Arbre de la vida, Ernst Haeckel (The Evolution of Man, 1879). Font: Wikipedia.
Amb Parmènides, ni més ni menys. Així comença Novelty. A History of the New, de Michael North, publicat l’any passat per The University of Chicago Press, un llibre que explora des dels orígens de la tradició filosòfica occidental la genealogia del que s’ha entès per novetat, per resseguir a través dels segles –i per tant de la Il·lustració, el darwinisme, les avantguardes històriques o la filosofia de la ciència– fins avui.
Si bé Parmènides va defensar el que és immutable i Plató va negar la possibilitat que alguna cosa sigui més que reflex i, per tant, aparença, Aristòtil va reflexionar sobre la noció d’accident i Empèdocles va veure l’univers com una successió de fases de desunió i d’unitat, això és, com a alternança de fenòmens canviants. En els primers segles de la filosofia va predominar la noció que el que era nou era impossible, encara que hi va haver també intents de pensar el canvi i el que era diferent. L’escola atomista parteix de la idea de recombinació i és la primera línia que segueix North per intentar identificar els moments més importants en l’anatomia de la novetat. Però no ho té fàcil, ja que «In chronological priority and in intellectual influence, nothing comes from nothing can be considered the foundational premise of Western philosophy» (22). Al principi no només hi ha la doctrina platònica, sinó també el Gènesi, a les primeres línies del qual no s’aclareix si es tracta d’una creació des del no-res (creatio ex nihilo) i a les últimes línies del qual no es tanca del tot la porta a una creació ininterrompuda (creatio continua, «in which God sustains the universe, where necessary, with additional acts of creation», 37). Però el llibre sagrat sí que deixa clar que l’únic Creador amb majúscules és un (encara que en realitat siguin diversos, ja que diversos són els noms i les encarnacions històriques de Déu).
El salt definitiu el va fer Darwin molts segles després en demostrar l’evolució de les espècies i en reivindicar la importància de la mutació. Els seus descobriments van ser acceptats en temps rècord gràcies al fet que, encara que fossin revolucionaris, demostraven la continuïtat d’una tradició que es podia visualitzar. Petites variacions sense ruptures radicals. Necessitem reconèixer per descobrir. El darwinisme, ens explica North, va amarar ràpidament la resta d’esferes de la realitat humana, incloent-hi el llenguatge. Potser és el gran model d’explicació de la innovació. La majoria dels elements, sinó tots, existeixen prèviament: el que és nou rau en una combinatòria. En una fórmula. La vigència d’aquest patró explicatiu queda clara en un dels relats més pedagògics, de tots els que han abordat aquesta qüestió. Em refereixo al documental Everything is a Remix de Kirby Ferguson, que tracta d’explicar la lògica cultural de la nostra època. Des de la seva perspectiva, la revolució no existeix en cultura (i potser en res). Tot gran canvi és el fruit de molts petits canvis, sempre en termes d’autoria compartida, de cooperació voluntària o involuntària. En el nom Picasso en realitat englobem les aportacions a la història de la pintura tant del gran pintor com d’altres artistes, potser no tan rellevants, però que van crear el context adequat perquè aquest talentós i excepcional individu canalitzés, catalitzés, sintetitzés, remesclés diversos elements de la tradició i del present, en una obra –sí, finalment– única.
North fa èmfasi en la importància de L’estructura de les revolucions científiques, de Thomas S. Kuhn, en la història de les idees sobre el que és nou; un llibre del segle XX que no només –com el de Darwin– va exposar una teoria nova, sinó que a més va crear el marc per poder comprendre’n moltes d’altres. L’any passat, en el cinquantè aniversari de l’edició original, el Fons de Cultura Econòmica el va rescatar en butxaca amb un pròleg d’un altre dels grans filòsofs de la ciència, Ian Hacking, on llegim: «Una revolució modifica el camp i, segons Kuhn, canvia el llenguatge mateix amb què ens referim a algun aspecte de la naturalesa o, si més no, es desvia cap a una part nova d’aquesta encara per estudiar. Kuhn va encunyar així l’aforisme que diu que les revolucions progressen en direcció oposada a les concepcions prèvies del món i que han esdevingut problemes catastròfics. Aquest tipus de progrés no està encaminat cap a una meta predefinida, sinó que s’allunya del que alguna vegada va funcionar i que ja va ser sobrepassat per problemes nous». Fins al 1962 la paraula paradigma era poc utilitzada, va ser a partir de l’impacte de L’estructura de les revolucions científiques que es va convertir en moneda d’ús corrent. I, amb ella, l’expressió «canvi de paradigma».
La ciència i la política, encara que sigui com a resultat de la suma d’una multitud de microtransformacions, potser admetin amb més facilitat la noció de canvi de paradigma que les humanitats i les arts. I, per tant, de revolució. Potser perquè, encara que no dubtem a qualificar Newton o Einstein de genis, en els seus àmbits s’imposa la realitat del laboratori, del treball en xarxa, particularment en les últimes dècades, quan la biotecnologia ha anat desplaçant la física teòrica del centre de gravetat del coneixement científic, sense un star system reconeixedor pel gran públic, sense la identificació de caps visibles, de grans genis. Al final de la seva obra, North afirma: «What this means, though, is that novelty, which was once linked inextricably to the individual, to originality, and which has often been defined in terms of a tension with the social, actually seems more feasible as a social phenomenon» (206). La innovació, impulsada per individus que treballen en paral·lel, només es pot entendre –per tant– com un fenomen complex, ple de nodes que disparen en múltiples direccions i sentits no sempre harmònics, en una creació col·lectiva que no avança a l’uníson. Encara que el coneixement sigui acumulatiu i hi operi l’obsolescència necessària (ja que no totes les nocions continuen sent vàlides a mesura que la història avança i les discuteix o desactiva); encara que el mite del progrés, tal com es va configurar en la modernitat, només pugui ser posat una vegada i una altra en dubte; encara que el mite de l’originalitat sigui això, un mite, i calgui reivindicar el poeta doctus en detriment del sospitós poeta genius; malgrat tot això, al meu entendre està clar que l’art i la literatura dels segles XX i XXI se situen en, almenys, un paradigma diferent als del segle XIX. I no només perquè hi hagi hagut noms propis que hagin precipitat el gir, sinó perquè constel·lacions poderoses de creadors, milers, han anat treballant amb altres materials, amb altres valors, en altres òrbites.
El problema, com s’analitza en aquest llibre, radica a veure el modernisme o les avantguardes com a revolucions. El periodisme i l’assaig divulgatiu, ja sigui especialitzat en política, en societat, en cultura o en tecnologia, ignoren a consciència la dificultat que es generin autèntiques novetats i promouen, al ritme de les modes i tendències, un esclat de presumpta contínua novetat. En realitat, la repetició constant del camp semàntic del que és innovador neutralitza el seu impacte en la consciència col·lectiva. No és estrany que hi hagi qui digui que el correu electrònic és com l’antiga carta o que al Quixot Cervantes ja va incloure totes les tècniques i els temes de la novel·la moderna (tot i que no trobem a la seva obra mestra, per exemple, l’estil indirecte lliure, el corrent de consciència, la fotografia o la democràcia).
Les dues fórmules que abunden més en la comunicació moderna per bregar amb la possibilitat del que és nou (en un context impregnat pel consum i, per tant, per la caducitat programada i per la necessitat de la renovació permanent del que posseïm) es remunten a la teologia cristiana: renaixement i revolució. Potser només tres conceptes dels principals amb què treballem avui dia siguin moderns: generació, evolució i paradigma. Per això no és estrany que un dels camps més de moda sigui el de media evolution. En les últimes dècades, com ha advertit Nora Catelli a Testimonios tangibles (Anagrama, 2001), l’amenaça al suport paper ha estimulat l’estudi de la història del llibre; però també ha nascut l’arqueologia dels mitjans. Perquè el que és nou vol conèixer la seva història. Els seus orígens, la seva genealogia. Per adquirir aviat prestigi com a antic.
Deixa un comentari