Reciclatge electrònic. Font: Wikipedia.
El cercle pervers de la tecnologia es tanca quan els països del nord es desfan de la brossa electrònica. L’amaguen sota la catifa, en llocs invisibilitzats del sud, alguns d’ells a l’Àfrica, per exemple. En el mateix continent del qual s’han extret algunes de les primeres matèries fonamentals per a aquesta tecnologia. Els traficants de brossa electrònica no es preocupen de l’impacte d’aquests residus, només cal allunyar-los, amagar-los. I enmig d’aquest escenari gairebé apocalíptic, els mateixos africans s’afanyen per tombar la truita, per extreure el poc que pugui tenir de positiu aquesta aberració tecnològica. Ho fan utilitzant uns trets pràcticament antropològics com la connexió amb l’entorn i la immunització (si més no, de moment) del consumisme tecnològic més desmesurat.
A mitjan octubre, el ghanès DK Osseo-Asare mostrava unes fotos en què s’endevinaven les figures d’uns joves enmig d’un dens fum negre, envoltats de brossa. «L’únic important és que aquests joves estan condemnats a posar-se malalts i a morir», explicava durant una visita a Barcelona. DK Osseo-Asare és l’impulsor, juntament amb Yasmine Abbas, d’Agbogbloshie Makerspace Platform (AMP), una iniciativa situada a l’abocador de brossa electrònica d’Agbogbloshie, prop d’Accra, la capital de Ghana, considerat el lloc més contaminat del món.
DK explica que els treballadors informals de l’abocador en treuen el seu suport i el de les seves famílies, així que no és probable que abandonin la seva activitat, tot i que en fer-ho posin en perill les seves vides, per exemple, cremant el plàstic que recobreix els components que busquen i exposant-se a tot tipus de compostos contaminants i letals. Per això, la preocupació d’AMP se centra a trobar la manera que puguin continuar desenvolupant la seva activitat, però amb seguretat. En paral·lel, aquesta iniciativa pretén buscar la manera de donar noves vides a aquests materials rebutjats. AMP és un dels millors exemples d’upcycling o suprareciclat, un corrent amb el qual no només es tracta de reutilitzar materials descartats, sinó a més trobar la utilitat que doni un valor afegit a aquests materials, és a dir, que el reciclatge no suposi una pèrdua progressiva de valor, sinó, al contrari, un augment.
Molt a prop de Ghana, a Lomé, la capital del veí Togo, Koffi Sénamé Agbodjinou és l’ànima d’un fablab atípic, WoeLab, un lloc que pretén ser la llavor d’una revolució que combina urbanisme, innovació tecnològica i transformació social. Koffi Sénamé està convençut que la tecnologia pot modificar la construcció de la ciutat i, amb ella, les relacions socials. Més enllà de les complexes teories, WoeLab és l’espai i l’ecosistema en què s’ha construït la primera impressora 3D «made in Africa» amb material de rebuig, la W.Afate. Aquest giny apareix com la màxima expressió del que Agbodjinou formula com la «LowHighTech», alta tecnologia modesta.
El concepte d’innovació tecnològica que defensa Koffi Sénamé no és només modest perquè utilitzi materials de rebuig i es construeixi sobre la base de components descartats, sinó perquè està a l’abast de tothom. Tothom pot accedir-hi i, encara més, qualsevol pot construir-la. Per a aquest togolès, la capacitat transformadora de la tecnologia estarà a l’abast de tothom o no serà. I, sobretot, aquesta pretensió és genuïnament africana. «El reciclatge no és una intromissió per a nosaltres, perquè tenim el reciclatge molt present, aquí tot s’intenta arreglar o es reutilitza abans de llençar-ho», comenta Agbodjinou. La seva alta tecnologia és popular, accessible, pràctica i democratitzadora, enfront del concepte de l’alta tecnologia elitista i discriminadora, la qual provoca l’ampliació de la bretxa tecnològica digital.
Emeka Okafor és una de les figures més reconegudes del moviment maker a l’Àfrica, que, basant-se en el treball artesanal, té un vessant fonamental en la creació de tecnologia. Amb el pas del temps, s’ha convertit en mentor de molts dels projectes que s’orienten en aquesta línia. L’exemple més clar de la seva activitat rau en l’impuls a la Maker Faire Africa, que celebrarà la seva cinquena edició al desembre a Johannesburg. Okafor sosté una posició similar a la dels casos anteriors quan diu que el moviment maker, des d’aquesta perspectiva tecnològica, «no és un fenomen nou a l’Àfrica, sinó que sempre hi ha existit». Aquest promotor de la innovació a l’Àfrica es refereix a la tendència dels habitants del continent a construir els seus propis ginys, reproduint instruments als quals no tenien accés pels capricis del mercat.
Okafor sosté que en un entorn en què els recursos escassegen, com l’africà, el reciclatge es converteix en una sortida com qualsevol altra i molt accessible. Així és com al continent s’estan parint projectes que serveixen de model als països del nord i com es fa palès el potencial creatiu d’unes poblacions acostumades a buscar per si mateixes solucions a les dificultats.
El suprareciclatge, l’alta tecnologia modesta o l’artesania de la innovació tecnològica són dinàmiques similars, potser germanes entre si. Comparteixen la voluntat, cercar solucions als problemes més o menys quotidians; l’instrument, la creativitat més enllà dels coneixements formalment tècnics; el material, la reutilització de recursos descartats, i, sobretot, l’objectiu, afavorir el canvi social.
El corrent hacker o el moviment maker estan íntimament lligats a la societat tecnològica i això fa que el nostre imaginari els doni un caràcter occidental, del nord, dels països considerats desenvolupats, encara que siguin dinàmiques amb ADN crític. Inconscientment i involuntàriament, aquesta conclusió és un altre fruit del nostre eurocentrisme. Koffi Sénamé Agbodjinou ofereix una reflexió il·lustrativa: «A les comunitats hacker vaig trobar moltes similituds amb els constructors tamberma del nord del Togo. Fan servir materials locals, els que tenen a l’abast de la mà; aprofiten el saber fer de la comunitat; busquen compartir els coneixements; reuneixen especialistes de diferents àmbits, i es mouen per un deure de restitució, de retornar a la comunitat».
La veritat és que els èxits que estan recollint aquests col·lectius arreu del món, tot i tenir dificultats per transcendir els cercles més especialitzats, són inqüestionables. Els seus impulsors, cada vegada més, aconsegueixen fer-se un lloc a les fires, les trobades i les convencions internacionals relacionades amb la innovació tecnològica. No obstant això, en algunes ocasions apareixen com a individus exòtics, tot i que és cert que en d’altres personalitzen un reconeixement sincer. Sigui com sigui, les seves participacions desperten un interès considerable i en molts casos, fins i tot, admiració. Aquests bons resultats (tant els reconeixements com les materialitzacions, és a dir, els artefactes creats) estan afavorint la naixement dels espais adequats. Els esdeveniments relacionats amb el moviment maker i els fablabs es multipliquen arreu de l’Àfrica, de la mateixa manera que en anys passats ho van fer els tech labs i ho fan de la mà o a l’ombra d’aquests germans grans.
Tot just queden ben poques comunitats digitals a l’Àfrica importants que no comptin amb un makerspace o que, almenys, no organitzin tallers o petites fires de construcció de tecnologia.
La W.Afate, primera impressora 3D «made in Africa», construïda amb material de rebuig a WoeLab, a Togo. Autor: Nick Normal.
Fa més d’una dècada (una eternitat en termes tecnològics) ja es parlava dels «invents» de ciutadans africans per utilitzar telèfons mòbils, per exemple, en entorns rurals en els quals no tenien fluid elèctric. La veritat és que no ha plogut gaire des de llavors, perquè tampoc no fa tant de temps, però sí que sembla que ho ha fet intensament, perquè l’entorn de la tecnologia ha experimentat un canvi radical. La innovació tecnològica requereix imaginació, creativitat i voluntat de superar obstacles i, sobretot, l’habilitat per portar a la pràctica aquesta expressió tan popular de «fer virtut de la necessitat». La història ha demostrat que tots aquests elements abunden al continent africà. L’element d’equació que escasseja és el dels recursos materials. Però, és evident, aquesta tampoc no és una porta infranquejable. El reciclatge s’ha convertit en la manera d’accedir als materials necessaris.
Aquest esperit innovador ha arribat a l’Àfrica abans que no pas el seu enfocament més empresarial. Al continent s’aconseguien bona part de les primeres matèries que han fet avançar la indústria tecnològica, però les grans empreses del sector no han vist atractiu el continent per impulsar-hi una industrialització en aquest àmbit. El moviment maker i totes les dinàmiques que les acompanyen, pel seu caràcter marginal (en el sentit etimològic d’«estar al marge»), han aconseguit colar-se per les esquerdes que els ecosistemes digitals incipients han obert en l’aïllament del continent. A més de la voluntat de construir, de crear el moviment maker (com indica el seu manifest), es recolza sobre la base del comunitarisme i del treball col·laboratiu. I, per descomptat, tenint en compte aquestes característiques, no podia haver trobat un brou de cultiu més adequat i més ben predisposat que el de les societats africanes.
Més enllà de les capacitats individuals, les comunitats que han abraçat el moviment maker, l’esperit open source, la filosofia hacker i la pràctica del reciclatge formen cada vegada una trama més espessa. Es connecten entre elles fermament (sense anar més lluny, els tres exemples dels quals s’ha parlat col·laboren entre si i, curiosament, se citen els uns als altres); «contagien» altres comunitats a les quals els uneix l’interès per les tecnologies i la voluntat de canvi social, i van calant profundament en les poblacions més joves. Totes aquestes cruïlles de relacions, d’exemples, de models, de col·laboracions, de propostes i de materialitzacions formen una complexa xarxa que allibera una energia creativa el límit de la qual és difícil de determinar. De moment, el que podem dir és que són capaços de generar esperança en el lloc més contaminat del món o de construir una impressora 3D a partir de brossa electrònica.
Deixa un comentari