Carolina López: «Estem vivint una segona edat d’or de l’animació espanyola»

desembre 4th, 2015 1 Comment

Carolina López és la comissària de “Del trazo al píxel”, un cicle de cinema dedicat a l’animació espanyola. Amb aquest, López pretén donar a conèixer la història de l’animació estatal i posar en valor un seguit de peces desconegudes pel gran públic que són d’una creativitat visual i narrativa extraordinària. Carolina López és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i en Cinema d’Animació pel West Surrey College of Art and Design de Farnham (Anglaterra). La seva tesi final va estar íntimament relacionada amb l’animació espanyola i des d’aleshores, López ha defensat a través de peces audiovisuals, cicles, exposicions i llibres, la seva rellevància en la història del cinema estatal. Actualment és la directora del Xcèntric i de l’Animac Lleida (la mostra de cinema d’animació de Catalunya).

L’entrevistem perquè ens destaqui els punts forts del cicle “Del trazo al píxel”, ens expliqui els orígens del projecte i ens doni la seva visió particular sobre el moment daurat de l’animació que estem vivint actualment al país.

Carolina López Caballero, comisaria del ciclo

Com va néixer el projecte Del trazo al píxel. Un recorrido por la animación española?

Va néixer per posar remei a l’oblit de la història del cinema animat a Espanya i per donar visibilitat internacional al cinema animat més arriscat i independent del nostre entorn. En un àmbit més personal, sorgeix, també, de la frustració constant de no poder veure en bones condicions, o simplement no poder veure ni mostrar, certes pel·lícules de dibuixants i animadors que admiro, fites de la nostra història pràcticament inaccessibles. Des de fa temps tenia ganes de traçar i compartir un recorregut a través de totes les dècades, no només per escrit, sinó també veient-ne les pel·lícules.

Com ha estat el procés de recuperació de les obres?

Quan es porta a terme un projecte d’aquest tipus, la selecció és només un primer pas; després cal localitzar qui té els drets de totes i cadascuna de les peces i, d’altra banda, on són els materials. De vegades una peça és difícil d’aconseguir pel tema de drets, d’altres perquè no es troben els materials en condicions òptimes. Encara que sembli mentida, hi ha peces relativament recents, en animació 3D, els arxius originals dels quals s’han perdut (com és el cas de Metamorphosis Part I, primer curtmetratge de Charlie Ramos, un gran animador que ara treballa a Pixar). Per sort hi ha les filmoteques que, a més de les seves col·leccions, guarden en dipòsit pel·lícules de molta gent i ens han ajudat moltíssim, sobretot amb els materials històrics. En general, les pel·lícules anteriors als anys noranta estaven en males condicions i s’ha fet una feina important de remasterització, digitalització i restauració.

Amarillo verano, Javier Mariscal, 1999

Has fet algun descobriment en el procés de recerca? S’han establert relacions inesperades?

Sí, gràcies a Filmoteca de Catalunya, hem «descobert» una peça descatalogada, es tracta d’un anunci d’Enrique Ferran del temps de la Primera República i s’ha digitalitzat a partir del nitrat original. També, arran del rastre dels anuncis dels Estudios Moro, trobem a Madrid una gran col·lecció d’anuncis preservats per Moviercord, milers d’anuncis en imatge real i animació conservats en pel·lícula cinematogràfica. La gent de Movierecord va ser extraordinàriament col·laborativa i, a més, ha dipositat aquesta impressionant col·lecció a Filmoteca Española.

Les relacions més interessants entre obres han estat les que han connectat diferents generacions d’animadors; des del punt de vista de continguts o estètica, però també per les trobades que el programa ha afavorit entre autors. En la presentació internacional del cicle a França, al festival d’Annecy, es van reunir més de 25 autors i autores de tot l’Estat. En aquest sentit, continuem compartint l’alegria de veure les pel·lícules recuperades amb els seus animadors, alguns d’octogenaris (com Pablo Núñez, a Madrid, o Pepita Pardell, a Barcelona), que no havien vist les seves pel·lícules en tan bon estat des que les havien vist estrenar-se.

Com es transforma l’animació durant el franquisme respecte a altres èpoques?

El règim franquista dóna suport sorprenentment a l’animació (i al cinema en general), i sobretot en el primer període d’autarquia. Va aprendre dels americans la importància d’entretenir i «educar» a través de la pantalla. Així, per exemple, va néixer Garbancito de la Mancha, el primer llargmetratge de dibuixos animats de l’Estat i la primera pel·lícula animada a color d’Europa. El guió era de Julián Peymartín, autor de la Teoria de la Falange.

Garbancito es va produir a Barcelona (Productora Balet i Blay), tot i que ni el realitzador, Arturo Moreno, ni els dibuixants no eren afins al règim. També es va afavorir la producció de sèries per al cinema amb personatges influïts per Disney, els germans Fleischer o les tires d’humor dels diaris de l’època. Tot plegat, amanit amb la tradicional picaresca espanyola. La producció d’aquestes sèries es va acabar amb l’aparició del NO-DO, ja que ocupaven el mateix espai als cinemes: davant dels llargmetratges, a l’inici de cada sessió.

Estela, Frederic Amat, 2015

Podem parlar d’«èpoques d’or» de l’animació espanyola?

Els llibres parlen, precisament, dels anys quaranta com de l’època d’or, però crec que ara estem vivint una segona i molt més important edat d’or, ja que, a més de la potència creativa, aquesta té una repercussió internacional que no va tenir la primera.

Com definiries el panorama actual de l’animació estatal?

Extraordinari pel que fa a la qualitat de les nostres animacions i la preparació dels nostres professionals i artistes. Però cal un suport més decidit per part de l’Estat amb incentius fiscals i de les televisions que pugui facilitar una continuïtat a les productores i posar remei a la precarietat de molts dels qui treballen en aquest sector. En l’àmbit més independent, falten ajudes específiques per part de les institucions que tracten l’animació com el cinema d’imatge real, quan tenen temps i requeriments de producció molt diferents.

Quin avantatge veus en l’animació respecte a altres arts per explicar històries i realitats sociopolítiques?

Bàsicament pots abordar situacions implantejables en altres àmbits, per la distància i el valor simbòlic que imprimeix el dibuix i pel mateix estigma que aquest arrossega, com una cosa infantil, inofensiva… Això li atorga una major llibertat.

Es poden crear peces simbòlicament tan potents com les que Gabriel Blanco va fer a partir d’historietes d’OPS o Chummy Chúmez als anys setanta o sodomitzar salvatgement a la pantalla els poderosos com fan avui Trimono. Amb l’elegància deguda, no hi ha límits per a la impertinència. I sense elegància, també.

Entrevista realitzada per Marina Cisa i Diana Mizrahi.

El cicle “Del trazo al píxel” es duu a terme al CCCB del 3 al 13 de desembre. Totes les sessions són gratuïtes. Consulteu-ne el programa aquí.

Amor en punt de fuga. Les gandules es posen romàntiques

juliol 24th, 2015 No Comments

Nacho Moreno, programador de Gandules’15, ens explica de què tracta Gandules’15 i repassa breument l’aportació de cada film a la temàtica global del cicle: l’amor en totes les seves formes.

De què va, segons el meu punt de vista, Gandules 2015?

Primer va de la passió, la passió amorosa. Totes les pel·lícules tracten sobre conflictes amorosos, sobre passions sensuals i sobre desitjos sexuals, alguns subliminats i altres duts fins les seves últimes conseqüències. Les pel·lícules també han estat escollides com un acte d’amor.

Fotograma de “Muchachas de uniforme”

És també un cicle de cinema sobre la passió amorosa que sap que és diversa. Hi ha quatre pel·lícules de temàtiques LGTB, una poliamorosa i en dues de les heterosexuals la protagonista és una dona que no és jove. És també diversa en forma, ja que hi ha una pel·lícula muda, una altra de clàssica, un parell de drames i un parell de comèdies, i hi ha tres pel·lícules realment fosques. També cal destacar que és diversa en origen, ja que la pel·lícula japonesa està basada en un manga estrafolari i la clàssica en una novel·lassa de Lloyd C. Douglas, i n’hi ha d’altres que beuen del videoclip o les teories de Judith Butler.

És un cicle on es para atenció a les circumstàncies socials que envolten a la passió amorosa, des de l’homofòbia al capitalisme, passant pel neocolonialisme i el turisme sexual. És a dir, una de les idees que hi ha darrere del cicle és que la flama de l’amor no s’encén en el buit.

També, i això és important, és un cicle divertit i assequible. He estat pensant molt sobre les pelis i he descobert que malgrat que són molt interessants i desconegudes, no són grans obres mestres (la de Fassbinder, per exemple, no és la GRAN obra de Fassbinder), però són pel·lícules que parlen de manera diferent de l’amor i que funcionaran a la perfecció en les caloroses nits d’estiu. De fet, el cicle em recorda a aquests relats que regalen en els diaris a l’estiu o a aquella novel·la que portes tot l’any volent llegir i que te la baixes tots els dies a la platja. LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Totes les cartes

juliol 23rd, 2015 No Comments

Una exposició  no només és un “lloc”; les diverses formes que agafa un projecte quan es materialitza al llarg del seu recorregut expositiu, quan es presenta al CCCB i a les seus itinerants que l’acullen, sinó que també és el que queda en cada un dels visitants, el que els commou, el que se n’apropien  i reformulen.

Ara fa poc es van projectar a la Filmoteca de Catalunya els treballs que han dut a terme els alumnes del programa pedagògic de Cinema en Curs. Entre ells  els trenta minuts de correspondències fílmiques  “Des dels nostres barris” que han filmat els alumnes de 3r d’ESO del col·legi Montserrat, del barri d’Orcasitas a Madrid, i alumnes del mateix curs de l’institut Bellvitge, de l’Hospitalet de Llobregat. Trenta minuts de Cinema en majúscules a través dels quals els alumnes ens fan un retrat colpidor de la morfologia d’aquests dos barris obrers, retraten la gent que hi viu i en sintetitzen la seva història col·lectiva. Us els recomano: són francament excepcionals.

Són trenta minuts de cartes que continuen i fan créixer  la quarantena de vídeo- cartes inicials proposades  per Víctor  Erice i Abbas Kiarostami; Isaki Lacuesta i Naomi Kawase; Jaime Rosales i Wang Bing; Albert Serra i Lisandro Alonso; José Luis Guerín i Jonas Mekas, i Fernando Eimbcke i So Yong Kim en el projecte Totes les Cartes, de 2011.

Quatre anys després de la seva presentació, la proposta de l’exposició continua viva, no només a través de les vuit itineràncies que han permès presentar el projecte a Madrid, Mèxic, Buenos Aires, Seül, Berlin i Istanbul, i del DVD que es va editar per Cameo, sinó també en la seva projecció en els més de 32 festivals de cinema de tot el món.

Però potser el més emocionant, per damunt de l’èxit de recepció, el que fa que el projecte adquireixi tot el seu sentit, és  poder resseguir-ne les  traces més o menys difoses en la mirada extraordinària d’aquests alumnes d’Orcasitas i de Bellvitge.

La llista musical més romàntica de l’estiu

juliol 15th, 2015 No Comments

Diuen que la primavera la sang altera i que a l’estiu toca cuca viu. Aquests mesos centrals de l’any, amb el caloret, les vacances, totes les hores del dia per gaudir-les, són també els de les aventures i el de l’amor. Per això la programació de Gandules – Gas Natural Fenosa d’enguany porta per títol “Amor en punt de fuga”. Al llarg de tres setmanes, projectarem pel·lícules amb l’amor com a protagonista. L’amor heterosexual, l’amor homosexual, l’amor reprimit o l’amor explosiu.

I com l’amor també es el protagonista de les cançons de la nostra vida, hem decidit crear una llista musical amb aquells temes que, per un motiu o un altre, ens remeten a l’amor o a l’enamorament. I hem demanat a diversos experts en música que comencin aquesta llista amb els seus temes preferits.

Albert Salinas, Wooky, co-director del festival Lapsus, recomana Strange Emotion, de Jessy Lanz, inclosa a l’àbum Pull My Hair Back [Hyperdub, 2013]

YouTube Preview Image

Escullo aquesta cançó perquè des del meu punt de vista defineix molt clarament la incertesa d’aquell sentiment que creix dins de qui s’enamora, un seguit d’emocions estranyes que un no té massa clar si rebutjar o rebre amb els braços oberts. En definitiva, la dificultat de desxifrar si el que comences a sentir és amor de debò o senzillament un miratge.

Ingrid Guardiola, coordinadora del cicle BCNmp7, recomana tres cançons:

I put a spell on you és una cançó escrita per Screamin’ Jay Hawkins i versionada gairebé per tothom. És una cançó al servei de l’erotisme salvatge i la bogeria revitalitzant. Els que la van fer seva a posteriori li van donar una gravetat que no hi era en la versió original.

Ne me quitte pas de Jacques Brel és la humiliació de l’amor més bella. “Deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos”, declama Brel entre suors, llàgrimes i saliva, buscant el drama en els seus humors, hipnotitzant el públic i la càmera de televisió amb el seu rostre desencaixat.

Mickey Baker era el professor de Sylvia Robinson i junts van formar la banda i el segell Mickey & Sylvia, tot i que quan una escolta temes com dearest només es pot imaginar amor entre els dos, amor pur. És una cançó senzilla sobre l’amor de parella i sobre l’envellir junts malgrat el pas del temps.

Miqui Otero, co-director del festival Primera Persona, tria If this is love I’d rather be lonely, de The Precisions. 

YouTube Preview Image

Tots ens posem melodramàtics, i també ridículs, quan parlem d’amor, no? Doncs fem-ho en gran: amb tornada, violins amagats als racons i grans trompetes. I sent molt, però que molt boques. Volent cantar sobre l’amor i fent-ho sobre el desamor. És a dir: si això és amor, caram, preferiria estar sol!

Mery Cuesta, programadora de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria dues cançons:

24 hours from Tulsa, de Gene Pitney.

Estimada: em trobava a només 24 hores de casa, em vaig aturar a prendre un cafè, em vaig enamorar de la cambrera de la benzinera, i espera’m asseguda. Increïble i sorprenent trama la del pare de família que ho deixa tot per un amor fugaç de carretera en la dolça veu d’un dels crooners més significatius dels 60, que rubrica el tema a manera de confessió: “Així que no tornaré a casa mai, mai… més”.

Johnny, remember me, de Johnny Leyton

Hi ha poques cançons que representin de manera més romàntica una història d’amor amb fantasma. El 1961, John Leyton es posava en la pell d’un home que va perdre la seva estimada, però que de vegades segueix escoltant la seva veu sobrenatural dient-li des del més enllà: “Johnny, recorda’m…”. Una producció crepuscular amb el segell del singular productor Joe Meek: reverbs, ectoplasmes i cors fantasmals.

Joan S. Luna, periodista musical i programador de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria tres cançons: Our song, de The XX; Skinny love, de Bon Iver, i  The One I love, de REM, en la versió de Sufjan Stevens

YouTube Preview Image

El cert és que em sorprèn que, a l’hora de triar tres cançons d’amor me’n vinguin poques al cap, al menys pel que fa en el sentit més eufòric del concepte “estimar”. Diguem que connecto molt més amb la cara més melancòlica de l’amor (i del desamor, esclar). He preferit seleccionar tres temes que mantenen un esperit semblant i que transmetin un sentiment molt concret davant l’amor. Aquestes tres cançons podrien semblar tristes –de fet, ho són-, però no era l’amor quelcom molt complicat i complex?

Sergio Silva, director del festival Emergència!, tria dues cançons:

YouTube Preview Image

Bad things, de Tricky, inclosa en l’àlbum Premillenium Tension

Per què dir-li amor quan el que supura aquesta cançó és sexe?
Tricky sempre ha estat l’exemple escenificat del sexe sense amor, brut i fosc que posa imatges als teus somnis prohibits.

Gene Clark, de Teenage Fanclub, dins l’àlbum Thirteen

Aquell hivern del 97 va ser especialment dur… el fred i la pluja van estar presents gairebé cada dia. Mentrestant, la bobina dreta del casset finiquitava els últims centímetres de música. Era el moment de rebobinar i posar aquella cançó que tant em recordava a ella.

Tot i que els anys han passat, sempre li estaré agraït per tenir el valor de dir-me aquella frase lapidària. Gràcies a ella, no només vaig canviar el rumb de la meva vida, sinó que a més vaig trobar la persona que durants tants anys m’ha aguantat i a la que tant estimo.

I tu, quina cançó triaries? Comparteix-la amb nosaltres a les xarxes socials amb l’etiqueta #gandules15 i entre tots farem la llista més romàntica de l’estiu, que es podrà escoltar cada dia abans de la projecció i també a Spotify: Amor en punt de fuga – Gandules Gas Natural Fenosa.

Menú Arxiu Xcèntric especial KOSMOPOLIS

març 17th, 2015 No Comments

L’Arxiu Xcèntric se suma a les activitats de Kosmopolis amb una programació especial. Una bona manera d’endinsar-se en el món del cinema experimental a través de la literatura.

A  la colònia penitenciària, Marcel Pié i Daniel Pitarch, 2011, 6 min

Aquesta animació és una adaptació del relat de Franz Kafka feta a través d’il·lustracions científiques i text en pantalla, sovint en forma de cal·ligrama. Posa en relació l’escriptura i el cos, de la mateixa manera que ho fa la màquina en el conte, i evidencia dos formes de representar el cos: com a símbol o com a representació antropomètrica. És també una obra que ens demana que mirem i que llegim, tot posicionant-nos en el lloc del viatger.

La constelación Bartleby, Andrés Duque, 2007, 23 min

El curtmetratge esbossa dues històries inconnexes que graviten, d’una manera més lúdica que reflexiva, en torn a la literatura: des del Bartleby de l’escriptor Herman Melville fins a la societat distòpica de Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, passant pels ecos de Vila-Matas o la cita directa a Stanislav Lem. Les múltiples referències literàries funcionen com a pretext per evocar un estat (alienació), un efecte (enyorança) i una adscripció genèrica (ciència ficció), àmbits pels quals transita la peça i que demarcarien els seus possibles significats.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

12345...10...»