L’escena Industrial / New Wave a Barcelona en perspectiva

abril 8th, 2014 No Comments

La transició espanyola significà un canvi molt important en l’estructura política i social de l’estat. Entre altres coses, s’establí un nou sistema democràtic, fet que comportà una obertura sense complexos cap a una nova manera d’entendre i fer la cultura. Una jove generació d’artistes afrontaven un repte fins aleshores impossible d’imaginar: trencar amb els antics ‘clixés’, desmuntar les velles tradicions associades a un règim opressor i descobrir les infinites possibilitats que aquest nou context social els oferia.

Paral·lelament, a finals dels anys 70 i principis dels 80, es va produir, dins les esferes més ‘underground’ del món musical, una explosió de creativitat que amb la perspectiva dels anys em sembla evident. Un dels factors determinants va ser, molt probablement, la introducció del sintetitzador al mercat ‘global’: una nova generació d’instruments electrònics es comercialitzava en botigues especialitzades, i a preus assequibles per al gran públic. Això va significar, entre moltes altres coses, que ja no era necessari ajuntar-se amb altres músics per crear una banda, ni anar a un gran estudi de gravació per fer una maqueta, ni saber tocar la guitarra per fer una cançó, o dependre exclusivament d’un segell discogràfic per a fer un disc. L’electrònica era a l’abast de tothom, el punk s’estava esgotant i quelcom semblant a una ‘nova música’ apareixia del no-res, o això semblava.

Nous artistes, nous sons… tot i que a Barcelona hi arribaven amb compta-gotes, ensenyaven una nova manera de fer, d’entendre i, sobretot, d’escoltar la música totalment innovadora; grups com ara Ultravox, Joy Division, Kraftwerk, Tuxedomoon, Human League i tants d’altres, incorporaven entre al seu instrumental aparells com ara sintetitzadors, caixes de ritmes i d’altres aparells electrònics d’estètica futurista que van captivar molts joves desencantats i avorrits d’escoltar sempre la mateixa música… I el seu discurs, pròxim al moviment punk tot i que més introspectiu o intel·lectual, encaixava a la perfecció amb la realitat quotidiana d’aquesta generació. Érem en plena guerra freda, i les promeses d’un món millor es descobrien aleshores com a fal·làcies d’una societat industrial en decadència; en conseqüència, el desencís era un sentiment molt estès sobretot entre les generacions més joves. En resum, s’obrí una finestra amb infinites possibilitats: multitud de sons diferents, estranys i desconeguts eren a l’abast de joves inquiets amb ganes de trencar amb el passat. I no necessitaven ser bons músics, tenir un estudi de gravació, disposar de molts diners o tenir uns mínims coneixements musicals; ara podien fer-ho.

Un BCNmp7 per a descobrir l’escena new wave i industrial

L’objecte d’aquesta sessió és conèixer o entendre una mica millor com va assimilar aquest nou paradigma l’escena musical de Barcelona : a través de tres músics pioners de la nostra ciutat volem saber què o qui els va inspirar per a trencar amb les convencions ‘musicals’ del moment i com s’ho van fer; la seva relació i/o connexió amb altres grups i segells discogràfics, com organitzaven els concerts, com publicitaven la seva música, de quina manera el públic va assimilar aquesta ‘nova música’, la percepció dels mitjans de comunicació i el públic en general respecte a aquests ‘nous sons’, quins problemes o dificultats hagueren d’afrontar per a tirar endavant el seu projecte i, en definitiva, com la introducció d’aquests nous instruments electrònics els van portar a fer quelcom que aleshores molt poca gent feia a Barcelona, i la poca que ho feia, era sovint ignorada.

Aquests tres artistes seran:

Macromassa

Víctor Nubla: una de les figures més rellevants de la música experimental del nostre país. Artista multidisciplinari de ment inquieta, és músic, teòric, assagista, activista de l’experimentació. Escriptor, ideòleg, programador, editor, agitador cultural i creador, juntament amb Jun Crek, d’un dels grups referents de la música Industrial: Macromassa. La seva trajectòria és una part fonamental de l’escena d’avantguarda de Barcelona dels últims trenta anys.

Gat: músic i fundador de bandes de referència i pioneres a Barcelona com ara Ultratruita i posteriorment New Buildings, més emmarcades en el moviment New Wave. És també fundador del segell discogràfic G3G des de finals de la dècada dels 80; un projecte sorgit inicialment per cobrir el buit existent en l’àmbit artístic i compromès totalment amb l’escena musical, alhora que s’allunya dels cànons més comercials de l’època. Pascal Comelade, Jakob Draminsky, Oriol Perucho, Macromassa, Raeo (Mark Cunningham), Pau Riba, Juan Crek… són només alguns dels noms que entre molts altres figuren en el seu ampli catàleg.

J.J. Ibañez: fundador del grup badaloní Kremlyn a principis dels anys 80 i artista també molt actiu en l’escena electrònica de Barcelona a principis dels anys 90. Kremlyn fou una formació que es pot considerar Tecno-Pop que, tot i que no aconseguí gravar cap disc, va ser molt activa entre 1982 i 1986. Avui en dia podem considerar a Kremlyn una de les poques bandes musicals catalanes que s’emmarquen dins l’estil Tecno Pop de Barcelona, particularment, amb un so molt genuí i interessant. L’any passat Domestica Records va editar un dels seus primers concerts en directe, amb molt bona acceptació també entre el públic més jove, i es preveu que s’editi un disc de llarga durada amb les cançons d’estudi l’any pròxim.

Tot seguit podrem disfrutar, per primera vegada a Barcelona, de les actuacions de dos representants i hereus d’aquesta ‘nova’ escena:

Ultratruita

Tvnnel: una veu greu i profunda, lletres àcides i nostàlgiques diluïdes en la fredor dels seus ritmes i sons programats. TVNNEL neix el 2013 com a projecte en solitari de l’artista Tono Inglés (Polígono Hindú Astral, Roman Skirts). Tres sintetitzadors i un seqüenciador a mà ens submergeixen en un túnel subterrani, on conflueixen el ball i la melancolia. Intentant allunyar-se de les propostes “revivals”, TVNNEL busca nous camins entre l’electro, el synth pop i l’industrial. Fredor maquinal i calor humà combinats en una interessant i personal proposta, amb un plantejament musical i amb una posada en escena que aposta clarament per la reducció, el minimalisme i l’autoproducció.

Phillipe Laurent (França): artista plàstic, músic i dissenyador en actiu des de principis dels anys 80, ja compta amb una discografia i producció audiovisual molt extensa i es una de les personalitats amb més renom internacional dins l’escena Minimal-Synth. Ja sigui treballant amb codis gràfics o codis digitals, arts plàstiques o música, l’enfocament i l’objectiu de Laurent és sempre la investigació sobre la percepció dels signes i dels símbols en les persones. Com a artista multimèdia, Laurent sempre ha estat un innovador que ha incorporat noves tecnologies per compondre obres gràfiques o musicals. Als anys 90 la seva obra aconseguí una gran difusió amb un seguit de concerts a França i Alemanya mitjançant el disseny de peces complexes que barrejaven diverses tècniques avançades. Les seves pintures o l’efecte il·lusori de tipografies sobre un fons monocrom plantegen una pregunta vers la relació entre els signes i els significats. Philippe Laurent desenvolupa ideogrames abstractes, amb l’objectiu de no repetir la mateixa figura dues vegades, com si l’escriptura d’un continent perdut o d’un llenguatge original fos un codi que ha precedit totes les altres llengües i que ara s’ha perdut. Aquest joc de l’ambigüitat planteja una pregunta fonamental sobre l’estat ontològic del llenguatge escrit a les nostres societats occidentals. Philippe Laurent ha desenvolupat un ampli estudi personal de les formes dels primers símbols i lletres que condueixen a la ‘sublimitat’ d’un alfabet esotèric.

Per a més informació: https://www.facebook.com/events/1376191062655896/?fref=ts

Lapsus festival: la culminació d’un projecte

abril 2nd, 2014 2 Comments

Els propers 4 i 5 d’abril, el projecte Lapsus es converteix en un festival de música electrònica i arts avançades creat a partir de les tres àrees d’activitat complementàries i interrelacionades de forma indissoluble: Lapsus RàdioLapsus Records i Lapsus Festival. Aquestes tres branques indispensables giren entorn a la seva freqüència d’aparició, generant un constant flux de contingut durant tot l’any.

Lapsus Ràdio és un programa de ràdio setmanal que s’emet cada divendres a les 22h des d’iCat (Catalunya Ràdio) amb un to distès i amb una estructura molt dinàmica. Lapsus Ràdio selecciona les novetats musicals electròniques nacionals i internacionals més arriscades i excitants del moment, així com també fa un extens repàs dels esdeveniments culturals més rellevants en matèria electrònica i audiovisual que esdevinguin al nostre territori. El programa també compta amb les actuacions en directe dels artistes més reputats de l’escena electrònica contemporània.

Lapsus Records és el segell discogràfic del projecte Lapsus que actualment s’ha consolidat com un dels segells de referència en matèria electrònica al nostre país, editant els seus llançaments trimestralment. Tot i que les referències publicades estan disponibles a les principals plataformes de distribució digital, Lapsus té una especial cura amb les edicions físiques dels seus llançaments: dissenys excel·lents i els millors materials en el procés de fabricació garanteixen l’equilibri perfecte entre l’objecte i el propi contingut del disc, fet especialment apreciat pels actuals i potencials seguidors del segell. La periodicitat dels llançaments és trimestral.

Lapsus Festival, la culminació anual del projecte, es desenvoluparà a l’edifici del Teatre del CCCB aprofitant-ne els espais que el composen: la Sala Teatre, on es desenvoluparan els concerts i els shows audiovisuals de caràcter més performàtic, acondicionada per a l’ocasió amb un espectacular muntatge escenogràfic. La Sala Raval, nucli de la proposta expositiva, on la immersió de l’espectador serà l’eix fonamental de l’activitat. Finalment, l’espai del vestíbul i la resta de l’edifici seran objecte d’intervenció per part d’artistes visuals i propostes d’arquitectura efímera, tot impregnant l’edifici del caràcter Lapsus i donant així continuitat a les dues propostes principals.

Dos són els factors clarament distintius del Lapsus Festival: per una banda la seva personal i arriscada programació, i per l’altra la cuidada imatge gràfica.

Un line-up internacional

El line-up el conformen artistes nacionals i internacionals, noms amb un unànime reconeixement mundial al costat de creadors que conformen l’autèntic underground de l’escena. El suec 1991 i l’austríac Fennesz seran els encarregats de donar el tret de sortida el divendres dia 4, una jornada inaugural de tall experimental, i en format auditori, on l’aforament serà molt limitat. Dissabte 5 serà el torn del gran gruix del cartell, artistes vinguts d’arreu del món convertiran l’edifici del teatre en un espai que explorarà el gran ventall estilístic del Lapsus Festival: els britànics Kelpe, Dalhous, Etch i Shape Worship; el francès Kangding Ray amb el seu espectacular nou set audiovisual, els americans Jensen Sportag, i els sorprenents valors locals Olde Gods, Sau Poler, Playmodes, Òscar Sol, Videocratz i MID. Tota la informació del festival, entrades anticipades i horaris estan disponibles a www.lapsusfestival.cat, on també trobareu el Lapsus Diaries, el fotodocumental dirigit per Albert Miralles que reflecteix totes les activitats del projecte.

Pel que fa al disseny, Josep Basora s’ha encarregat de la part gràfica del festival, una imatge fortament vinculada al logotip original del projecte Lapsus i al to despreocupat del programa de ràdio. El treball amb colors sòlids i amables contrasta amb el punt d’humor al voltant del concepte “Lapsus”, conjunció que sens dubte genera un impacte visual per sobre de moltes altres propostes.

El Lapsus festival forma part de les activitats programades amb motiu dels 20 anys del CCCB.

* Lapsus és una plataforma artística en actiu des de 2004 dirigida per Albert Salinas, Carles Guajardo i Albert Miralles, destacats membres de l’escena musical electrònica, vinculats als segells discogràfics més rellevants del país i organitzadors d’esdeveniments musicals des de 2004.

Una música incontrolable

febrer 28th, 2014 1 Comment

Per Sidewalk Bookings i Los 4 Cocos

«El Cost de Smokescrees va ser de 153 lliures. Era fàcil, era econòmic, corre i fes-ho! El mitjà pot haver estat tediós, però està canviant ràpidament. Així que si pots entendre-ho, reuneix un grup. Ara és el teu torn». Així ho explicaven a la contraportada del seu segon single els Desperate Bicycles. Era una invitació a l’acció, a ajuntar un grup de persones i, simplement, fer-ho. Desperate Bicycles es van formar amb l’únic propòsit de demostrar com n’era, de fàcil: del seu primer assaig havien de sortir les seves primeres cançons i un primer single. Era el març del1977, a Anglaterra. De la llavor del punk van néixer molts grups disposats a funcionar al marge de la indústria, no sols per raons estètiques, sinó també vitals i polítiques.

L’autogestió és un concepte més antic que les sigles DIY («fes-ho tu mateix», en anglès) i n’és la base, la idea anarquista de la societat que pren consciència i comença construir el seu futur, transformant l’estructura productiva i gestionant-la col·lectivament amb la participació de tots els individus quela formen. Traduït a un disc, es tracta de participar com a grup prenent les teves pròpies decisions en totes les parts del procés, prendre el control del teu art i el que l’envolta, perquè el «mitjà» també és el «missatge».

Pharmakon

Quan el CCCB va contactar amb nosaltres, de seguida vam tenir clar el que volíem: aprofitar la invitació per fer un concert que, difícilment, es podria fer d’una altra manera i intentar ensenyar alguna cosa de la música que ens uneix Sidewalk Bookings i Los 4 Cocos en un context nou per als grups i per a nosaltres mateixos. Així que, com que el BCNmp7 organitza les sessions al voltant de temes, en el nostre cas aquest seria la «música incontrolable» que ens aglutina.

El primer que vam fer va ser buscar alguns nexes d’unió: un artista que poguéssim programar qualsevol dels dos col·lectius i organitzar la sessió al seu voltant. També teníem clar que havia de passar alguna cosa especial i, sobretot, s’havia de veure reflectida la nostra manera de fer les coses, encara que fos en un context en un principi tan aliè com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Totes les opcions possibles eren, musicalment, força agressives i totes acabaven quadrant amb Una Bèstia Incontrolable.

Una Bèstia Incontrolable toquen sovint a Barcelona, però per veure’ls t’hauràs d’espavilar, són un grup autònom al marge del circuit de sales o festivals, amb arrels en una escena molt concreta, però amb un so fora de clixés estilístics. Neixen del punk per expandir-se i cremar més enllà del punk o del hardcore. Ells mateixos van suggerir Pharmakon i Coàgul per compartir sessió i poder col·laborar-hi. Dos projectes amb els quals comparteixen arrels, però no necessàriament estil. Són arrels que s’estenen pel món perquè el circuit del punk no és una habitació tancada. La gestió col·lectiva, l’ajuda mútua, tenen tentacles que arriben molt més enllà dels grisos edificis de les ciutats. Parlem de punk, però parlem també d’altres coses. Nosaltres mateixos (Los 4 Cocos i Sidewalk Bookings) intentem funcionar de manera autònoma, no com a estil (l’indie), sinó com una actitud davant de la vida, com una manera particular de fer les coses. Com deien Desperate Bicycles, només falta fer-ho. No té cap mèrit.

Una bèstia incontrolable

D’això tracta Una música incontrolable, de música nascuda en llibertat, unida per una actitud davant de la vida i una sensibilitat que no implica un estil concret. El 6 de març escoltareu un directe torbador, música agressiva que pretén sacsejar-vos sense dir-vos el que heu de fer. Esperem que us serveixi de porta d’entrada a una Barcelona diferent i millor que la que ens ensenyen cada dia. Per a nosaltres ho està sent.

Coàgul

Com si es tractés d’una pel·lícula de Lucio Fulci, Marc O’Callaghan, àlies Coàgul, afirma, sobre les dues cançons que formen part d’un dels seus cassets, Janitor, que la «seva música pretén obrir les portes del cel i l’infern». I, tot i que, tal com passa amb el director de cinema de terror italià, penses que això seu té més a veure amb l’infern que amb el cel, raó no li falta. Seguint amb els símils cinematogràfics, les cançons del català podrien ser la banda sonora dels treballs més bojos de Shinya Tsukamoto; tal com les pel·lícules del pare del cyberpunk cinematogràfic, Coàgul és sorollós, produeix sons industrials i electrònics de demolició, i reflexions des del més enllà d’una visceralitat que t’explota ala cara. En definitiva, O’Callaghan posa banda sonora al dia a dia que vivim en una deshumanitzada societat industrial i tecnològica. I aconsegueix ser un crit d’alerta, furiós i personal, a fi que tots ens despertem de la letargia.

Marc O’Callaghan (Coàgul) © Joan Teixidor

Una Bèstia Incontrolable

Una Bèstia Incontrolable és una d’aquelles propostes que traspassen fronteres, tant mentals com físiques. Han anat de gira pels Estats Units, on els reben com els herois del punk més primitiu i cridaner. Però, ben pensat, això és el de menys. Els catalans són igual de bons creuin la bassa o no. Per aquí els podem veure per cases ocupades, casals i sales que han hagut de suportar les seves tempestes sòniques. Unes tempestes que van cristal·litzar fa pocs mesos amb la publicació del seu primer disc oficial, Observant com el món es destrueix, un àlbum ple de fúria, ràbia i soroll, com els seus concerts, en què entreguen nou cançons que són cops de peu a l’estómac. Però no són cops de peu que et deixen amb el cos mig doblegat, sinó d’aquells que criden a l’acció, a fer alguna cosa en aquest món que tot indica que se’n va a la merda. El discurs intel·lectual i musical d’Una Bèstia Incontrolable no és críptic, i darrere de les seves sobredosis de decibels que reps en la primera escolta i l’espant que pot produir en aquells que no estan familiaritzats amb el seu so, hauria d’obrir les ments de tots aquells oients que pensen que el punk i el hardcore més atàvics, DIY, furiosos i lliurepensadors, no són plat del seu gust.

Pharmakon

L’encarregada de tancar aquesta sessió serà Pharmakon, el projecte de noise-neuròtic de Margaret Chardiet, novaiorquesa de només 23 anys i ja amb uns quants anys d’experiència sobre l’escenari. Està activa com a Pharmakon des del 2007 quan va autoeditar el seu primer CD-R. Filla de punks i d’una de les figures que van ajudar a edificar l’espai multitasca i meca de l’experimentació contemporània, Red Light District (a Far Rockaway), Margaret Chardiet va créixer assistint a concerts punk en mítiques sales DIY com ABC NO Rio o C Squat, a més d’assistir a house shows cada setmana. Relacionada àmpliament amb l’escena avantgarde i centrada en l’experimentació noise/improv, Margaret va entrar en aquest món per la banda més extrema, tant a escala musical com de contingut. Pharmakon té una presència sobrenatural a l’escenari i ella mateixa descriu les seves actuacions com un exorcisme en el qual treu els seus dimonis per confrontar el públic a sensacions incòmodes, per la qual cosa podem esperar un directe esquinçador i imponent amb invocacions i crits diabòlics.

Pharmakon

La primera sessió del BCNmp7 Una música incontrolable tindrà lloc el dijous 6 de març de21 a24 h al Teatre del CCCB.

Més informació al web del CCCB

El dilluns, a les 12 h, regalarem 5×2 entrades a través del nostre compte de Twitter @CCCBmusica.

BCNmp7: Què ens espera aquest 2014?

febrer 26th, 2014 3 Comments

Nous programadors

El cicle musical #BCNmp7, a més de «concebre la música com a art i experimentació, un trampolí per gaudir de noves experiències musicals i una aventura comunitària que pretén vincular la música a l’entorn social», es presenta com «un espai on es posen en harmonia i en contradicció els valors i les formes d’una època». Amb aquesta vocació, el 2014 hem volgut implicar deu professionals que programen activitats musicals a Barcelona, amb recursos o sense, plogui o hi hagi futbol, amb patrocinadors o sense, sobris o ebris, sense esperar l’ocasió, provocant-la. Deu programadors (col·lectius culturals o programadors individuals) amb una concepció pròpia de la música i del que implica ser programador musical, una mirada humana i treballada, lluny de l’humanitarisme, el mercantilisme o les tendències.

Objectiu: cinc sessions, dos programadors per sessió en diàleg per tal d’establir un tema i un programa que desenvolupi i justifiqui aquest tema. Més que buscar friccions innecessàries (un format que està molt a l’alça, el de les «batalles» entre músics, programadors, conferenciants), el que es pretén és provocar un diàleg fructífer que permeti una mirada més ampliada de cada sessió. Les sessions estaran protagonitzades pels col·lectius/programadors següents: Sidewalks Bookings / Cuatro Cocos / Domestica Reccords / Boston Pizza Records / Gent Normal / La Fonoteca / Sones / Aurelio Santos / Nativa-Indigestió / Internet 2.

Sessió 1 / 6 de març / Una música incontrolable

Programada per Sidewalk Bookings i Los Cuatro Cocos

Aquesta sessió es fixa en aquells col·lectius que fan del DIY (do it yourself –fes-t’ho tu mateix–) el seu modus vivendi, fora del circuit de la ciutat, fora de les «tendències» o els estils que molts grups acaben clonant de les revistes musicals. Per aconseguir-ho, es farà un debat amb els seus protagonistes, però això només serà el preàmbul per donar pas al nucli de la sessió, tres actuacions que buscaran la complicitat/col·laboració mútua: Pharmakon (electrònica industrial –Nova York–), Una bèstia incontrolable (hardcore, punk –Barcelona–) i Coàgul (industrial, ocultisme –Barcelona–). Una experiència musical basada en l’energia del directe i fora de tot control. O com deia Alberto Alegre fent referència a The Ex, aproximadament: «qui no arrisca en la vida, tampoc no arrisca en la música». Sidewalk Bookings és una promotora de concerts amb seu a Barcelona que també fa d’agència a tota la Península. Actius des de finals del 2010, treballen amb un ampli espectre musical i han organitzat concerts de grups com Tyvek, Gala Drop, Ocellot, Barn Owl, Umberto, Sun Araw, Sightings, Steve Gunn o Lucrecia Dalt. Los 4 Cocosés un col·lectiu de Barcelona dedicat a muntar concerts sense finalitat de lucre en què tots els diners recaptats va a parar als grups. Entre altres grups, han treballat amb Mujeres, Extraperlo, Sean Nicholas Savage, Las Ruinas, Sisu, Tarántula o els Surfing Sirles.

Pharmakon

Sessió 2 / 16 d’abril / L’assimilació de la New Wave

Programada per Domestica Records i Boston Pizza Records

Una aproximació als inicis de l’escena electrònica més desconeguda i avantguardista sorgida a principis dels anys vuitanta a Barcelona, amb testimonis d’artistes que van formar part d’un moment irrepetible en la història de la música com Víctor Nubla (Macromassa), J.J. Ibañez (Kremlyn), Gat (New Buildings, G3G Records) i les actuacions de Philipe Laurent (Minimal Wave) i Tvnnel (Roman Skirts/Polígono Hindú Astral). Boston Pizza Records és un segell independent de Barcelona que va començar a finals del 2010. Domestica Records és també un segell independent barceloní el catàleg del qual gira al voltant de diferents gèneres musicals com són la new wave, l’industrial, el krautock, l’electro, l’experimental, el post punk i el synth pop, entre d’altres.

Coàgul

Sessió 3 / 15 de maig / Me mata pero me gusta: Zeidun (una genealogia musical)

Programada per Gent Normal i La Fonoteca

La majoria de grups de música comencen tocant perquè sí, per pura amistat, la música és gairebé una excusa per a la reunió social, tot i que també el mitjà a través del qual molts adolescents van començar a expressar la seva relació (entusiasta, tot i que sovint conflictiva) amb el món. Zeidun va ser un d’aquests grups, però és alguna cosa més, és la llavor de moltes bandes (Les Aus, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Esperit!…) que actualment són referents en el nostre circuit musical català, tot i que algunes d’elles ja s’hagin dissolt. Sense ànims de fer una sessió nostàlgica, aquesta sessió vol ser una festa, un homenatge, una celebració, un dia per gaudir del «pare» i dels «fills». La sessió contindrà càpsules audiovisuals documentals fetes per a l’ocasió per Gent Normal, les actuacions de Zeidun i el seu llegat, i algunes sorpreses. Els programadors, cauts i amants del suspens, ens conviden a guardar silenci sobre l’alineació final dels músics, ja tancada, inequívocament emocionant. Jordi Puntí, d’El Periódico, va dir de Gent Normal: «A Viva Veu o Gent Normal són altres col·lectius que es prenen molt seriosament això d’estar a l’última i informar, i a més amb un disseny modern, clar i divertit. El seu exemple dinàmic, un punt subversiu i sense refusar el que és recòndit, contrasta amb la lentitud que sol transmetre la Cultura (així en majúscules)». La Fonoteca és un col·lectiu obert establert entre Madrid i Barcelona dedicat a la música espanyola amb l’objectiu, des del 2008, que van començar, de construir una plataforma per al suport i la promoció de la música del país, dins i fora de les seves fronteres. Va començar com a arxiu, però actualment fan booking i managementde grups, a més de programar concerts.

Una bèstia incontrolable

Sessió 4 / 2 d’octubre / Com més lluny: més a prop

Programada per Sones i Aurelio Santos (What The Fuck Jam Sessions).

La sessió posarà èmfasi en la força del moment, la improvisació, les trobades inesperades i les sorpreses musicals a partir d’una actuació única que portarà sobre l’escenari músics que fins ara vivien, sense saber-ho, amagats els uns dels altres. El públic es concebrà com un instrument més. De moment no podem oferir més informació: The Rest is Silence.

Sones és un segell discogràfic, promotora de concerts, agència de management i proveïdor de continguts en l’àmbit cultural. A més a més, tenen projectes en l’àmbit de l’educació (Minimúsica) i la literatura (Libros de ruido). Alguns dels artistes amb els quals han treballat: Anímic, Christina Rosenvinge, Dean Wareham, Doble Pletina, Klaus & Kinski, Le Pian, Los Carradine, Maria Rodés, Mick Harvey, Nacho Vegas, Miqui Puig, Pony Bravo, Za! o The New Raemon, entre d’altres. Aurelio Santos és des del 2001 darrere de les What the Fuck jam sessions del Jamboree, un pilar de la hibridació musical, on grans saxofonistes, pianistes o trompetistes de jazz compartien escenari amb músics de hip hop o spoken word o, fins i tot, l’electrònica.

Sessió 5 / 27 de novembre / Polítiques musicals

Programada per Jordi Oliveras (Indigestió-Nativa), Carlitos Carbonell (Internet 2), amb la col·laboració de Marc Balfagon (Fundación Robo).

Sota el títol «Polítiques musicals» la sessió vol treballar polièdricament el binomi política-música. La política no sols passa pel titular o la frase de torn, tot és polític, el que fem i com ho fem. Els convidats són músics implicats políticament, no sols pel que fan amb la seva música, sinó també pel que fan amb la seva vida. Un d’ells és Dick El Demasiado, músic i locutor de ràdio compromès i amb una llarga trajectòria professional, que vindrà a fer la seva performance de cúmbia digital. El segon convidat, molt proper en l’estil, però allunyat en les formes de Dick El Demasiado, està pendent d’una última confirmació. La sessió s’estructurarà com si es tractés d’un programa de ràdio en diferit amb actuacions en directe.

Finalment, hi ha dos elements més a destacar: el primer és la reflexió sobre el binomi «política-música» que es filtrarà en la gravació radiofònica a partir d’una trobada prèvia amb testimonis i experts sobre el tema; el segon és la interacció dels artistes amb el territori i la implicació de la institució amb aquest territori. Aquí és on entra la Fundació Robo. Des d’ara fins al novembre, programadors, músics i col·laboradors aniran desenvolupant tots aquests elements que es comunicaran, amb els noms definitius, a la tardor.

Nativa és una publicació musical bimestral editada per Indigestió, dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Aborden la «música de proximitat», enfront la cultura mediàtica global, la indústria musical, sense limitacions de gènere musical. Indigestió es va crear el 1995 i és una organització professional sense finalitat de lucre que pretén promoure la cultura musical des d’una perspectiva ciutadana. Com diuen a la seva pàgina web: «el nostre eix principal no és la promoció dels artistes o del negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes». Indigestió també van ser responsables del cicle Hipersons i, actualment, d’un fòrum cultural anual.

Carlitos Carbonell és la persona que hi ha al darrere d’Internet 2, un grup d’avantguarda musical, amb una posada en escena que està a mig camí entre el Walt Disney més experimental i el DIY més arty. Carlitos Carbonell té un univers propi molt peculiar, s’hi troben la comèdia romàntica i el nerd. Va ser l’encarregat de la música del programa de ràdio El Diferencial (RTVE) i, com a programador, és responsable d’haver portat rareses com NSHR (Portland, noise), La Veuve Moustache (Tokyo, cabaret) o Mishe Moishe Moishele (París, electro).

La Fundació Robo és un projecte col·lectiu sorgit arran del 15M. Els membres fundadors en són Karlos Osinaga (Lisabô, Bidehuts), Joseba Irazoki (Atom Rhumba), Roberto Herreros (La Dinamo), però a poc a poc s’hi han anat incorporat més i més grups. Nacho Vegas, Fasenuova, Mursego, Diploide, Albert Pla, Fernando Alfaro, Refree o Sílvia Pérez Cruz en són alguns.

Si voleu estar-ne informats puntualment, seguiu-nos a: @CCCBmusica #BCNmp7

BCNmp7: L’edició 2013

febrer 19th, 2014 No Comments

El BCNmp7. Músiques en procés és un cicle musical estable que neix l’any 2006 com un projecte del CCCB amb la voluntat de subratllar l’especificitat musical de Barcelona, sense oblidar els intensos vasos comunicants entre ciutats, regions i tendències globals. Sobre el projecte es pot recuperar el post que vam fer anunciant la programació del 2013.

L’any passat, hi va haver dues grans novetats dins el cicle: en primer lloc, vam engegar un twitter de les activitats musicals del CCCB (@CCCBmusica) i, en segon lloc, es va obrir la proposta a nous programadors per a l’ocasió, deixant a A Viva Veu, Àlex Gómez-Font i Lluís Nacenta l’articulació dels continguts de les sessions, programadors que treballen en àmbits musicals molt diferents per a públics no homogenis.

Les cinc sessions van girar al voltant de cinc temes: Prescriptors (A Viva Veu), Música analògica (A Viva Veu), El rock progressiu dels setanta a la Península (Àlex Gómez-Font), Cultura de Clubs (A Viva Veu) i Minimacció (Lluís Nacenta).

La sessió de Prescriptors (A Viva Veu) va abordar un tema molt vigent: com s’orienten els productors i consumidors musicals a través de l’allau d’informació musical que pobla la xarxa? La pregunta es va il·lustrar amb un debat protagonitzat per Isaac Marcet (Playground), Andy Votel i Brian Shimkovitz i moderat per Carles Novelles (Scanner FM, Red Bull Music Academy, Radio 3) i es van poder veure els directes d’Andy Votel i Brian Shimkovitz (era la primera vegada que venia a Barcelona), dos importants «prescriptors» musicals a escala internacional.

Andy Votel © Miquel Taverna

La sessió de Música Analògica (A Viva Veu) va voler posar de relleu aquells músics que, en lloc d’aprofitar les facilitats que ens brinden les eines de producció musical digital, segueixen sent fidels als mètodes de producció analògica, parant més atenció a com es genera el so, la música, que no pas en el sol fet de generar-la. El públic va poder assistir a les actuacions de Zombie Zombie, un grup francès de synth-pop seqüenciat amb sintetitzadors i que, en les seves actuacions en directe, fan ús d’aparells i instruments musicals vintage; Akron, amant de les bandes sonores de pel·lícules oblidades i la library music, que s’estrenava a l’escenari, i, finalment, Diego Garcia, un enginyer informàtic que es construeix els seus propis aparells electrònics i que, amb una posada en escena retrofuturista (per les màquines, no pel personatge), va interpretar la seva música progressiva, electrònica, primitiva, arrelada en els anys setanta.

Akron © Miquel Taverna

Precisament va ser la tercera sessió on el rock progressiu dels setanta a la Península es va desplegar. La sessió la va programar Àlex Gómez-Font, la persona que s’ha dedicat més a estudiar aquest període i context musical i que va aconseguir, per a l’ocasió, reunir la mítica banda Máquina! (una part d’ella), que va fer un repertori clàssic de l’època acompanyada per la banda Asimètric. El públic, amb una mitjana d’edat superior a l’habitual, no podia quedar-se quiet a les cadires escoltant els hits de la seva època. La sessió també va recuperar un altre dels protagonistes de l’època, el multifacètic Toti Soler, que va interpretar La guitarra catalana, el concert que recull algunes de les seves obres que més prestigi li han donat per la renovació musical que van suposar. Per tancar la premissa d’Àlex Gómez-Font («hi ha vida més enllà de la Nova Cançó»), el mateix programador va establir un debat amb el periodista Karles Torra, per endinsar-nos en el context social i musical de l’època.

La quarta sessió, programada per A Viva Veu, va posar sobre la taula l’innegable revival que es viu de la Cultura de Clubs, no només arran del llibre dedicat a Sideral o el documental dedicat al Nitsa; l’auge de la «cultura musical de festivals» ha fet evident la necessitat de recuperar alguns contextos de recepció musical en què l’experiència pugui defugir la massa, el repertori il·limitat d’artistes i la interferència permanent. Aquests espais són els clàssics clubs, origen de la música electrònica, alguns dels quals van crear un autèntic «escenari» musical a Barcelona. Per recordar-ho, els programadors van demanar a gent vinculada amb la música que ho havia viscut en primera persona (com Javier Blánquez, Albert Guijarro, Miqui Puig, Frankie Pizá, entre d’altres) d’escriure un text, que va ser recollit en un fanzine que es va repartir, gratuïtament, durant la sessió. Les actuacions musicals van anar a càrrec de Headbirds (Barcelona) i l’esperat Dean Blunt, músic de Nova York, personatge enigmàtic, misantrop explícit i, actualment, el focus d’atenció de molts aficionats a aquest tipus de música. Blunt va estrenar formació per al concert.

Dean Blunt © Miquel Taverna

Finalment, va tancar el cicle una sessió titulada «MinimAcció», programada per Lluís Nacenta. Aquesta sessió, com l’anterior, establia un pont entre un passat immediat, en aquest cas la música minimalista anglosaxona de Steve Reich, amb la de Roger Goula (compositor establert a Londres), tot passat pel filtre dels músics d’Experimental Funktion (Vera Martínez Mehner i Jonathan Brown del Quartet Casals, juntament amb la violoncel·lista Erica Wise i Elena Rey). El quartet, després d’un debat introductori que va ajudar la gent a comprendre millor aquest corrent musical, va interpretar Different Trains de Steve Reich i Asteroseismology, la peça que Roger Goula va composar per a l’ocasió en una première mundial com a resposta a l’obra de Reich. El públic, també renovat, va poder gaudir de l’impactant directe d’uns intèrprets immillorables.

Experimental Funktion © Miquel Taverna

«...34567...10...»