Genealogia d’una comunitat participativa: el fandom espanyol

Mercat de Sant Antoni, Barcelona. Foto: cortesia de Tristan Cardona, Blog La Canción de Tristán.

L’activitat més notable del fandom espanyol es remunta a partir de finals dels anys seixanta. L’aparició de fanzins com Dronte (1966, Luis Vigil), El fantástico (y científico) Torito Bravo (1966), Cuentatrás (1966, Carlos Buiza) i l’auspiciat per l’editorial Ferma Anticipación (Luis Vigil i Domingo Santos, 1966), és un signe notori d’això. També del tímid associacionisme, les primeres convencions i trobades d’aficionats, i de la voluntat de crear revistes i col·leccions fetes per fans, pensant en els fans, com la mítica Nueva Dimensión (1968 Luis Vigil, Domingo Santos et al.)

Abans d’això, els afeccionats a la ciència-ficció i fantasia només podien accedir a col·leccions com la d’Edhasa Nebulae, radionovel·les com Diego Valor i còmics de fantasia i ciència-ficció passats per un bon sedàs de censura per vetllar per la correcció moral del que arribava als més joves (perquè, en principi, fins fa ben poc s’ha considerat que aquests gèneres eren impropis de l’adultesa).

Vicenç Palomares confessava que els fans d’aquests gèneres o es coneixien per casualitat, o es dedicaven a feines relacionades (editors de col·leccions del gènere, vinyetistes, crítics…) o, com comentaven d’altres, coincidien en alguna llibreria o quiosc demanant constantment el mateix. Més endavant, ja cap als setanta i vuitanta, els fans coincidirien en llocs on es redistribuïa material de segona mà o restes d’editorial, com al Mercat de Sant Antoni, o al Rastro de Madrid.

És clar que la realitat social i econòmica d’aquí no tenia res a veure amb la que vivien les autèntiques classes mitjanes dels Estats Units, espai del qual sempre es pren el model de la cultura participativa dels fandoms. L’intercanvi de material, tímid i informal, era de ben segur la pràctica més col·laborativa que hauríem pogut trobar abans dels anys seixanta.

La caiguda, als últims anys de la dècada dels seixanta, d’algunes de les col·leccions de ciència-ficció com la d’Edhasa, la crisi del tebeo clàssic, la transformació econòmica del «desenvolupisme» de la dictadura, i la conversió de la base militar nord-americana de Torrejón de Ardoz en una mena de hub extraoficial per a Madrid des d’on s’havien aconseguit còmics originals de superherois [1] que no havien passat el filtre de la censura i en què es feia difusió de cultura i subcultura nordamericana [2], tots aquests factors (i ben mesclats amb els factors negatius pròpiament del règim autoritari), van impulsar segurament la guspira per a què es generessin els fandoms.

Els fandoms espanyols, durant la seva formació, doncs, durant l’època tardofranquista i principi de la transició, van haver d’enfrontar un entorn diferent, una realitat diversa i una cultura popular més encotillada, respecte de la del fandom que sempre pensem.

En aquesta situació, durant l’any 1966 van aparèixer una sèrie de fanzins i revistes. Un d’ells fou Anticipación. Aquesta revista, que tenia el suport l’editorial Ferma, en el cinquè número va xocar amb la censura del règim, que els va obligar, pel que explica la història, a eliminar la secció de cartes dels lectors, element que va començar a ajudar a estimular la cohesió entre els fans i que anteriorment cap altra revista impulsada per editorials (i molt menys catàlegs) no observava.

Al setè número va morir, però, al desembre del 1967, els mateixos impulsors, Vigil i Santos, van convocar a Atocha (Madrid) tots els fans possibles amb la intenció de debatre els continguts i l’estructura del que seria una de les més mítiques revistes feta per fans i pensada per als fans: Nueva Dimensión. I al gener del 1968 van publicar el primer número, dividit en dues grans seccions: Mañana, per als relats, les vinyetes i la poesia (espanyols i estrangers traduïts per ells de manera més acurada que en altres publicacions), i Hoy, per a la secció de crítiques i ressenyes, i, evidentment, la necessària secció de cartes dels lectors.

Per inaugurar aquesta revista, ja amb permisos, es va organitzar, el mateix gener, una convenció petita a Madrid (la Minicon), i pocs dies després una trobada a Barcelona, per presentar aquest primer número.

Evidentment, no ens hem d’imaginar un intercanvi exacerbat de cartes o de fanart, sinó que, abans d’Internet, com també insisteixen els afeccionats d’aquesta època, les coses anaven a un altre ritme, i no afectava la cohesió.

És significatiu també que, l’any 1968, va tenir lloc la primera edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges (o I Semana Internacional de Cine Fantástico), amb Paul Naschy convidat com a protagonista, cosa que va crear un altre espai de trobada per als afeccionats al fantàstic més decantats per l’audiovisual, no necessàriament afeccionats a la literatura. La inquietud que no n’existís cap sobre aquests gèneres alternatius del cinema sembla un dels principals motius pels quals es va impulsar.

Tot i així, on tornem a veure més participació serà en el naixement de la Convención Española de Ciencia Ficción (Hispacón és com la podem conèixer i es continua fent) al desembre del 1969, on es van fer presentacions de literatura (una d’Edhasa) i taules rodones, una exposició, una sessió cinematogràfica i la representació d’una obra teatral, Sodomáquina de Carlo Frabetti, on van participar, fins i tot, alguns afeccionats voluntaris com a extres. I van tenir també una interrupció de la policia per incompliments. La tercera edició del 1971 es va fer a continuació del Festival de Sitges, amb la col·laboració de la Unión de Cineastas Amateurs.

Evidentment, amb la importació de la primera WorldCon a Europa el 1970 (la Heicon a Heidelberg), es van desfermar aquests models de convencions de fans per a fans a tot Europa, model fins llavors desconegut (hi havia salons impulsats per editorials fins llavors) i alguns espanyols s’organitzaven per anar-hi, intercanviar coneixements, fanzins i experiències amb altres fans d’altres indrets.

Aquests anys, doncs, va tenir els seus alts i baixos i petites censures pel mig. Es podria destacar especialment l’intent de publicar el relat satíric Gu Ta Gutarrak de l’argentina Magdalena Mouján Otaño, l’any 1970, a Nueva Dimensión, que va comportar un segrest de la revista per part de l’administració. Però, malgrat això, ja s’havia iniciat un procés de dinamització molt potent, amb més accions i voluntats sumatòries que no pas minvants. Van conformar un brou de cultiu de moltíssimes més iniciatives, i d’aquí van sortir nous escriptors, vinyetistes, editors, i una referència per a posteriors generacions.

Si preguntem als afeccionats que van viure l’era pre-Internet a Espanya sobre com ha canviat el fandom avui dia a Catalunya i Espanya, confessen que avui les coses les tenim fàcils per d’aconseguir material, com, per exemple, ara la fantasia i la ciència-ficció estan tan acceptades que tenim una gran varietat de sèries, pel·lícules, còmics, videojocs i fanart de qualitat. O bé podem encarregar un llibre descatalogat a una plataforma en línia de compravenda de segona mà a una persona de l’altra punta del món. Alguns consideren, fins i tot, que hi ha un excés d’informació, o d’oferta de marxandatge, i el grau d’associacionisme s’ha perdut una mica, o s’ha «substituït» de vegades per grups de Facebook o tuits efímers que es produeixen quan la sèrie comença a la tele, on les relacions entre els participants poden ser més fluixes i laxes, esporàdiques i circumstancials.

Cosplayers durant la presentació de “Danza de Dragones” amb George R. R. Martin al CCCB. Foto: Gloria Solsona, 2012.

Podem aprendre d’aquesta història que el context social i cultural pot afavorir o coartar, endarrerir, que es generin comunitats participatives. Els mitjans tècnics són importants, la gent acaba utilitzant els més accessibles i senzills del moment, però també ho és un marc legal i administratiu que permeti les interaccions i co-creacions. També és cert que l’escassetat de material cultural (per exemple, trobar-se amb material descaradament censurat com va passar amb alguns còmics de Marvel) pot motivar que la col·laboració creixi entre tothom per poder accedir als béns culturals anhelats.

Però, sobretot, un filó de cultura que faci realment reflexionar, o que remogui algun sentiment social, que invoqui l’aventura o la curiositat, que toqui una fibra sensible, que faci preguntes obertes sobre la incertesa del futur o sobre la capacitat humana de solucionar conflictes, i que de vegades també inspiri valors humans, al qual afegir una resistència, una oposició o de vegades un cert atac a aquest filó cultural, això és el que genera la forta implicació i el compromís per part d’una comunitat de persones. Ni tecnologies ni cap altre factor no ho fan, només ho facilitaran.