Totes les cartes

July 23rd, 2015 No Comments

Una exposició  no només és un “lloc”; les diverses formes que agafa un projecte quan es materialitza al llarg del seu recorregut expositiu, quan es presenta al CCCB i a les seus itinerants que l’acullen, sinó que també és el que queda en cada un dels visitants, el que els commou, el que se n’apropien  i reformulen.

Ara fa poc es van projectar a la Filmoteca de Catalunya els treballs que han dut a terme els alumnes del programa pedagògic de Cinema en Curs. Entre ells  els trenta minuts de correspondències fílmiques  “Des dels nostres barris” que han filmat els alumnes de 3r d’ESO del col·legi Montserrat, del barri d’Orcasitas a Madrid, i alumnes del mateix curs de l’institut Bellvitge, de l’Hospitalet de Llobregat. Trenta minuts de Cinema en majúscules a través dels quals els alumnes ens fan un retrat colpidor de la morfologia d’aquests dos barris obrers, retraten la gent que hi viu i en sintetitzen la seva història col·lectiva. Us els recomano: són francament excepcionals.

Són trenta minuts de cartes que continuen i fan créixer  la quarantena de vídeo- cartes inicials proposades  per Víctor  Erice i Abbas Kiarostami; Isaki Lacuesta i Naomi Kawase; Jaime Rosales i Wang Bing; Albert Serra i Lisandro Alonso; José Luis Guerín i Jonas Mekas, i Fernando Eimbcke i So Yong Kim en el projecte Totes les Cartes, de 2011.

Quatre anys després de la seva presentació, la proposta de l’exposició continua viva, no només a través de les vuit itineràncies que han permès presentar el projecte a Madrid, Mèxic, Buenos Aires, Seül, Berlin i Istanbul, i del DVD que es va editar per Cameo, sinó també en la seva projecció en els més de 32 festivals de cinema de tot el món.

Però potser el més emocionant, per damunt de l’èxit de recepció, el que fa que el projecte adquireixi tot el seu sentit, és  poder resseguir-ne les  traces més o menys difoses en la mirada extraordinària d’aquests alumnes d’Orcasitas i de Bellvitge.

El CCCB en gira!

June 5th, 2015 No Comments

El CCCB és bàsicament un productor de continguts, de coneixement. Crear una xarxa d’interlocutors reconeguts i de prestigi, innovadors, no només permet expandir aquest relat, sinó que l’avala i li dóna solidesa.  Consolida els projectes en el panorama cultural nacional i internacional presentant-los a altres audiències.

Big Bang Data. CCCB © Gunnar Knechtel Photography, 2014

Big Bang Data. CCCB © Gunnar Knechtel Photography, 2014

Crear una xarxa de treball amb altres institucions, a més a més, ens permet avançar en la reflexió sobre les maneres de crear, produir i distribuir aquest coneixement. Les itineràncies ens permeten fer-ho, allargant la vida dels projectes en el temps i fent-los evolucionar al seu pas per les diferents seus col·laboradores: implicant nous experts, noves comunitats, i buscant noves formalitzacions. En definitiva permet que els projectes s’enriqueixin i evolucionin.

Però treballar en col·laboració amb altres institucions, presentar els projectes fora del CCCB, sobretot possibilita experimentar amb noves audiències, amb noves comunitats físiques i virtuals. Una exposició com la de Big Bang Data  per exemple, que va ser un èxit de públic a Barcelona amb més de 60.000 visitants, ha doblat el seu públic després de passar per l’Espacio Fundación Telefónica de Madrid. Pasolini Roma que va ser visitat per 42.000 persones al CCCB, ha acabat tenint més de 150.000 visitants al llarg de la itinerància internacional. Arxiu Bolaño (que està a punt de tancar les seves portes a La Casa del Lector) haurà estat vista per prop de 100.000 persones després del seu pas per Barcelona, Buenos Aires i Madrid.

Una prova de la centralitat dels temes abordats pel CCCB  i  de la normalització d’aquest nou model de treball en col·laboració, és que les itineràncies han crescut de forma exponencial.  Només en els dos propers mesos d’estiu (juny i juliol del 2015) es presentaran vuit propostes fora del CCCB:

Sis exposicions que viatjaran per tot el món i difondran el nom del CCCB, donant a conèixer no només la programació expositiva, sinó també les mateixes activitats del centre.

Per saber-ne més d’aquesta programació fora del CCCB: http://www.cccb.org/ca/cccb-tambe-a.

Carlota Broggi és Responsable d’itineràncies al Departament d’exposicions del CCCB.

L’habitatge és el tema

June 3rd, 2015 No Comments

Cal admetre-ho; hi ha un elefant a l’habitació. No podem trigar més a repensar la qüestió de l’habitatge. En ella hi resideixen bona part dels nostres mals. En les darreres dècades, les ciutats han estat fent grans esforços per embellir el seu espai públic, però han deixat l’espai domèstic en mans del mercat. Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi immobiliària i financera, és que l’habitatge és massa important com per cedir-lo en exclusiva a experts, a representants o a intermediaris. Tant com el carrer, la casa és una matèria col·lectiva. Aquest és el punt de partida de l’exposició «Pis(o) Pilot(o)», que es podrà veure alhora al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al Museu d’Antioquia de Medellín.

Quan les ciutats desatenen el dret a l’habitatge, són menys justes i sostenibles. La manca d’accés a una llar adient i ben emplaçada no afecta només als més desafavorits; perjudica el conjunt de la societat. La distància entre el domicili i la feina comporta costos col·lectius en matèria energètica, ecològica, d’infraestructures o de productivitat. L’habitatge és la base de drets tan fonamentals com el vot, la sanitat o l’educació. És un dels principals motors de l’economia i suposa la major despesa de les famílies al llarg de la seva vida. Els països on els joves troben més dificultats per emancipar-se són menys innovadors. La mala gestió de l’habitatge incideix en la salut, en la natalitat o, fins i tot, en el grau d’indiferència que pateixen les nostres democràcies. Amenaça, en definitiva, la convivència i la supervivència del fet urbà.

La bona notícia és que l’habitatge ofereix moltes oportunitats per afrontar els reptes econòmics, ecològics i polítics que ens planteja el futur immediat. Cal abordar-la des d’una lògica transversal i col·lectiva que li doni valor com a instrument de democratització de la ciutat. «Pis(o) Pilot(o)» mostra solucions habitaculars molt diverses, fins i tot contraposades, que provenen de la recerca acadèmica, de l’Administració Pública o de la societat civil. La seva aplicació encara no és hegemònica, però tenen el valor d’haver estat posades en pràctica i de provar la seva viabilitat. En definitiva, demostren que una ciutat més acollidora és possible. I que no tan sols és possible, sinó que ja és aquí.

David Bravo és arquitecte i un dels comissaris de «Pis(o) Pilot(o)» (del 3 de juny al 25 d’octubre de 2015).

Antoni Arissa. L’ombra i el fotògraf

November 4th, 2014 No Comments

Antoni Arissa Asmarats (Sant Andreu, 1900 – Barcelona, 1980) va ser un dels representants espanyols més destacats de l’avantguarda fotogràfica, tot i que els seus inicis van estar més influenciats pels postulats pictorialistes tan arrelats en la fotografia catalana i espanyola d’aquells anys. El seu posicionament va evolucionar cap a una estètica propera a la Nova visió europea. Aquest canvi va venir propiciat per la seva carrera d’impressor i pels seus coneixements de tipografia i de desenvolupament editorial, on va adaptar múltiples eines visuals en la recerca d’una fotografia realment moderna.

En els seus inicis com a fotògraf, a principis dels anys 20, va obtenir el seu primer premi a la revista Criterium, amb només 22 anys. Va ser aleshores quan va fundar, amb Josep Girabalt i Lluís Batlle, l’Agrupació Fotogràfica Saint-Victor, al barri de Sant Andreu de Barcelona, un any abans de l’aparició de la significativa Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

El 1924 va rebre un altre premi a l’Ateneo Obrero de Gijón, i l’any següent va ser guardonat amb el Premi d’Honor a Figueres. També va obtenir diversos premis internacionals i va estar en importants exposicions com la II Exposition internationale d’Art Photographique de Saint Etienne, junt amb autors de l’avantguarda com Frantisek Drtikol o Jaromír Funke.

A principis dels anys vint, la ciutat de Barcelona mostrava un panorama fotogràfic on la corrent pictorialista predominava en totes les activitats, igual com succeïa a la resta del país i a gran part d’Europa. Els fotògrafs havien trobat la seva inspiració en diferents moviments artístics del segle XIX com el prerafaelitisme, l’Arts&Crafts i el simbolisme. Les seves obres van ser sotmeses a diverses manipulacions, a través de procediments pigmentaris i químics, qualificats per a ells com a “nobles”.

En aquesta primera etapa, compresa entre 1922 i 1928, Arissa va realitzar les seves primeres imatges a través d’escenes rurals en entorns propers a Sant Andreu. Es tracta de fotografies organitzades com a posades en escena per a recrear situacions pintoresques en contextos reals.

A principis de la dècada dels anys trenta, Antoni Arissa va clausurar el procés de canvi en la forma de concebre la seva producció fotogràfica. Les escenes de pau de la dècada anterior es veuran ara comprimides, conceptualitzades i reduïdes per un tractament visual proper als elements gràfics. L’angulació, unida a una forta il·luminació, amb les seves llums i ombres augmentades, converteixen les fotografies en elements conscients i en eines transformadores que li permetran afegir accents emocionals.

En la seva aventura visual, Arissa no necessitarà grans monuments, ni viatges a llocs remots, ni escenaris majestuosos ni personatges famosos. L’espectacularitat es troba en les petites coses. Els trivials objectes personals, les ombres que projecten, li permetran l’execució de grans imatges. La seva importància resideix en la seva personalíssima visió.

El 1935, la revista Art de la Llum li va dedicar un monogràfic, que va coincidir amb l’exposició que es va celebrar a la Sala d’Exposicions del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu.

En acabar la Guerra Civil, moltes de les tribunes de difusió de la modernitat van desaparèixer, i la seva activitat artística, com la de molts altres creadors de la seva generació, es va reduir notablement i, de mica en mica, va anar caient en l’oblit. No va ser fins a principis de la dècada de 1990 quan es va iniciar un petit procés de recuperació de la seva figura en diverses exposicions.

L’exposició antològica que presentem vol realitzar un recorregut per tota la seva carrera fotogràfica, des de principis dels anys vint fins la Guerra Civil espanyola, quan pràcticament va deixar de fotografiar per seguir la seva tasca com a impressor i tipògraf a la impremta familiar. Aquest projecte suposa la conclusió d’un llarg procés de consolidació i restauració dels seus principals negatius, així com de la recerca d’originals d’època de l’autor. D’aquesta manera, l’exposició recull imatges originals de l’autor procedent de diverses institucions, i tiratges actuals a partir dels seus negatius recuperats, els quals mostren com deurien ser les obres que s’han perdut.

Rafael Levenfeld i Valentí Vallhonrat són els comissaris de l’exposició Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936, que s’inaugura el 14 de novembre al CCCB.

Sota Setge

September 15th, 2014 No Comments

Com treballa una comunitat artística en un context de setge? Com, en aquestes condicions, és possible mantenir el sentit de la pràctica confiant només en les relacions internes? Aquestes i altres preguntes rellevants sobre la mateixa idea i condició de setge van ser qüestions fonamentals tractades en l’edició de la dOCUMENTA (13) de Kassel del 2012.

Kabul es va convertir en el lloc de treball on es va dur a terme part d’aquesta investigació, en presentar una exposició que es va fer central per al projecte general. En el marc de la dOCUMENTA (13), la comunitat artística i intel•lectual afganesa i participants d’altres procedències es van reunir a Kabul i Bāmiān en diferents ocasions al llarg de mesos per explorar la pràctica artística contemporània en una situació precària i alhora compromesa.

Com es pot viure en guerra i més enllà de la guerra i els conflictes? Especialment en temps de guerra, de suspensió del dret o en condicions de post conflicte, pot ser l’art una forma de curació? En un estat de setge el temps adquireix noves dimensions i el focus i l’ambició de qualsevol activitat es concentren en un cercle tancat. En actuar, com vam fer en aquest projecte a Kabul, com si no hi hagués cap conflicte, ni una ocupació, ni increïbles mesures de seguretat, en realitat proposàvem que es pot interferir, interrompre i canviar d’alguna manera la realitat, a força d’afirmació i imaginació. Aquesta va ser la base de treball per organitzar una sèrie de seminaris i una exposició a Kabul i Bāmiān com a part de la dOCUMENTA.

L’obvietat del cas Kabul ens va dur a reflexionar sobre la imparable progressió del que Giorgio Agamben anomena «una guerra civil mundial», l’estat d’excepció com a paradigma del govern dominant en la política contemporània. I dos anys després l’experiència de Kabul encara irradia i el concepte de setge vinculat a la reflexió i a la pràctica artística no perd la seva força.

Chus Martínez
Va ser comissària de la dOCUMENTA 13. En l’actualitat és directora de l’Institut d’Art de l’Acadèmia d’Art i Disseny de Basilea

La reflexió sobre el setge es durà a terme a través de diverses activitats. D’una banda, una instal·lació consistent en dues peces audiovisuals dels artistes Mariam Ghani i Omer Fast, que anirà acompanyada d’una conversa entre Mariam Ghani i la comissària Chus Martínez sobre la pràctica artística en el context del setge. De l’altra, tres debats amb periodistes i investigadors entorn dels aspectes diferencials i característics dels setges contemporanis, que inclourà també la projecció d’un documental.

Chus Martínez va ser entrevistada amb motiu del projecte “Sota Setge”. Aquí pots veure l’entrevista.

«...23456...1020...»