Centre Documentació i Debat

TÉ FUTUR, #GRÈCIA?

abril 17th, 2012 No Comments

Assolada per la crisi econòmica i sotmesa a les implacables polítiques d’austeritat dictades per les autoritats europees i l’FMI, #Grècia viu avui una situació dramàtica. Els pronòstics són negres per a una ciutadania que assisteix diàriament al desmantellament de serveis públics essencials i que ha patit una caiguda radical del seu poder adquisitiu. Al mateix temps, el descrèdit de la classe política grega i de les institucions democràtiques és enorme, i les manifestacions sovint multitudinàries sacsegen els carrers de tot el país. Les opinions sobre les causes de la crisi i la millor manera de trobar-ne sortides són contradictòries: n’hi ha que pensen que #Grècia s’ha convertit en camp de proves del neocolonialisme financer, altres consideren que les mesures d’austeritat només portaran a una recessió encara més greu i altres, en canvi, creuen que aquesta és l’única sortida a la crisi.

Atenes crema!

Per intentar trobar algunes respostes, el CCCB ha convidat dos politòlegs grecs que actualment viuen a Barcelona: Andreas Kalyvas, professor associat de Ciència política a The New School for Social Research i a l’Eugene Lang College for Liberal  Arts, de Nova York, i Yannis Karagiannis, professor de Ciència política a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI). Ambdós participaran en el debat “Té futur, Grècia?” que se celebrarà al CCCB el proper dijous, 26 d’abril, a les 19:30h.

Al mateix temps, des del Centre de Documentació i Debat del CCCB hem obert un bloc (Stásis. El mirall grec) que pretén informar sobre les conseqüències socials de les retallades a Grècia i sobre les iniciatives d’autogestió, denúncia i economia solidària que han sorgit per intentar omplir els vuits deixats per un Estat en desaparició. El bloc recull també reflexions en profunditat d’intel·lectuals grecs com ara Costas Douzinas (Birckbek College), Peter Bratsis (Universitat de Manchester) o Panagiotis Sotiris (Universitat de l’Egeo).

El bloc neix de preguntar-nos què podem fer els ciutadans davant d’una situació com la de Grècia: Quines són les alternatives quan les institucions públiques no són ja capaces de garantir el nostre benestar i s’ha erosionat fins el límit la vida democràtica? Com podem “repolititzar” la vida col·lectiva?

En primer lloc, volem donar visibilitat a les conseqüències socials de la crisi: “encarnar” les xifres, donar cos, gènere i perspectiva als discursos dels tecnòcrates, recordar que les dades estan íntimament lligades als sentiments, les expectatives i les biografies de les persones.

En segon lloc, volem fer-nos ressò de les iniciatives ciutadanes d’autogestió, cooperació i denúncia que han sorgit arreu de la geografia hel·lena. Creiem que mereix ser relatat l’esforç solidari d’aquells que intenten omplir els vuits deixats per un Estat en desaparició, per la defecció de la classe política i l’abandonament de les institucions públiques. Volem mostrar i donar suport a les accions transformadores, les propostes alternatives, els actes de creació, els petits punts de fuga que els ciutadans grecs han trobat per suportar el ferotge embat de la crisi. Creiem que aquesta és la veritable stásis, la capacitat per romandre dret i prendre partit, per generar móns alternatius i habitables.

Si vols participar amb els teus comentaris o col·laborar d’alguna altra manera amb el bloc, t’esperem.

Paul Preston: entorn l’holocaust espanyol

abril 16th, 2012 2 Comments

El proper dijous 19 d’abril, Paul Preston (Liverpool, Regne Unit, 1946) visitarà el CCCB. En una conversa amb la periodista Montse Armengou, l’historiador anglès compartirà amb nosaltres les seves reflexions sobre allò que no ha dubtat en anomenar “l’holocaust espanyol”.

Amb obres clau com La guerra civil española (Debate, 2006) o la biografia Franco: caudillo de España (Grijalbo, 1994), Paul Preston és reconegut com un dels majors experts mundials en la Guerra Civil espanyola i el franquisme. Ara fa un any, Preston va tornar a la primera línia de l’escena historiogràfica internacional amb la publicació del seu estudi L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després (Base, 2011; edició en castellà a Debate, 2011). Aquesta obra ha estat unànimement reconeguda com un dels retrats més acurats de l’espiral de violència política que va assolar la societat espanyola des de l’alçament militar de 1936 fins els anys de postguerra. Mitjançant una anàlisi meticulosa de fonts directes i indirectes, i recuperant el treball de molts historiadors locals que han documentat sistemàticament les conseqüències humanes de la Guerra Civil, Preston ofereix un esgarrifós testimoni de les massacres comeses per l’exèrcit colpista al llarg del seu avanç, els excessos en la rereguarda republicana i la repressió imposada pel règim franquista després de la fi de la guerra.

Tot i que Preston identifica testimonis d’assassinats, violacions i detencions sense garanties jurídiques tant a les zones sota control dels colpistes com als territoris controlats pel govern republicà, el seu estudi conclou que aquests episodis van ser significativament desiguals a ambdós bàndols. En termes estrictament quantitatius, Preston apunta que la repressió dels rebels fou tres cops superior a la registrada a la zona republicana. Des d’un punt de vista qualitatiu, però, l’historiador anglès destaca un fet ressenyable: a diferència de la repressió sistemàtica mampresa pel bàndol rebel per imposar un programa d’extermini de la dissidència i creació d’un clima de terror, la violència del bàndol contrari va tenir lloc malgrat les autoritats republicanes i no gràcies a elles. De fet, Preston documenta els esforços dels successius governs republicans per restablir l’ordre públic i la repressió incontrolada al seus territoris la qual, en desembre de 1936, ja estava extingida en termes generals.

Un any després, la solidesa del treball de Preston no ha perdut la seva actualitat. Esdeveniments recents continuen suscitant preguntes en torn aquests foscos episodis del segle xx espanyol. Pensi’s en els dubtes sobre la continuïtat d’un projecte estatal de recuperació de la memòria històrica i reparació de les víctimes de la Guerra Civil, la publicació i finançament públic del diccionari biogràfic de la Reial Acadèmia d’Història que mitiga la violència sistemàtica de l’alçament i el règim franquista o, particularment,  en l’encausament recent del jutge Baltasar Garzón –l’argument central del qual per investigar els crims del franquisme coincideix, de fet, amb una de les tesis centrals de l’obra de Preston: que els militars colpistes seguiren un pla deliberat de detencions, tortures, desaparicions forçoses i assassinats basat en motius polítics i ideològics que es va mantenir durant el règim franquista de postguerra. Qüestions actuals i complexes que, sens dubte, troben en la reflexió històrica i rigorosa de Paul Preston un sòlid referent per prendre’n posició.

Antonio Tabucchi in memoriam

març 26th, 2012 1 Comment

– ¿Què és el que hi fem, dins d’aquests cossos! –va dir el senyor que es disposava a estendre’s en el llit al costat del meu.

(…)

– Potser hi viatgem dins –vaig dir jo

Devia haver passat una mica de temps des de la seua primera frase, m’havia perdut en consideracions llunyanes: algun minut de son, potser. Estava molt cansat.

Ell digué:

– Com ha dit?

– Em referia als cossos –vaig dir–. Potser són com les maletes, ens transportem a nosaltres mateixos.

Antonio Tabucchi: Nocturn a l’Índia (Bromera, 1992, trad. Joan Francesc Mira)

L’escriptor Antonio Tabucchi va morir ahir a Lisboa als 68 anys d’edat. Des del CCCB hem volgut recordar el seu pas per Barcelona ara fa dos anys.

El 15 de març de 2010, el literat italià va clausurar el cicle Pensar el futur amb una conferència titulada “El futur de l’atzar”. Al seu discurs, Tabucchi va defensar apassionadament la importància de mantenir viu el passat com un mitjà irrenunciable per construir el futur. Aquesta és, sens dubte, una lliçó escaient per mantenir viu el seu llegat.

Tabucchi va partir d’una cita de Carlo Levi: Il futuro ha un cuore antico [‘El futur té un cor antic’]. I és que, a ulls de Tabucchi, cap futur pot ésser imaginat sense tenir en compte les lliçons del passat. La seva mateixa producció literària seria testimoni d’aquesta idea: el pas temps i la construcció del relat històric han estat elements centrals a la seva narrativa, en obres com ara Sostiene Pereira (Anagrama, 1997) o El temps envelleix de pressa (Ed. 62, 2010).

Tabucchi va alertar del perill de deslligar-se del passat i viure en un “present absolut”. La seva reivindicació del passat no va ser un simple joc retòric sinó que va trobar diversos vincles amb la realitat política més immediata. En concret, Tabucchi es va mostrar molt crític amb el model actual d’Europa, exclusivament centrat en qüestions econòmiques i cada cop més allunyat dels ideals fundadors del projecte comunitari:

La meva pregunta és: el futur que aquesta gent [la classe política europea actual] ens promet, o que concep (dir imagina em sembla excessiu), conté algun passat que li pugui donar un sentit? Allò que és, si no es conjuga amb allò que va ser, no permet cap previsió d’allò que serà. I allò que va ser, o sigui el nostre passat, contínuament es manté despietadament fora del present absolut en el qual em sembla que viuen els qui avui, a Europa, pretenen fer futur.

Dialogant amb el públic assistent, Tabucchi va explorar altres símptomes que, als seu parer, il·lustraven una creixent pèrdua de contacte amb les lliçons de la Història. Va citar, al respecte, diverses realitats sota les quals batria un renaixement de les idees feixistes a Europa –des del poder del partit neofeixista de Vadim Tudor en Romania fins el repunt dels pogroms antisemites a Hongria o Polònia o les polítiques xenòfobes del govern italià del moment sota la influència de la Lliga Nord.

En la seva proposta d’un futur necessàriament lligat a la comprensió del passat, Tabucchi reivindicà el valor de la literatura ja que “un escriptor sobretot imagina, suposa, preveu”. Al respecte va evocar un revelador diàleg entre l’arquitecte Oscar Niemeyer i el poeta Drummond de Andrade. Segons va relatar Tabucchi, Niemeyer comentà a de Andrade que havia rebut l’encàrrec de dissenyar Brasília, una ciutat de nova planta. Abans que la capital fos construïda, de Andrade imaginà en el seu poema Edificio Esplendor els efectes devastadors que una ciutat construïda segons paràmetres estrictament racionals podria tindre sobre la vida dels seus ciutadans. El poeta parlà de la impersonalitat del ciment i del desencant i la tristesa d’una vida totalment reglada. A ulls de Tabucchi, la realitat contemporània de Brasília seria una il·lustració de la imaginació del poeta: la capital brasilera –la ciutat del país amb la taxa més elevada de suïcidi i afectada per greus problemes de comunicació entre els seus barris estancs— seria l’exemple tangible de que “el futur envelleix molt de pressa, sobretot si no té un passat i es construeix ex-novo”.

Pots consultar el vídeo de la conferència d’Antonio Tabucchi al nostre web. El text de la seva ponència ha estat publicat a la Col·lecció Breus en una edició especial amb motiu de la inauguració del Teatre CCCB.  Per altra banda, l’exposició Les Lisboes de Pessoa organitzada pel CCCB el 1997 va suggerir diverses referències sobre la íntima relació de Tabucchi amb l’obra de Fernando Pessoa, a qui va traduir i estudiar en profunditat. Pots consultar tota la documentació de l’exposició a l’Arxiu CCCB.

JAUME PÒRTULAS ENS SUGGEREIX… #SAVIESA

març 7th, 2012 No Comments

El proper dilluns 12 de març a les 19.30, Jaume Pòrtulas visitarà el CCCB per compartir amb nosaltres les seves reflexions sobre la Saviesa. La seva intervenció tancarà el cicle Virtuts a través del qual hem explorat, des del passat 16 de gener, l’actualitat de les virtuts democràtiques clàssiques.

El professor Pòrtulas ens proposarà explorar velles literatures sapicencials –al Pròxim Orient Antic, a la saviesa grega arcaica, a la filosofia clàssica. I ho farà convençut de que les tradicions de saviesa antiga contenen una lliçó indirecta pel present: tot i que probablement no en podem treure gaires exemples, recomanacions o models, Pòrtulas defensarà que el distanciament mateix ens pot ajudar a comprendre millor les nostres desgràcies quotidianes.

I tu, què en penses? Creus que les velles tradicions de saviesa poden esclarir problemes contemporanis? Poden les lliçons dels pensadors antics ajudar-nos a comprendre la complexitat del món contemporani? Podem apropiar-nos d’idees, representacions i pensaments nascuts en realitats distants històrica i geogràficament?

Jaume Pòrtulas és catedràtic de Filologia grega de la Universitat de Barcelona. El seu treball s’ha centrat en el món grec arcaic, la tragèdia grega i qüestions de tradició clàssica. En un dels seus llibres més recents, editat juntament amb Sergi Grau (Saviesa grega arcaicaAdesiara, 2011), trobem suggerents testimonis de saviesa antiga. És el cas de la llegenda dels Set Savis, els quals haurien viscut entre finals del segle VII i mitjan segle VI abans de Crist. Les seves lliçons –revisitades, entre altres, per Heròdot, Plató o Diògenes Laerci—il·lustren el sentiment paradoxal, alhora de distància i de proximitat, que pot sentir el lector contemporani. Com diuen Pòrtulas i Grau: “les màximes dels Savis ens duen el reflex d’un món d’idees, valors, i també de procediments expressius, radicalment allunyats del nostre món modern; i, tanmateix, estranyament proper, de tant en tant”.

Certament, explorant les màximes d’aquest Savis hom no pot evitar trobar en la seva concisió –“perquè aquesta era la característica de l’antiga saviesa: una brevetat lacònica” com diu Plató en el Protàgoras—sorprenents rebrots d’actualitat. Enmig d’una crisi on cada cop més clarament les reivindicacions del poble s’enfronten a un retrocés dels drets democràtics, és temptador suspendre per uns segons la distància històrica i llegir amb una força renovada allò que el savi Periandre de Corint deixava escrit a la nit dels temps:  “més val el govern del poble que no pas la tirania”.

LES RECOMANACIONS DE JAUME PÒRTULAS

Com a la resta dels ponents de Virtuts, li hem demanat a Jaume Pòrtulas que ens proposés un text i una imatge per emmarcar la seva reflexió sobre la Saviesa. Com a obra literària ens ha suggerit la monumental Decline and Fall of the Roman Empire escrita per Edward Gibbon entre 1776 i 1788, la qual considera com “un dels catàlegs més monumentals de follies, crims, nicieses i disbarats que mai s’hagin escrit”.

La seva segona recomanació és la pel·lícula La mirada d’Ulisses (‘To Vlemma tou Odyssea’) dirigida per Theo Angelopoulos el 1995. Aquesta obra mestra del director grec (mort recentment desprès d’ésser atropellat per un agent de policia mentre rodava un documental sobre el deute) narra el periple d’un singular Ulisses contemporani: un director de cine que travessa uns Balcans destrossats per la guerra a la recerca de les primeres pel·lícules de la història del cine grec.

I TU, QUÈ EN PENSES DE LA SAVIESA?

Com ja hem fet amb la #moderació, la #fortalesa, la #dignitat, la #paciència, la #justícia, l’#honestedat, el #coratge i l’#autoestima, també tu pots alimentar el debat sobre la #SAVIESA a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer-li a Jaume Pòrtulas, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-les-hi el proper dilluns.

Per altra banda, et recordem que pots trobar els vídeos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke, Claudio Lomnitz, Salvador Cardús, Nancy Fraser, Antonio Lobo Antunes i Juan Marsé, Jacqueline Bhabha i Josep M. Ruiz Simón al nostre web.

Josep Maria Ruiz Simon: l’autoestima

febrer 29th, 2012 1 Comment

UNA SETMANA MÉS, PARLEM SOBRE LES “VIRTUTS

Josep Maria Ruiz Simon

L’autoestima, literalment “l’amor per un mateix”, és la capacitat d’avaluar-nos i valorar qui som –el nostre cos, el nostre caràcter, les nostres capacitats, la nostra manera de comportar-nos…– i concloure que, al cap i a la fi, no estem pas tan malament. Però no hi ha, segurament, cap jutge més sever que un mateix, i la “caixa negra” que conté les nostres emocions, projeccions, records, desitjos i pors aombra, a vegades de manera insuportable, la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Feu, si no, una petita enquesta al vostre voltant: potser trobareu algunes persones autocomplaents, però la majoria serà més aviat escèptica envers les seves qualitats i capacitats personals. Les prestatgeries estan plenes de llibres amb indicacions i consells per autoajudar-nos a autoestimar-nos (!), i aquest exercici solipsista sembla ben adient pel tipus de societat, extremadament individualista, egoista i exigent en què vivim.

No obstant això, un discurs excessivament “psicologitzant” ens pot fer oblidar fàcilment que l’autoestima, igual que les altres virtuts de les quals ja hem anat parlant durant les darreres setmanes, té una vessant social i històrica inqüestionables. També es podria plantejar quin tipus de societat genera persones deprimides o autocomplaents, o què passa quan les exigències del nostre entorn són irreconciliables amb les nostres aspiracions. Com afectarà la crisi a la imatge que tenim de nosaltres mateixos? És possible seguir-se estimant quan es “fracassa”socialment? Érem abans, amb la bonança econòmica, una societat egoista i autosatisfeta? No hem posat potser darrerament massa èmfasi en la necessitat de cultivar l’autoestima?

El proper dilluns, 5 de març, el filòsof barceloní Josep Maria Ruiz Simon compartirà amb nosaltres les seves reflexions sobre l’Autoestima. Serà al CCCB, a les 19:30h, en el marc del cicle VIRTUTS. Estarà acompanyat de Jaume Casals, també filòsof, encarregat de moderar i animar el debat amb el públic.

Segons ens ha avançat, Josep Maria Ruiz Simon ens explicarà que l’autoestima no es troba a la llista de les virtuts clàssiques i que la seva irrupció en el món dels conceptes és força recent. Els seus tímids inicis no es remunten més enllà de finals del segle XIX i no va ser fins després de la Segona guerra mundial que es va convertit en un concepte en aparença bàsic per a la comprensió de l’experiència humana. Des d’aleshores, la seva història ha estat estretament vinculada a la de l’estat del benestar i a la manera en què aquest règim polític ha portat els ciutadans a entendre’s com a individus. En aquest context, no resulta estrany que el discurs entorn de l’autoestima s’hagi convertit en un dels camps de batalla on es lliuren les lluites entre els entre els crítics, els defensors de l’estat del benestar i els partidaris de redefinir-lo. En la seva conferència, Josep Maria Ruiz Simon parlarà d’alguns d’aquests enfrontaments i de les vicissituds d’aquell discurs en un moment com l’actual en què trontolla el model de societat que l’ha vist créixer.

LES PROPOSTES DE JOSEP MARIA RUIZ SIMON

A més d’aquesta vinyeta de la Natalie Dee, ens ha fet aquest suggeriment:

La lectura que recomanaria per qui vulgui fer un tast del discurs dels que consideren que l’autoestima és una virtut capital i concordant amb les exigències de l’economia globalitzada és Los seis pilares de la autoestima, de Nathaniel Branden (Paidós). L’editorial diu a la portada que és ‘el llibre definitiu sobre l’autoestima escrit pel més important especialista en la matèria’. El títol evoca Els set pilars de la saviesa de T. E. Lawrence. Però la saviesa de què parla no és la mateixa de què parlava Lawrence d’Aràbia.

I QUÈ PENSEU VOSALTRES DE L’AUTOESTIMA?

Com ja hem fet amb la #moderació, la #fortalesa, la #dignitat, la #paciència, la #justícia, l’#honestedat i el #coratge, també tu pots alimentar el debat sobre l’#AUTOESTIMA a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer-li a Josep Maria Ruiz Simon, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-les-hi el proper dilluns.

Per altra banda, et recordem que pots trobar els vídeos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke, Claudio Lomnitz, Salvador Cardús, Nancy Fraser, Lobo Antunes i Juan Marsé  al nostre web.

«...10...1314151617...»