Jaime Casas

Jaime Casas es periodista y promotor cultural. Ha trabajado como responsable de la edición digital del diario ADN y ha colaborado en medios como Cultura/s de La Vanguardia, Rockdelux, El Mundo, Rolling Stone, La Luna, Eldiario.es, aB, Diario Metro, Playboy, Vanidad y Primera Línea, entre muchos otros. Colabora con el CCCB y otros centros de producción cultural. En Twitter es @JaimeCasasB

L’emergent urgència de Cuello

gener 16th, 2014 No Comments

Segon episodi d’una sèrie de vuit perfils que expliquen els ressorts artístics d’Emergència 2014. Cuello, la banda de José Guerrero, de València, emergeix com una de les propostes més energètiques de totes les que han format l’oferta d’aquest festival des dels seus inicis. Clars, senzills, directes, en diuen; sense complicacions. De rampant contingut melòdic i energia desbordada.

Han debutat amb un magnífic àlbum, Mi Brazo Que te Sobre (BCore), en el qual despleguen un sentit líric que suggereix amb audàcia les idees que et passen pel cap quan gaudeixes de la força d’un rotund directe de rock. Aquest és un projecte més dels molts que conformen la realitat de l’escena alternativa de València, un viver de creativitat i noves idees. José Guerrero explica qui són i què fan Cuello.

© Josu Kiro

Entre la contundent abstracció de Betunizer i l’essència rítmica de Jupiter Lions, com neix Cuello i per què? Sembla un projecte més desimbolt i espontani que els altres grups en què milites, fa l’efecte…

Feia temps que pensava a muntar alguna cosa on el que manessin fossin les melodies, per damunt de la innovació, l’experimentació o coses com aquestes. Una cosa, com dius, més desimbolta i espontània, si més no de base. Fins i tot es podria dir que una cosa més propera al pop, però que s’hi notés guitarra i energia. Un dia em vaig posar a escriure cançons i vaig muntar la banda amb gent que vaig considerar l’adequada, gent que, com jo, també venia d’àmbits en un principi aliens al pop, i intentar fer-ho a la nostra manera. Més que no pas voler explicar res amb Cuello, el que volia era el plaer de tocar aquest tipus de cançons, de la mateixa manera que ho faig amb altres bandes o projectes en què estic involucrat.

Aquest caràcter tan cru i grandiloqüent de Cuello, és premeditat?

És premeditat que les cançons tinguin energia, i que sigui sempre energia positiva. Diguem que han de tenir aquella energia per formar part del repertori. Però, més que grandiloqüent, ha de ser «grandipotent».

S’hi observa un ventall d’influències molt gran: rock americà de tipus Hüsker Du o Guides By Voices, el hardcore dels noranta, fins i tot un so amb connexions més comercials. En definitiva, tota la música alternativa que desprèn energia. En concret, quines són aquestes influències?

Passats els trenta anys i sent apassionats de la música, és difícil parlar d’influències concretes, el ventall s’obre. La veritat és que una nit puc estar hipnotitzat escoltant els Desintegration Loops de William Basinski i l’endemà al matí posar-me el primer de Weezer i gaudir-ne també d’allò més. Sempre he escoltat i gaudit de música melòdica per més que em vingués de gust escoltar coses més extremes o diferents en altres moments. Així que es podria dir que les influències més directes de Cuello serien bandes amb esperit positiu i amb molta guitarra, i amb melodies vocals en primera línia. Evidentment sóc molt fan de Guided By Voices, per exemple, no totes les seves cançons són grans temes, però la majoria m’emocionen molt. Adoro Robert Pollard!!  Dins de l’àmbit melodies, també hi ha Pixies, Beach Boys, Superchunk, Built To Spill, Ramones, etcètera, etcètera…

Escolta el primer disc de Cuello: «Mi Brazo Que te Sobre».

Melodia i energia, aquests són els trets principals de Cuello?

Totalment. Són dues de les coses que m’importen a l’hora de compondre una cançó de Cuello, on els riffs de guitarra són importants, però no són res si no estan completats amb una bona melodia vocal. I, tot i que m’interessa aquest aire espontani i desimbolt, maldo per no conformar-me amb el primer que em ve al cap només perquè entri bé amb un riff concret.

En els darrers deu anys, a València han sorgit alguns dels projectes més interessants i arriscats del rock nacional Le Jonathan Reilly, Estrategia Lo Capto, Negro, Betunizer–. Podem afirmar que existeix una escena valenciana?

Doncs la veritat és que, en els últims anys, hi ha hagut molt de moviment. Suposo que té a veure amb què la gent ara té més accés a molta més música i aquí al nostre país en el fons hi ha molta creativitat i molt de morro, amb la qual cosa és normal que hi hagi risc i ganes de fer coses. Cadascú té les seves influències i no es tracta de renegar-ne, però ja es veu que hi ha una personalitat pròpia en moltes de les bandes d’aquí i això és molt bo. Crec realment que en el futur de tot el que està passant, se’n parlarà molt. No tenim res a envejar a molt del que ve de fora.

Sorprenen els títols dels temes, les lletres i el fraseig que utilitzes quan cantes. Hi ha alguna cosa diferent i excitant, de fina intel·ligència en aquestes lletres. Sembla que totes les cançons del disc tinguin ànima de hit

Aquest seria l’objectiu: intentar que totes les cançons siguin hits! Però aquesta mena de hits que ens agraden als qui no comprem mai un Greatest Hits de cap banda.

Parla’ns de cada una de les cançons. Ens pots comentar les idees que s’amaguen en cada tema?

La veritat és que m’estimo més no donar gaires explicacions sobre de què tracta cada cançó en concret. M’interessa més que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, ja que personalment m’agrada molt el que és suggeridor, les diferents interpretacions d’una mateixa frase i jugar amb el que és absurd i el que és senzill, que, realment, és el més important. Sí que et puc dir que, en el cas de Cuello, en general parlo de coses molt primàries, ja siguin ganes de viure o de llançar-me a la piscina, o també lluites internes i crítiques cap a coses que em semblen una pèrdua de temps i que de vegades ens fan menys feliços quan el que cal fer és simplement això, intentar ser feliç. Però ja et dic que explicar tot això és innecessari, l’important és que la gent ho escolti i ho interpreti com vulgui. Al final, en el fons, no anirà tan mal encaminat.

YouTube Preview Image

@JaimeCasasB

 Cuello estarà tocant a l’escenari Hall dins la sisena edició d’E!

Bandcamp

El modernisme lògic de Desert encén l’Emergència! 2014

gener 9th, 2014 No Comments

Cada edició d’Emergència! apunta al futur immediat. S’avança al que ha d’arribar; ofereix l’oportunitat de visualitzar què està passant al primer graó de la creativitat musical. Il·lumina una escena que no para de créixer. La creació no està en crisi; la imaginació segueix el seu curs, no s’atura. Emergència! vehicula aquesta realitat i li dóna veu. Emergència! és l’esdeveniment de les bandes novells del CCCB. Serveix de preludi i inici de la programació musical del centre, coordinada amb amplitud de mires per Ingrid Guardiola al costat de diferents comissaris puntuals, i, en el cas d’Emergència!, pel productor cultural Sergio Silva.

Comencem amb el duo de Barcelona Desert aquesta ronda de perfils i entrevistes amb cada projecte que conforma el cartell del festival. Desert, que també actuarà a Sónar 2014, s’ha convertit, només amb dos temes publicats, en un dels projectes més interessants i imaginatius de Barcelona. Desert són Cristina Checha, que havíem escoltat abans a Granit i en els cors de Pop negro d’El Guincho, i Eloi Caballé, productor de grups com Los Selenitas o La Rabia del Milenio. Desert és un tractat melòdic de pop somiador i evocatiu, de música planadora i iconoclasta.

© Jordi Castells, 2013

Fins ara, dos temes; tots dos, en català: Camins –«per a nosaltres, el camí cap a la llum en forma de cançó», van declarar al blog Disco Naïvité– i l’homònima Desert. No els ha fet falta res més per cridar l’atenció de la premsa especialitzada, els programadors de festivals –LEM, per exemple–, i els aficionats locals. Dues cançons expressives i emocionals que conjuguen melodia i imatge. Segons el parer dels músics, les cançons de Desert «no volen explicar res en concret», assegura Cristina Checa. «Són sensacions que d’alguna manera acabem racionalitzant i que preferim que cadascú interpreti a la seva manera». El cúmul de referències i idees que aglutina la seva música explica les intencions d’aquest duo: el segell 4D, la part etèria i profunda de Cocteau Twins, l’electrònica contemporània –Andy Stott, el post-dubstep– i la filiació experimental. «Quan fem una cançó, el que tenim clar és el que NO volem fer –explica la Cristina–. A partir d’aquí, llibertat total. Crec que perdem més temps analitzant les coses que no ens agraden –tant dels altres com pròpies– que les que ens agraden. Som maniàtics, ens avenim molt. Sense oblidar que vivim al 2014 i que tampoc no pretenem fer un grup-exercici d’estil, l’electrònica contemplativa i el 4AD clàssic de tota la vida ens atrauen molt».

En realitat, el grup va començar amb unes intencions molt diferents, menys poètiques. «La nostra intenció a l’hora de posar en marxa aquest projecte va ser buidar-nos i quedar-nos secs per dins. Hi ha gent que fa la dieta del xarop d’auró. Sempre podria ser pitjor».

© Dani Canto, 2013

Amb un EP publicat, heu aconseguit el reconeixement i un contracte amb un segell americà (Minty Fresh Records, segell de Veruca Salt o The Aluminium Group, entre d’altres). Quins són els vostres plans de futur immediat? Esteu gravant més temes?

D’aquí a ben poc publicarem un EP de quatre cançons i, sí, ja comencem a tenir un llarg al cap. Ara mateix no ho veiem tan desenraonat com temps enrere –hi ha més hores d’estudi, de proves, errors i tenim una mica més clar cap a on podem anar–. Ens falta temps, però tenim moltes ganes.

Com aconseguiu aquest equilibri entre el que és contemplatiu i l’ímpetu melòdic tan característic de la vostra música?

La base rítmica, la veu i la sensació que crea el conjunt d’aquestes dues coses són per a nosaltres els elements més importants a l’hora d’afrontar una cançó. Suposo que d’aquí ve l’equilibri.

Com funcioneu a l’hora de compondre els temes?

Cada cançó comença de manera diferent. Podem partir d’una melodia, un beat, uns acords, un sampler i a partir d’allà ho anem veient. Tampoc no tenim un rol gaire delimitat, ens podem anar canviant els papers.

La veu és un element clau per entendre Desert. Teniu cap referent clar per elaborar aquests canvis melòdics vocals? Kate Bush?

Admiro molt Kate Bush. No sols per ser una cantant virtuosa, sinó també perquè és tot imaginació i talent –gran compositora, productora, multiinstrumentista, balla, practica karate, controla al mil·límetre la seva carrera artística–. Què més es pot demanar? The Dreaming és un dels meus discos preferits d’ara i de sempre. Tanmateix, no crec que sigui un referent clar. Vull dir, m’agrada molt que pensis que Kate Bush pot ser un referent per elaborar canvis melòdics, però, per desgràcia, tinc informació constant que em bombardeja el cap i tampoc no puc controlar el que faig. Vaig aprendre a cantar a la dutxa, com el 99% de la població.

L’EP de remescles, publicat també per Glitter End Records, el segell de l’entusiasta Enrique Ramos, se suma al valor exponencial de la vostra música. Quin criteri vau seguir per triar els remescladors? Reflecteixen l’essència original de les cançons?

Òbviament vam triar gent que ens agrada: Lasers els coneixem de fa temps, som seguidors tant de l’infravalorat Erik Hurtado aka Afrika Pseudobruitismus com d’Aster. Marc Piñol i el que va traient Hivern. Ens va semblar interessant dotar d’una nova vida aquest parell de cançons i la veritat és que estem molt contents amb el resultat.

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

El duo barceloní actuarà a l’escenari Hall dins de la sisena edició d’E! el pròxim 15 de febrer.

Bandcamp DESERT

1234