Pau Rubio

He estat al darrere de la web de l’Any Cerdà. Sóc poc amant de les autodescripcions. Estic construint una casa a www.paurubio.es

Raons per les quals Orwell no hauria d’haver passat a la història

June 20th, 2017 No Comments

Fotografies d’Eric Blair (George Orwell) de la seva fitxa policial | Wikipedia

L’escriptor George Orwell, autor de clàssics de la literatura com 1984 i Rebel·lió dels animals, va viure a Barcelona entre 1936 i 1937. Durant aquell temps es va fer militant del POUM i va lluitar a la Guerra Civil amb el bàndol republicà. Eric Arthur Blair –el nom real d’Orwell– va retre el seu tribut particular al moment històric que va viure a Barcelona amb el llibre Homenatge a Catalunya. Quin retorn ha tingut la ciutat amb l’escriptor? A més de posar-li el nom a una plaça, fins fa cinc anys ningú no havia pensat a recordar George Orwell. El CCCB, a proposta d’un grup d’experts en l’escriptor, va crear el Dia Orwell, un tribut en forma de debat i ruta històrico-literària. Pau Rubio, un dels impulsors de la iniciativa, ens ho explica en aquest article.

En el cas de George Orwell la distància que separa la història de l’oblit és d’un mil·límetre. Només un mil·límetre: el que va faltar perquè la bala que li va travessar el coll al front d’Aragó el convertira en un mort anònim. En un primer instant fins i tot ell mateix va arribar a la conclusió que aquell projectil l’havia matat, que hauria estat el més lògic.

En el cas d’existir dimensions paral·leles, de ben segur que en la majoria d’aquestes aquell tret va posar punt final a Eric Arthur Blair. El van fer desaparèixer pel clavegueró d’alguna txeca. El van trobar els individus que el van anar a buscar a l’Hotel Continental. Els agents que van inspeccionar el tren amb què fugia cap a la frontera sí que van optar per demanar-li els papers. El seu nom de “trotzkqusta pronunciado[1]” sí que va arribar a temps a la llista del control fronterer. De manera que en qualsevol altre present paral·lel ningú no coneix un tal George Orwell.

Són tantes les formes en què l’escriptor anglès podria no haver passat a la història, que només n’hi ha una manera d’explicar que finalment sí que ho fera: havia de fer-ho. La seva és una biografia tan improbable que es pot pensar que, de tots els mons possibles, vivim en l’únic en què va ocórrer d’aquesta manera. En qualsevol altre, Orwell no va sobreviure a la guerra. O no va caure en una milícia del POUM. O, senzillament, no va obtenir un permís just els dies que li van permetre convertir-se en testimoni dels fets de maig a Barcelona. En conseqüència, mai no va retre un Homenatge a Catalunya. I, no cal dir, que en cap lloc li’n reten un.

Afortunadament –i malgrat que en tantes altres circumstàncies desitgem el contrari– el nostre món no és un altre món. És aquest. I aquí George Orwell continua atraient nous lectors tot i els anys transcorreguts des de la seva mort. El seu testimoni de la guerra civil ha resultat fonamental per tal que els vencedors entre els vençuts no imposaren la seva visió. La clarividència extraordinària en la lectura del seu temps ens dóna encara ara les claus per entendre el nostre. La seva obra continua als prestatges i les tauletes de nit. Es continua filtrant en converses. Contra tota probabilitat, Orwell, aquell home desmanegat que va venir a Barcelona per defensar la llibertat i explicar-ho al món, roman entre nosaltres.

L’amor que Orwell va sentir per Catalunya no fou del tot correspost. Ell el va proclamar als quatre vents des de la portada i el llom d’una de les seves obres més importants. El va mantenir fidelment fins a la seva mort i amb això va contribuir a construir la marca universal que actualment és Barcelona. Encara avui un bon nombre de visitants s’apropen a la ciutat seguint els seus passos. I què li ha donat Barcelona a canvi?

Plaça George Orwell, Barcelona

Plaça George Orwell, Barcelona | Wikipedia

El periodista britànic Nigel Richardson no s’ho acabava de creure quan el 2013 va venir a Barcelona per preparar un reportatge amb motiu del 75è aniversari de la publicació d’Homenatge a Catalunya. L’únic lloc en memòria de l’escriptor era una plaça en què unes càmeres de vigilància convertien en veritablement orwelliana, però a la qual ningú no es referia amb el seu nom oficial, sinó amb un altre una mica més lisèrgic. D’altra banda, a la ciutat ningú no semblava estar al corrent de l’efemèride. No hi havia cap acte programat ni s’entreveia la més mínima intenció de reivindicar Orwell per part de cap institució.

Després de la trobada amb Richardson, dues de les persones que vam participar en el seu reportatge vam sentir com alguna cosa semblant a vergonya. Com era possible que Catalunya, i Barcelona en particular, hagueren arraconat fins a aquest punt una figura de la qual s’haurien d’haver apropiat? No tenia sentit que en una ciutat d’ostentacions culturals no existira ni tan sols un senzill tribut a l’autor de 1984 o La rebel·lió dels animals. Algú hauria de posar-hi remei. Però qui?

Finalment, a falta de reconeixements oficials, vam decidir organitzar-ne un d’oficiós. Potser no érem les persones més indicades, però en aquell moment n’érem les úniques. El cercle d’experts al qual vam exposar la idea la va acollir amb entusiasme i ens va oferir la seva col·laboració. El CCCB va obrir les portes a la iniciativa i aquell mateix any 2013 hi va haver un primer Dia Orwell. La fórmula inicial s’ha mantingut cada any des d’aleshores: rutes gratuïtes pels indrets d’Homenatge a Catalunya a les Rambles, una conferència i tota una jornada dedicada a l’escriptor a les xarxes socials.

A excepció del primer any, que va tenir caràcter de prova pilot, la resposta del públic ha estat excel·lent. Les rutes literàries, tot i que han augmentat el nombre de places, s’han esgotat cada any. I l’acte central al CCCB, que no s’ha recolzat en ponents coneguts pel gran públic, ha tingut una afluència massiva de persones en totes les edicions, fet que demostra que a la ciutat hi havia moltes ganes d’Orwell.

Així doncs, i malgrat l’oblit voluntari o negligent per part de les institucions, Catalunya i Barcelona per fi retornen l’homenatge a Orwell. Tant de bo el #DiaOrwell mantinga viva durant molts anys la memòria d’aquest autor improbable que va saber trobar la seva pròpia veritat entre les d’altres. No només continua vigent i és molt necessari, sinó que, a més, potser aquesta siga l’única dimensió en què existeix.

Pau Rubio (@pauinthecloud) és un dels impulsors del #DiaOrwell.


[1] En el moment en què Orwell i la seva dona, Eileen Blair, van creuar la frontera els seus noms ja constaven en un informe policial que els qualificava a tots dos de “trotzquistas pronunciados” [sic]. L’autor estava convençut que la ineficàcia policial els havia salvat la vida en aquella ocasió.

Un punt berlanguià (que falta fa)

September 21st, 2010 No Comments

Crònica alternativa de la instal·lació de la càpsula del temps de l’Any Cerdà

La càpsula d’acer els sobrepassava en alçada. El fet d’haver estat instal·lada envoltada d’aigua feia inevitable pensar en la fondària que tindria l’estany construït per a allotjar-la. Potser, més que una càpsula del temps, allò era la part més alta d’un submarí. I el que l’alcalde feia en girar una i altra vegada el volant que en sobresortia no era altra cosa que tancar-ne l’escotilla.

El director general de la fundació La Caixa, que havia fet les primeres voltes al volant, s’ho mirava en primera fila. Els fotògrafs feien fotos. Els càmeres enregistraven les imatges. Algun home orquestra feia fotos, enregistrava les imatges i alhora prenia notes al quadern. Hi havia somriures entre la concurrència. El mateix Hereu se’n va adonar. “Crec que és la cosa més original que he fet mai com a alcalde”, va dir. Potser no tothom el va acabar de creure, però el que sí que va semblar era que tots l’enteníem.

L’acte d’instal·lació de la càpsula del temps de l’Any Cerdà a Cosmocaixa va resultar inusualment divertit. Ni els més escrupolosos li negaran un punt berlanguià. Algú, fins i tot, va deixar caure el calificatiu de “retrofuturista”. No cal oblidar, malgrat la modernitat que se li reconeix universalment, que Barcelona no deixa de ser una ciutat mediterrània.

Seqüència d’imatges de la instal·lacio de la càpsula del temps de l’Any Cerdà a Cosmocaixa. Fotos: Pau Rubio

I per aquells que no estiguin d’acord amb aquesta versió, n’hi ha una altra en forma de conte. Des del dia 16 de setembre de 2010 i durant els propers 150 anys Cosmocaixa custodiarà la llàntia meravellosa de l’Any Cerdà. Una de les poques càpsules del temps a l’aire lliure del món. Quan hagi transcorregut segle i mig, algú fregarà la llàntia/càpsula d’acer i aquesta s’obrirà com per art de màgia, deixant al descobert el seu ventre on hi haurà, no un geni aquesta vegada, sinó el llegat documental de l’Any Cerdà.

Una de les dificultats inicials d’aquest any temàtic va ser la mancança relativa de documentació sobre Ildefons Cerdà i el seu Pla. Perquè això no torni a passar, les biblioteques i altres centres de recursos rebran còpies de tots els treballs realitzats en els darrers mesos. A l’interior de la càpsula del temps hi ha, a més a més, els missatges que més de 3.000 ciutadans van deixar a la web www.barcelona2159.org pels seus homòlegs del futur. No sabeu com m’agradaria poder mirar per un foradet les cares que posaran aquests homòlegs del futur en obrir-se la càpsula i fer-se visible el seu contingut. Però el que més em pica la curiositat és saber si encara sabran qui era Berlanga i, sobretot, pensar en quina serà la frase que, en fer-se evident el retrofuturisme del l’acte, improvisarà aquell dia l’alcalde de 2159.

La notícia als mitjans:

El Periódico - Barcelona cierra la cápsula de mensajes hasta el año 2159

ADN.es – Barcelona cierra su cápsula del tiempo

Europa Press – Barcelona cierra la cápsula del tiempo

1