La hipòtesi de la «vall inquietant» en els robots

La hipòtesi de la «vall inquietant» defensa que quan un robot s’assembla a una persona sense aconseguir-ho a la perfecció produeix estranyesa i rebuig.

Robot de la pel·lícula The Monster and the Ape (1945).

Robot de la pel·lícula The Monster and the Ape (1945). Font: Flickr

Un dels reptes implícits de la robòtica és crear un autòmat que s’assembli i es comporti exactament igual que un ésser humà. Però, què passa mentre no ho aconsegueix? La hipòtesi de la «vall inquietant» defensa que quan un robot s’assembla a una persona sense aconseguir-ho a la perfecció produeix una sensació d’estranyesa i rebuig en l’observador. Diferents aproximacions han intentat explicar aquest fenomen estètic, que, tot i no estar provat, s’ha popularitzat en les últimes dècades, i ha calat fins i tot en la cultura popular. Una conjectura que comporta una pregunta: què ens fa humans als ulls dels altres?

Fa 45 anys, el professor de robòtica Masahiro Mori va publicar un article en una revista minoritària en el qual compartia una curiosa observació. Segons la seva experiència, els éssers humans senten més empatia envers els robots quan aquests tenen aspecte humanoide, però només fins al moment en què la semblança és massa propera. Segons el científic japonès, produeix llavors una estranya sensació de rebuig o aversió que només podria ser superada si la rèplica fos tan perfecta que semblés un individu real. Mori va representar gràficament la seva teoria traçant la línia d’una simpatia que creix, cau en picat i remunta de nou, formant la vall que dóna nom a aquesta eventualitat.

Representació gràfica de la «vall inquietant» per Masahiro Mori, que relaciona empatia (shinwakan) amb semblança humana.

Representació gràfica de la «vall inquietant» per Masahiro Mori, que relaciona empatia (shinwakan) amb semblança humana. Gràfic traduït per José Valenzuela.

El robot com a heretgia o doble malvat

Les aproximacions que han intentat explicar la «vall inquietant» provenen de diverses disciplines, i abasten des del que és filosòfic fins al que és biològic, d’allò més elevat a allò més banal. Entre les primeres, hi ha les que defensen que el rebuig al robot es deu a un temor religiosocultural a tota criatura autònoma que no sigui obra de Déu. La llegenda hebrea del Golem, l’estàtua de fang a la qual un rabí insufla vida, així com la seva adaptació moderna a Frankenstein, reprodueixen el mite de l’ésser artificial com a monstre capaç de destruir el seu creador.

El tema de la criatura insubmisa es repeteix també en la ciència-ficció contemporània, donant forma a l’estereotip de l’androide ―i en certa manera de la ciència― com a amenaça potencial. En aquest sentit, Jean Baudrillard considera el robot la sublimació del control humà sobre els objectes i la natura, però, en tota submissió, en tot esclau, hi és inherent l’amenaça de la rebel·lió. L’androide revoltat, argumenta el filòsof francès, simbolitza l’enfrontament del científic amb el seu doble, un ésser creat a imatge i semblança seva, però que en la seva rebel·lia es converteix en el seu igual. El desenvolupament recent de les anomenades «armes autònomes» actualitza aquest temor, introduint la por a la intel·ligència artificial en el camp de la guerra.

La figura del doble és una altra aproximació cultural que podria explicar la vall inquietant, per tal com el rebuig al robot seria una resposta al motiu del doppelgänger. En el folklore nòrdic i germànic, l’aparició d’una rèplica pròpia es considera un auguri de mort o de desgràcies per venir, com també l’encarnació del revers fosc d’un mateix.

El mateix camp de la robòtica ha incidit obertament en aquest concepte del doble, i ha estat Geminoids d’Hiroshi Ishiguro el projecte més destacat. Des de fa una dècada, aquest científic japonès desenvolupa robots a partir de models humans reals, amb l’objectiu d’entendre com dotar de «presència» un autòmat, com capturar i transmetre allò que proporciona vitalitat. Amb aquest objectiu, Ishiguro ha dissenyat rèpliques d’ell mateix i d’alguns dels seus col·laboradors, i els ha dotat de característiques tan realistes com pell de silicona flexible capaç de reaccionar a la pressió, o de motors i mecanismes per simular la respiració.

Imatge de la peça Area V5 de Louis-Philippe Demers que tracta la hipòtesi de la «vall inquietant» i que s'exposa a l'exposició +HUMANS del CCCB.

Imatge de la peça Area V5 de Louis-Philippe Demers que tracta la hipòtesi de la «vall inquietant» i que s’exposa a l’exposició +HUMANS del CCCB. 

Una vall més prosaica: confusions, expectatives i malaltia

Hi ha també aproximacions menys poètiques a la hipòtesi de la «vall inquietant». En el camp de la psicologia, el fenomen s’ha atribuït a una hipotètica dissonància cognitiva entre el que s’observa i el que s’espera, és a dir, entre trobar humanitat en el que sabem que és inert, o al revés, percebre el que és artificial en el que sens dubte sembla vital. En paraules del físic francès Alexei Grinbaum, «quan les còpies no aconsegueixen assemblar-se completament a l’original, tant la seva identitat com la seva diferència esdevenen significatives».

En una línia similar, un experiment dut a terme a la Universitat de Califòrnia amb el suport de Hiroshi Ishiguro va utilitzar un dels seus Geminoids, així com la persona real que li va servir de model i un autòmat visiblement artificial, per analitzar amb un escàner cerebral la reacció d’un grup d’observadors als moviments d’aquells tres subjectes. Els resultats van suggerir que, només davant els moviments de la rèplica que simulava ser humana, l’activitat cerebral augmentava en aquelles àrees dedicades a la motricitat, i això donava a entendre que el cervell intentava processar una incongruència entre l’aparença de l’androide i el seu moviment, és a dir, entre el que era i el que la ment n’esperava.

És de justícia esmentar finalment l’explicació que el mateix Mori insinuava en el seu article del 1970. Tot i reconèixer que no havia analitzat profundament el perquè de la vall inquietant, el científic assegurava no tenir cap dubte que havia de tractar-se d’«una part integral del nostre instint d’autopreservació». Seguint aquesta estela, algunes teories relacionen el fenomen com una resposta d’autodefensa davant de la mort i la malaltia. L’expressivitat imperfecta dels androides seria interpretada d’una manera instintiva com algun tipus de mal o defecte immunològic, que repel·liria els humans per la possibilitat d’una transmissió. El subjecte malalt és al mateix temps una parella poc fèrtil, de manera que provocaria en l’organisme una reacció de desgrat o repulsió.

Una hipòtesi per demostrar

Diversos experiments suggereixen la certesa de la «vall inquietant» a partir de proves realitzades amb nens, consumidors de videojocs i fins i tot micos, usant no només robots, sinó també imatges digitals i ninots de cera. Els resultats, però, no són tan consistents com per demostrar una formulació tan vaga, i alguns científics com Cynthia Breazeal, directora del grup de Robòtica Personal del MIT, li neguen fins i tot la condició d’hipòtesi i identifiquen el fenomen com «una intuïció».

El cert és que el 2005 el mateix Mori va fer un parell de comentaris en públic reconeixent la precisió de la seva hipòtesi. La cara d’una persona que ha mort, ha argumentat, pot ser percebuda com a inquietant, però de vegades transmet una sensació de calma i pau. D’altra banda, la manera de salvar la reacció d’estranyesa no hauria de passar necessàriament per millorar les rèpliques, sinó que potser una versió idealitzada de l’ésser humà, com l’aspecte d’una estàtua de Buda, podria generar empatia gràcies a la seva expressió d’elegància i serenitat.

És important destacar, finalment, un parell d’elements còmics subjacents a la «vall inquietant». D’una banda, si, com diu Baudrillard, el robot és una abstracció narcisista de l’ésser humà, l’aversió que produeix l’androide és gairebé una burla, una rebel·lió estètica de la criatura davant l’ambició del seu creador. D’altra banda, és innegable el caràcter obertament kitsch d’alguns humanoides: males imitacions, reproduccions empobrides, que en la seva  estranyesa poden produir por però també provocar sarcasme i fins i tot despertar compassió. Components que, en tot cas, fan evidents les implicacions filosòfiques i psicològiques de la tècnica, que no pot obviar la seva funció i la necessitat del seu encaix social. Un Masahiro Mori jubilat i de 85 anys ho intuïa de nou en una entrevista: «No crec que els robots hagin de ser necessàriament humanoides. De fet, seria extremadament difícil per a ells ajudar en les tasques de la llar i no és possible construir-los al preu d’aspiradores i rentaplats».

Vegeu comentaris2

  • Therfer | 11 novembre 2015

  • Equip CCCB LAB | 12 novembre 2015

Deixa un comentari

La hipòtesi de la «vall inquietant» en els robots