Mònica Ibáñez

Mònica Ibáñez és la Coordinadora d’Exposicions del CCCB

Recordant Alejandro Quintillá

abril 3rd, 2013 No Comments

Hem dedicat in memoriam la recent inaugurada exposició “Arxiu Bolaño. 1977-2003” a un company i col·laborador nostre i un lector apassionat d’aquest escriptor, que ens va deixar el passat mes de febrer de forma sobtada.

Nascut a Osca i llicenciat en Arquitectura per la UPC, Alejandro Quintillá va treballar al Servei d’Exposicions del CCCB gairebé cinc anys. Va començar l’any 2001 duent a terme tasques de documentació per a l’exposició Rèquiem per l’escala. Al cap de pocs mesos ja va fer de coordinador amb Fes. Ciutat interior (març del 2002) i, a continuació, va coordinar la mostra Fantasies de l’harem, que obrí portes al febrer del 2003. Després de la notícia. Documentals postmèdia fou el següent projecte al qual es va dedicar (juliol del 2003) i, més tard, va coordinar Occident vist des d’Orient, que s’inaugurà a finals de maig del 2005.

La seva capacitat de treball, el seu talent i el seu sentit de la responsabilitat el convertiren en una persona indispensable dintre del Servei d’Exposicions. Malgrat els problemes, la falta de temps i l’estrès sovint inevitable de la nostra feina, quan ell era el coordinador d’una exposició, sabíem que el projecte estava en molt bones mans. Sempre feia créixer els projectes i, amb una gran habilitat (ens ho recordava l’altre dia Carles Guerra, mentre rememoràvem la preparació de Després de la notícia. Documentals postmèdia), facilitava el treball en equip de tots els implicats, infonent, a més, alegria en el procés.

Després d’aquell període al Servei d’Exposicions, es dedicà plenament a fer d’arquitecte en un despatx que compartia amb la seva dona, Bracha Berkovitch, i amb Elisabet Cristià. A tots tres, el CCCB els encarregà el disseny de les exposicions Bamako ’05. Un altre món (octubre del 2006) i That’s not entertainment! El cinema respon al cinema (desembre del 2006).

Un temps més tard, la tardor del 2008, l’Alejandro va acceptar la proposta de la Direcció del CCCB d’encarregar-se de la coordinació de l’Any Cerdà i, gràcies a això, vam tenir la sort de comptar de nou amb la seva companyia i amb el seu treball fins a finals de desembre del 2010.

En acabar l’encàrrec de l’Any Cerdà, la crisi li negà pràcticament l’activitat en el camp de l’arquitectura, però va aprofitar ràpidament aquesta situació adversa per explorar altres camins que també trobava interessants. Va entrar de ple en el món del disseny de webs i d’aplicacions per a iPad, i tenia pràcticament enllestit un projecte d’App per facilitar la realització d’esbossos i croquis.

Però, per sobre de tot i gairebé d’amagat, l’Alejandro tenia una gran passió: escriure. Escrivia de nit, llargament i de forma constant. Escrivia perquè no podia no fer-ho. I, d’aquest viatge cap endins, ha deixat centenars de textos i poemes.

Intel·ligentíssim, amb una sensibilitat extraordinària i agut observador, tant de la realitat més propera −també de la pròpia i íntima− com la de més enllà, la del món on vivia. Dotat d’un fantàstic sentit de l’humor, divertit, generós, valent i honest. Et trobarem molt a faltar, estimat Alejandro.

L’exposició “La Trieste de Magris”, entre bambolines

maig 3rd, 2011 No Comments

No totes les exposicions són iguals i “La Trieste de Magris” me la sento especialment a prop. Com si me n’hagués impregnat i em costés passar pàgina… Ha estat un procés de treball emocionant i interessant a molts nivells: laboralment (tot un repte treballar amb equips de fora!); intel·lectualment (descoberta de nous pensadors, indrets, cultures, relacions), i humanament, pel seguit de persones excepcionals que he conegut en aquest viatge.

Hem treballat amb la complicitat i la col·laboració de l’autor a qui estava dedicada la mostra; amb Giorgio Pressburger, el comissari, escriptor i realitzador de cinema −d’origen hongarès− amic personal de l’autor, i amb una arquitecta milanesa, Paola Navone, de talent excepcional i tot un personatge! El seu equip de joves dissenyadors ens ha sorprès gratament per la seva creativitat, la capacitat de treball i una gran tenacitat.

No era fàcil perquè comptàvem amb poc temps (una exposició com aquesta no hauria de preparar-se amb menys d’un any i mig de marge i ho vam fer amb 10 mesos!); tampoc no facilitava les coses logísticament el fet que el comissari visqués a Trieste, ni que els dissenyadors (tant els del muntatge com els de la gràfica) fossin de Milà… I no era pràctic que els productors de la pel·lícula que s’ha enregistrat expressament per a l’exposició visquessin a Gorizia!

Segurament hauríem hagut de fer moltes més reunions de treball, moltes més trobades, més visites d’obra durant el muntatge, més canvis d’impressions en viu i en directe, etc. Però hem hagut d’enginyar-nos-les amb la comunicació via telèfon (en una altra llengua!), via correu electrònic, i utilitzant els Sendspace, els Dropbox i els FTP com bojos!

Els dissenyadors gràfics han hagut d’entrar correccions en textos en català i en castellà! (hem confós algun «en» per algun «em»!…). Hem acabat tots plegats parlant amb una cantarella estranya i dient «tramonto» en lloc de «crepuscle» (és infinitament més bonic, no trobeu?).

Recull d’imatges de l’exposició “La Trieste de Magris”. Fotografies: La Fotogràfica – CCCB -2011

No va ser fàcil passar del «guió literari o científic» al «guió expositiu», és a dir, el comissari tenia clars els temes que l’exposició havia de recollir: tots aquells elements culturals, geogràfics, artístics, etc., de Trieste que han configurat l’univers de Magris, i al mateix temps la pròpia literatura, el pensament i la mirada de l’escriptor, com ara el Caffé San Marco, la llibreria Antiquaria, l’escriptor Italo Svevo, el poeta Umberto Saba, l’obra Microcosmos, el Danubi, els istrians, etc. Però havíem de concretar (i buscar en un temps rècord!) amb quins materials i recursos ho faríem: amb pintures originals dels museus triestins? (algunes les hem presentades de manera una mica «irreverent»!), reproduccions escenogràfiques de tots els espais? (no podíem anar per aquest camí de manera desbordada perquè el pressupost se’ns hauria acabat a la primera sala!), documents originals de l’escriptor? (quin privilegi tenir accés als arxius i documents, «les matrius de treball» d’aquest gran autor!), audiovisuals? (tant documentals històrics com peces de nova creació), fragments literaris, citacions, sons, llum…

«Hem de tenir l’aigua del Danubi a l’exposició!», deia literalment el comissari!, «hem de portar les roques del Carst triestí!» (això sí que ho hem fet! Fins i tot amb algun animaló que s’ha resistit a les fumigacions pertinents!), «s’hi ha de sentir el vent de la Bora» (s’hi sent, s’hi sent…).

Com trobar l’equilibri i construir una obra sostenible (en tots els sentits) però que al mateix temps sigui capaç de parlar de tots aquests temes amb una certa profunditat i que emocioni? Ho hem intentat i esperem que us agradi!

1