El cançoner domèstic de Flamaradas

gener 22nd, 2015 No Comments

“No tinc massa clar quina és la meva posició dins el panorama musical ni si m’assemblo a algú”. Així s’expressa Daniel Magallón, que actua sota el nom de Flamaradas –“en realitat, era Llamaradas, però un espontani li va canviar el nom a traïció”, lamenta en to bromista per telèfon–. Cancionero Saturnino (Producciones Doradas, 2012) va ser la seva carta de presentació: un treball que, sota la manta de la introspecció, explica històries “fascinants i ensangonades”, tal i com afirma el text que el va introduir en una actualitat que li és aliena.

Abans va formar part del grup Joder Around, va ajudar a fundar Producciones Doradas i va pujar als escenaris junt amb Silvia Coral y los Arrecifes després d’haver compost les seves cançons. Magallón confessa que “no tinc una metodologia clau per compondre i les idees m’apareixen on menys les espero. Sempre vaig amb llibretes i gravadores i enregistro fins la idea més absurda que se’m passa pel cap”. Les seves cançons, lentes, pausades, circumspectes, no sap “d’on surten”, però totes ostenten una personalitat pròpia i sorgeixen de les experiències, les sensacions o les idees. “Quasi tot ho trec de la meva experiència personal –assegura–: el que veig, el que recordo, el que vaig sentir en algun moment; o de coses que la gent m’explica”.

“Procuro no ser massa literal ni tenir una narració molt linial. No perquè no m’agradi la gent que ho fa d’aquesta manera; considero que hi ha mestres en aquest camp, sinó per què crec que quan jo ho faig així el resultat no és massa bo. No tinc els recursos suficients per fer alguna cosa interessant en aquest estil”.

Va compondre Cuando te duermen a partir de:

“La frase “Sabes, cuando te duermen…”, me la va dir un vigilant de pàrquing que m’intentava explicar les seves sensacions just quan l’anestesiaven per operar-lo d’una hèrnia. Em va semblar que la frase era bonica i me la vaig quedar. En aquell temps, el meu fill gran començava a dormir a la seva habitació tot sol i a les nits l’havíem d’acompanyar per a que s’adormís. Estava vivint en primera persona el fet d’adormir a algú”.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Un festival en Primera Persona

gener 20th, 2015 No Comments

Els propers 8 i 9 de maig, la 4a edició del festival Primera Persona presenta una nova ronda de relats de vida al Teatre del CCCB: monòlegs, concerts, lectures i espectacles d’allò més diversos, tots ells actuacions que, com cada any, els participants preparen en exclusiva per al festival. Els seus directors, Kiko Amat i Miqui Otero, ens desgranen aquí en primeríssima persona un avanç del cartell amb alguns dels noms de luxe que passaran pel #PrimeraPersona15:

Sleaford Mods

Sleaford Mods són un duo anglès de rant/rap/spoken word, procaços, cridaners i molt articulats. Parlen de masculinitat i feblesa, de classe obrera, de grups immunds i de mentiders professionals i de la gran estafa del rock’n’roll. I dels seus dimonis, ràbies i pors. Estan adquirint una merescuda fama mundial i aquesta és la seva primera visita a Barcelona (i la seva segona a la península), en la qual presentaran el seu nou àlbum Divide + Exit.

Caitlin Moran no en tenia prou amb ser la columnista més tronxant, malparlada i autobiogràfica de la premsa anglesa, ni amb el seu assaig bestseller Cómo ser mujer (Anagrama). La molt tossuda havia d’escriure també una novel·la esplèndida com és How to Build a Girl, que Anagrama publicarà en breu al nostre país. Un llibre en una no-molt-disfressada primera persona que parla de la seva infantesa en família nombrosa de classe obrera, les seves primeres passes a la premsa musical i les seves aventures i desventures al llarg de la construcció de l’ésser conegut com a Caitlin Moran. Visca la Caitlin.

Laetitia Sadier (Foto: Wikimedia Commons)

Laetitia Sadier era la cantant, teclista i principal lletrista d’Stereolab. També va participar a l’últim LP de McCarthy, va ser la meitat del grup Monade, va posar la veu al “To the end” de Blur i moltes altres coses. La Sadier ha publicat tres àlbums en solitari des de l’any 2010, The TripSilencio i Something Shines. És una de les grans personalitats del pop modern.

Eduardo Mendoza no necessita excessiva presentació, sent com és un dels més grans novel·listes espanyols i barcelonins: però al Primera Persona no vindrà a parlar de La verdad sobre el caso Savolta ni La ciudad de los prodigios. L’hem raptat pel festival amb l’objectiu pervers de parlar del seu meravellós humor: des de la sublim trilogia de l’anònim detectiu xalupa (El misterio de la cripta embrujadaEl laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras), passant per Sin noticias de Gurb i més enllà.

Pots seguir tota la informació sobre el festival a Twitter (@Primera_Persona) amb l’etiqueta #PrimeraPersona15.

Setena edició del festival Emergència!

desembre 15th, 2014 No Comments

Com cada any, aquestes dates ens emociona presentar una nova edició, la setena, del festival Emergència! que se celebrarà el 14 de febrer de 2015 i que enguany ve marcada per una petita gran novetat: la d’un tercer escenari que se suma al Hall i a l’Auditori.

Madrid, Sevilla, Barcelona, Canarias o Los Angeles (EEUU) són les ciutats de procedència dels nou artistes que composen el line up.

La il·lustració del cartell, de nou, és mèrit del dibuixant Miguel Brieva.

A partir del mes de gener, continuarem amb l’especial que dediquem a cadascun dels artistes que conformen el cartell, i com sempre, comptarem amb  Jaime Casas, reputat periodista de l’escena musical, que ens anirà presentant en forma d’entrevistes breus els nous talents E!2015.

Segueix les novetats del festival a la pàgina de Facebook de l’Emergència, al compte de Twitter @CCCBmusica o amb l’etiqueta #Emergencia15.

T’esperem el 14 de febrer!

Zeppelin 2014: Memòries acusmàtiques

novembre 10th, 2014 No Comments

La gata Okupa amb la TEAC 3440

Quan en el lloc d’origen dels sons no es pot veure qui o què els
produeix, sorgeix l’experiència acusmàtica
. Això passa naturalment en el bosc. Quin ocell és el que canta? I on està la cigala? Quan m’atanso al lloc d’on procedeix el cant, com l’ocell, calla. Molt poques vegades el veig. A l’Amazònia, qualsevol et pot dir que ha vist aquest o aquell animal. De fet, ho ha sentit, perquè a la selva és molt més fàcil sentir i escoltar alguna cosa que veure-la i mirar-la. De nit, per tant, a tot arreu, l’escolta es fa encara més acusmàtica.

Hi va haver un temps en què no estàvem acostumats a acceptar que qualsevol so pogués brollar d’un altaveu i això causava sorpresa, de manera que el fenomen es revestia d’un aura de màgia i de misteri. Però després de més d’un segle convivint amb altaveus, l’experiència acusmàtica que ens proporcionen ja no ens causa sorpresa. Sabem que els altaveus mimetitzen a la perfecció el so de qualsevol cosa, animal o persona: un rellotge de cu-cut, una metralladora, una gallina, el camió de recollida d’escombraries, l’home del butà que colpeja les bombones, algú que tus. També, el tro, del qual moltes cultures van creure que era la veu dels déus, i la música, per descomptat. Tant és així, que portem ja desenes d’anys escoltant més la música a través d’altaveus que directament dels instruments musicals.

En el mateix moment en què això va començar a ocórrer, quan els altaveus de les ràdios i els tocadiscs van ser suficientment bons per retransmetre o reproduir concerts, va sorgir la necessitat de fer música especialment concebuda per a aquests mitjans. Una música que no pogués ser sense ells; pròpia d’ells. Virtual, com ells. Imaginària però no per això irreal, que només semblés que no pogués ser. Una música lliure dels lligams de la mecànica. Una música que avui, en alguns aspectes, ens sembla d’allò més natural quan ballem, assistim a una rave o a un concert de música electrònica, per exemple, però que ha experimentat un llarg recorregut i que, més enllà de les manifestacions més mediàtiques i populars, continua sent un mitjà d’experimentació especialment subtil i profund i que dóna lloc a la música acusmàtica.

Zeppelin 2014 vol fixar la seva atenció en elements importants d’aquesta història que encara no ha acabat i que segur que passarà encara per múltiples salts evolutius. Arribarà un dia en el qual tots els cotxes seran elèctrics i, com només emetran el so del frec dels pneumàtics amb l’asfalt, serà necessari fer-los sonar per evitar que ens atropellin. Sonaran a cotxe o preferirem personalitzar-los com els telèfons? En aquest últim cas, quedaria oberta la porta a un nou tipus de concert acusmàtic. Amb l’obra de Bernard Parmegiani com a teló de fons, José Iges, Beatriz Ferreyra, Manuel Rocha i 14 compositors de l’Escola Superior de Música de Catalunya ens expliquen a la llum de les seves presentacions i concerts com veuen el recorregut històric de la música acusmàtica i com hi relacionen la seva obra.

El festival Zeppelin 2014 té lloc els dies 14 i 15 de novembre al CCCB.
Més info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-zeppelin_2014_memries_acusmtiques-47028 

The Influencers. Deu anys d’idees inclassificables dins i fora les autopistes de la informació

octubre 29th, 2014 No Comments
The Yes Men (The Influencers, 2010)

The Yes Men (The Influencers, 2010)

The Influencers va començar com un projecte experimental el 2004, una època llunyana, quan Youtube encara no existia i el remix de la cultura popular era una pràctica complexa i amb gust underground. Nous ferments artístics i activistes emergien de la primera onada d’eufòria digital i de la creixent globalització de les idees: la cultura de masses, en ràpida evolució, es va convertir ràpidament en el blanc d’enginyosos experiments de subversió.

Deu anys després, el panorama sembla radicalment diferent. L’explosió de les xarxes socials ha alliberat forces creatives impensables; les tecnologies digitals més complexes són una realitat quotidiana fins i tot per als qui es resistien als més tímids avenços analògics; nous models culturals, econòmics i socials amenacen les estructures tradicionals i consoliden jerarquies més noves i sofisticades, tant materials com simbòliques.

No Tube Contest (The Influencers, 2013)

En aquests deu anys, The Influencers ha intentat narrar aquests canvis a través dels projectes més significatius i sorprenents d’una escena internacional sense disciplina fixa i en continu moviment. En aquestes aigües revoltades on es barregen subcultures digitals, noves formes d’activisme, experiments artístics i altres aventures en els llocs menys transitats de les xarxes o dels espais urbans.

L’element clau sempre ha estat l’experiència en primera persona d’autors de projectes controvertits, les experiències dels quals han anat explicant les ambigüitats i oportunitats del constant consum d’imatges, els reptes de noves formes de poder basades en el control de la informació, el gust per l’aventura i la paradoxa en una societat cada vegada més controlada i autocontrolada. De mica en mica hem intentat involucrar també al públic en aquestes experiències, gràcies a tallers i accions experimentals.

Jill Magid (The Influencers, 2012)

Més enllà de les tendències del moment, sempre ens ha interessat treballar una sensibilitat que fos capaç de percebre operacions realment arriscades, ja fos des d’un punt de vista artístic com social. Alguna vegada hem fet incursions en el passat per buscar afinitats entre contextos diferents i posar en perspectiva històrica els reptes creatius i polítics als quals ens enfrontem en l’actualitat.

Deu anys després, quines possibilitats d’intervenció en el teixit simbòlic de la societat tenen aquestes estranyes formes d’acció creativa? Quines històries, quins imaginaris poden vèncer el soroll de la societat de la informació o les toxines de la producció industrial d’entreteniment? Mentre seguim buscant les respostes, procurem mantenir aquestes preguntes el més obertes que sigui possible.

The Influencers celebra la seva desena edició del 27 al 29 de novembre al CCCB.

Bani Brusadin és director de The Influencers.

12345...1020...»