Els robots no ploren

February 15th, 2016 No Comments

De Blade Runner als robots cambrers que porten snacks als hostes d’un hotel. De Terminator als anomenats robots assassins, que fan tasques militars. De Bender, el simpàtic i trapella robot de Futurama, als exoesquelets, unes estructures que permeten caminar als impedits. De Her als robots programats per cuidar ancians o infants. La robòtica ha fet en els darrers anys un salt important: de la ficció de la gran pantalla i la cel·lulosa a la realitat més palpable de la nostra vida quotidiana. El fet que els robots esdevinguin més ciència que ficció ha alimentat nombrosos debats, tant ètics com prospectius.

L’exposició «+Humans», que fins al 10 d’abril es pot visitar al CCCB, recull i remarca molts d’aquests interrogants que ens preocupen. Planteja preguntes com ara: som ja tots cíborgs? Tindries una relació íntima amb un robot? Ens extingirem si no canviem la nostra forma de vida? Les màquines han passat de ser creacions de ments imaginatives a cobrar vida als laboratoris. De la sordidesa dels entorns industrials s’han traslladat al caliu de les cases i del sector serveis. De ser màquines que es limiten a funcionar com alguna cosa exògena, en la distància, han passat a hibridar-se amb el cos humà. És el cas, per exemple, de Neil Harbisson, que porta implantat al cap un dispositiu que li permet sentir colors, o de les pròtesis ortopèdiques artístiques que planteja a The alternative limb project l’artista Sophie de Oliveira Barata.

The alternative limb project, Sophie de Oliveira

En aquest magma de transformacions, una de les preguntes que primer ens fem és: els humans seran substituïts per màquines? Això pot fer por. Molts ens vam esgarrifar quan la pel·lícula Intel·ligència artificial, de Spielberg, narrava la història d’uns laboratoris que creen un nen robot, capaç d’estimar i que podria substituir un fill. El primer camp on la pregunta resulta més plausible, però, és l’econòmic. Podran substituir les màquines els treballadors? El Banc d’Anglaterra i el Banc d’Amèrica Merrill Lynch no només hi responen afirmativament, sinó que fins i tot posen xifres a aquesta nova realitat. Un informe del primer estableix que en les pròximes dècades es destruiran al Regne Unit 15 milions de llocs de treball. Per la seva banda, Merrill Lynch pronostica que els robots i la intel·ligència artificial comportaran una reducció del 35% dels llocs de treball al Regne Unit i fins del 47% als Estats Units.

Aquest horitzó, que s’acostuma a llegir de manera apocalíptica, no deixa de dibuixar una evolució natural, un escenari que ja va tenir lloc amb la mecanització del camp o la industrialització. No ens hem de plànyer si les feines que els humans deixaran de fer són les més perilloses, les més monòtones, les de menys valor afegit. Els japonesos van delegar en uns robots la neteja i reconstrucció de la planta nuclear de Fukushima després del terratrèmol i el tsunami del 2011. Mentre els artefactes estalvien perills, les persones podem concentrar-nos en les tasques més creatives, imprevisibles, socials…, en definitiva, en les més humanes. És la reflexió que planteja Cao Fei al vídeo La utopia de qui?, on recull les aspiracions d’obrers d’una fàbrica de bombetes. L’artista reflexiona sobre les contradiccions d’una societat que aspira a crear artefactes més humans –amb pensaments i emocions– i que, per contra, exigeix als humans que treballin com màquines.

+HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “La utopia de qui?” de Cao Fei from CCCB on Vimeo.

És necessari superar aquest contrasentit. I tan absurd és pretendre mecanitzar els humans com humanitzar les màquines. El 2008 el rus Aleksandr Prokopóvitx va impulsar la primera «robo-novel·la», un relat escrit per una màquina que va produir una versió d’Anna Karenina a l’estil de l’escriptor Haruki Murakami. El text, però, no deixava de ser una imitació. Com reconeixia el mateix Prokopóvitx, els robots no poden crear. «El programa no podrà mai convertir-se en autor, de la mateixa manera que Photoshop no podrà ser mai Rafael», explicava el rus al diari The Saint Petersburg Times.

Una altra pregunta ens inquieta: quina ha de ser la relació entre els robots i les persones? Una altra ficció, Her, narra la història d’un home que s’enamora del sistema operatiu del seu ordinador. Els robots s’introdueixen en els espais més íntims: en la criança, en l’assistència, en les relacions afectives i sexuals. L’artista i mare Addie Wagenknecht ha desenvolupat un braç robòtic que mou suaument el bressol del seu nadó. L’eina l’ajuda a combinar feina creativa i maternitat.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Optimització de la Criança, 2a part” d’Addie Wagenknecht from CCCB on Vimeo.

Introduir robots en la criança pot resultar provocador; socialment, s’entén com un espai reservat als progenitors. Però per què aquest tabú, si els robots poden fer una funció similar a la dels vigilanadons? Podem deixar que la robòtica ens assisteixi en les tasques més mecàniques de la criança. Podem deixar que aquests artefactes adormin el nadó sempre que els progenitors li facin el petó de bona nit. Altres robots polèmics són els que s’introdueixen en la cura d’ancians o nens i fins i tot aquells que s’empren per a la satisfacció sexual, com la Màquina orgasmàtica de Julijonas Urbonas de què es parla a l’exposició.

A Barcelona, a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI), un centre d’investigació de la UPC i el CSIC, desenvolupen des del 2013 un robot capaç d’ajudar una persona a vestir-se. En projectes com aquest, amb els anomenats robots socials, on són les línies vermelles? Una de les investigadores de l’IRI, Carme Torres, ho té clar; m’explicava fa uns anys que els robots han d’ampliar les capacitats dels humans, no substituir-los. És a dir, benvinguts els exoesquelets, però no els fills fets de llauna i bits. Isaac Asimov ja ho apuntava en les tres lleis de la robòtica que modelen les criatures metàl·liques de les seves ficcions: els robots no han de fer mal als humans, els han d’obeir i han de procurar per la seva subsistència sempre que això no entri en contradicció amb les altres lleis.

La subsidiarietat de les màquines respecte als humans que Asimov sacralitzava no s’acompleix sempre. És el cas dels anomenats robots assassins, dissenyats i programats per fer tasques militars; semblen replicants de Blade Runner sofisticats i vinguts al segle xxi. Més de 2.500 investigadors en intel·ligència artificial i robòtica van criticar en una missiva l’any passat aquest tipus de màquines. El projecte de Heidi Kumao també mostra màquines rebels, però no perquè tinguin una pulsió assassina. Són «actrius robòtiques», ginys que no acompleixen cap funció i que es mouen erràticament.

+ HUMANS. Entrevista. Heidi Kumao parla de “Mal comportament: màquines rebels” from CCCB on Vimeo.

Kumao assegura que volia fer màquines femenines, emotives i diferents dels robots funcionals i precisos. La feminitat en la robòtica, però, no hauria de passar tant per crear màquines disfuncionals, sinó més aviat per garantir la presència femenina en els equips d’enginyers i no reproduir en els seus productes els estereotips de gènere dels de carn i ossos.

El fet que els robots hagin passat de les indústries a les cases i que busquin la interacció amb els humans –se cerca perfeccionar-ne el tacte, la intel·ligència i les emocions– fa brollar molts d’aquests debats. Enmig de la discussió irresolta, ja hi ha qui reclama una legislació que entomi els desafiaments de la robòtica i la intel·ligència artificial. Cal pensar amb calma la resposta a aquests interrogants. No m’agradaria que un robot m’estalviés una carícia o una abraçada reconfortant. Per contra, les tasques més perilloses o desagradables, les hi podem encomanar. Al cap i a la fi, aquesta actitud no deixa de ser un pas més en la cerca de la supervivència i el plaer humans. Deixem que els robots ens assisteixin i ens estalviïn patiments; ben mirat, els robots no ploren.

Quan deixarem de ser humans?

February 5th, 2016 No Comments

«Ser immortal es anodí; menys l’home, totes les criatures ho són, perquè ignoren la mort.»

Jorge Luis Borges

La ficció, ja sigui religiosa, literària o cinematogràfica, està farcida d’éssers immortals. Molts van ser humans algun dia. Per diverses raons van traspassar la barrera per convertir-se en no-morts, esperits, superhomes, déus… La majoria no són gaire feliços. Tot i això, els humans, potser perquè som animals conscients que hem de morir, aspirem a allargar la vida tant com sigui possible, de vegades fins i tot contra la nostra pròpia voluntat; a estar joves el màxim de temps possible, a intentar revertir els efectes de l’envelliment amb totes les armes que tenim al nostre abast. La ciència és una de les més poderoses.

Imaginem cinc nadons acabats de néixer. Cadascun és a la seva pròpia incubadora. Tots gairebé idèntics, igual d’humans els uns que els altres. Però cadascun ha sigut modificat «quirúrgicament» perquè tingui un avantatge sobre la resta. Pot ser la facilitat d’adaptar-se i sobreviure en un medi canviant, un genoma especialment dissenyat per potenciar la longevitat, ser el més ràpid corrent els 100 metres llisos, un sistema immunitari reforçat capaç de vèncer malalties que no tenen cura… Fins on estaríem disposats a arribar en aquesta manipulació de la nostra pròpia naturalesa humana?

Transfigurations, Agatha Haines. Exposició “+HUMANS. El futur de la nostra espècie”.

Aquest és el dilema que ens presenta Agatha Haines amb la seva obra Transfiguracions dins l’exposició «+HUMANS. El futur de la nostra espècie», que ofereix fins al 10 d’abril el CCCB. L’obra ens planteja dilemes molt més reals del que poden semblar a simple vista. L’any passat, un equip de científics xinesos van ser els primers del món a anunciar que havien modificat embrions humans no viables per intentar corregir una malaltia genètica. Van fer servir una tècnica molt innovadora que es coneix com a crispr. Sense entrar en detalls, aquesta eina és com un editor de textos que permet copiar i enganxar en el genoma humà o el de qualsevol altra espècie amb una facilitat sense precedents. Tot i que encara s’ha de demostrar que és segura, aquesta tecnologia obre el mateix dilema ètic que ens presenta Haines: estem disposats a modificar la nostra pròpia naturalesa a pesar dels riscos? La resposta sembla evident si es tracta de corregir malalties incurables. El que és difícil és que una eina tan poderosa es quedi només aquí i no s’utilitzi per a altres finalitats menys lloables, des de l’aparició de nous superhumans a la recreació de neandertals, com ja ha suggerit algun científic dels Estats Units.

En un món assolat per crisis migratòries degudes a la fam, les guerres i fins i tot el clima, en què una minoria exigua acumula els mateixos recursos que milions de pobres i on sembla que les lleis només es facin per no molestar els poderosos, el més preocupant és que aquestes tècniques introdueixin un altre factor de desigualtat terrible.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Transfiguracions” d’Agatha Haines from CCCB on Vimeo.

Els dilemes de l’edició genòmica ja s’han discutit en recents cimeres internacionals d’experts dels països més avançats en aquest camp: els Estats Units, la Xina i d’altres. Un dels principals riscos és que aquesta edició genètica no sigui del tot neta i deixi defectes congènits que es transmetran durant generacions i que podrien fins i tot causar una reacció en cadena en la nostra espècie impossible de controlar.

Què els diríem als nadons de Haines si creixessin i preguntessin d’on vénen els nens? L’explicació de l’espermatozoide fecundant l’òvul pot acabar sent tan fleuma com la de la cigonya. «Tu vas néixer gràcies al sistema immunitari d’un bacteri que va tallar una part defectuosa del teu genoma i et va inocular gens sans que no eren teus. Després vam recórrer a un òvul donat per una dona a qui probablement no coneixeràs mai i vas ser engendrat al ventre d’una altra dona contractada amb aquesta finalitat.» Encara improbable, però inquietant. Una altra opció: «Tu tens tres progenitors i gràcies a ells no pateixes una malaltia congènita.» Una possibilitat real i que veurem ben aviat en països com el Regne Unit.

Explicar com naixem s’està tornant molt més complex i això és exactament el que explora l’obra Futurs: reproductius, de Zoe Papadopoulou i Anna Smajdor. És possible que els nostres fills i néts necessitin un màster en biologia molecular per entendre amb detall com van néixer. Però la claredat és inversament proporcional a la precisió i, al capdavall, ningú coneix els mil i un detalls del procés de fecundació i desenvolupament d’un embrió, ni tan sols els millors científics del món el poden explicar completament. El que sí que hem de pensar ja és com assegurarem que totes aquestes magnífiques biotecnologies no es facin servir per mal.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Futurs reproductius” de Zoe Papadopoulou i Dra. Anna Smajdor from CCCB on Vimeo.

Si descriure d’on venim es pot complicar, és encara més difícil endevinar on anem. L’esperança de vida s’està allargant als països desenvolupats i també en molts que fins fa poc eren considerats del tercer món. Espanya és un dels líders mundials en longevitat i hi estan registrats un bon nombre dels anomenats supercentenaris. Es tracta de persones que superen el segle de vida amb bona salut; el seu nombre es multiplicarà per 10 abans del 2050. La piràmide de població del món és aclaparadora en aquest sentit. Mentre que la població de 0 a 64 anys s’espera que augmenti un 22% fins al 2050, la de 100 o més ho farà un 1.000%. Mentre passa això, els centres d’investigació més prestigiosos del món estan començant a concebre l’envelliment com un procés reversible. Investigacions recents han mostrat intervencions sorprenents en mamífers, en les quals la sang jove rejoveneix el cervell i reverteix el deteriorament cognitiu associat a la vellesa. Al laboratori, intervencions com la restricció calòrica allarguen d’una manera sorprenent l’esperança de vida de molts animals.

Quan tots arribem als 150, de Jaemin Paik, explora a través d’imatges suggerents com serà la vida en un món amb cada cop més persones grans. Seran els de cinquanta anys els nous joves de trenta-i-pocs que defugen el compromís de casar-se o tenir fills perquè encara els queda molt per viure? Quantes parelles estables i fills es poden tenir durant una vida de 100 anys o més? Fins quan podran les persones ser joves en termes d’activitat física i sexual? Canviaran els cànons de bellesa i les aspiracions de les persones? El nostre cervell està preparat per assumir tots aquests canvis? I, més important, tot això ens farà més feliços?

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Quan tots arribem als 150″ de Jaemin Paik from CCCB on Vimeo.

Connectar amb el món: cíborgs i ciborguisme

January 25th, 2016 No Comments

El primer cop que vaig veure un cíborg en directe va ser el 2009. Aquell any el meu amic Raúl em va informar emocionat de la visita de Kevin Warwick a Terrassa, la meva ciutat natal, amb motiu d’una conferència que impartia dins del Concurs Internacional de Robòtica. El dia va arribar i l’expectació era màxima. El professor de cibernètica parlava de la seva feina diària davant d’una audiència formada sobretot per joves enginyers. Fascinats, estàvem atents al discurs d’un experimentador que era alhora el principal experiment: Warwick duia implantat un xip que connectava el seu sistema nerviós a una màquina, cosa que el convertia en el primer cíborg de la història.

Durant tota la conferència vaig tenir la impressió que érem molt a prop dels futurs que havia descobert en tants llibres i pel·lícules de ciència-ficció. Tanmateix, tot i que la seva feina amb robots i intel·ligències artificials era capdavanter, el que més em va cridar l’atenció va ser una de les aplicacions en què la Irena, la seva dona, va patir els danys col·laterals de conviure amb un pioner en aquesta àrea. Warwick explicava entre rialles que l’havia aconseguit convèncer perquè participés en la seva investigació i que havien fet una comunicació directa cervell a cervell. Ell sentia al seu cervell els moviments de la mà de la seva dona. Fins i tot, afegint un toc picant al discurs, l’investigador afirmava que aquesta mena de connexió era encara més íntima que el sexe.

Kevin Warwick. Author: Robert Scoble, 2008

La idea em va semblar meravellosa. El meu concepte de cíborg sempre s’havia acostat més al d’un ésser humà a qui traiem una mica d’humà i afegim una mica de màquina, i de sobte descobria una interacció que se saltava la barrera dels cossos de dues persones i els permetia comunicar-se a un nivell d’intimitat mai vist. Allò no sonava artificial, sinó terriblement humà. No es parlava de bits, cables o connexions, sinó de sensacions i sentiments. El ciborguisme els permetia sentir-se l’un a l’altre com cap parella ho havia aconseguit fins a aquell moment. Era un pas més per a la nostra capacitat d’interactuar amb els altres, de sentir-nos, d’unir-nos.

Per sort per a la seva discreta vida, Warwick no semblava un dels cíborgs futuristes de Ghost in the Shell. Els seus implants estaven molt ben dissimulats sota la roba. El primer avanç cap a la visibilitat ciborguiana quedava reservat per a Neil Harbisson, que va haver de batallar amb el govern britànic fins que van acceptar l’antena que li surt de sota els cabells com a part del seu cos; això el convertia en el primer cíborg amb documentació oficial que demostrava aquesta condició. El Neil porta un complement capil·lar tan espectacular perquè va néixer amb una acromatòpsia que només li permet veure-hi en una escala de grisos. Per mitjà de la seva extensió artificial és capaç de convertir els colors en sons i «escoltar-los» gràcies a la plasticitat del cervell.

Aquesta peculiaritat del Neil –sumada, per què no dir-ho, a un gran afany mediàtic i un important sentit de la notorietat pública– l’ha portat a impartir conferències arreu del món com a cofundador de la Cyborg Foundation, defensant que els humans puguem instal·lar-nos al cos tecnologies que, com a ell, ens permetin desenvolupar nous sentits o estendre els que ja tenim més enllà de la nostra corporeïtat. Us pregunteu si hi ha límits físics per a aquesta extensió sensorial? A l’exposició «+Humans» del CCCB tenim la resposta: un bust pintoresc (batejat com a «cap sonocromàtic») disposa de la tecnologia per detectar un color mitjançant una rèplica de la càmera del Neil que li envia la informació a través d’internet. Deu estar rebent les freqüències dels colors des de qualsevol lloc del món. Tenint en compte que per l’exposició hi han passat milers de visitants i que encara se n’esperen molts més fins al 10 d’abril, només podem dir una cosa: santa paciència, la del Neil.

+ HUMANS. Entrevista. Neil Harbisson parla del “Cap sonocromàtic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.

Deixant de banda peripècies artístiques d’aquest calibre, el moviment que abandera Neil Harbisson obre moltíssimes possibilitats a les persones que, como ell, pateixen alguna limitació com ara l’acromatòpsia. Al cap i a la fi, la comesa de la seva càmera és la mateixa que la que ens va portar a desenvolupar fa milers d’anys les primeres pròtesis artificials: suplir una discapacitat amb elements aliens al cos humà. Vist d’aquesta manera, el ciborguisme és una solució excel·lent per a totes les persones que pateixen un impediment que pot trobar remei amb la tecnologia.

El cas de Moon Ribas és diferent. A l’altra fundadora de la Cyborg Foundation no li calia suplir cap dels seus sentits, sinó que els va voler augmentar mitjançant el que es va batejar com a braç sísmic. Amb la idea d’experimentar el planeta d’una manera més profunda, es va introduir al braç un sensor que vibra quan es produeix un terratrèmol a qualsevol lloc del planeta, cosa que, en paraules de la Moon, li ha permès ampliar les seves sensacions amb aquest «nou sentit sísmic». Si bé és veritat que aquest nou sentit no deixa de ser una mena d’interocepció –o percepció interna–, que tenim tots, la iniciativa de la Moon és una petita mostra de l’enorme potencial del ciborguisme. La seva sensibilitat s’estén a qualsevol lloc del món, cosa que li permet ser més conscient del que s’esdevé en la nostra realitat. Ben pensat, aquesta circumstància no és nova per als que vivim al primer món: l’últim atemptat a París o la trista situació dels refugiats de Síria han trasbalsat moltíssimes més consciències ara que si haguessin tingut lloc fa deu o vint anys, gràcies a l’accés que tenim a tota aquesta informació a través de les nostres tauletes i dels telèfons intel·ligents –que també han donat veu a una multitud de racistes e intolerants, no ho oblidem–. L’únic que ens diferencia de Moon Ribas o Neil Harbisson és que no portem la tecnologia integrada al nostre cos.

+ HUMANS. Entrevista. Moon Ribas parla del “Braç sísmic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.

Però oblideu –com a mínim a curt termini– el desenvolupament de capacitats per a les quals el nostre cervell no estigui preparat per l’evolució que ha tingut aquest òrgan fins a l’actualitat. Si Thomas Nagel reflexionava el 1974 sobre què se sent quan s’és un ratpenat, Kevin Warwick actualitza i reformula la qüestió en clau tecnològica al seu llibre I, cyborg quan es pregunta: «En absència de referents sensitius previs, el meu cervell serà capaç de processar senyals que no es corresponen amb la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust o el tacte?» Tanmateix, és gairebé impossible no deixar volar la nostra imaginació amb les meravelloses possibilitats que ofereix el ciborguisme. Penseu en el que podria ser sentir el que sent el planeta –permeteu-me una antropomorfització com aquesta del que és casa nostra–, o connectar amb les emocions dels habitants de tot el globus.

Potser aquesta hiperconnectivitat ens permetrà comprendre’ns millor els uns als altres. Estendre la nostra empatia no només als que percebem amb els nostres sentits clàssics, sinó també als que sentim de maneres noves gràcies a la tecnologia. És un futur utòpic amb molts sots en el camí –tot avanç tecnològic comporta el seu revers tenebrós, ja que les possibilitats de control d’una societat creixerien exponencialment si la xarxa tingués accés a les nostres interioritats, a part que amb noves diferències naixerien noves pors i nous odis–, però que ben aprofitat podria servir per aconseguir una comunió més gran entre els individus de la nostra espècie. Qui ho sap, potser el nostre futur es convertirà en una gran ironia per la qual incorporar tecnologia als nostres cossos ens acaba fent més humans.

Més [que] humans?

December 11th, 2015 No Comments

Durant les últimes setmanes s’han formulat moltes preguntes en el context de «+HUMANS. El futur de la nostra espècie». Són preguntes com ara: què significa ser humans en l’actualitat?, com serà ser humans d’aquí cent anys? o, quins són els futurs que esperem o desitgem? Aquestes són tan sols una mostra de la multiplicitat de qüestions sorgides a partir dels diferents projectes que componen «+HUMANS».

Sembla comprensible que en una exposició que ens convida a pensar sobre el futur de la nostra espècie totes les preguntes tinguin com a protagonista la humanitat, i més específicament els desitjos i les preocupacions pel nostre futur. Un dels dubtes que es plantegen és a què fem referència quan proposem pensar el nostre futur en el context contemporani i, potser més important, qui incloem en aquesta mena de ser-nosaltres. Cathrine Kramer, comissària executiva de l’exposició, afirma que «El signe més de “+Humans” implica una direcció positiva per al futur de la nostra espècie», però alguns dels projectes que formen part de «+HUMANS» també ens conviden a considerar el signe més com l’obertura de la possibilitat de pensar-nos més enllà de les premisses humanistes de què parteixen totes les qüestions anteriors, és a dir, l’ésser humà com a mesura de totes les coses.

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

Des d’una perspectiva tecnofòbica, part de les propostes es poden entendre com una exaltació de les tecnologies contemporànies, que ens situen davant del panorama d’un futur de cossos autocontrolats, capital biogènic i obsolescència programada (ja no aplicada únicament als artefactes tecnològics); si a més a més hi afegim la possibilitat d’estendre la subjectivitat més enllà de l’humà, aleshores ens endinsem en el tràgic futur de la dilució i l’acabament de l’ésser humà. Per contrarestar aquesta por a l’acabament, projectes como els de Stelarc (retratat per Nina Sellars), Semi-living Worry Dolls de TC&A o The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks aborden aquestes qüestions generant al seu torn nous territoris d’experiència, de resistència i de presa de consciència, tant dels riscos com de les possibilitats que ens ofereix el context actual, i aquest ens ofereix sí que conté una qüestió fonamental: a qui se li ofereixen? Tampoc es tracta de fer un acostament tecnofílic, sinó un acostament que estigui més enllà tant de les pors como de les actituds de celebració de les tecnologies, és a dir, es tracta de situar-nos en un lloc intermedi per pensar conjuntament els riscos, les possibilitats, les conseqüències ètiques o polítiques, entre moltes altres, que planteja «+HUMANS».

L’obsolescència tant del cos com de la condició humana tal com els havíem entès, amb el cos com un tot i la condició humana vista des d’una ontologia monovalent, ens porta a una possible desconstrucció i dilució de l’ésser humà, però és important tenir present que aquesta dilució no comporta únicament riscos, sinó també possibilitats, perquè ens interpel·la sobre la nostra condició contemporània. Si les noves tècniques en biologia molecular i sintètica, en protètica, en enginyeria de teixits i en neurociència ens permeten pensar noves possibilitats al voltant del cos, a l’entorn o als límits del que entenem per vida, d’alguna manera hem d’admetre que aquest conjunt de nous sabers no comporta només un augment de les capacitats, sinó també una dilució de la nostra autocomprensió en tant que éssers humans, que passa d’una concepció estàtica a una concepció dinàmica, diluïda i estesa. Agafem com a exemple Stelarc o Neil Harbisson. Amb els seus projectes, i en el cas de Harbisson amb la seva identificació com a ciborg, veiem que, mitjançant la interacció amb les tecnologies, moltes de les capacitats que se’ls havien negat als artefactes de fet els pertanyen. Si ja no som únicament en tant que nosaltres mateix_s, sinó que som una mena d’amalgama composta per una multiplicitat de fragments del que fins ara havíem considerat separat, orgànic o tecnològic, sembla necessari plantejar el repensament del nostre ser-en-el-món. Si, com va afirmar al seu moment Katherine Hayles, la concepció de l’home ha sigut una concepció basada en l’opressió i en la dominació, potser la dilució de l’ésser humà, d’aquell ésser humà arrelat en les premisses humanistes, és mes urgent, o inevitable, que mai, però quines són les conseqüències?

Neil Harbisson a l'exposició + HUMANS

Neil Harbisson a l’exposició + HUMANS

Els projectes que trobem a l’exposició ofereixen un lloc per pensar qüestions ètiques relatives al context actual, que, de la mateixa manera que nosaltres, estan en desplaçament perpetu, cosa que no en suposa la inexistència, sinó la construcció constant. Si aquest més també inclou la possibilitat de pensar-nos més enllà de l’espècie, hauríem de començar a plantejar la possibilitat de deixar enrere una concepció de l’ésser humà que no tingui en compte les polaritats. Som híbrids anòmals, però estem disposaYs a repensar la nostra manera d’habitar? Estem disposaYs a repensar el nostre co-estar? És possible constituir un nosaltres més enllà de l’espècie, que integri aquests altres no-humans sense establir una jerarquia de possessió o profit?

Sloterdijk insinuava que potser la preocupació per la dilució de l’ésser humà en les narratives posthumanes es basa en la preocupació per la baixada de la humanitat del seu pedestal ontològic. Rosi Braidotti aprofita el buit ontològic que es dóna en aquesta dilució per omplir-lo de noves espècies; d’aquesta manera ens planteja el repte de passar d’una subjectivitat unitària a una subjectivitat nòmada i ens proposa pensar un subjecte no-unitari mitjançant l’eliminació de l’obstacle que representa l’individualisme autocentrat. Ja no és només qüestió de pensar el futur de la nostra espècie; projectes com Tardicotchi de S.W.A.M.P. ens conviden a pensar aquest ser-nosaltres en un context que ha superat les proposicions de l’humanisme, mentre que Braidotti ens convida a pensar la nostra condició apostant per una dimensió posthumana, superant l’antropocentrisme, desconstruint la supremacia de l’espècie humana i establint un contínuum naturalesa-cultura que ens permeti pensar un ser-nosaltres que englobi diferents agents.

Ara ens queda el repte de fer-ho comprensible.

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Laura Benítez, doctora en filosofia per la UAB amb una tesi sobre la relació entre pràctiques artístiques i biotecnologies impartirà a l’Institut d’Humanitats el curs «Bioart. La condició humana en l’art contemporani» entre l’11 de febrer i el 17 de març, en el marc de l’exposició «+HUMANS».

Què significa ser humans avui?

October 5th, 2015 1 Comment

Què significa ser humà avui? Des de la concepció fins a la mort (i més enllà), eines i tecnologies faciliten i configuren la vida de les persones. Hi ha molts avenços que, en funció de les creences, poden ser absolutament esgarrifosos o extremadament emocionants, però els canvis més importants es donen de manera subtil, en el dia a dia. Des del moment que sona el despertador (que molt probablement és el mòbil), passen a ser part integrant de la vida quotidiana diverses tecnologies ambientals, socials i personalitzades, moltes d’elles inimaginables fa deu o vint anys. Després consultem el correu electrònic i les xarxes socials. La revolució tecnològica s’incrusta en la nostra experiència viscuda i reclama reflexió. Però no hi ha temps. Una altra petició d’amistat. Un altre toc, m’agrada, comentari, recordatori. Activitat multitasca, telecomunicació, actualitzacions i publicacions, navegació, trols, mems, succedanis alimentaris, adaptació, evolució, revolució.

Ser humans l’any 2015 és radicalment diferent de ser-ho el 1915, el 1815 o el segle xv. Recordeu com es percebia el temps quan no estava puntejat per missatges de text entrants, bústies de correu curulles i decisions constants sobre la conveniència d’actualitzar l’ordinador o les aplicacions? Podeu imaginar com es percebrà el temps en el futur, quan se’ns reclami insistentment actualitzar el maquinari i el programari, però no a l’ordinador sinó al propi cos? Quan la vida s’hagi allargat radicalment, tindrem tot el temps del món o únicament noves expectatives sobre la manera de passar el temps? L’exposició +HUMANS: El futur de la nostra espècie planteja possibles trajectòries futures de la humanitat, tenint en compte les implicacions de tecnologies històriques i emergents. Com redefineixen la cultura humana les noves tecnologies, i quins interrogants ètics susciten? Quins són els futurs que esperem i anhelem? Com serà ser humans d’aquí a cent anys?

Per crear el marc d’aquesta exploració s’han ideat quatre temes generals: Capacitats augmentades, Encontre amb els altres, Transformant l’entorn i La vida als límits. Cada tema es representa per mitjà d’obres d’art, artefactes històrics, vídeos, investigacions científiques i productes comercials, amb la intenció de mostrar les perspectives complexes, tèrboles i de vegades contradictòries que evoca.

Yves Gellie. Versió humana

El signe «més» de +Humans implica una direcció positiva per al futur de la nostra espècie. Quina és aquesta direcció, però? La majoria dels avenços del segle xx es mesuren per la seva velocitat i eficàcia (més ràpid, més bo, més fort), però l’efecte secundari és més grossos, més tristos i més esgotats. Potser el lema del progrés hauria de ser «tou, lent i senzill», o «més feliç i més saludable». Cal replantejar la definició de les nostres necessitats. Per què lluitem? Quin és el nostre ideal?

Moltes de les peces que trobem aquí presenten la tecnologia com quelcom que pot millorar o facilitar la vida, però moltes altres descriuen usos imprevistos de les tecnologies o repartiments futurs desiguals. Una contranarrativa poderosa segons la qual un futur de +humans seria un futur sense humans. Les enormes possibilitats i la ràpida progressió de les tecnologies militars, juntament amb la inestabilitat política i l’exhauriment dels recursos, ens obliguen a considerar un futur on la humanitat acaba destruïda per les seves pròpies invencions. Així doncs, en quins futurs potencials hem de centrar-nos?

+Humans no és una celebració cega de la tecnologia, però presenta un seguit de possibilitats reals i imaginades que tenen les tecnologies emergents com a element introductori i central. Més que proposar una trajectòria específica, aquest recull d’idees és una invitació a imaginar, considerar, articular i escollir el que desitgem per al futur de l’espècie humana.

Cathrine Kramer és la comissària executiva de +Humans.

12345...1020...»