Tornar al món (o per una nova relació amb la naturalesa)

August 31st, 2016 No Comments

Ho saben tots els púbers: tres quartes parts del planeta són aigua; per tant són inhabitables per a l’home. I tot i això, ens sentim amos i senyors de tot. Per què? Perquè entenem la història com un procés civilitzador ascendent, pel qual l’home —a través del control i la sofisticació de la tècnica— ha acabat dominant també la naturalesa. Podríem dir que la natura ja només és aquella part del paisatge que encara ens falta per sotmetre i poder fotografiar. Som animals distanciats del món, l’hem convertit en un objecte dels nostres pensaments i accions. Disposem de tot el que té per millorar la nostra vida.

L'antropòleg Tim Ingold i l'escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare

L’antropòleg Tim Ingold i l’escriptor Philip Hoare volen revertir aquest distanciament respecte el món i canviar la nostra manera de relacionar-nos-hi. Tim Ingold, referent de l’antropologia ecològica, repensa l’actitud que tenim amb la natura. Vivim pensant que el que importa és el domini que nosaltres tenim sobre ella, i que la natura s’acaba manifestant en els ecosistemes artificials que li fem a mida. Ingold defensa que és a la inversa; que quan els homes ens relacionem amb la natura, és ella qui sempre ens marca les seves lleis —i nosaltres no podem fer més que anar adaptant-nos-hi. Quan ens relacionem amb el món, encara que ho fem sempre absolutament armats de tècnica, som sempre a la intempèrie. Tot refugi és una ficció. I per això hauríem d’adoptar —diu ell— una actitud menys prepotent, més respectuosa.

Philip Hoare és l’autor d’obres com Leviatán o la ballena o El mar interior, una mescla de dietaris de viatges, històries culturals, i exploracions geogràfiques i etnogràfiques. A El mar interior, el britànic surt de la seva ciutat, Southampton, i passa per les illes Açores, per Sri Lanka, Tasmània i Nova Zelanda; recorre mig món travessant mars, visitant pobles que tenen el mar per un hàbitat menys inhòspit que la majoria de mortals. Hoare es proposa dibuixar un mapa dels mars amb la intenció de poder-los apamar, d’humanitzar-los com la terra que habitem. Ens apropa als mars amb referents culturals —viatges marítims d’autors, referències que apareixen en obres de renom— apel·lant a la comunitat lectora, una de les poques comunitats transnacionals existents. I destaca especialment la seva ambivalència: el mar, que connecta mons i els separa, que és una mamella permanent de recursos i un pou de misteris que ens supera. Que és, alhora, diu referint-se als 220.000 migrants que l’any passat van fer-se al mar per assolir Europa, un espai per al terror i l’esperança.

La relació de l’home amb el món, que Philip Hoare treballa de manera més creativa i Tim Ingold més conceptual, ocupa els filòsofs des de finals del segle XIX. És possible tenir una mirada no dominadora sobre la naturalesa? Habitar el món menys depredadorament? Sosté Heidegger que la tècnica moderna té una lògica pròpia que converteix en objecte tot allò amb què ens relacionem. La tècnica ens expulsa del món natural i s’imposa com a paradigma totalitzador del conjunt de relacions, convertint-ho tot (homes i dones incloses) en recursos. Explorarem els mars, ens aproparem amb ulls nous a les seves criatures, canviarem l’actitud respecte la natura, però mentre domini la tècnica moderna, no podrem habitar el món de manera diferent. L’habitem com si no en fóssim part. És possible, com sostenen Hoare i Ingold, entrar-hi de nou? Que el mar deixi de ser un recurs continu? Una frontera respecte de les societats menys tecnificades? Un espai polític de terror i esperança? Que l’home se’n torni a sentir part, acceptant tot allò que la natura té d’imprevist sense voler-la sotmetre?

Al cicle de debats «Habitar el món» en parlarem amb Tim Ingold, catedràtic d’Antropologia social al Departament d’Antropologia de la Universitat d’Aberdeen. I amb Philip Hoare, escriptor i historiador de la cultura.

Bon viatge, Pep

May 9th, 2016 1 Comment

Amb la mort de Pep Subirós desapareix una persona llargament vinculada al CCCB i una figura clau de la història cultural recent de Barcelona. Filòsof, escriptor i gestor cultural, Subirós va participar en la primera concepció del CCCB i en la constitució del Consorci i en va ser el primer director (1988-1989). Posteriorment, va ser-ne un col·laborador habitual i hi va comissariar les exposicions «Fars del segle XX: Le Corbusier, home de lletres»(2000), «Àfriques: l’artista i la ciutat» (2001), «L’Apartheid: el mirall sud-africà» (2007) i una sèrie de mostres de la Biennal de fotografia de Bamako.

A través d’exposicions i de diversos cicles de conferències, Pep Subirós va impulsar al CCCB projectes relacionats amb tres de les seves grans passions: l’estudi de la ciutat, la mirada de l’Altre i l’amor per l’Àfrica. Tres constants vinculades entre si, que articulen una manera d’entendre i pensar el món.

Ment inquieta, home de gestos suaus però opinions fermes, intel·lectual solitari i polèmic però capaç de teixir complicitats arreu del món, en els seus projectes al CCCB Pep Subirós convidava a viatjar entre cultures i a imaginar un món lliure d’apartheids. L’esperit de la seva mirada a l’Àfrica, plena de matisos i allunyada d’estereotips, perviu en l’exposició «Making Africa» que actualment pot visitar-se al CCCB.

Josep Subirós al debat “Reinventar la democràcia a Europa” © Miquel Taverna, CCCB, 2012

Aleksiévitx: «Aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial»

April 26th, 2016 No Comments

Avui fa 30 anys de l’accident nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, una de les catàstrofes ambientals i humanes més greus de la història. Actualment la zona encara està contaminada, amb un milió i mig de residus radioactius, i es considera que serà inhabitable durant quaranta mil anys.

L’escriptora Svetlana Aleksievitx ha recollit les veus dels supervivents de Txernòbil. © Maria Kabakova

«Aquells que visqueren  Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial», escriu La Premi Nobel de Literatura 2015 Svetlana Aleksiévitx, que serà al CCCB el proper 18 de maig en el marc de la programació contínua Kosmopolis. A la novel·la La pregària de Txernòbil. Crònica del futur (editada en català per Raig Verd), l’autora retrata les vides de les persones que (sobre)viuen després de l’accident, en una realitat duríssima que encara no s’ha entès, segons Aleksiévitx. «Qualsevol cosa por matar-te – l’aigua, el sòl, una poma, la pluja. El nostre diccionari està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per descriure’l».

Catàleg de l’exposició “Hi havia una vegada Txernòbil”

L’any 2006 el CCCB va produir la primera exposició que existia en aquell moment sobre la castàstrofe i les seves conseqüències en la història contemporània, Hi havia una vegada Txernòbil. El catàleg de la mostra, encara disponible en llibreries, recull articles de pensadors que expliquen i analitzen el que va passar. Al catàleg, l’ex director del CCCB Josep Ramoneda deia que la història de Txernòbil era «plena d’experiències personals punyents: gent obligada a desplaçar-se que va viure a la vegada l’esfondrament de la seva pàtria i la destrucció del seu medi natural i familiar; gent que ho va perdre tot; gent que ja no es va sentir capaç de moure’s i va optar per una espècie de clandestinitat en l’univers de la contaminació.»

El secret de Marilynne Robinson

November 10th, 2015 1 Comment

L’escriptora Marilynne Robinson – Imatge: CC0 1.0 Domini Públic

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

Stefanie Kremser, autora de Carrer dels oblidats

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».

De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

Yannick Garcia, guanyador del Premi Documenta per La nostra vida vertical

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».

La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

Jenn Díaz, autora de Mare i filla

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»

Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».

L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»

També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».

Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».

«La imaginació en la recerca de la democràcia». Dimarts 17 de novembre a les 19:30, conferència de Marilynne Robinson al CCCB, en el marc de la gira europea de presentació de Lila. Entrada gratuïta.


Cristina Carrasco: “Amb la industrialització calia disciplinar al treballador”

October 9th, 2015 No Comments

El treball dignifica? Per què continuem treballant tantes hores si la tecnologia fa bona part de la feina? Com hem passat de buscar la plena ocupació a acceptar una societat amb un 20% d’atur estructural? El món laboral és el tema de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, que sota el títol de Per què treballem? aplegaran economistes, filòsofs, sociòlegs i experts al CCCB, l’Arts Santa Mònica i l’Institut Français Barcelona.

En la sessió inaugural al CCCB, els economistes Yann Moulier-Boutang i Cristina Carrasco debatran com i per qui treballem, per obrir i consolidar altres imaginaris laborals. En l’entrevista següent, Cristina Carrasco defensa que la necessitat de “disciplinar” el treballador neix amb la industrialització, quan cal que s’estigui 12 hores davant la màquina, i recorda que per ensenyar aquesta disciplina van jugar un paper important tant l’església com l’educació. Carrasco també reivindica unes relacions de treball amb reciprocitat, i que el debat no només tingui en compte el treball assalariat, sinó que també contempli el treball femení, sovint invisibilitzat en desenvolupar-se a l’àmbit domèstic.

Per què treballem? Sessió inaugural de les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, el dimecres 14 d’octubre al CCCB.

12345...102030...»