El Forat Negre Digital (FND)

Anell gegant de forats negres. Font: Smithsonian Institution.

Llevat de poques excepcions, ressaltades sobretot pel seu valor mediàtic, la història dominant d’Internet és la d’una narració d’avenços imparables i èxits espectaculars, conquerint contínuament espais de tota mena, físics i espirituals, materials i digitals, connectant éssers vius i màquines, sense que ni tan sols ja siguem capaços d’imaginar que l’expansió del que és digital té marxa enrere. Si plantegéssim aquest dubte sobre Internet, el primer que diríem és que estem parlant d’un ciberespai jove, gairebé jovial, al qual encara queda molt camí per recórrer abans que se’ns presenti aquesta remota possibilitat de la seva «deflació».

Tanmateix, els processos d’expansió recorren camins molt accidentats, no tot són avenços, de vegades es produeixen regressions veritablement catastròfiques encara que no les vegem o no en rebem cap notícia. Com si fossin còpies dels forats negres que amb prou feines coneixem, aquests forats negres digitals ens expliquen, des de l’altra banda del mirall, la dinàmica de la Xarxa, el que fem en ella i amb ella, el que ens fa i les seves conseqüències. Els forats negres digitals, com s’esdevé a l’univers que coneixem, cisellen el paisatge del ciberespai, en determinen la dinàmica i estableixen les regles de joc des de la part de la «matèria fosca», la que no veiem tot i que intuïm que existeix, però a la qual tampoc no parem gaire atenció.

Els forats negres digitals (FND) fan tot això i molt més. En alguns casos, vostè, benvolgut internauta, només és una víctima més de la voracitat dels FND alimentada per causes de força major, irremeiables i anorreadores com un tsunami. En d’altres, vostè és precisament el qui n’afavoreix l’aparició i el qui li lliura tot l’aliment que és capaç de proporcionar-li: il·lusions, visions, diners, esforç, intel·ligència, projectes, recursos de tota mena i, fins i tot, per dir-ho amb un lloc comú actualment tan de moda, aquells somnis que creia que finalment es farien realitat. Ho lliura i, a més, ni tan sols mira enrere, potser entabanat per l’aparent senzillesa i inevitabilitat amb què s’ha esdevingut el desastre, en la majoria dels casos sense deixar empremta o memòria. Al cap i a la fi, no pas tothom té els mitjans de comunicació seguint-nos els passos.

Quan s’examina la Xarxa des d’aquesta perspectiva, ens apareix un panorama molt més útil per entendre un fenomen tan extraordinari com Internet i les múltiples formes en què actuem en l’univers digital. En observar la Xarxa des d’un «telescopi profund» per desxifrar-ne les estructures més discretes, el primer que ens sorprèn és que mai abans no s’hagi abordat la Història d’Internet (de l’univers digital) des del punt de vista de les extincions de coneixement i informació producte de les convulsions que, en major o menor mesura o transcendència, sacsegen constantment el ciberespai des de la seva creació. Segons el més elevat dels diferents mesuraments que se n’han fet, s’estima que prop de les 4/5 parts de la informació i el coneixement generats a Internet des de la seva creació han desaparegut. El FND s’ha encarregat d’alleujar una càrrega com aquesta i esborrar-la del mapa virtual, gairebé sense deixar-ne rastre.

Les raons d’aquests cataclismes són molts i d’origen molt divers. Passa el mateix amb les seves dimensions i el seu abast. De vegades són autèntiques «grans extincions», en d’altres el que desapareixen són estructures tecnològiques de diferents dimensions, o agrupacions d’infotops molt concrets o d’algunes de les espècies que els habiten, com les organitzacions que depenen d’aquestes regions. El que es mou en el fons d’aquest escenari tan agitat són esdeveniments poderosos, tot sovint difícils de preveure o de tòrcer, de vegades amb l’aparença de fets de força major, d’altres promoguts pels mateixos internautes, on exerceixen un paper preponderant, sobretot, el que podríem anomenar els quatre genets de l’apocalipsi digital, constantment al galop des del primer dia que es va començar a conformar el que avui anomenem Internet i que, constantment, bit a bit, van transformant el que, davant els nostres ulls, sembla un univers digital relativament manejable:

1. La dinàmica de les poblacions connectades. D’ençà de la seva creació, Internet duplica la seva població aproximadament cada 12-16 mesos. Dit d’una altra manera, en cada moment, els connectats formem part d’una població en la qual el 30% conviu des de fa menys de 24 mesos a la Xarxa i el 70% fa més de dos anys que es mou pels seus racons. I, lògicament, a cada moment, la composició d’aquesta població va canviant, encara que no ho notem, o no tinguem manera de notar-ho. I la seva activitat oscil·la entre el que és del tot impredictible i el que és aproximadament previsible, cosa que forma un dilatat arc ple de sorpreses.
2. L’evolució de les tecnologies informacionals. Aquesta és una experiència quotidiana que cadascú explica segons el lloc que ocupa però que afecta tothom per igual perquè conforma el substrat tecnològic de la Xarxa: des de les llistes de distribució fins al web, els blogs, les aplicacions per a mòbils, les innovacions que apareixen a l’horitzó…
3. L’expansió constant dels processos de virtualització: abans es tractava de la vida als ordinadors, ara es tracta de les màquines i els espais físics (i l’espai sideral).
4. Com a corol·lari dels tres anteriors, l’acceleració aclaparadora de la velocitat de gir de la informació i el coneixement, que arriba en molts casos a 0: la creació i el consum semblen formar part del mateix acte. Per tant, es reforça la vigència del que és efímer (informació d’usar i llençar), davant del que és perdurable (informació susceptible de ser transformada en coneixement).

El resultat de l’acció combinada i desigual d’aquests genets és que empenyem constantment les fronteres de l’espai virtual i obrim nous territoris dels quals en desconeixem el relleu, les estructures, les funcions i, sobretot, les implicacions d’ocupar-los sense el coneixement que utilitzaríem, per exemple, en accions semblants en el món presencial. A més, cada nova creació/invasió d’aquests espais acostuma a correspondre amb canvis en la dinàmica de població, acompanyats de salts en l’evolució tecnològica i la disseminació d’innovadors processos de virtualització. Per tant, s’accelera la velocitat de gir de la informació, cosa que incrementa exponencialment la necessitat de coneixement nou per negociar els reptes emergents. Però no és fàcil resoldre aquest dilema, perquè, per fer-ho, caldria esquivar el forat negre digital. I és evident que aquesta missió no ens és gens fàcil.

Imatge del desaparegut cercador Altavista.

On i com podem, comprovar que el FND ha arrambat amb tot, amb funestes conseqüències? Respecte d’això, disposem d’unes quantes metodologies, les unes emergents, les altres consolidades, que permeten dur a terme una mena d’enginyeria inversa per detectar-ne la presència i les raons que l’avalen. De fet, nosaltres hem desenvolupat des del Lab-RSI una creixent tipologia amb un alt valor de prospectiva per detectar projectes abocats a ser empassats, tard o d’hora, pel FND. Però ara ens mourem amb una classificació senzilla de tres tipus d’extincions, segons criteris d’intensitat i densitat, amb uns trets sobresortints que són fàcilment reconeixedors per qualsevol usuari d’Internet:

• Les grans extincions. Canvis en les estructures tecnològiques dominants que comporten colossals pèrdues d’informació i coneixement, d’experiències i relacions, d’organitzacions i estructures virtuals. Per exemple, el salt des dels BBS i les comunitats virtuals organitzades per mitjà de la distribució col·lectiva de correus electrònics cap a les primeres plataformes tecnològiques (citizen networks, Compuserve, AOL, APC, Servicom, etc.) que oferien fins i tot l’accés directe a la Xarxa; el trànsit des d’aquestes plataformes cap al Web, que va suposar una pèrdua gairebé immediata d’ingents volums d’informació i coneixement que, o no van ser reconvertits a temps al nou format, o simplement van quedar abandonats davant l’àrdua tasca que en suposava el «trasllat». L’explosió de la bombolla tecnològica, la liquidació massiva de les anomenades empreses «puntcom», també va engreixar considerablement el FND. Amb prou feines queden rastres d’aquelles magnífiques inversions de les operadores de telecomunicació en portals «de referència», apuntalats per grandiosos mitjans de comunicació creats en un tres i no res i embolcallats en empreses sufragades generosament a partir de somnis que només eren baf a la cova digital…
• Les extincions mitjanes. De sobte, sense que se sabés gaire bé per què, desapareixen amplis sectors d’activitat a la Xarxa, sense deixar rastre. Canvien algunes modalitats tecnològiques o maneres de fer les coses, apareixen pautes culturals que amb prou feines es van entreveure quan treien el cap, adquireixen una importància desmesurada les narracions de les agències de màrqueting o dels mitjans de comunicació, que transmeten visions parcials, segmentades, interessades, centrades en unes poques i selectes marques, malgrat referir-se a un univers on conviuen milers de milions de persones. Aquesta anàlisi reduccionista, que potencia la qualitat i capacitat de determinats focus de la Xarxa, com Silicon Valley, certes universitats i la seva suposada reputació en l’«aprenentatge en línia», les «refrescants» tendències en la creació d’empreses, les modes en el comerç electrònic, etc., engalipen milers i milions d’internautes incauts que conceben i executen les seves iniciatives a la mateixa gola del FND sense ni tan sols adonar-se del risc.
• Les extincions quotidianes. Cada dia, el forat negre digital actua com un gegantí abocador d’iniciatives, projectes, processos de tota mena, recursos i volums inapreciables d’informació i coneixement de tota mena i organitzat de múltiples maneres. Tot plegat causat per una barreja d’ingredients que actuen des de gairebé el principi d’Internet: projectes mal concebuts, visió deformada dels requeriments tecnològics per actuar a Internet, objectius imprecisos o sobredimensionats, estructures virtuals que no es corresponen amb els recursos disponibles o amb les finalitats que es pretenen assolir, expectatives fabricades a les factories de fum que proliferen arreu, seguiment de tendències que suposadament prometen l’enriquiment etern, etc. En cada una d’aquestes mossegades, el FND liquida, en la solitària discreció del ciberespai, arxius, bases de dades, pàgines web, relacions de tota mena, projectes, expectatives, cabals d’imaginació i, per descomptat, possibilitats no explotades i que ningú no sap si mai tornaran a formar part de «les prioritats».

Cada una d’aquestes extincions, tant si es deuen a causes de força major com si són perpetrades per humans, suporten càrregues considerables de decisions errònies o no substanciades, adoptades en moments de canvi (tots ho són a la Xarxa a causa, precisament, dels quatre genets de l’apocalipsi digital), que de vegades es percebien com la confirmació de ritus consagrats en activitats precedents, o com el pròleg d’aventures fascinants, però mai no s’haurien emprès en el món presencial en aquestes circumstàncies. Per això, el forat negre digital és un concepte riquíssim que permet obtenir un coneixement inigualable sobre el que fem o hauríem de fer a la Xarxa, sobre la formulació dels nostres projectes, sobre el coneixement necessari per poder executar-los i, en definitiva, per prevenir que les nostres accions esdevinguin una nova ració d’aliment per a un forat negre digital que, no ens n’oblidem, l’únic que ha de fer és esperar-nos i aspirar el que generosament li oferim.