Ciutat, espai, treball i gent que fa coses

El concepte de tasca col·laborativa, i de fer coses juntament amb d’altres [DIWO] és fonamental de cara a proposar una forma diferent d’organització del treball.

“… rather than the closed object, the maximum expression of design today is the processthe activation of open systems, tools that shape society by enabling self-organisation, platforms of collaboration independent of the capitalist model of competition, and empowering networks of production.

Joseph Grima, Adhocracy

Detergent. De veí a veí.

Detergent. De veí a veí.

A les nostres mans un litre de detergent. Encara no té marca. Fa uns dies era oli de cuina usat. Només va caldre una mica de curiositat, consciència ambiental, unes recerques a Internet i una xarxa ciutadana per encendre una guspira i divulgar una idea. El detergent que ha sortit d’una cuina al barri està sent provat per diversos veïns. Ara necessiten un espai per treure la producció de les cuines i els trasters dels pisos i, si és possible, començar una xarxa de distribució a escala de barri.

Ciutat, desocupació i canvi de model laboral

A principis del segle passat el fum que sortia de les xemeneies era símbol de progrés i un reflex del teixit industrial de les ciutats. A mitjan aquell mateix segle, a les fàbriques desplaçades a la perifèria de la ciutat se suma l’aparició d’edificis d’oficines i ciutadans formats en professions requerides per un aparell productiu cada vegada més centrat en l’especialització.

Avui dia la deslocalització com a estratègia capitalista ha desplaçat els centres de producció a països emergents [eufemismes a banda] deixant enrere ciutadans que veuen trencats els seus somnis i esforços d’aconseguir una feina per accedir als béns promesos i per a la qual s’havien preparat durant tant de temps.

La ciutat és en realitat un sistema dinàmic d’equilibris canviants, reflex de la negociació constant entre parts diferents i de vegades antagòniques. Aquesta circumstància es manifesta parcialment de manera física a l’espai construït: infraestructures, edificis i sistemes de subministrament i transport. L’intercanvi d’informació, matèria i energia entre components humans i no humans és un fenomen que s’esdevé dia a dia i està afavorit per l’heterogeneïtat d’aquestes parts.[1] Sota aquesta òptica, la ciutat no és un concepte heretat, ni un seguit d’espais ordenats segons un pla mestre; és més aviat una realitat que es construeix dia rere dia. [2]

A Europa, aquest fenomen dinàmic es fa evident de manera especial en aquests temps. La crisi és una forma de govern en la qual convé dibuixar la idea de ciutats i països paralitzats per les tensions del moment, amb escassetat de recursos monetaris que justifiquin retallades socials. Per revertir la situació es defensa amb tossuderia l’aplicació de variacions de les mateixes fórmules amb diferents noms. Els polítics amb una capacitat d’acció limitada pels condicionants del sistema i la renda política connecten ben poc amb les autèntiques pulsions i demandes ciutadanes. Ells, al capdavall, continuen intentant seduir amb la idea d’un estat de creixement econòmic continu quan la pràctica posa en evidència que són pocs al final els grans beneficiaris, com si es tractés d’un esquema Ponzi gegantí, tot i que en aquest cas avalat per lleis i normatives difícils d’entendre pels ciutadans. Aquest tipus de plantejaments polítics amb el temps tenen menys ressò en una ciutadania que ara es comunica i actua de manera distribuïda, ja que, a més de receptors, són productors d’informació.

Les friccions produïdes es manifesten en descontentament social i poden generar una «pujada de temperatura» que es tradueix en protesta. És normal i necessari. Tanmateix és engrescador comprovar que una part d’aquesta energia no es dissipa, sinó que es transforma en empatia ciutadana i acció. Aquesta energia traduïda en interès per les necessitats reals del familiar i del veí també pot provocar moviment i canvis en l’entorn. Aquests fluxos de matèria, informació i energia ens revelen la ciutat com un fenomen termodinàmic. A l’energia procedent de fonts comercialitzades per grans corporacions se suma una font d’energia empàtica ciutadana transformadora de l’entorn. La ciutadania es descobreix, llavors, com un altre agent energètic de canvi urbà. I de manera anàloga als espais d’interacció en xarxa o a les connexions generades en sistemes complexos, la ciutat pot proveir dels espais adients a fi que s’esdevinguin aquestes interaccions gràcies a la concentració demogràfica dels agents esmentats, independentment de la conjuntura econòmica.

El benestar urbà està íntimament lligat a la naturalesa del treball, la convivència i les oportunitats de desenvolupament que ofereix la ciutat. En el moment actual d’escassetat, mobilitat del capital, deslocalització de les fonts de treball, no queda clar de quina manera es proveirà de mitjans de subsistència aquelles persones que queden fora del mercat laboral. I deixar que els mateixos mecanismes del sistema que provoquen l’escassetat siguin els que proporcionin l’abundància és una fugida cap endavant si més no ingènua.

Espais d’interacció i ciutadans que fan coses

A Espanya, els efectes de l’actual situació econòmica han afavorit el tancament d’empreses i de locals comercials.[3] En clau metafòrica, aquesta situació també es fa palesa en el tancament d’oficines de bancs i caixes producte de la reconversió del sistema financer. Com a conseqüència d’això, a la ciutat es generen un seguit d’espais «sense ús», són espais buits d’activitat humana però que continuen negociant el seu equilibri dins el sistema urbà.[4] Aquests espais, amb la provisió de serveis necessaris (aigua, llum, telèfon, banda ampla) es troben uniformement distribuïts dins de nuclis de població i també poden ser espais de formació cívica i política.

Les pràctiques i cultura cíviques es forgen a través de fluxos i associacions plurals i distribuïdes que no es limiten a les places, els parcs i els carrers. Els espais de formació ciutadana i participació política també inclouen les micropolítiques de la feina, l’escola i espais domèstics compartits. Esperar que els espais ociosos siguin absorbits pel mercat immobiliari, promovent-ne la compra o el lloguer és l’equivalent d’esperar que funcionin les mateixes fórmules que han generat la situació actual. En aquest context, una alternativa seria afavorir les condicions per permetre una activitat de transició en aquests espais i que la ciutadania en faci un ús no convencional; experimentant amb noves fórmules de treball, ampliant així el seu radi d’acció micropolítica.

El cas del detergent esmentat a l’inici del post descriu ciutadans que amb energia i empatia proposen solucions adaptades a les necessitats locals. Es tracta de ciutadans formats i actius que fan coses motivats per resoldre un problema en particular i no acceptant respostes a necessitats fictícies creades des de fora. Aquests makers urbans proposen solucions fent servir les eines i la informació de què disposen. Si alguna cosa els caracteritza és l’optimisme i que estan convençuts del poder de l’autoproveïment, de l’autosuficiència i del treball en equip; totes elles qualitats necessàries per proposar solucions no imaginades encara per les institucions. L’accés a nous tipus de hardware obert que permetin desenvolupar productes o serveis i la consciència de crear solucions reals a problemes locals i fins i tot començar a revertir una situació de desocupació, poden desencadenar reaccions interessants. Fer servir locals o edificis buits per localitzar MakerSpaces, llocs equipats on la gent es pugui reunir, compartir idees i fer coses, és una possibilitat ben suggerent.

La revolució industrial va afavorir l’aparició de productes idèntics i cada vegada més sofisticats, per als quals requeria professions especialitzades. Assistim ara a una revolució de produccions limitades i en estat de prototip, una «nova Revolució Industrial», segons Chris Anderson. Les barreres d’entrada inamovibles des de l’última revolució són sortejades per l’accés a la informació i eines que fins i tot poden ser modificades. Per donar suport a aquest nou panorama productiu no es necessiten grans cadenes de muntatge ni fàbriques amb processos industrials altament estandarditzats. Són necessaris un seguit d’espais d’interacció a fi que les idees d’aquests ciutadans formats es puguin encreuar i encomanar. Més que no pas noves grans fàbriques es necessiten tallers i xarxes que els enforteixin a escala local i els connectin a escala global. A experiències low-tech com la del detergent se’n poden sumar d’altres que facin servir tecnologia ara disponible com escàners i impressores 3D, talladores làser i plataformes de hardware i electrònica oberta com Arduino.

Segons Anderson, el moviment Maker comparteix tres característiques transformatives que escurcen radicalment el camí entre idea i emprenedoria, de la mateixa manera que la web ho va fer amb el software, la informació i els continguts [5]:

  1. Gent utilitzant eines d’escriptori per crear dissenys de nous productes i prototipar-los (DIY digital).
  2. Una norma cultural per compartir i col·laborar en comunitats en línia.
  3. L’ús d’estàndards comuns de disseny que permeten a tothom, si ho vol, escalar la producció a escala comercial de la mateixa manera que els permet fabricar-ho a la seva taula de treball.
Improvised Vaccum. Transparent Tools por Jesse Howard.

Improvised Vaccum. Transparent Tools por Jesse Howard.

Com a exemples d’aquest tipus de processos podem enumerar dissenys com les Transparent Tools de Jesse Howard. Una petita família d’electrodomèstics dissenyats perquè els usuaris s’involucrin activament en la seva producció, reparació i modificació. A aquest projecte es podria afegir una variant de l’Street Food Printing desenvolupat per Paco Morales, GGLab, Luis E. Fraguada, Deniz Manisali. L’Stratigraphic Manufacturing d’Unfold proposa nous mètodes de fabricació de peces de porcellana que es poden produir localment però alhora compartir els dissenys globalment, cosa que permet addicions al model original en funció del lloc de fabricació. Subvertint les instruccions d’ús de productes IKEA, Antonio Scarponi ha desenvolupat ELIOOO, un sistema de conreu hidropònic domèstic que ha estat possible gràcies a una campanya de crowdfunding.

Parts i Components. OS Waterboiling per Jesse Howard.

Parts i Components. OS Waterboiling per Jesse Howard.

A l’accés a tecnologies obertes s’uneix la creixent oferta formativa i d’intercanvi d’informació i experiències disponibles en línia. En la direcció d’experiències com la desapareguda Platform 21 coneguda pel seu Repair Manifesto es troben plataformes d’intercanvi com iFixit o Make. Altres plataformes com Open Structures exploren la possibilitat de desenvolupar sistemes constructius modulars en què «tothom dissenyi per a tothom»a partir d’una mateixa base geomètrica, una mena de Mecano col·lectiu.

En l’àmbit acadèmic, com a evolució en línia de la classe convencional es troben Coursera i la Khan Academy o la proliferació de MOOC que obren la possibilitat d’accedir a blocs de formació i informació difícilment accessibles per les despeses de matrícula i desplaçaments que implica estudiar en algunes institucions de prestigi. Malgrat que hi ha veus crítiques davant l’emergència dels MOOC, sobretot per percebre’ls com una forma més de privatització de la comunicació i aprenentatge obert, no hi ha dubte que són una alternativa més als canals tradicionals de formació.

Parts i Components ELIOOO per Antonio Scarponi.

Parts i Components ELIOOO per Antonio Scarponi.

Hi ha arreu del món espais de treball que comparteixen regularment experiències i fomenten la col·laboració. A Barcelona es poden trobar aquest tipus d’espais en els quals fabricar i fer coses juntament amb d’altres (DIWO) com el MOB, on ja escalfen motors per a la primera Feria Maker a la ciutat i que funciona també com a espai de coworking. Ja hi ha projectes centrats a desenvolupar iniciatives d’innovació, com el MakerConvent, emmarcats dins de la cultura de proximitat i dirigits a formar adults desocupats en l’ús de les noves eines digitals de creació i producció en l’àmbit del sector audiovisual. És de referència també el FabLab vinculat a l’IAAC, que treballa també en el desenvolupament del Valldaura Self Sufficient Lab, centrat en temes de permacultura i suficiència energètica. Aquest últim és interessant, ja que no se centra en el desenvolupament de productes, sinó en el foment d’una cultura de vida conscient dels recursos materials, els fluxos d’energia i els cicles d’alimentació.

Als Estats Units, l’experiència del GenSpace suggereix nous límits abans reservats a centres d’alta especialització. Aquest espai, situat a Nova York, busca promoure l’accés ciutadà a la ciència i a la biotecnologia. El 2010 van obrir el primer laboratori biotecnològic comunitari amb Nivell de Bioseguretat U per als usuaris. D’aquesta manera es promouen experiències extracurriculars adreçades a estudiants i emprenedoria científica en camps emergents com la biologia sintètica. És possible que en un futur proper no ens sorprengui saber que el fill del veí està treballant en el desenvolupament d’un làser biològic, que serveixi per estudiar la interacció de macroestats biològics i fenòmens d’escala quàntica.

Open Structures Workshop. Brussel·les.

Open Structures Workshop. Brussel·les.

Combinant matèria, energia i informació

La formació oberta i a mida, l’open hardware, la subversió dels processos industrials, el salt a processos de fabricació personalitzada, els nous models de finançament col·lectiu i l’experimentació amb sistemes de moneda locals combinats amb la detecció i l’enfortiment de xarxes veïnals preexistents, són una combinació engrescadora per iniciar nous processos d’intercanvi i revitalització en ciutats que pateixen processos de recessió econòmica.

L’estructura productiva ens ha modelat per entendre la feina com una cosa que trobem en comptes de ser una cosa que creem. Qüestionar la naturalesa del treball és important i el moviment maker dóna pistes de nous significats que impliquin crear valor i construir infraestructura ciutadana.[6] Però també cal qüestionar les formes de retribució, i generar noves formes d’intercanvi requereix també dosis similars de creativitat. L’emprenedor creatiu sense diners és una realitat i pot ser que experiències de finançament com el crowdfunding o experiments monetaris com el Bitcoin no siguin la solució per a tot, però aporten indicis sobre un possible camí a seguir. Intercanviar «productes creatius» utilitzant moneda [física o electrònica] que arriba més fàcilment a mans que especulen i no a mans que produeixen, és un repte pendent de solució.

Mantenir els modes de producció industrial al ritme actual sembla una aposta arriscada i defensar el creixement continu com a sortida a la crisi és una cosa que sembla no tenir gaire sentit en el moment actual. Necessitem idees i estratègies que moderin aquesta voracitat i que a mode de transició actuïn com a germen per enfortir xarxes relacionals, que podria configurar un nou tipus de connexions urbanes en sintonia amb les necessitats reals dels ciutadans. El concepte de tasca col·laborativa, de procés constant i de fer coses juntament amb d’altres [DIWO] que proposa el moviment Maker és fonamental de cara a proposar una forma diferent d’organització del treball i que, alhora, proporciona un marc de relacions ciutadanes que determini el que és millor per a la majoria, amb la qual cosa s’eviten usos potencialment destructius de les noves eines.

Entendre els fluxos de relacions, matèria, energia i informació que donen forma a la ciutat és un repte per als quadres de gestió de la ciutat. Entendre que variables energètiques com l’empatia ciutadana que s’escapen de mètriques d’eficiència pot desencadenar transformacions espacials és un altre repte pendent. Els espais i els ciutadans citats en aquest post ens estan mostrant camins en aquesta via. Com una evolució del símbol de les fàbriques i les oficines del segle passat, seria interessant facilitar l’emergència d’una xarxa de nodes de makers ciutadans, que proposin processos i noves formes de treball i de retribució facilitant d’entrada l’ocupació temporal de locals o edificis ociosos distribuïts dins de la ciutat.

Al capdavall no es tracta de planificar la ciutat del futur plena de gags tecnològics, sinó d’aprendre a llegir i potenciar la interfície d’energia que es genera entre ciutadans empàtics i els espais que habiten i negocien ara. I deixar que hi arribi la tecnologia. [7]


Nota: A les imatges mostrades en aquest post no apareix cap persona. És una al·legoria intencionada, per mostrar que no les trobes només navegant a la xarxa. Aquí comparteixen informació però ara estan en algun racó de la ciutat… fent coses.

[1] Usman Haque. What Is a City that It Would Be ‘Smart’?. Volum 34. Archis. Amsterdam 2012.

[2] Domenico di Siena. «Sentient City. De la Smart City a la Ciudad del Conocimiento». Conferència a l’Escola Elisava el 24 de gener de 2103.

[3] Per a estadístiques precises consulteu: Álvaro Menéndez i María Méndez. Resultados de las Empresas no financieras. Cuarto trimestre de 2012 y avance del cierre del ejercicio. Banco de España. Boletín Económico, març 2013 (consulta feta el 3 d’abril de 2013).

[4] Ash Amin. Collective culture and urban public space. City, 12:1, 5 – 24. URL: http://dx.doi.org/10.1080/13604810801933495 (consulta feta el 3 d’abril de 2013).

[5] Chris Anderson. Makers: The New Industrial Revolution. Nova York 2012.

[6] Dale Dougherty. Making Jobs. Make Blog (consulta feta el 4 d’abril de 2013).

[7] Variant de «Don’t ask about cities in the future. Focus on what’s happening in cities now and let the technology follow», per Usman Haque a Future Everything.

Vegeu comentaris4

  • hari | 18 juny 2013

  • Equip CCCB LAB | 19 juny 2013

  • jose luis martinez llopis | 05 octubre 2013

  • Pablo Calderón Salazar | 19 desembre 2014

Deixa un comentari

Ciutat, espai, treball i gent que fa coses