectura (BTV) i L’hora del lector (Canal 33). La seva primera novel·la es titula La dona que es va perdre (Empúries, 2012).

Gianni Borgna, com una novel·la

febrer 26th, 2014 No Comments

Aquest mes de febrer va morir el professor Gianni Borgna, comissari de l’exposició Pasolini Roma juntament amb Jordi Balló i Alain Bergala. Jordi Balló ha escrit aquest obituari en record del seu company de projecte.

Gianni Borgna

Quan vam tenir la idea, amb Josep Ramoneda, de fer una exposició que relacionés Pasolini amb la ciutat de Roma, ens vam posar immediatament en contacte amb Gianni Borgna. Sabíem que havia estat amic i col·laborador del cineasta i sabíem també de la gran activitat que havia mantingut en el camp de la política cultural quan va fer d’assessor municipal, i regional, en els primers ajuntaments d’esquerra a la ciutat romana. El seu entusiasme pel projecte ens va donar totes les garanties que ens disposàvem a fer una cosa diferent i original respecte a altres mostres que ja s’havien fet sobre Pasolini, en les quals el mateix Gianni havia estat implicat en alguns casos. Des del primer moment, Gianni va pensar a concebre l’exposició «come un romanzo…» i que havia de començar amb l’arribada amb tren de Pasolini i la seva mare a Roma, el gener del 1950, fugint de la intolerància política i sexual que havia patit a Casarsa.

A mesura que el projecte avançava i s’anava fent més internacional, el Gianni va viure amb una il·lusió especial saber que l’exposició es presentaria també a París, a Roma i a Berlín. També va viure amb una gran complicitat la integració d’un altre comissari, Alain Bergala, una decisió que va convertir el procés creatiu en un constant intercanvi enriquidor de punts de vista, que sempre va cultivar amb una finor exquisida. En el seu pròleg a la versió francesa del catàleg de l’exposició, el director de la Cinemathèque Française, Serge Toubiana, recorda amb detall la manera com Gianni Borgna ens va conduir físicament per la reconstrucció geogràfica de la Roma pasoliniana, especialment per la darrera nit de la vida del poeta, des de la Piazza della Repubblica fins a la platja d’Òstia on va ser assassinat. I la manera emocional, contundent i amb profund coneixement de causa, com Gianni ens anava explicant les implicacions polítiques d’aquella mort brutal. Com ja recordava Serge en aquell text, cap dels que vam tenir la sort de ser-hi presents no oblidarem mai aquelles sessions a Roma, on vam comprendre la profunda relació de l’artista amb els centres neuràlgics de la seva cultura, de les borgate, als diferents barris on havia rodat i viscut, fins als llocs de trobada amb els altres intel·lectuals romans.

Ben aviat vam entendre també el que significava Gianni Borgna per a la cultura romana, com era estimat per gent molt diversa que li agraïa el despertar cultural que havia impulsat en el temps de les seves responsabilitats polítiques al costat de Rutelli, de Veltroni o del mateix president de la República, Giorgio Napolitano, polítics que aquests dies han expressat el seu condol i han manifestat la profunda pèrdua que significa la seva mort. De les entrevistes que el Gianni va fer a Dacia Maraini, a Ennio Morricone i a Ninetto Davoli contingudes en el catàleg de Pasolini Roma, se’n pot deduir perfectament l’abast de la seva cultura humanista i al mateix temps la càlida confiança amb tota la gent que va participar de les complicitats traçades en els temps de la resistència cultural romana.

A tots els que hem treballat amb ell ens dol molt especialment que la seva mort s’hagi produït dos mesos abans de la inauguració de Pasolini Roma al Palazzo delle Esposizioni de Roma, perquè aquest era un plaer anticipador que ell conservava amb especial il·lusió. Havia supervisat l’adaptació de l’exposició en aquell espai amb molt d’entusiasme, tot i avisar de la importància del pròleg, del fet que la gent entengués la manera ombrívola però a la vegada esperançada amb què Pasolini va arribar a la ciutat romana, que el poeta havia de transformar absolutament en la seva pròpia narrativitat. El Gianni ens havia fet entendre justament això, que Pasolini havia portat els intel·lectuals romans a descobrir una ciutat diferent, que era allà, amb tot el seu potencial transformador.

Aquest dia inaugural del 15 d’abril el Gianni no hi serà, però si alguna cosa hem après d’un procés com aquest és que hi ha morts que són germinals, i que l’empremta que deixen en un procés cultural esdevé inesborrable. Gianni Borgna ens ha fet participar, des de Barcelona, d’un projecte europeu, d’una Itàlia que hem sentit més propera que mai. Són vides així les que et fan comprendre què vol dir el patrimoni comú, el del pensament, la intel·ligència i l’amistat.

BCNmp7: Què ens espera aquest 2014?

febrer 26th, 2014 3 Comments

Nous programadors

El cicle musical #BCNmp7, a més de «concebre la música com a art i experimentació, un trampolí per gaudir de noves experiències musicals i una aventura comunitària que pretén vincular la música a l’entorn social», es presenta com «un espai on es posen en harmonia i en contradicció els valors i les formes d’una època». Amb aquesta vocació, el 2014 hem volgut implicar deu professionals que programen activitats musicals a Barcelona, amb recursos o sense, plogui o hi hagi futbol, amb patrocinadors o sense, sobris o ebris, sense esperar l’ocasió, provocant-la. Deu programadors (col·lectius culturals o programadors individuals) amb una concepció pròpia de la música i del que implica ser programador musical, una mirada humana i treballada, lluny de l’humanitarisme, el mercantilisme o les tendències.

Objectiu: cinc sessions, dos programadors per sessió en diàleg per tal d’establir un tema i un programa que desenvolupi i justifiqui aquest tema. Més que buscar friccions innecessàries (un format que està molt a l’alça, el de les «batalles» entre músics, programadors, conferenciants), el que es pretén és provocar un diàleg fructífer que permeti una mirada més ampliada de cada sessió. Les sessions estaran protagonitzades pels col·lectius/programadors següents: Sidewalks Bookings / Cuatro Cocos / Domestica Reccords / Boston Pizza Records / Gent Normal / La Fonoteca / Sones / Aurelio Santos / Nativa-Indigestió / Internet 2.

Sessió 1 / 6 de març / Una música incontrolable

Programada per Sidewalk Bookings i Los Cuatro Cocos

Aquesta sessió es fixa en aquells col·lectius que fan del DIY (do it yourself –fes-t’ho tu mateix–) el seu modus vivendi, fora del circuit de la ciutat, fora de les «tendències» o els estils que molts grups acaben clonant de les revistes musicals. Per aconseguir-ho, es farà un debat amb els seus protagonistes, però això només serà el preàmbul per donar pas al nucli de la sessió, tres actuacions que buscaran la complicitat/col·laboració mútua: Pharmakon (electrònica industrial –Nova York–), Una bèstia incontrolable (hardcore, punk –Barcelona–) i Coàgul (industrial, ocultisme –Barcelona–). Una experiència musical basada en l’energia del directe i fora de tot control. O com deia Alberto Alegre fent referència a The Ex, aproximadament: «qui no arrisca en la vida, tampoc no arrisca en la música». Sidewalk Bookings és una promotora de concerts amb seu a Barcelona que també fa d’agència a tota la Península. Actius des de finals del 2010, treballen amb un ampli espectre musical i han organitzat concerts de grups com Tyvek, Gala Drop, Ocellot, Barn Owl, Umberto, Sun Araw, Sightings, Steve Gunn o Lucrecia Dalt. Los 4 Cocosés un col·lectiu de Barcelona dedicat a muntar concerts sense finalitat de lucre en què tots els diners recaptats va a parar als grups. Entre altres grups, han treballat amb Mujeres, Extraperlo, Sean Nicholas Savage, Las Ruinas, Sisu, Tarántula o els Surfing Sirles.

Pharmakon

Sessió 2 / 16 d’abril / L’assimilació de la New Wave

Programada per Domestica Records i Boston Pizza Records

Una aproximació als inicis de l’escena electrònica més desconeguda i avantguardista sorgida a principis dels anys vuitanta a Barcelona, amb testimonis d’artistes que van formar part d’un moment irrepetible en la història de la música com Víctor Nubla (Macromassa), J.J. Ibañez (Kremlyn), Gat (New Buildings, G3G Records) i les actuacions de Philipe Laurent (Minimal Wave) i Tvnnel (Roman Skirts/Polígono Hindú Astral). Boston Pizza Records és un segell independent de Barcelona que va començar a finals del 2010. Domestica Records és també un segell independent barceloní el catàleg del qual gira al voltant de diferents gèneres musicals com són la new wave, l’industrial, el krautock, l’electro, l’experimental, el post punk i el synth pop, entre d’altres.

Coàgul

Sessió 3 / 15 de maig / Me mata pero me gusta: Zeidun (una genealogia musical)

Programada per Gent Normal i La Fonoteca

La majoria de grups de música comencen tocant perquè sí, per pura amistat, la música és gairebé una excusa per a la reunió social, tot i que també el mitjà a través del qual molts adolescents van començar a expressar la seva relació (entusiasta, tot i que sovint conflictiva) amb el món. Zeidun va ser un d’aquests grups, però és alguna cosa més, és la llavor de moltes bandes (Les Aus, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Esperit!…) que actualment són referents en el nostre circuit musical català, tot i que algunes d’elles ja s’hagin dissolt. Sense ànims de fer una sessió nostàlgica, aquesta sessió vol ser una festa, un homenatge, una celebració, un dia per gaudir del «pare» i dels «fills». La sessió contindrà càpsules audiovisuals documentals fetes per a l’ocasió per Gent Normal, les actuacions de Zeidun i el seu llegat, i algunes sorpreses. Els programadors, cauts i amants del suspens, ens conviden a guardar silenci sobre l’alineació final dels músics, ja tancada, inequívocament emocionant. Jordi Puntí, d’El Periódico, va dir de Gent Normal: «A Viva Veu o Gent Normal són altres col·lectius que es prenen molt seriosament això d’estar a l’última i informar, i a més amb un disseny modern, clar i divertit. El seu exemple dinàmic, un punt subversiu i sense refusar el que és recòndit, contrasta amb la lentitud que sol transmetre la Cultura (així en majúscules)». La Fonoteca és un col·lectiu obert establert entre Madrid i Barcelona dedicat a la música espanyola amb l’objectiu, des del 2008, que van començar, de construir una plataforma per al suport i la promoció de la música del país, dins i fora de les seves fronteres. Va començar com a arxiu, però actualment fan booking i managementde grups, a més de programar concerts.

Una bèstia incontrolable

Sessió 4 / 2 d’octubre / Com més lluny: més a prop

Programada per Sones i Aurelio Santos (What The Fuck Jam Sessions).

La sessió posarà èmfasi en la força del moment, la improvisació, les trobades inesperades i les sorpreses musicals a partir d’una actuació única que portarà sobre l’escenari músics que fins ara vivien, sense saber-ho, amagats els uns dels altres. El públic es concebrà com un instrument més. De moment no podem oferir més informació: The Rest is Silence.

Sones és un segell discogràfic, promotora de concerts, agència de management i proveïdor de continguts en l’àmbit cultural. A més a més, tenen projectes en l’àmbit de l’educació (Minimúsica) i la literatura (Libros de ruido). Alguns dels artistes amb els quals han treballat: Anímic, Christina Rosenvinge, Dean Wareham, Doble Pletina, Klaus & Kinski, Le Pian, Los Carradine, Maria Rodés, Mick Harvey, Nacho Vegas, Miqui Puig, Pony Bravo, Za! o The New Raemon, entre d’altres. Aurelio Santos és des del 2001 darrere de les What the Fuck jam sessions del Jamboree, un pilar de la hibridació musical, on grans saxofonistes, pianistes o trompetistes de jazz compartien escenari amb músics de hip hop o spoken word o, fins i tot, l’electrònica.

Sessió 5 / 27 de novembre / Polítiques musicals

Programada per Jordi Oliveras (Indigestió-Nativa), Carlitos Carbonell (Internet 2), amb la col·laboració de Marc Balfagon (Fundación Robo).

Sota el títol «Polítiques musicals» la sessió vol treballar polièdricament el binomi política-música. La política no sols passa pel titular o la frase de torn, tot és polític, el que fem i com ho fem. Els convidats són músics implicats políticament, no sols pel que fan amb la seva música, sinó també pel que fan amb la seva vida. Un d’ells és Dick El Demasiado, músic i locutor de ràdio compromès i amb una llarga trajectòria professional, que vindrà a fer la seva performance de cúmbia digital. El segon convidat, molt proper en l’estil, però allunyat en les formes de Dick El Demasiado, està pendent d’una última confirmació. La sessió s’estructurarà com si es tractés d’un programa de ràdio en diferit amb actuacions en directe.

Finalment, hi ha dos elements més a destacar: el primer és la reflexió sobre el binomi «política-música» que es filtrarà en la gravació radiofònica a partir d’una trobada prèvia amb testimonis i experts sobre el tema; el segon és la interacció dels artistes amb el territori i la implicació de la institució amb aquest territori. Aquí és on entra la Fundació Robo. Des d’ara fins al novembre, programadors, músics i col·laboradors aniran desenvolupant tots aquests elements que es comunicaran, amb els noms definitius, a la tardor.

Nativa és una publicació musical bimestral editada per Indigestió, dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Aborden la «música de proximitat», enfront la cultura mediàtica global, la indústria musical, sense limitacions de gènere musical. Indigestió es va crear el 1995 i és una organització professional sense finalitat de lucre que pretén promoure la cultura musical des d’una perspectiva ciutadana. Com diuen a la seva pàgina web: «el nostre eix principal no és la promoció dels artistes o del negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes». Indigestió també van ser responsables del cicle Hipersons i, actualment, d’un fòrum cultural anual.

Carlitos Carbonell és la persona que hi ha al darrere d’Internet 2, un grup d’avantguarda musical, amb una posada en escena que està a mig camí entre el Walt Disney més experimental i el DIY més arty. Carlitos Carbonell té un univers propi molt peculiar, s’hi troben la comèdia romàntica i el nerd. Va ser l’encarregat de la música del programa de ràdio El Diferencial (RTVE) i, com a programador, és responsable d’haver portat rareses com NSHR (Portland, noise), La Veuve Moustache (Tokyo, cabaret) o Mishe Moishe Moishele (París, electro).

La Fundació Robo és un projecte col·lectiu sorgit arran del 15M. Els membres fundadors en són Karlos Osinaga (Lisabô, Bidehuts), Joseba Irazoki (Atom Rhumba), Roberto Herreros (La Dinamo), però a poc a poc s’hi han anat incorporat més i més grups. Nacho Vegas, Fasenuova, Mursego, Diploide, Albert Pla, Fernando Alfaro, Refree o Sílvia Pérez Cruz en són alguns.

Si voleu estar-ne informats puntualment, seguiu-nos a: @CCCBmusica #BCNmp7

Bruce Bégout: La fantasia neutralitzada

febrer 20th, 2014 No Comments

En motiu de la conferència Els afores que Bruce Bégout ens oferirà el proper dilluns 24 de febrer dins el cicle Ciutat Oberta, un dels seus traductors a l’espanyol, Rubén Martínez Giráldez, analitza les temàtiques que recorren l’obra del filòsof francès:

Las Vegas. Fotografia de Bert Kaufmann

Quan Bégout analitzava l’espai de Las Vegas al seu assaig Zerópolis (Anagrama, 2007), constatava que aquell recinte condicionat per a l’oci està dissenyat per tal de desviar el plaer cap a la compulsió, de manera que la naturalesa de la diversió varia, l’evasió canvia de funció i oblida la que una vegada va tenir: el consol. La proposta lúdica suplanta la noció de cultura fent-se passar per civilització. «Divertiment» ja no significa «desviació»; l’espai lúdic ens retorna, a través d’allò aparentment imaginari, una realitat implacable on còmic i seriós son conceptes indistingibles. L’única possibilitat d’evitar-lo passa per abandonar sense trigar les ciutats.

A la perifèria, l’autor adreçaria la mirada cap a una altra classe de temples on un pot aconseguir la invisibilitat per la via d’allò excessivament ordinari: si Las Vegas ens permetia de creure en la nostra pròpia irrealitat, el motel americà gairebé convida a fantasiejar amb la pròpia inexistència. Elogi i injúria a la superficialitat, dos simulacres anunciats amb fast i cartells de neó.

«La potència discreta d’allò quotidià»—expressió que dóna títol a una de els seves conferències— no és, tanmateix, l’aspecte que aborda Bégout a la seva obra de ficció. Sense anar més lluny, el seu cant als recintes per antonomàsia, Le ParK (Editorial Siberia, 2014), consisteix en una faula d’anomalies, una cruel fulla informativa del complex en el qual «s’experimenten sense escrúpols i sense prejudicis les distraccions del futur que encara no han rebut l’aprovació del món». En tots els casos, espai de socialització i desocialització cívica, ciutats jardí dels suplicis, en definitiva: parcs zoològics humans per a ser que tracten de divertir-se després d’Auschwitz.

Vista aèria dels suburbis de Londres. Fotografia d’Edward Clack

_______________
Rubén Martín Giráldez (Cerdanyola del Vallès, 1979) és autor de Thomas Pynchon: un escritor sin orificios (Alpha Decay, 2010) i la novel·la Menos joven (Jekyll & Jill, 2013). Ha traduït llibres de Jack Green, Blake Butler i Tom Robbins i l’editorial Siberia acaba de publicar la seva traducció de Le ParK, de Bruce Bégout.

BCNmp7: L’edició 2013

febrer 19th, 2014 No Comments

El BCNmp7. Músiques en procés és un cicle musical estable que neix l’any 2006 com un projecte del CCCB amb la voluntat de subratllar l’especificitat musical de Barcelona, sense oblidar els intensos vasos comunicants entre ciutats, regions i tendències globals. Sobre el projecte es pot recuperar el post que vam fer anunciant la programació del 2013.

L’any passat, hi va haver dues grans novetats dins el cicle: en primer lloc, vam engegar un twitter de les activitats musicals del CCCB (@CCCBmusica) i, en segon lloc, es va obrir la proposta a nous programadors per a l’ocasió, deixant a A Viva Veu, Àlex Gómez-Font i Lluís Nacenta l’articulació dels continguts de les sessions, programadors que treballen en àmbits musicals molt diferents per a públics no homogenis.

Les cinc sessions van girar al voltant de cinc temes: Prescriptors (A Viva Veu), Música analògica (A Viva Veu), El rock progressiu dels setanta a la Península (Àlex Gómez-Font), Cultura de Clubs (A Viva Veu) i Minimacció (Lluís Nacenta).

La sessió de Prescriptors (A Viva Veu) va abordar un tema molt vigent: com s’orienten els productors i consumidors musicals a través de l’allau d’informació musical que pobla la xarxa? La pregunta es va il·lustrar amb un debat protagonitzat per Isaac Marcet (Playground), Andy Votel i Brian Shimkovitz i moderat per Carles Novelles (Scanner FM, Red Bull Music Academy, Radio 3) i es van poder veure els directes d’Andy Votel i Brian Shimkovitz (era la primera vegada que venia a Barcelona), dos importants «prescriptors» musicals a escala internacional.

Andy Votel © Miquel Taverna

La sessió de Música Analògica (A Viva Veu) va voler posar de relleu aquells músics que, en lloc d’aprofitar les facilitats que ens brinden les eines de producció musical digital, segueixen sent fidels als mètodes de producció analògica, parant més atenció a com es genera el so, la música, que no pas en el sol fet de generar-la. El públic va poder assistir a les actuacions de Zombie Zombie, un grup francès de synth-pop seqüenciat amb sintetitzadors i que, en les seves actuacions en directe, fan ús d’aparells i instruments musicals vintage; Akron, amant de les bandes sonores de pel·lícules oblidades i la library music, que s’estrenava a l’escenari, i, finalment, Diego Garcia, un enginyer informàtic que es construeix els seus propis aparells electrònics i que, amb una posada en escena retrofuturista (per les màquines, no pel personatge), va interpretar la seva música progressiva, electrònica, primitiva, arrelada en els anys setanta.

Akron © Miquel Taverna

Precisament va ser la tercera sessió on el rock progressiu dels setanta a la Península es va desplegar. La sessió la va programar Àlex Gómez-Font, la persona que s’ha dedicat més a estudiar aquest període i context musical i que va aconseguir, per a l’ocasió, reunir la mítica banda Máquina! (una part d’ella), que va fer un repertori clàssic de l’època acompanyada per la banda Asimètric. El públic, amb una mitjana d’edat superior a l’habitual, no podia quedar-se quiet a les cadires escoltant els hits de la seva època. La sessió també va recuperar un altre dels protagonistes de l’època, el multifacètic Toti Soler, que va interpretar La guitarra catalana, el concert que recull algunes de les seves obres que més prestigi li han donat per la renovació musical que van suposar. Per tancar la premissa d’Àlex Gómez-Font («hi ha vida més enllà de la Nova Cançó»), el mateix programador va establir un debat amb el periodista Karles Torra, per endinsar-nos en el context social i musical de l’època.

La quarta sessió, programada per A Viva Veu, va posar sobre la taula l’innegable revival que es viu de la Cultura de Clubs, no només arran del llibre dedicat a Sideral o el documental dedicat al Nitsa; l’auge de la «cultura musical de festivals» ha fet evident la necessitat de recuperar alguns contextos de recepció musical en què l’experiència pugui defugir la massa, el repertori il·limitat d’artistes i la interferència permanent. Aquests espais són els clàssics clubs, origen de la música electrònica, alguns dels quals van crear un autèntic «escenari» musical a Barcelona. Per recordar-ho, els programadors van demanar a gent vinculada amb la música que ho havia viscut en primera persona (com Javier Blánquez, Albert Guijarro, Miqui Puig, Frankie Pizá, entre d’altres) d’escriure un text, que va ser recollit en un fanzine que es va repartir, gratuïtament, durant la sessió. Les actuacions musicals van anar a càrrec de Headbirds (Barcelona) i l’esperat Dean Blunt, músic de Nova York, personatge enigmàtic, misantrop explícit i, actualment, el focus d’atenció de molts aficionats a aquest tipus de música. Blunt va estrenar formació per al concert.

Dean Blunt © Miquel Taverna

Finalment, va tancar el cicle una sessió titulada «MinimAcció», programada per Lluís Nacenta. Aquesta sessió, com l’anterior, establia un pont entre un passat immediat, en aquest cas la música minimalista anglosaxona de Steve Reich, amb la de Roger Goula (compositor establert a Londres), tot passat pel filtre dels músics d’Experimental Funktion (Vera Martínez Mehner i Jonathan Brown del Quartet Casals, juntament amb la violoncel·lista Erica Wise i Elena Rey). El quartet, després d’un debat introductori que va ajudar la gent a comprendre millor aquest corrent musical, va interpretar Different Trains de Steve Reich i Asteroseismology, la peça que Roger Goula va composar per a l’ocasió en una première mundial com a resposta a l’obra de Reich. El públic, també renovat, va poder gaudir de l’impactant directe d’uns intèrprets immillorables.

Experimental Funktion © Miquel Taverna

«...1020...2526272829...405060...»