CCCB (C) Gloria Solsona, 2011.
En aquest text breu reprendré algunes idees sobre les interpretacions vigents en l’obra de Marshall McLuhan que vaig deixar caure en un post anterior en el meu blog Hipermediaciones. La pregunta d’inici podria ser la següent: Com llegim McLuhan? Què estem fent dir als seus textos? Crec que hi ha diverses maneres d’apropar-se a l’explosiva i heterogènia obra del canadenc. Algunes lectures es troben en camps disciplinaris molt específics: hi ha lectors que provenen dels estudis mediàtics, altres dels educatius; fins i tot hi ha gent que s’apropa a McLuhan des del màrqueting o el món editorial. Cadascun d’ells construeix un McLuhan a la seva mida, i sovint troben en els seus textos interessants respostes però, sobretot, nous desafiaments. McLuhan presumia precisament d’això: tal i com ens va recordar un dels conferenciants de la McLuhan Galaxy Barcelona 2011, McLuhan volia que penséssim.
Altres posibles lectures de McLuhan travessen tot l’espectre disciplinari. Una de les maneres més difoses d’interpretar-lo és la que es focalitza en el caràcter predictiu de les seves idees i aforismes. Una i altra vegada, des de la McLuhan Galaxy Barcelona 2011, en les conferències, taules rodones o sessions de comunicacions, la capacitat predictiva de McLuhan va estar present en els discursos. Jo mateix he participat activament en aquest joc que consisteix a llegir a McLuhan amb un ull posat en el paper i un altre en la realitat del segle XXI (veure aquest post de 2010 a Digitalismo). McLuhan va morir el 1980, però hauria participat de la web, Facebook, la crisis de l’escola i, si seguim en aquesta línia, fins i tot del triomf del Barça davant el Manchester la nit del 28 de maig de 2011…
Un McLuhan-Nostradamus? Haig de confessar que després de la full-immersion de tres dies que vam mantenir a la McLuhan Galaxy Barcelona 2011 vaig sortir saturat de prediccions mcluhanianes. Crec que estem reduint la complexitat del seu pensament i els seus aportaments als trucs d’un mag de fira amb una bola de vidre. McLuhan era un agut analista de la seva realitat: em refereixo als anys de la postguerra, quan la televisió era el new media que trencava tots els esquemes i l’agenda mundial saltava de les barricades de París a les petjades en el Mar de la Tranquilitat de la superfície lunar. Aquella era la realitat que analitzava i inspirava McLuhan, no la nostra realitat de xarxes socials, convergències i desintermediacions.
Davant un món acadèmic anquilosat que es debatia entre les escoles crítiques europees (“s’ha de denunciar la ideologia burgesa dels mitjans”) i els estudis empiristes nord-americans (“s’han d’estudiar els efectes de la TV en els nens”), McLuhan va irrompre amb una mirada obliqua, dessacralitzadora i impossible d’enquadrar en els esquemes acadèmics de la seva època. McLuhan no es quedava en la constatació de la pura dada empírica, sinó que tenia la lucidesa necessària per enquadrar aquest element en un procés més ampli. En unes altres paraules: McLuhan identificava els patrons i els sintetitzava de manera brillant en els seus famosos aforismes. En dir “el mitjà és el missatge”, McLuhan estava identificant un patró i, pel mateix preu, ens proposava una nova manera d’interpretar els mitjans i la cultura.
Més enllà de llegir a McLuhan amb el microscopi per identificar possibles prediccions, crec que ens seria més profitós intentar reconstruir la seva mirada, descobrir els “protocols” cognitius i discursius que el van dur a trencar esquemes científics i generar una visió diferent de la seva realitat. En síntesi: val més interpretar els mitjans d’avui amb la mirada de McLuhan que intentar crear un relat en el qual McLuhan hauria predit la nostra realitat mediàtica fa 50 anys. La lectura que proposo hauria de dedicar-se menys a buscar frases anticipatòries i més a identificar patrons en el seu discurs. El que proposo, en unes altres paraules, és una lectura mcluhaniana de McLuhan.
Deixa un comentari