Vigilància massiva a l’Amèrica Llatina

Quina és la situació dels països d'Amèrica Llatina davant la vigilància tecnològica?

Principal centraleta telefònica de la ABC al 69 Market Street (des de 1932).

Principal centraleta telefònica de la ABC al 69 Market Street (des de 1932). Font: ABC Archives

En un context global en el qual la vigilància massiva governamental ja és coneguda, especialment gràcies a casos com el d’Ewdard Snowden, sabem que la privacitat és un dret fonamental que hem de protegir. Quina és la situació dels països de l’Amèrica Llatina davant la vigilància tecnològica? Alan Lazalde repassa alguns exemples que mostren que, a més de ser rastrejats pel govern dels Estats Units, alguns governs llatinoamericans també encarreguen seva pròpia vigilància. Alhora, han començat a sorgir moviments d’activistes, eines i tecnologies que miren de facilitar el dret a la privacitat i l’anonimat.

Cypherpunks

Eric Hughes va escriure el 1993: «La privacitat és necessària per a una societat oberta en l’era electrònica… La privacitat és el poder de mostrar-se selectivament al món». Així comença el Manifest Cypherpunk, un text que perfila la criptografia com una eina de lluita i llibertat. Aquestes paraules continuen vigents al cap de més de vint anys. I també continuen sent necessàries.

Quan Julian Assange —reconegut membre de la comunitat cypherpunk— va assaltar el món amb les primeres revelacions de Wikileaks el 2007, va originar la difusió de temes fins llavors aliens per a mitjans massius de comunicació i el seu públic. Per exemple, la paraula «hacker» va estar entre les favorites dels mitjans —encara que amb les connotacions negatives habituals. En canvi, temes com anonimat i privacitat van començar a ser més freqüents. Mentrestant, grups com Anonymous i LulzSec van ajudar a divulgar l’existència de capes més profundes i fosques dins d’Internet, lluny de les superfícies de Facebook i Google —màquines públiques de vigilància massiva, com li agrada dir a Richard Stallman.

Amb aquests antecedents mediàtics apareix Edward Snowden: un jove informàtic, practicant del budisme, que a mitjan 2013 obre la porta a The Guardian i The Washington Post als arxius més esgarrifosos —aquesta és la paraula— relacionats amb la vigilància massiva governamental.

El que Snowden va donar a conèixer al món és una xarxa mundial de vigilància orquestrada pels Estats Units, una xarxa teixida amb eines capaces d’analitzar, en instants, milions de dades personals de xarxes socials, telefonia, correu electrònic i més. PRISM, ara ho sabem, és el nom de la tecnologia creada per a aquestes finalitats.

El món va canviar amb la feina de persones com Assange, Manning i Snowden. D’una banda, fan palès que vivim en un estat de vigilància, fins i tot més sofisticat que el que havia imaginat Orwell. I, de l’altra, va augmentar la rellevància d’eines que faciliten el dret a la privacitat i l’anonimat —el somni cypherpunk—, així com la de les organitzacions de drets humans que les promouen. Eines com TOR, per a la navegació anònima, o tecnologies com Bitcoin i Blockchain, per a la creació d’economies descentralitzades i anònimes, tenen més auge que mai.

Aquest és el context global de vigilància que viuen els països de l’Amèrica Llatina i el món.

Defendamos juntas el ciberespacio - CC BY DERECHOS DIGITALES

Què passa a l’Amèrica Llatina?

Des de fa més de dues dècades, el govern dels Estats Units ha rastrejat milers de milions de trucades telefòniques provinents d’aquest país a almenys 116 països més. Evidentment, això inclou pràcticament tota l’Amèrica Llatina.

Però, per si amb els «esforços» dels Estats Units no n’hi hagués prou, alguns governs llatinoamericans estan obstinats a vigilar els seus propis ciutadans des de casa. Això es va demostrar amb la recent filtració de la llista de clients de Hacking Team, l’empresa italiana que deu la seva fama al desenvolupament de software de vigilància a gran escala.

I és que el caçador va ser caçat. Al juliol del 2015, van ser publicats a Wikileaks més d’un milió de correus electrònics de Hacking Team, prop de 400 GB d’informació confidencial, com les converses amb alguns dels seus clients, sis de llatinoamericans en total: Xile, Colòmbia, l’Equador, Hondures, Mèxic i el Panamà.

El software de Hacking Team, anomenat «Da Vinci», és capaç de vigilar d’1 a 100.000 persones, captura amb relativa facilitat converses en WhatsApp, Skype, correu, fins i tot grava les pulsacions del teclat, i accedeix a la càmera web de l’equip de manera remota. Aquestes funcionalitats competeixen en eficàcia i escala amb les de PRISM.

Renata Ávila,activista guatemalenca de primera referència en aquests temes, escriu:

«Ja no és possible confiar en els aparells que utilitzem per comunicar-nos. Des dels telèfons fins als ordinadors i xips intel·ligents han estat dissenyats de tal manera que puguin ser subvertits per les agències d’intel·ligència»

I hi afegeix:

«A diferència d’altres regions del món, les històries del dany de la vigilància encara se senten a Llatinoamèrica, amb gairebé mig milió de desapareguts [durant els governs militars dels anys vuitanta i noranta.»

Investigadores com Paula Jaramillo, de l’ONG xilena Derechos Digitales, assenyala que:

«Els governs llatinoamericans no han entès que garantir la privacitat és un requisit per al desenvolupament d’altres drets fonamentals en un estat democràtic.»

Curiosament, alguns dels clients de Hacking Team també van ser signants d’una resolució de l’Assemblea General de l’Organització de Nacions Unides que «condemna la vigilància massiva d’Internet i demana als estats membres que revisin les seves legislacions i les alineïn amb els estàndards de drets humans.»

Malgrat una dolorosa història de repressió, persecució i desapareguts, la nostra regió no sembla mostrar senyals contundents d’una eradicació de la vigilància massiva contra els ciutadans. «Tot i que Snowden ha llançat llum sobre aquestes pràctiques [de vigilància], a l’Amèrica Llatina romanem en la foscor», diu Ramiro Álvarez Ugarte, de l’Associació pels Drets Civils a l’Argentina.

Sobre això, vegem uns quants casos particulars.

Colòmbia

Colòmbia sobresurt entre la resta dels països llatinoamericans pel desplegament de PUMA, una infraestructura dedicada a la vigilància massiva. Segons que informa la Fundació Karisma,PUMA és il·legal perquè està a càrrec de la Direcció d’Intel·ligència Policial (DIPOL), la tasca de la qual és d’intel·ligència, no d’intercepció.

Quin poder té PUMA? Pot dur a terme la vigilància massiva de dades de telefonia mòbil 3G, així com de línies principals d’Internet, i monitoratge de comunicacions de veu i de dades a tot Colòmbia. L’informe original de Privacy International sobre la vigilància a Colòmbia indica que PUMA és utilitzat per espiar periodistes, jutges, polítics de l’oposició i activistes de drets humans.

Mèxic

Mèxic és un client freqüent de Hacking Team, en els governs d’almenys set províncies, i sis institucions federals, tant militars com d’administració de justícia. Es calcula que l’import d’aquests contractes puja gairebé a 6 milions d’euros.

De manera contradictòria, el govern mexicà també presideix l’Alianza para el Gobierno Abierto, una iniciativa que reuneix més de seixanta països per «per promoure la participació ciutadana, incrementar la transparència, combatre la corrupció, i utilitzar la tecnologia com a habilitadora d’aquesta obertura.»

L’article 7 de la Constitució mexicana és molt clar:

«És inviolable la llibertat de difondre opinions, informació i idees, a través de qualsevol mitjà… Cap llei ni autoritat no pot establir la censura prèvia, ni coartar la llibertat de difusió».

No obstant això, l’última reforma de la llei de telecomunicacions va incloure polítiques per geolocalitzar telèfons mòbils sense requerir ordre judicial. Ateses les condicions de vigilància que viu el país, alguns activistes mexicans van començar a crear plataformes a favor de la transparència, com ara Mexicoleaks.

El 2015 Mèxic va ser la seu d’ISS World Latin America, una exhibició d’empreses dedicades a la comercialització d’equips d’espionatge per a governs, que són els mateixos que es fan servir per espiar i perseguir periodistes, activistes i defensors de drets humans. Per cert, Hacking Team en va ser un dels patrocinadors.

Argentina

Si bé Argentina només ha tingut certes converses amb Hacking Team, se sap de la presència de Blue Coat, un contractista principal de la NSA als Estats Units, i que recentment va comprar equips d’espionatge a Alemanya.

D’altra banda, el govern argentí promou des del 2011 un sistema anomenat SIBIOS, la meta del qual és tenir un registre dels rostres i les empremtes dactilars de tota la seva població. Per a alguns activistes, SIBIOS és «la pitjor conculcació a les llibertats individuals des de la tornada a la democràcia, principalment perquè és invasiu a la nostra privacitat i perquè viola el principi de presumpció d’innocència». Per a d’altres, aquesta biometria massiva és un atemptat a l’anonimat, la intimitat i la protecció de dades.

Algunes referències

L’Electronic Frontier Foundation és una organització pionera de la defensa dels drets digitals, tant a escala tècnica com legal. El seu treball, crec, ha inspirat la fundació d’organitzacions especialitzades a Llatinoamèrica. Aquestes en són algunes:

Aquestes organitzacions tenen una participació activa en projectes com Principis Internacionals sobre l’aplicació dels drets humans a la vigilància de les comunicacions, una iniciativa interessant que promou tretze principis de vigilància que sí que són compatibles amb els drets humans.

A Twitter hi ha unes quantes imperdibles en drets digitals:

Criptografia i llibertat

El discurs públic dels governs està enfocat a l’obertura, la transparència i tots els termes derivats de l’anomenat Govern Obert. No obstant això, les evidències demostren que els nostres governants vigilen les nostres comunicacions de maneres cada vegada més sofisticades.

El Manifest Cypherpunk diu: «no podem esperar que els governs, les corporacions o altres organitzacions ens cedeixin el dret a la privacitat». Potser la veritable privacitat d’una societat oberta, arreu del món, arribarà només a través de la criptografia. Això representa una gran oportunitat perquè organitzacions activistes en drets digitals dissenyin estratègies educatives, d’una banda cíviques, de l’altra, tècniques, que impactin més enllà dels cercles habituals.

Si Internet era un tema gairebé exclusiu per a enginyers fa vint anys, no és difícil suposar que la criptografia «amagada» darrere de millors eines i conceptes pugui ser part de la vida diària de qualsevol persona. És possible que Bitcoin es converteixi en la primera tecnologia a gran escala amb aquesta naturalesa.

De moment sabem que la vigilància massiva és una realitat global, el suggeriment és que estiguem atents al pols dels nostres governs i preparats per tenir cura dels nostres drets fonamentals. Crec que tenim —i tindrem— eines a favor nostre.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Vigilància massiva a l’Amèrica Llatina