CCCB Veus

Amin Maalouf

Amin Maalouf és, segurament, un dels escriptors dels nostres dies que ha reflexionat de manera més consistent sobre la condició d’estranger. Ell mateix, que es va exiliar del Líban a causa de la guerra civil, ha explicat sovint que se sent foraster a tot arreu, i reivindica la metàfora del viatge –el moviment, la provisionalitat i la inestabilitat– per contrarestar la violència que al seu parer provoquen les identitats tancades i monolítiques, que es troben a l’origen de la intolerància i la discriminació.

Per què doncs parlar de retorn amb Amin Maalouf? És que hi ha camins que portin enrere? Potser hauríem de parlar més aviat de la impossibilitat de retornar: al país d’origen després d’una llarga absència, a l’ímpetu i les passions de la joventut, als amics del passat, a les utopies que ens varen fer creure que podríem canviar el món. Aquest és, es podria dir, el tema principal de la seva nova novel·la, la primera que publica després de deu anys dedicat a l’assaig i a escriure llibrets d’òpera.

A Los desorientados, la meravellosa maquinària de la ficció permet a Maalouf imaginar el retorn al seu país d’origen (que el lector identifica inevitablement amb el Líban) d’un professor d’història que, com Maalouf mateix, ha fet de l’exili una condició permanent i voluntària. El protagonista de la novel·la, un historiador acostumat a enfrontar-se al passat i a recrear-lo, es troba encarat amb el seu propi ahir, amb els fantasmes i els desenganys nascuts del pas temps i la distància.

Si existeixen o no camins de retorn, si és o no possible tornar al passat i ser quelcom més que un foraster, li ho podrem preguntar directament a Amin Maalouf el proper dimecres, 24 d’octubre, quan visiti el CCCB per mantenir una conversa amb l’escriptora Imma Monsó. Serà a les 19:30h. T’hi esperem.

Per començar a obrir boca, pots veure aquesta entrevista amb Maalouf o llegir, a continuació, el petit text que ell mateix ha preparat per presentar la seva novel·la Los desorientados (Alianza Editorial).

Presentació de Los desorientados:

“Tinc, des de fa anys, la impressió obsessiva de què el món al qual pertanyo es desdibuixa cada dia, i que podria desaparèixer estant jo viu. La meva novel·la ha nascut d’aquest sentiment.

A Los desorientados m’inspiro amb molta llibertat en la meva pròpia joventut. L’he passada amb amics que creien en un món millor. Fins i tot si cap dels personatges del llibre correspon a una persona real, cap és enterament imaginari. M’he nodrit dels meus somnis, dels meus fantasmes, dels meus remordiments tant com dels meus records.

Els personatges de la meva novel·la havien estat inseparables en la seva joventut i després s’havien dispersat, enemistat, perdut de vista. Es retroben amb motiu de la mort d’un d’ells. Uns no han volgut deixar la seva terra natal, d’altres han emigrat als Estats Units, Brasil o França. I els camins que han seguit els han portat en les direccions més dispars. Què tenen encara en comú la llibertina propietària d’un hotel, l’empresari que ha fet fortuna o el monjo que s’ha retirat del món per consagrar-se a la meditació? Algunes reminiscències compartides i una nostàlgia incurable pel món anterior.

És cert que la seva terra natal és de les que animen a la nostàlgia. Lloc d’enfrontament així com de coexistència entre les diverses tradicions religioses i culturals, lloc de riquesa intel·lectual i política durant els seus anys universitaris, ha conegut, des de llavors, una successió de conflictes armats que ha alterat el seu caràcter i creat la impressió d’un món que s’esvaeix. Alguns d’ells continuen pensant que la seva existència no té sentit més enllà d’aquell país d’equilibris delicats, mentre que altres senten ja que estan fora de lloc i que no hi poden retornar més que de pas.

Aquell país del qual mai no es dóna el nom, és el país en el qual he passat jo mateix els meus anys de joventut? Sí i no. L’he agafat indubtablement com a model, però seria inútil buscar referències precises a llocs o dates.

El que acabo de dir no és, no obstant, més que una explicació a posteriori. La veritat és que no he sentit, en cap moment, que hagués de cridar aquell país pel seu nom. Això és sens dubte revelador dels sentiments complexos que m’inspira encara. I que m’inspirarà fins al final dels meus dies”.