La conferència performativa

Sala principal de conferències de la Sorbonne, París, 20 de març de 1914. Font: Wikipedia.

Vaig presentar la meva primera conferència performativa, tot i que llavors desconeixia aquest terme, a la llibreria del Centre Cultural Gabriel García Márquez de Bogotà, l’any 2009. La peça la vaig titular Els crítics també ploren. Consistia en una falsa taula rodona, o taula rodona de ficció, en què quatre escriptors encarnaven els quatre crítics que a la primera part de 2666, la novel·la de Roberto Bolaño, es relacionen, en congressos i festivals literaris, pel seu interès en la vida de l’escriptor Benno Von Archimboldi. Els escriptors parlaven en primera persona. Duien els papers impresos amb el text de les seves ponències, que es combinava amb diàlegs aparentment improvisats amb els seus veïns de taula. Per als familiaritzats amb el llibre el dispositiu era evident des de l’inici. Tot el que sentien ho havien llegit. Els que no coneixien la trama quedaven perplexos davant l’honestedat brutal dels ponents. Era una anàlisi sobre l’obra de Bolaño, al mateix temps intel·lectual i frívola. Vam presentar la peça en diferents ciutats. Arreu el públic seguia amb atenció la presentació i en el torn de preguntes, la primera qüestió sempre era: tot això que han explicat, va passar de debò?

Al seu llibre Theatrum Anatomicun (and Other Performance Lectures), l’artista Pablo Helguera es pregunta: «No seria genial, penso, si les presentacions fossin treballs teatrals, on el que és dramàtic va de la mà del missatge? Per què no hi ha dramaturgs que col·laborin amb els conferenciants?». Des del 1998, Pablo Helguera ha anat creant amb regularitat diferents tipus de conferències performatives, incorporant actors i estratègies teatrals a esdeveniments acadèmics. Helguera se sorprèn que els mateixos conferenciants assumeixin que les seves presentacions són avorrides, però que de totes maneres insisteixin a fer-les, en un intent cada vegada més fallit de perpetuar un model esgotat, en lloc de preguntar-se: qui sóc jo quan sóc davant d’un públic?

A Espanya, més enllà d’experiències aïllades, la institució cultural que ha apostat amb força per aquest format és el MUSAC. El llibre Conferencia performativa. Nuevos formatos, lugares, prácticas y comportamientos artísticos, editat per Manuel Olveira, el seu director, és una mena de manual de referència d’aquesta pràctica artística. El llibre recull àmplies entrevistes amb els artistes, coreògrafs, creadors escènics i escriptors que van participar en el projecte expositiu inaugurat al museu a finals de l’any 2013. En el seu brillant pròleg, Olveira destaca que, concebuda d’aquesta manera, la conferència s’allibera del seu anacrònic estatus acadèmic per esdevenir una pràctica artística educativa, però també una posada en escena, un espectacle.

Una conferència performativa es pot impartir cantant, com Cristina Blanco a Ciencia Ficción, ballant, com Aimar Pérez-Galli a Sudando el discurso, o caminant pels carrers de Berlín, com Dan Graham a Outer-habitation-space. En definitiva, es tracta d’una forma mestissa que amplia el camp de formats ja establerts com la instal·lació, la performance o el happening.

Cristina Blanco. Conferència performativa Ciència-ficció.

La parla té poder performatiu. La conferència dóna autoritat a qui la imparteix. Un conferenciant ha de gestionar aquests elements de manera que els continguts, finalment la principal raó per la qual va ser convidat a compartir-los, arribin de manera més nítida, sincera i atractiva a un públic cada vegada més exigent. Si bé és cert que els auditoris es continuen omplint amb presentacions tradicionals, també ho és que, en molts casos, aquest públic surt de l’esdeveniment avorrit preguntant-se per les poques habilitats expressives del creador que admiren. Ja el 1928 Ramón Gómez de la Serna, precursor en aquestes arts, mostrava en una divertida performance, segurament una de les primeres de la història del cinema, les habilitats necessàries per ser un bon orador.

No hi ha dubte que cal fer pedagogia entre gestors, programadors i periodistes culturals. Sempre hi haurà resistències, per comoditat o mandra, a canviar el que, aparentment, funciona. Potser val la pena anticipar-se a les demandes d’un espectador amb múltiples opcions culturals. Perquè, ho vulguem o no, la presència d’un creador davant del seu treball és una posada en escena. Ho explica Jean Echenoz en el seu text per al llibre col·lectiu El juego del otro (Errata Naturae, 2010).

«No hi ha literatura sense espectacle. Sense importar quina forma tingui, la presència de l’autor davant el seu treball, al costat o al darrere del seu treball és un cop més, i ho serà sempre, una posada en escena. Ho vulguem o no –i si un ho vol així, que ho faci de forma més o menys hàbil; i si no ho desitja, que es trenqui la cara de manera més o menys catastròfica-, tot això no és més que un bon i molt conegut espectacle. Un està aquí per això, i, sens dubte, caldria alegrar-se que hi continuï havent un públic per a aquest tipus de coses. La forma que adopti aquest xou no canvia res de la seva naturalesa. La seva no-forma tampoc, per cert: fins i tot els que es retiren del món –evitaré esmentar noms, sempre se citen els mateixos en aquests casos- , fins i tot si la renúncia al món, amb tota la virtut, l’alçada i l’absència que això suposa, és un gran espectacle. La por i el tremolor són espectacles excel·lents. El silenci és un súper espectacle. No hi ha escapatòria».

Tot i que s’han desenvolupat projectes reeixits que empren Internet i les xarxes socials (el més conegut en seria Ted Conference), la presència en directe aporta un valor afegit a aquesta pràctica artística que la col·loca en una línia de pensament polític contemporània, que advoca per formes d’intercanvi en les quals treballem de manera conjunta, superant actituds individualistes. En una època com l’actual, en què el principal interès de les institucions culturals més avantguardistes és el públic, o sigui la manera d’aconseguir que l’art, la «cultura», sigui un element central en la vida de les persones, la conferència performativa es converteix en un gènere ideal per atrapar aquesta audiència. Com afirma Manuel Olveira, es tracta d’«un gir sistèmic que va de la programació a la mediació». Dit d’una altra manera: