Reina Republicana a l’Emergència!2012

febrer 15th, 2012 No Comments

Penúltima de les entrevistes que Jaime Casas ha fet a cada una de les bandes que conformen aquesta nova edició d’Emergència!

Avui és el torn dels pamplonesos Reina Republicana.

Reina Republicana «El que seria pop…»

Atenció, un grup de «monàrquics republicans». I no, no són «joancarlistes», com acostumen a argüir els qui per aparença no estan d’acord amb els estrats reials però es queden sense arguments davant del caràcter trempat del monarca. Són Reina Republicana, i es diuen així per «reflectir aquesta inquietud per combinar coses, per no encasellar-nos en una cosa», apunta Israel Medina (exmembre de Half Foot Outside i, en el seu moment, de Los Planetas). Poden estar tranquils, perquè, com han demostrat en el seu debut per a Limbo Starr, després d’un efervescent split amb les costa-riquenyes Las Robertas, podem assegurar que no són una banda que pugui ser encasellada. Al gra: mantenen un equilibri saludable entre l’indie pop de llibre, aquell encunyat en un llunyà 1986 en una cinta de casset que no deixa de tenir sentit mai, i el shoegaze, la distorsió de guitarres elevada fins al cel del soroll conceptual a base de la genialitat de grups com My Bloody Valentine o Slowdive.

«Podem sonar, de vegades alegres i lluminosos, però darrere d’aquest embolcall hi ha una lletra fosca –diuen–. Narrem històries tristes explicades amb un cert sentit de la bellesa». I és que, com canten a «Dime qué vas a hacer»: «Som experts a fingir». Tots. I el qui no es doni per al·ludit és que potser no té desenvolupat aquest «sentit de la bellesa» que en aquest cas aconsegueix mantenir la proporció gràcies a una producció sense fissures i un esperit pop que els relaciona amb l’alt llinatge del pop independent nacional.

«Totes les cançons són pop en el més ampli sentit de la paraula»; en essència i en la forma: de melodies encomanadisses i que pretenen reflectir les tribulacions de la vida urbana. «En algunes cançons ens ve de gust afegir-hi capes de guitarres amb reverb i distorsió i en d’altres s’adornen amb violes i pianos. Busquem sorprendre amb cada cançó i que cada una soni diferent a l’anterior». I ho fan, aquí queden, per a això i per al que faci falta, temes com «La reina» o «Clonidina», peça mestra del nou pop d’aquí.

Entre el marasme d’influències, noms fetitxes i inspiracions diverses, Reina Republicana aposten per «un còctel que es basa en els ingredients següents: el pop dels seixanta, el mur de so de phil spector, el punk, un toc de bossa nova i de shoegaze. Tot plegat amanit amb unes gotes d’indie rock».

El grup va iniciar la seva trajectòria el 2009 i va debutar en l’interessant segell madrileny Gran Derby Records. «Paral·lelament a les cançons que anava aportant Hald Foot Outside», comenta Medina, «n’anava escrivint d’altres més pop atmosfèriques que veia que no encaixaven en el repertori». Després de la dissolució del grup pamplonès, «vaig decidir recollir aquestes cançons i vaig convèncer diversos músics de Pamplona per tocar-les. Al cap de poc gravàvem una demo i poc després vam fitxar per Limbo Starr», recorda. «El so dels noranta és un dels pilars del grup, però ho és també el pop clàssic o la psiquedèlia. La suma de totes les influències fa que no se’ns encaselli en un únic gènere».

Tots els membres de la banda havien tocat en altres projectes, com els ja esmentats HFO o Kokoshca o Tristessa. «Tots nosaltres tenim un bagatge musical i una experiència a l’hora de muntar el grup, però el que volíem era oblidar-nos de les nostres bandes anteriors i començar una cosa de zero. Jo per exemple mai no havia tocat la guitarra en un grup, l’Iván (Gúzman) és la primera vegada que s’asseu en els directes davant d’un teclat…»

Responent a la ja gairebé clàssica pregunta formulada a tots els participants a Emergència!2012, els monàrquics republicans de Pamplona es mostren molt il·lusionats amb la seva participació: «Tenim moltes ganes de tornar a tocar a Barcelona, una ciutat que ens agrada molt i en la qual tenim una pila d’amics. A més d’un marc immillorable com és el d’Emergència!».

Jaime Casas (JaimeCasasB)

I tanquem aquesta entrevista amb el videoclip realitzat per Bernardo Quesney de la cançó «Dime qué vas a hacer», però abans us recordem que Reina Republicana tocarà a l’escenari Hall dins la quarta edició d’E!

YouTube Preview Image

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

ALBA LUA A L’EMERGÈNCIA! 2012

febrer 10th, 2012 No Comments

Comença el cap de setmana, però nosaltres no ens en volem anar sense deixar-vos abans l’entrevista que Jaime Casas ha fet a Alba Lua, una de les bandes internacionals convidades a l’E!2012.

Alba Lua «Baladas tristes de tres girondinos»

Poc, ben poc, en sabem de la fèrtil i sempre prolífica escena independent francesa. Uns exemples comptats que es tradueixen en noms d’oripell i carreres eternes. De Domique A a Michel Cloup (Diabologum), passant per Yan Tiersen i altres projectes menys vistosos però de categoria innegable: Don Nino, Etienne Jaumet, François Breut, i un llarg etcètera de músics que apel·len a una sensibilitat pròpia que tot sovint no acaba de fer forat entre el públic local.

Alba Lua, de Bordeus, és un trio que trenca amb el que està preconcebut, i es llança pel pendent sense final del pop somiador propi d’altres tradicions. Semblen ser el resultat d’una equació impossible: Spacemen 3, Syd Barret i Ennio Morricone. Sigui com vulgui, no se senten gaire còmodes amb les comparacions concretes, malgrat ser d’alt llinatge i influència innegable. Opten pel folk: «Crec que descriure la nostra música és una mica avorrit», confessa Clément Illhé. «Folk és una paraula molt bonica, amb una sonoritat molt concreta i la lletra “K” al final; és màgia pura per a mi».

Han debutat amb el segell anglès Satellite of love amb un EP en vinil, «Ballad of Joseph Merrick», un tractat emocional i nostàlgic de cançons que actuen com a anotacions a peu de pàgina. Es tracta d’apunts sobre una sensibilitat que el pop d’aquesta dècada ha amagat entre recursos més llancívols que una pedra però poc sincers: els temes d’Alba Lua recuperen sensacions perdudes en l’indie i la psiquedèlia dels vuitanta.

El més curiós del cas és que ho van enregistrar precisament a Barcelona, aprofitant una visita a la ciutat per acudir al festival Primavera Sound. «Va ser realment divertit. D’aquest temps recordo porros, exhibicionistes als terrats de la ciutat, la màfia japonesa, cafès de moda sola el sol i Dave Bianchi. El Barça guanyant la Lliga, festes, el Museu Picasso, la platja bruta i caminar pel meu barri preferit: Gràcia».

En el seu pas per Emergència!, que servirà per vestir de llarg el grup a la Ciutat Comtal, volen aprofitar per deixar-se «sorprendre pels grups locals» i provar: «Serà la primera vegada que toquem amb un baixista, així que ja veurem què passa», escriu entre rialles. Un experiment que augura un d’aquells concerts agosaradament entusiastes.

Jaime Casas (JaimeCasasB)

Amb el videoclip de «Valley of Abra» us deixem però abans us recordem que Alba Lua tocaran a l’escenari Auditori de l’E!2012.

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

LAS BUENAS NOCHES A L’EMERGÈNCIA!2012

febrer 7th, 2012 1 Comment

L’aposta andalusa d’aquest any per a l’Emergència! és a càrrec de la banda sevillana Las Buenas Noches.

No es difícil reconèixer-ne alguns dels membres, ja que en aquesta formació trobem el videoartista Daniel Cuberta i el dibuixant de còmics i autor del cartell d’aquesta edició 2012, Miguel Brieva.

Com ja és habitual, Jaime Casas hi va estar xerrant per a aquest bloc.

Las Buenas Noches «De viatges, enigmes i amics»

Són de Sevilla (i de Madrid), però, en realitat, d’enlloc. Perquè d’enlloc i de tot arreu prové el folklore que reivindiquen. Són un grup de folk, sí, però no apel·len a cap tradició concreta. Sembla com si se n’haguessin tret una de la màniga. S’han inventat un hàbit que passa pel folk fronterer –entre dues aigües, en un no-lloc imaginat–, el blues castís, la copla d’altres bandes, aires de l’Est –Klezmer, que també podria ser (o ho serà, vés a saber…) Rembetika–, o la cançó d’autor en format de grup (d’amics).

Las Buenas Noches són un grup, d’això, d’amics, que des del 2006 s’ho passen bé fent música i esquivant les convencions de la indústria. Han publicat dos treballs sota llicència Creative Commons («Aventuras domésticas», el 2008, i «Un mal día lo tiene cualquiera», l’any passat). Defensen la manera més propera, directa i sincera de donar-se a conèixer: produeixen i distribueixen la seva música amb el sentit més obert. Sense promocions ni etiquetes comercials. «Bé, és el més directe, el més fàcil –justifiquen–; no dependre de ningú, fer-ho tal com ens agrada a nosaltres. D’altra banda, amb la indústria musical tocada de mort (a causa del seu model obsolet), aquest és l’únic camí possible. També és una aposta per començar a fer les coses d’una altra manera, per la cultura lliure i comuna, per unes estructures mentals en les quals el benefici sigui una cosa secundària davant del compartir i fer les coses el millor possible». Senzillament, fan música. Sense més compromís que el de la creativitat.

El grup va començar així i així continua: «No teníem cap idea preconcebuda a l’hora d’ajuntar-nos –asseguren. Simplement érem cinc persones que havíem flirtejat més o menys amb la música i ens venia de gust fer alguna cosa en grup». El perquè van derivar el seu discurs cap a aquest terreny enmig d’una tradició deslligada: «L’estil no s’acostuma a triar, senzillament va apareixent fruit de l’intercanvi de gustos i de les habilitats (fins i tot de les limitacions)», confessen. «Agafes un gobelet, mous els daus al seu interior i fas una tirada. Què surt? Ah, el misteri…»

Un dubte que intenten aclarir d’aquesta manera:

«Això nostre és una amalgama sonora a mig camí entre el pop d’arrels folklòriques americanes (del nord i del sud), la música popular espanyola (amb devoció especial per Chico Sánchez Ferlosio), una certa poètica fosca, enigmàtica i viatgera, de seqüències inacabables de dos acords que recorden vivament el zumzeig persistent tot i que de vegades imperceptible que emeten alguns ascensors, i que també és freqüent a les consultes de dentistes. Si alguna cosa bona ha portat la globalització i la invasió cultural anglosaxona és precisament el fet d’obrir el pot de les essències. Si des de les províncies de l’imperi hem de renunciar en bona mesura a la nostra tradició cultural, o bé integrar-la en aquesta nova cultura globalitzada, també se’ns obre l’oportunitat d’integrar totes les altres tradicions en totes les altres províncies, tan riques o més que la que per raons polítiques i econòmiques s’ha imposat».

Es presenten a Emergència! amb l’ànim dels debutants, tot i que no ho siguin tant, perquè ja sonen a «grup compacte», i deixant a la interpretació de l’audiència local els perquès d’unes cançons que expliquen històries d’una proximitat estranya i infausta. Tot i que la interpretació la deixen «a gust de l’oient», perquè nosaltres, diuen, «ja en tenim prou amb fer-les».

De la seva incursió sobre les taules d’Emergència! només esperen «compartir l’escenari amb altres grups, gaudir tocant i que la gent passi una bona estona. Què més es pot demanar?». Què vostès, públic, no s’ho perdin. Queden avisats.

Jaime Casas (JaimeCasasB)

Las Buenas Noches tocaran a l’escenari Hall dins de la quarta edició d’E! que tindrà lloc d’aquí a pocs dies, el 18 d’aquest mes. I, com a avançament, un vídeo que van gravar a Portugal l’any 2009, d’una de les cançons contingudes en el seu segon treball «Un mal día lo tiene cualquiera».

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

Bani Brusadin: «McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge!»

febrer 7th, 2012 1 Comment

Els «influencers» són a punt d’aterrar al CCCB. Qui són? Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers, festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical, ens parla en aquesta entrevista d’artistes activistes, visionaris, científics xiflats, falsificadors, impostors… que durant gairebé deu anys han format part d’aquest projecte cultural alternatiu. Ara tornen a ser aquí. Del 9 a l’11 de febrer, The Influencers al CCCB.

Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers

Aquesta és la vuitena edició de The Influencers al CCCB. Quins són els criteris que heu seguit durant tot aquest temps per programar?

El criteri fonamental de The Influencers neix d’una antiga admiració pels visionaris i les seves missions impossibles, els científics guillats, els falsificadors i els impostors. Aviat ens vam adonar que no es tractava de veritables dolents, sinó de tricksters, com aquells déus estafadors respectats a les cultures més antigues. The Influencers és una manera de conèixer tricksters contemporanis que de vegades parlen el llenguatge de l’art, de vegades el de fenòmens subculturals o de l’activisme social i de vegades el de l’experimentació amb les noves tecnologies de joc i comunicació.

Altres criteris determinants: que vinguin de fora de Catalunya i d’Espanya i que parlin de la seva experiència directa pel que fa a iniciadors de projectes experimentals i grassroots, és a dir independents i sense vocació comercial. En un cert sentit, l’oralitat és un dels aspectes clau de The Influencers, que fa possible transmetre idees a través d’històries i relats d’accions i projectes de comunicació no convencional. Experiències que són el resultat concret d’una reflexió sobre temes col·lectius i alhora de compromisos i desafiaments personals.

Biotic Baking Brigade (BBB), grup armat amb pastissos que ataca personalitats públiques. Aquest any participen a The Influencers

En l’edició d’enguany trobem projectes molt diferents: des de propostes «més amables» o conegudes com la d’Inside Out fins a projectes més radicals com Voina; des de la «tangibilitat» dels BBB fins a la virtualitat dels projectes d’Evan Roth o Constant Dullaart. Quina és la perspectiva des de l’organització del festival per fer aquesta tria? Quin tipus de projectes, artistes o col·lectius són els que us interessen més?

McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge! I és per això que a The Influencers barregem tot tipus de pràctica, context i època per mostrar mètodes enginyosos i sorprenents de llançar un missatge que altrament no hagués passat per aquest mur de soroll que ens envolta (tant el soroll de la propaganda com el soroll de la connexió permanent a les cada vegada més complexes comunitats digitals). Tot mitjà val, sempre que sigui capaç de generar un virus prou potent, capaç de reproduir-se en entorns hostils.

Dit d’una altra manera, ens interessa investigar exemples d’ús tàctic de la comunicació i mostrar com al voltant d’una acció o d’una imatge s’incrusten històries que es poden multiplicar més enllà del radi d’acció dels seus autors momentanis.

En realitat treballem a dues velocitats. D’una banda, busquem la màxima diversitat possible per descontextualitzar i contaminar les idees entre si i possiblement connectar-les amb la creativitat de Barcelona i Catalunya. És una estratègia basada en el xoc, la sorpresa i les contradiccions i requereix un treball subtil de «traducció» i transformació d’idees.

D’altra banda, de manera silenciosa i gairebé en segon pla, dins de tanta diversitat suggerim enllaços entre diferents edicions del festival. Al llarg d’aquests anys hem seguit pistes com la de l’engany, del camuflatge i una certa forma de gamberrisme per una bona causa (Alan Abel, Joey Skaggs, Ztohoven, els Yes Men, etc.); els curtcircuits entre transformació de la cultura popular al segle xxi i experiències subculturals off i on line (Evolution Control Committee, Iocose, Suicide Machine, Evan Roth, etc.); la reconquesta de nous espais a través d’imatges, estètiques i altres aventures, normalment arriscades (Blu, Miss Rockaway, Black Label Bike Club, JR, etc.); l’ús no convencional de les tecnologies especialment per redefinir els límits de l’espai públic (Ricardo Domínguez, Institute for Applied Autonomy, Marko Peljhan, Critical Art Ensemble, Survival Research Labs, Julius Von Bismarck), i la nova monumentalitat (l’art totalitari de Laibach i la trilogia dedicada al Neue Slowenische Kunst). Tots ells filons travessats també per projectes visionaris i inclassificables, com ara els de l’inoblidable James Acord, que va fer a Barcelona la seva última aparició pública.

De fet, un dels projectes que tenim al calaix i en el qual treballem en els breus moments de tranquil·litat és escriure una història de les relacions directes i de les genealogies accidentals entre molts dels projectes que al llarg de gairebé deu anys han participat a The Influencers.

El Reverend Billy ens va visitar fa uns anys i ara torna, en plena crisi. És el seu discurs el que ha canviat o la nostra percepció de com estan les coses, afectats com estem pel nou context econòmic i social?

Segurament totes dues coses. Un dels aspectes que ens interessa explorar a The Influencers és justament el treball d’artesans del que és imaginable, un procés en transformació constant que quan assoleix visibilitat i reconeixement necessita moure’s ràpidament i obrir nous espais d’intervenció quan altres es tanquen.

El Reverend Billy, acompanyat de Savitri D de la Church of Stop Shopping (= Església del No Comprar), ens va visitar el 2004, en ple auge del pensament neo-con i sensibilitat post-11 de setembre, en un moment en el qual culturalment es començaven a entrellucar els límits d’aquelles tàctiques de simple tergiversació dels símbols dominants. Al cap de vuit anys, estem vivint en la que llavors hagués semblat pura ciència ficció: fallida d’estats europeus, inquietuds revolucionàries i, des del punt de vista cultural, l’aprofundiment de la revolució digital i la realització de la promesa de la connexió social permanent.

En aquest sentit, la història del Reverend Billy i la seva Església és la història d’un heroi popular que ha travessat tots aquests canvis, un personatge de ficció que barreja amb orgull i bogeria accions a l’estil gonzo amb una passió absoluta per la dignitat i la llibertat (la de tothom). En el fons és un rondallaire contemporani que difumina aquella frontera tan tranquil·litzadora entre realitat i ficció (fins i tot artística).

El Reverend Billy, en una de les imatges del documental Reverend Billy & The Church of Stop Shopping

En tots aquests anys, s’ha popularitzat la comunicació de guerrilla o els moviments artístics subversius són minoritaris?

La comunicació de guerrilla ja és totalment mainstream en el sentit que qualsevol agència de publicitat al ritme dels temps la inclou en el paquet estàndard per als seus clients. Alhora, accions de veritable guerrilla de la comunicació amb objectius no comercials o socials s’han fet cada cop més populars, cosa que per cert era el seu objectiu des del principi!

Es tracta d’una situació nova en la qual és fonamental experimentar al mateix temps amb noves tecnologies, velles idees oblidades i un sentit de comunitat «connectada» en evolució contínua. En aquest quadre la distinció entre el que és minoritari i el que és majoritari sembla cada vegada menys rellevant a fins pràctics perquè canvia molt ràpidament sense arribar a ser mai realment estable.

Així que, d’una banda, la subversió de la comunicació dominant està formada de pràctiques en evolució contínua que de tant en tant aconsegueixen canviar per sempre la mateixa cultura comercial, i, de l’altra, s’està enfortint la possibilitat d’anar més enllà de la simple tergiversació dels missatges del poder i assajar experiments d’una nova «imaginació popular», col·lectiva i postdigital, que es pot multiplicar sense haver de passar per l’altaveu d’una cultura de masses cada vegada més repetitiva i alienant. En aquesta cruïlla és precisament on se situa en aquests moments The Influencers.

Les protestes contra la crisi (15M, Occupy Wall Street) han contribuït d’alguna manera a la comunicació de guerrilla?

Per descomptat. La guerrilla, fins i tot la de la comunicació, neix per la necessitat de desplaçar el conflicte quan hi ha condicions de força molt desiguals. La sorpresa, la irrecognoscibilitat, l’absència de logos i fins i tot de demandes, les identitats col·lectives, múltiples i en part anònimes, l’ús sorprenent de les eines de comunicació i fins d’autoorganització en xarxa, la capacitat d’infiltrar la manipulació dels mitjans amb més manipulació (de signe oposat) són alguns dels aspectes més interessants del que ha passat en aquests últims dotze mesos i que han posat en pràctica molts dels experiments d’acció mediàtica grassroots dels anys anteriors. I ho han fet de cop, de manera molt eficaç i per part de gent molt jove que, per raons anagràfiques, no sabia pràcticament res d’aquells debats!

Tot i així, de vegades l’acció social no es pot permetre gaire experimentació. Necessita enfortir una agenda o rendibilitzar un pla d’acció, mentre que de vegades la comunicació-guerrilla necessita marge d’incertesa i experimentació. Sota el paraigua de la urgència política, un missatge massa obert suposa un problema d’identitat, posicionament, estratègia.

Així que la pregunta seria: És possible experimentar sobre qüestions d’interès col·lectiu a través de narracions apassionants, trencadores i controvertides, ja sia amb codis artístics o en formes menys fàcilment reconeixedores? The Influencers proposa al públic projectes que han intentat donar respostes a aquest interrogant. Evidentment, mai no són respostes definitives.

En l’última edició de The Influencers vau presentar la WEB 2.0 SUICIDE MACHINE, un projecte per matar els perfils 2.0 d’un mateix. Com valoreu des de The Influencers l’èxit d’eines com el Facebook o el Twitter?

Un èxit aclaparador, ja que ni tan sols la Suicide Machine les ha pogut aniquilar!

Es pot ser «influencer» en temps de crisi?

És clar que sí. De fet, un pla en el qual estem treballant és justament una mena d’escola de guerrilla de la comunicació, una altra d’aquestes contradiccions impossibles, com a «entreteniment radical».

Pots explicar el cartell d’aquest any?

El protagonista és Trollface en la seva versió Advice Trollface. El troll és la figura més odiada de tota comunitat online, el qui rebenta les converses, embussa les discussions amb objeccions contínues sobre qüestions marginals, esbronca els herois, és obscè i insulta gratuïtament i aparentment sense cap raó. És a dir, és el dolent de la pel·lícula. Existeix un troll bo? El nostre Trollface és un meme que surt de la pantalla i es converteix en persona. No puc dir res més, quan ho tingueu entre les mans ho entendreu!

MURSEGO A L’EMERGÈNCIA 2012

febrer 2nd, 2012 No Comments

Arribem a l’equador del cartell i avui toca el torn de Maite Arroitajauregi, també coneguda com a Mursego.

Jaime Casas hi ha parlat i li ha explicat tot això!

Mursego «Variacions sobre un instrument i 3.000 idees»

No hi ha dubte: el projecte en solitari de l’eibarresa Maite Arroitajauregi, Mursego, és un dels esdeveniments recents de la música d’avantguarda nacional. Funciona com un camp de proves de les noves i velles idees que graviten a l’òrbita del pop avançat. Tot s’hi val a l’hora de refer clixés i explorar aquell terreny en el qual «qualsevol cosa pot ser una font d’inspiració». Perquè el risc consisteix a traspassar el llindar del que és estrictament musical, «des d’una pel·lícula o un plat de cuina fins a la vida d’un sant…», apunta.

La Maite toca el violoncel, amb el qual duu a terme una interpretació lliure de les possibilitats de l’instrument. «Sóc violoncel·lista i em vaig comprar un loop, aquestes són les meves eines; m’encantaria tocar la bateria, la guitarra, el baix amb distorsió…, però no ho sé», confessa. Per imperatiu o potser moguda per la imaginació, desvincula el violoncel del context clàssic. El porta on vol: un espai de llibertat absoluta en el qual topen i s’entenen tots els seus «gustos». «Si vols que t’ho digui, és un reflex de la meva actitud davant de tot el que m’envolta, davant de la vida»; davant dels idiomes, tot i que «hi predomina l’èuscara, perquè és la meva llengua materna i amb la qual em sento més còmoda». Però també s’atreveix amb el rus o el portuguès (d’accents lliures); fins i tot tradueix les parts vocals en sons culturals puntuats amb el quejío flamenc o el cant àrab.

Abans de publicar dos àlbums i oferir innombrables directes, actuava amb Anari o Lisabö, dos projectes amb una incidència sense pal·liatius en la música d’autor basca. La Maite hi continua col·laborant, però Mursego, que va sorgir com «una cosa natural, gairebé com una necessitat», després que un «amic em demanés que fes alguna cosa sola per a un concert, per al qual vaig preparar uns temes amb loop station», avança al marge. A més de tocar el violoncel, la Maite canta, arregla, manipula pedals, teclats, platerets, el bombo, la pandereta, l’ukelele, l’autoharpa o el theremenin. Sempre a la cerca d’idees que s’enfronten amb una paleta estilística globalista: d’un tango finlandès a una balalaika romanesa o un rap bersolari.

Les influències són variades i il·lustren una visió salvatge i sense prejudicis del que ha de ser la creació musical: «En aquesta vida tot influeix», recorda. «He vist Matt Elliot un parell de vegades, d’aquí una mica els meus loops» ―que utilitza la mateixa tècnica de capes i loops que la francesa Colleen―, per després citar una inspirada sèrie d’ascendències que basculen entre el cinema, la música i la vida mateixa. «Déjame entrar, Nosferatu, P. Garrel, A. Kaurismaki, J. Houston, J. Painlevé, Victor Iriarte, Vila Matas, R. Walser, Hello Cuca, Grande Marlasca, ZA!, K raftwerk, P.J. Harvey, A. Yupanki, Ibon Rg, C. Gardel, M. Laboa, Sonic Youth, Nico, Lhasa, Cage, Alex Mendizabal, la ginebra, el mar, el Canal cocina i els nens…», confessa.

Del seu pas per Emergència, que servirà com de posada de llarg barcelonina, Mursego espera «tocar a gust i fer-ho més fort que Pegasvs», que ja van avisar que no es tallaran a l’hora d’apujar el volum

Jaime Casas (@JaimeCasasb)

Mursego estarà actuant a l’escenari Auditori dins de la quarta edició de l’Emergència! el proper 18 de febrer al CCCB.

Us deixem amb una petita mostra del que podreu veure!

YouTube Preview Image

Sigue el festival en Twitter #EMERGENCIA2012

«...1011121314...20...»