Polítiques musicals

novembre 6th, 2014 No Comments

El passat dijous vam encetar l’última sessió del cicle #BCNmp7 titulat POLÍTIQUES MUSICALS amb l’enregistrament d’un programa de ràdio, conduït per la periodista Lucía Lijtmaer, en el qual vam tractar, des de diferents punts de vista, les relacions que uneixen la música i la política. També van intervenir els tres programadors de la sessió, Marc Balfagón (Fundación Robo), Jordi Oliveras (Indigestió) i Carlos Carbonell (Internet 2), així com el músics que actuaran el 13 de novembre al Teatre del CCCB: Grey Filastine i Dick El Demasiado. Durant el programa també vam entrevistar telefònicament el periodista i crític musical Víctor Lenore que acaba de publicar el llibre “Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural”.

A continuació us destaquem alguns fragments del programa.

Fundación Robo es crea a partir de totes les manifestacions que va haver posteriors al maig de 2011 (…) El nostre sentit primer va ser el de visibilitzar la relació entre música i política, sobretot en el sentit de les lletres i de tractar certes temàtiques en estils on habitualment no es feia. Aquesta relació estava anant a més, en el sentit que la gent se sentia interpel·lada i implicada per tot el que estava passant.” (Marc Balfagon)

“A Indigestió sempre ens ha interessat la música que es fa a la ciutat. A partir d’aquí vam anar construint una manera d’entendre els músics com algú a qui tenim a prop i que parla de les nostres coses. Però en el moment en el qual aquí comença a haver-hi una escena important i aquesta no reflecteix coses que a nosaltres ens estaven preocupant políticament ens vam començar a preguntar què passava.” (Jordi Oliveras)

“Yo (Internet 2) empecé como músico y he acabado accidentalmente haciendo de promotor. Un poco como una cosa visceral de traer aquello que te gustaría ver. Lo que no encuentras, te lo inventas. Y estoy aquí en la misma lucha y con la oportunidad de hacer cosas y con medios. Y se agradece.” (Carlitos Carbonell)

¿Cómo te relacionaste como músico con los movimientos antiglobalización y cuándo comenzaste?  “De esto hace unos 15 años. Ya llevaba un tiempo haciendo música y política, pero cuando llegamos a este momento de la anti-globalización hubo una explosión de nueva energía, parecido a lo que fue aquí el 15M. En esa época formamos un grupo, como una marching band, específicamente para dar banda sonora a estas manifestaciones. Y fuimos por todo el mundo haciendo las bandas sonoras en directo.” (Grey Filastine)

(Dick El Demasiado) “Yo creo que todo lo que hago es un acto político. Mi música es bastante pesada, si vas escuchando los textos y vas siguiendo mi actitud en el mundillo pequeño de la música o en el mundo grande “del mundo”. Sin seguir ningún dogma, sí me considero bastante político.”

“Todo es política, no solo la música. Es lo primero que se me ocurre decir. Todo es político de alguna manera.” (GF)

“Penso que dir que tot és polític, a Barcelona, es va convertir en un excusa, una manera tonta de treure’s el tema de sobre. Dèiem que tota la música és política, que no és mentida, i per tant no en parlàvem més. La meva lectura és que, generalitzant una miqueta, durant un temps hem tingut una visió políticament molt conservadora de la música. Aquí, a Barcelona.” (JO)

“També és veritat que cada cas s’articula de diferent manera o amb diferents intensitats, i que aquesta dimensió política l’hem de mirar des de moltes perspectives. Precisament, nosaltres, des de Fundación Robo posàvem èmfasi amb el missatge, amb les lletres, però, tot i això, érem conscients que aquesta era una de les perspectives menys clau per definir com de política n’és una música. Hi ha molts d’altres factors a tenir en compte: la gestió, les relacions que es donen en el si d’aquesta música, què provoca, en quins contextos apareix…” (MB)

No hi ha una certa contra-culpabilitat en aquesta búsqueda entre la cúmbia villera i el reggaeton. No hi ha com una cerca d’autenticitat en altres mons?

“M’imagino mil formes diverses de relacionar-nos amb la música de societats diferents a la nostra, amb connotacions polítiques, morals i econòmiques dissemblants. Em resisteixo a buscar cànons i regles. Estic d’acord amb què darrera d’una certa reclamació d’autenticitat i relació amb allò popular mirem a d’altres llocs. Com sempre, això no ens parlarà del reggaeton sinó qui l’escolta.” (JO)

“Estoy muy de acuerdo en que hay mil formas de relación. A mi personalmente me interesa relacionarme con música de otras culturas en clave de iguales. Ir ahí, grabar gente, tocar con ellos, ir de gira con ellos, tocar en su país y buscar un intercambio justo.” (GF)

YouTube Preview Image

“Quería poner el caso de Omar Souleyman. Cuando lo conocí me interesé por su música, era un músico que tocaba en bodas en Síria. En Barcelona actuó en el festival Sónar, y sentí cierto rubor. Era un poco como cuando en King Kong traen a este trofeo del mundo perdido, y lo colocan delante de un montón de gente drogada.” (CC)

“Se tiende a pensar que si eres más o menos conocido eres músico y que el que está en su casa haciendo música no es músico, y creo que, por ejemplo, la renta básica universal haría que nuestra relación con la música fuera diferente. A veces he hablado con gente que se dedica a la música no-profesionalmente y, realmente, todas las acciones, todo lo que envuelve este mundo, está colonizado por estos elementos económicos de sacar réditos, de recuperar dinero. Como si todos nos comportáramos como músicos profesionales, y esto crea una relación con la música muy distorsionada.” (MB)

 YouTube Preview Image

“Fa uns anys, quan va tenir lloc el 15M, alguns trobàvem a faltar que la música reflectís allò que estàvem vivint. Crec que ara comencem a estar en un moment polític diferent en el qual parlem molt de l’ocupació de les institucions. I quelcom que políticament estava molt clar en el 15M, que era que la política formava part de tots els actes de la vida, correm el risc d’oblidar-ho. En aquest context començo a pensar que en allò cultural hi ha una dimensió política que no és la institucional, que potser és la que hem d’atendre i reivindicar.” (JO)

La sessió “Polítiques músicals”culminarà el proper 13 de novembre amb un concert al CCCB del nord-americà afincat a Barcelona Filastine i de l’holandès Dick El Demasiado.

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

juliol 17th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Un festival de música propera

juliol 9th, 2014 No Comments

El proper dia 18 de juliol tindrà lloc al CCCB una nova edició de Pròxims, un festival que en tan sols quatre edicions s’ha convertit en un clàssic de l’estiu català gràcies a una programació que any rere any ha permès als seus assistents prendre el pols a l’escena musical independent a casa nostra.

Standstill

Standstill

Una repassada ràpida pels artistes que han protagonitzat el seu cartell és converteix en un autèntic qui es qui sense complexes de l’escena musical catalana:  Mishima, Manel, Antònia Font, Mujeres, Standstill, Anímic, El Petit de Cal Eril,  The New Raemon, La iaia, Litoral, Maika Makovski, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Estúpida Erikah, Manos de Topo, Mazoni, Standstill, Enric Montefusco, Dorian, Bremen, Nine  o The Free Fall Band entre molts d’altres, als que ara hem de sumar els protagonistes de l’edició d’enguany: Joan Dausà, Halldor Mar i i Pribiz, que tocaran juntament amb Mishima, Standstill i La iaia.

Però més enllà del cartell, la gran novetat d’enguany és, sens dubte, el trasllat de l’edició de Barcelona del Poble Espanyol, on s’havia celebrat en les anteriors, al CCCB. Aquest canvi, que ha estat possible gràcies a la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, permet acostar Pròxims al centre de la ciutat i realitzar el festival en un entorn mític per la música de Barcelona com és la Plaça Joan Coromines.

Un bon moment per a la música feta a casa

El cartell de Pròxims 2014 torna a demostrar el bon moment de la música feta aprop amb la presència de Mishima, que presentaran a Barcelona un dels discos més esperats de la temporada: L’ànsia que cura publicat el passat 25 de març i que ha rebut una acollida espectacular per part de crítica i premsa.  Precisament Mishima és una de les bandes que millor defineix l’esperit del Pròxims, i per això mateix, amb l’actuació d’aquest any, haurà actuat a tres de les quatre edicions del Festival, presentant tres discos absolutament cabdals en la seva trajectòria: Ordre i aventuraL’amor feliç i el ja mencionat L’ànsia que cura.

Juntament amb Mishima els altres cap de cartell d’aquesta edició de Pròxims seran els Standstill, que també havien passat per Pròxims –tant com a banda com amb Enric Montefusco en solitari- que després de dos anys centrats en el projecte Cènit, tornaran a presentar la versió més clàssica del seu directe, en una oportunitat única per redescobrir una de les bandes més importants de l’indie nacional.

Si quant parlem de Mishima i Standstill la paraula que ens ve a la ment és “clàssic”, els dos altres protagonistes de Pròxims Barcelona van pel camí de ser-ho. Els osonencs La iaia, que també actuaran a Pròxims Calonge el mes d’agost,  han deixat a tots bocabadats amb el seu segon disc On és la màgia? en el que, lluny de seguir la fórmula de l’èxit del seu primer treball, han decidit donar un gir copernicà a la seva música en un d’aquestes apostes en que fàcilment s’identifica a una gran banda.

La iaia

La iaia

La iaia ha sorprès tothom amb el seu nou disc, i Joan Dausà ha estat un dels protagonistes dels primers mesos del 2014: quan encara no ens havíem recuperat del seu debut, amb Jo mai mai torna a demostrar que és una de les figures del pop català amb el seu nou disc On seràs demà?.  Aquesta serà la primera participació del de Sant Feliu de Llobregat al Pròxims, però no sembla agosarat dir que no serà l’última.

Completaran el cartell Halldor Mar -la gran sorpresa de la temporada- amb Winds, on l’artista islandès, de la mà del segell Amantes Records, ha fet un disc en què versiona en anglès els grans himnes d’artistes com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa o Raimon; i Pribiz – els guanyadors del primer concurs Talents Pròxims.

Zeidun: 15 anys amagant talent

maig 7th, 2014 1 Comment

Zeidun © Oriol Escarmis

Hem estat anys acceptant-ho amb total normalitat, com si fos intrínsec a ells, però no ho és, ni habitual, ni comú, ni res que se li assembli. Potser és perquè mai ens havíem parat a analitzar-ho. Era tan evident que ens trobàvem davant de gent extremadament talentosa, que ni ens ho plantejàvem. Però en el seu moment no ho vam saber veure, potser ho van intuir, però dubtem que algú s’atreveixi a alçar el dit i reconèixer, iradament, que sabria el que passaria després.

Som a principis de segle i és un gaztetxe a Iruña, o a un solar de La Roca, o al Sant Feliu Fest, és igual. Cinc nanos de vint anys a l’escenari. Samarretes de bandes hardcore sueques i pantalons caiguts, increïblement caiguts. Unes Vans fetes caldo i tot sona descompassat, atordit i ruïnós. Les seves lletres parlen sobre el que toca, és el moment i l’època, no hi ha una altra opció que treure tota la ràbia adolescent en aquelles cançons. És la seva manera. La nostra és ser a sota, puny alçat i cos suorós mentre les cantem totes: “Every song I play, every word I say, everything I do, all my acts are just for you”. Sona “Galactic” i els cinc xavals que la destrossen en directe es diuen Zeidun, com el gos del seu col·lega de Sant Celoni. I són el millor grup del món, malgrat aquella nit no ho semblin, malgrat tardarem anys a saber-ho.

Però el temps ha demostrat que sí, que ho eren. Que darrera d’aquella banda que no sobresortia, que vivia en l’anti-pretensiositat més extrema, hi havia precisament, persones brutalment inspiradores. Com definir si no, en Dalmau Boada? Inquiet, experimental, enginyós i bo, impresionantment bo. En Mau ha fet grups de “culte” com qui baixa a comprar el pa. Però al 2000, quan gravava l’Oceane amb Zeidun, segurament no haguéssim donat un cèntim pel bateria dels arreplegats aquells del Montseny. Doncs sí, perquè aquell nano amb pintes de sortir de la jungla va formar Omega V, i després Les Aus, i després Esperit!. I aquestes són bandes que han canviat les regles del joc de l’escena musical del territori. I el que és més important, han fet cançons que han canviat vides, que les han fet més amenes, millors, en definitiva. O en Joan Colomo, que va formar, també amb el Mau, La Célula Durmiente. Coneixeu un grup més divertit que aquest? Jo no. A en Colomo el veies caure d’un escenari amb Zeidun de les cerveses que portava a la sang, però després el van acabar reclutant per formar part de The Unfinished Sympathy, segurament la banda d’indy-rock més destacada que ha existit en aquest país. I mentre passaven els anys, ell anava fent cançons, cançons que un dia van veure la llum en solitari, i va resultar que eren tan bones que ara el truquen de tot arreu i el coneix tothom. Però no havíem quedat que només era el vocalista de quatre acords i melena a la cara de Zeidun? Fins i tot la meva mare sap qui és en Colomo.

En Xavi, el baixista, ha estat menys actiu, “només” ha format part de la darrera dècada d’un grup que es deia Els Surfing Sirles, “només”. Els Surfing Sirles eren els millors, però això ja ho sabeu. En Càndid, el gegant de dos metres que tocava els teclats, ha fet tantes bandes que no hi caben en tres folis. No és opinió, no és condicional, és informació real, perquè ho hem vist amb els nostres propis ulls. Ara se’l pot veure tocant amb Murnau B i Autodestrucció, però fa poc era el bateria titular d’en Joan Pons d’El Petit de Cal Eril. L’Albert Trabal, tocava la guitarra i la trompeta amb els Zeidun, i també ho va fer en un munt de bandes com els Rain Still Falling o, posteriorment, amb l’Orquestra Sant Celoni.

Segurament junts mai ens van ensenyar tot el seu potencial real. Permeti’ns la grolleria, però aquella banda només va ser la punteta. Suficient perquè ara mirem enrere i, per fi, comencem a reivindicar el que va ser la seva obra anterior, posterior i, sobretot, com a Zeidun. Una banda d’emo-core plena de moments emocionants i genials. Aquí i ara, és el moment d’agrair tot el que ens han donat amb els seus múltiples noms, amb totes les seves cares. Aquest és el feedback que mai van rebre i, indubtablement, mereixen per tantes bones nits i bons dies rematats amb les seves cançons.

El proper 15 de Maig Gentnormal i La Fonoteca Barcelona han programat Me mata pero me gusta: una genealogia de Zeidun per la tercera sessió del #BCNmp7. La sessió constarà de les actuacions de Zeidun i de moltes d’aquestes bandes: Joan Colomo –que acaba d’estrenar disc nou-, Els Surfing Sirles –reviscuts per l’ocasió-, Esperit!, La Célula Durmiente, Autodestrucció, L’orquestra de Sant Celoni, Murnau B o Omega V). A més a més, s’aniran projectant breus càpsules documentals sobre els músics i es repartirà, gratuïtament, un fanzine i un CD que recullen aquesta “genealogia”. 

El dilluns 12 a la tarda regalarem 5×2 entrades gratuïtes a través del twitter del @CCCBmusica responent a una pregunta. Estigues atent/a!

Lapsus i Barcelona, l’intens impacte de la música electrònica

abril 14th, 2014 2 Comments

El públic de Barcelona es resisteix a ficar-se als racons de la música electrònica de qualitat. Els grans festivals són un miratge passatger –tres dies a l’any o poc més–; l’auge d’alguns clubs consolidats, l’excepció. Tanmateix, els últims set mesos la ciutat ha viscut una revifalla significativa de l’oferta electrònica: festivals nous de trinca –Mira Festival, Cau d’Orella–, cicles temàtics –Dnit– i promotors outsiders –molts, i gairebé tots aplegats el 2014 sota les sigles BCN Mp7 del CCCB.

Zak Brashill. Foto: Judit Contreras

Lapsus Festival agafa el relleu a Sónar en la programació musical d’aquesta casa: aposta per l’electrònica de risc, l’abstracció digital i l’estètica sintetitzada. Aquestes coordenades ideològiques són les mateixes que van ser l’aposta de Sónar quan el 1994 va agafar l’espai del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i va proclamar una màxima que li va donar la raó: «Connecta’t a la música del futur», deia el lema de la primera edició del festival. Ens descobria així un món d’infinita creativitat als marges de la cultura de clubs i la música d’avantguarda contemporània.

La Ciutat Comtal va descobrir la música electrònica amb etiqueta Sónar en un espai públic que ha apostat per aquest tipus de música des del minut zero de la seva existència. El CCCB ha sigut clau en la història recent de la música electrònica a Barcelona i Catalunya. Als successius responsables del centre no els ha tremolat mai el pols a l’hora d’apostar per l’electrònica. Ara tampoc: la inclusió del Lapsus Festival en la programació del vintè aniversari del centre corrobora la importància que la música electrònica ha tingut sempre al CCCB.

Lapsus és un festival ideològic i transversal: música d’arrel sintetitzada i programació sense caps de cartell –la sensació que tots els músics de la graella tenen la mateixa importància és un factor que el distingeix d’altres festivals–. Un esdeveniment de gènere en el qual la qualitat preval per sobre del que és previsible. Una cita per descobrir els talents amagats en els corrents minoritaris (o majoritaris) de la música d’avantguarda electrònica. Fins i tot els més avesats descobrim noves propostes que fins a aquest moment desconeixíem. S’agraeix.

Una jornada amb primícia mundial

En la primera jornada estaven programats 1991 i Fennesz, que presentava en primícia mundial el seu nou disc, Bécs, que significa la seva tornada a Mego, la plataforma editorial de l’insubornable Peter Rehberg –Pita–. El suec Axel Backman, que s’amaga rere l’àlies de 1991, va demostrar que la dicotomia entre la seva activitat editorial i els seus directes és més accentuada del que l’audiència estava disposada a acceptar. Els organitzadors del festival eren els únics que estaven avisats de les enormes diferències entre els treballs publicats als segells Opal Tapes i Astro: Dynamics i la música que sona en directe. 1991 no va perdre qualitat, però sí pegada. Backman descompon en directe els passatges rítmics fins a fer-los (gairebé) desaparèixer: accentua la veta atmosfèrica i, sense por, es converteix en un projecte d’ambient, que en aquesta ocasió va difuminar al màxim les melodies. L’intent d’oferir una cosa diferent va provocar la indiferència d’alguns assistents i l’estranyesa de la resta. El va acompanyar amb els visuals Miki Arregui, Videocratz, un dels triomfadors absoluts d’aquesta primera edició de Lapsus. El talent d’aquest videoartista no té límits: posseeix una envejable personalitat estètica i va presentar en totes les seves intervencions un reguitzell d’idees tan dinàmiques com profundes. No és fàcil oblidar les peces de Videocratz.

Fennesz. Foto: Judit Contreras

Els xous de l’austríac Christian Fennesz, tot idiosincràsia, acostumen a provocar tota mena de reaccions. D’ençà que el 2001 va publicar Endless summer, s’ha convertit en un dels músics més reconeguts de l’abstracció digital amb marxamo estètic. Tot i que els seus discos són autèntiques obres d’orfebreria digital, plens de bones idees i sensacions indescriptibles, els seus directes no aconsegueixen traduir el cúmul de sensacions que s’amunteguen quan s’escolten a soles. No n’esperava res que encara no hagués vist, però a Lapsus s’hi va lluir. Va treure geni i personalitat. Bécs recupera algunes de les idees d’abstracció melòdica de la seva obra inspirada en el disc del mateix nom de The Beach Boys, i d’altres de les que va proposar en el celebrat Black Sea (2008), més ambiental i borrós. Recompon els millors moments de la seva discografia a base de paisatges èpics, evocadors i molt reconeixibles. És emocional fins allà on l’hi permet la seva personalitat. Sense cap mena de dubte, a Lapsus va arribar molt lluny: el toc de guitarra característic i cru de Fennesz va ser tan explosiu que per primer cop a la vida, va assegurar l’austríac en acabar el concert, havia trencat una corda de la guitarra dalt d’un escenari. No sé si és capaç d’arribar a més, perquè no he tingut mai l’ocasió de comprovar-ho, però el que és clar és que al teatre del CCCB s’hi va posar a prova.

Molt més que música

Lapsus no va ser només música. L’art visual i sonor també hi va tenir el seu espai. La instal·lació PHI, que va presentar Playmid a la Sala Raval, l’espai annex del teatre, rivetejava l’oferta del festival. Durant quinze minuts intensos, PHI presenta un seguit d’idees més acostades al sound sculpture que no a la música amb intencionalitat transgressora. El joc de llums i sons geomètrics recorden l’obra de l’artista danès Olafur Eliasson, que acostuma a jugar amb la percepció de l’audiència per proposar unes reflexions senzilles sobre la relació amb l’espai. La instal·lació de Playmid juga amb l’atmosfera, l’espai, la llum i la cultura rave. En els interludis entre concerts, una altra mostra de talent digital: Playmodes va presentar diverses peces audiovisuals de cinc minuts en les quals els jocs de llums acompanyen petites suites digitals que voregen constantment el paisatgisme sonor. Interessant, si més no.

Dissabte, després d’un set a manera de warm-up dels Lapsus Dj’s –és a dir: Wooky, Bruna i Lesser, poca broma–, va obrir Olde Gods acompanyat, de nou, pel geni de Videocratz i la seva escena d’època sincrònica. El nou projecte de Guillamino i JMMI és addictiu: melodies amb ànima pop sobre rítmica house i atmosferes estètiques. El primer concert que oferia aquest projecte potser va ser un dels millors del festival. Shape Worship va optar per la versió desenvolupada del seu techno atmosfèric, que també admet matisos de house angulós. No vaig ser capaç de percebre la precisió IDM que se li atribueix, però sí que es va poder comprovar la profunda empremta que ha deixat Actress a l’escena electrònica britànica.

«Hem arriscat tots molt», comentava la inquieta Alba G. Corral, videoartista que va acompanyar Shape Worship amb uns ostentosos visuals geomètrics. I no s’equivocava: tots els participants a Lapsus van donar el millor que tenien en tot moment. De vegades, la sensació de desconcert assaltava l’audiència: els músics i artistes visuals es van arriscar tant que hi havia el perill que no els entenguessin. Potser massa avançats per a aquesta època de desatenció i urgència, d’obres de digestió fàcil i comentari inflamat. Les paraules de l’Alba expliquen molt bé la naturalesa d’aquesta cita, que s’hauria de concretar en una periodicitat anual obligada.

I va arribar el torn dels escocesos Dalhous, reflex del que al seu dia van ser uns altres escocesos: Boards of Canada. Publiquen a Blackest Ever Black, casa mare de les derivacions pop del hauntology britànic i marca amb denominació d’origen d’ambient-techno novíssim: Raime, Vatican Shadow i, des d’ara mateix, també Dalhous. Si Raime atreu l’atenció dels mitjans amb uns xous sempre a mig gas i més aviat avorrits, el que fa Dalhous hauria de figurar més amunt en qualsevol escala de valor mediàtica. Van presentar credencials i una nova referència: «Visibility is a trap» –no tingueu por: descarregueu-vos-la pirata, que per això hi és; l’escena us ho agrairà…–. Els records, la nostàlgia d’una vida que no han viscut mai, les sensacions imaginades…, aquest és el terreny en què es mou Dalhous. Caçadors d’imatges i sons al vol, que converteixen en un paisatge ambient amb tendències als jocs rítmics. Va ser un xou impactant, concís i extremadament ben plantejat. Tots els assistents estàvem contrariats perquè no érem capaços de dilucidar què o qui eren els protagonistes dels visuals que van acompanyar la música del duo.

Jensen Sportag. Foto: Judit Contreras

Els va arribar el torn als Jensen Sportag, favorits dels tres caps pensants de Lapsus. Van suavitzar la interessant tendència a conceptualitzar l’r’n’b, tot i que no en van prescindir, i van apostar per traçar línies 4×4 de groove accentuat i ànima house. Dels passatges més atmosfèrics –la constant en tots els concerts del festival, val a dir– van passar a la complexitat del sampleig de referències i instruments. Un altre cop, Videocratz va estar magistral amb uns visuals impactants i dinàmics que mostraven recorreguts pels carrers d’urbs atapeïdes. A les imatges d’aquest artista visual hi ha la promesa de l’ímpetu global.

El premi al xou avorrit i pretensiós se’l va emportar Etch. M’és igual el reconeixement que Zak Brashill hagi rebut de la premsa internacional, de vegades pueril, frívola i estúpidament tendenciosa. La seva desconcertant actuació a Lapsus va ser una lliçó de com no s’han de fer les coses davant d’un públic atent. La pitjor part va ser per a Óscar Sol, un altre videoartista de talent i provocatiu, que va haver de torejar el tedi de la música d’Etch. Aquest paio, que va obviar el fet que tenia audiència al davant, es dedica a recuperar el llenguatge de la cultura jungle britànica dels 90. Fins aquí, res a dir. Però si s’opta per la versió rave d’extraradi del drum’n’bass i el jungle, la cosa no pot sortir bé. Gens ni mica d’originalitat, monòton i insuls. Per acabar-ho d’adobar, no movia ni un múscul dalt de l’escenari. Sí que és cert que va culminar aquella mena de performance del no-res amb una bona conceptualització de tot el que havia proposat durant els primers compassos. En alguns moments semblava que hagués d’arribar al punt que havia promès, però ja era massa tard. El drum’n’bass de garrafa, a casa i amb gasosa, xaval.

En contrast rotund, Kelpe, també acompanyat amb els visuals d’Óscar Sol. No és difícil imaginar per què aquest projecte ha rebut elogis encesos de techno-masters com ara Laurent Garnier i Richie Hawtin, i també d’altres mestres del sampleig i el groove com Hudson Mohawke i Daedelus. El xou de Kelpe va ser vibrant i intel·ligent; plantejat com un relat amb voluntat narrativa. Kel McKeown es fa acompanyar per un bateria en directe, cosa que comporta la cruesa que el pobre Etch va buscar i no va saber trobar. Va desplegar un arsenal de recursos melòdics i rítmics que reten un homenatge indissimulat a l’època daurada de Ninja Tune, comentava Carles Novellas, de l’imprescindible programa de ràdio Paralelo 3, que va viure de prop l’explosió del segell londinenc d’abstract beats treballant a les seves oficines durant el decisiu canvi de dècada entre els 90 i els 2000.

Novellas tenia raó, sens dubte, però Kelpe no fa servir el sampleig com a sant i senya del seu so, com la major part de la nòmina de Ninja Tune. Encara que sí que utilitza les melodies abstractes jazzístiques sota el paraigua estètico-sintètic en què es camuflava Four Tet fins que va apostar pel desenvolupament rítmic a discreció. Va ser un concert notable que reclama més protagonisme a les graelles dels festivals estàndard.

Sau Poler. Foto: Judit Contreras

«L‘experiència a Lapsus va ser molt bona, al concert m’ho vaig passar molt bé; hi va haver química i em penso que la gent en va gaudir. Va ser un punt de trobada també amb altres artistes i gent que encara no coneixia en persona. Un deu!!» Així es va expressar, a través del mail, Sau Poler, un jove productor de Badalona que arribarà molt amunt. Per parts: la música de Pau sona a «Four Tet, Floating Points, Bonobo, Burial o Jamie XX», assegura, però també a Actress, Panda Bear, Carl Craig i John Talabot. A Lapsus va demostrar per què és algú a qui cal seguir de prop: és curiós comprovar que sempre sap triar la millor opció rítmica. No falla. Intueix el camí més curt per connectar referències i sensacions. De vegades es decanta pel 4×4 progressiu, el de l’Actress menys abstracte; d’altres, tria la via del house profund i emocional. La seva actuació va ser una de les millors del festival, si no la millor.

La festa, perquè després de les dotze de la nit Lapsus era una festa, es va acabar amb Kanding Ray. No entendré mai per què els productors de Raster Noton gaudeixen de certs privilegis. El seu discurs complex, espès, cru i rotund no sempre fa honor al seu prestigi. El que és clar és que a Barcelona sempre hi troben un públic atent. Potser per les sovintejades visites de Carsten Nicolai a la ciutat, o perquè la seva potent rítmica deixa la mateixa petjada que el Detroit techno als noranta. Qui ho sap. El set de Kanding Ray, sense arribar a la potència promesa –tot és poc al costat d’SND o Plastikman–, sí que va aconseguir aixecar l’audiència durant els últims moments del festival. Sense arribar a ser addictiu, sí que va assolir la complexitat i la profunditat promeses. Va començar emulant el Monolake més insuls per després arribar a fregar aquella emocionalitat que no es pot explicar però sí entendre a base de sensacions bàsiques.

L’any que ve, Lapsus promet més. Molt més.

«...23456...10...»