CompuBlog. Asociación de robótica. Font: http://complubot.educa.madrid.org/blog/?p=569

Els nens d’avui aviat estaran configurant el món, i és responsabilitat nostra donar-los una educació més rica i creativa –allunyada de les càrregues de l’educació del segle XIX que encara arrosseguem— i una alfabetització basada en la tecnologia que els permeti ser més lliures, compromesos, oberts de ment, creatius i els prepari millor pels inevitables reptes culturals, socioeconòmics i ecològics que ja estem experimentant.

Educació, creativitat i alfabetització digital

Tot i que no hi ha dubte que en la darrera dècada s’han produit importants avenços en la introducció i l’ús de les TIC a l’escola, i que aquestes han tingut un impacte molt positiu en l’aprenentatge dels nens, també és cert que el desenvolupament de l’ús de les TIC en les escoles tendeix a retrassar el desenvolupament en altres àrees de la vida (el lloc de treball, la llar) i, a dia d’avui, l’ús dels ordinadors a les escoles se centra àmpliament en l’ús de les eines d’escriptori (i, cada vegada més, del portàtil), mentre fora de l’escola l’ús de la tecnologia consisteix en dispositius que tenen poc a veure amb aquelles eines dels anys 80, i creixen diferents maneres d’apropar-se a la interactivitat. És més, no es tracta únicament de quins dispositius s’estan utilitzant. Fins i tot malgrat s’està incrementant l’ús de dispositius mòbils i pissarres interactives o “intel·ligents” a les escoles europees, l’organització de les pràctiques educatives i d’aprenentatge no han canviat des dels dies anteriors a les TIC. Tot i que hi ha molts exemples d’usos innovadors de la tecnologia, lamentablement la major part d’aquesta no s’ha emprat en provocar substancials i fonamentals canvis en l’educació.

En el seu llibre Out of our minds, el reconegut escriptor i expert en educació, creativitat i innovació Sir Ken Robinson afirma que és crucial redefinir l’educació i la formació tal i com les coneixem, per permetre a la gent ser més flexible i adaptable i preparar-se per la revolució global en la qual estem atrapats com a resultat de les innovacions tecnològiques i el creixement de la població. I, certament, ell no és l’única veu crítica.

Mitchel Resnick, director del grup Lifelong Kindergarten del MIT Media Lab i un dels líders mundials en investigació de les TICs i l’educació infantil, afirma que, malgrat les noves tecnologies permeten una revolució educativa, no la garanteixen. A pesar que els avenços científics i tecnològics estan transformant l’agricultura, la medicina i la indústria, les tecnologies en l’educació encara s’utilitzen, majoritàriament, per reforçar inalterables i antiquats apropaments a l’ensenyament i l’aprenentatge. Si usem els ordinadors només per transmetre informació als estudiants, ens estem el potencial revolucionari de les noves tecnologies per transformar l’aprenentatge i l’educació. Per aprofitar les noves tecnologies, necessitem, sobretot, replantejar el nostre apropament a aquestes disciplines, i canviar les nostres idees sobre com les tecnologies poden donar-los suport. Tal i com es va postular en un recent document de l’OECD, “és la qualitat, més que la quantitat, de l’ús de les TIC el que determina la contribució d’aquestes tecnologies a l’actuació acadèmica dels estudiants”.

No ens podem permetre seguir considerant l’educació com un procés linial de preparació per al futur, sinó que l’hauríem d’entendre com el cultiu de nous talents i sensibilitats a través dels quals podem viure millor la nostra vida en el present i crear un futur millor per a tots. En efecte, és necessari solucionar les necessitats més urgents; tanmateix, això no ens hauria d’impedir anar més enllà, intentar anticipar-nos a aquest creixent problema de l’educació, així com reconèixer la necessitat d’aplicar l’I+D des de diferents disciplines (computacionals, tecnològiques, pedagògiques, cognitives i psicològiques), amb l’objectiu d’augmentar el nostre coneixement sobre com les TIC poden millorar i jugar un paper transformador en l’educació i l’ensenyament.

Els sistemes tradicionals educatius, que per a qualsevol problema, sovint assumeixen l’existència d’una sola resposta correcta o, al menys, d’una preferida, inhibeixen els processos innovadors i la generació de noves idees. Això significa que un alumne creatiu, o un amb un bagatge cultural diferent, sovint són considerats una font de distorsió i distracció en el procés d’aprenentatge en la manera en què el mestre desitja impartir la seva lliçó. Ensenyar creativitat implica fer preguntes amb finals oberts en les quals hi hagi múltiples solucions, treballar en grup projectes col·laboratius, utilitzar la imaginació per explorar diferents possibilitats, fer connexions entre diferents maneres de veure, i explorar les ambigüitats i tensions que hi ha entre elles. En aquest sentit, no s’hauria de reduir a les arts, doncs la creativitat juga un paper essencial en totes les àrees de coneixement i progrés. La programació informàtica podria ser perfectament una d’aquestes àrees creatives.

Mitchel Resnick també ofereix alguns principis claus per al desenvolupament de les eines creatives per a nens: donar suport a l’autoria i als principiants, oferir àmplies categories d’activitats exploratòries, donar oportunitats per trobar idees potents, donar suport a diferents maneres de fer les coses, afavorir la simplicitat, crear mapes bàsics d’instruccions per als conceptes importants, permetre als nens introduir-se en la programació, inventar coses que ens agradaria utilitzar a nosaltres, fomentar el desenvolupament. Segons Resnick, el recent sorgiment de productes informàtics que, sota el nom d’“edutainment”, pretenen integrar el joc i l’aprenentatge, tendeixen a desvirtuar l’esperit de l’aprenentatge divertit, ja que consideren l’educació com una medicament amarg que necessita el “sucre” de l’entreteniment per ser més apetible. Conceben l’entreteniment com la recompensa a rebre a canvi de “patir una mica d’educació”, com si aprendre fos l’experiència menys plaent del món! Això prové d’una visió industrialitzada en la qual l’usuari és vist com un receptor passiu de serveis, i en el qual els estudis, els directors o els actors serien els proveïdors d’entreteniment, mentre que les escoles i els mestres ho seriem de l’educació.

Alfabetització digital i resistència social

Per concloure, aquests temes educatius poden tenir conseqüències polítiques i socials més profundes del què pensem. No es tracta d’educar treballadors eficients i productius, els esclaus submisos i obedients d’un futur proper.  Es tracta justament del cas contrari.

El creixement de les tecnologies digitals de les últimes dècades ha estat en efecte espectacular, impregnant gairebé totes les àrees del treball, l’oci i l’aprenentatge a través d’una ubiqua i diversa quantitat de dispositius, fonts de dades, serveis i infraestructures. Tanmateix, és essencial entendre que la relació de la majoria de ciutadans amb la tecnologia amb prou feines ha canviat en aquest mateix període de temps. Seguim sent consumidors passius d’informació digitals més que no pas creadors del nostre propi contingut. Per a Papert i Resnick, responsables dels entorns de programació per a nens de LOGO i Scratch, respectivament, tenir fluidesa en allò digital impica no només saber com utilitzar les eines tecnològiques, sinó també saber com crear amb aquestes eines quelcom que tingui un significat; cosa que, lamentablement, no és la manera com la gent utilitza els ordinadors avui. Aprofundint en la metàfora del llenguatge, Resnick argumenta que la fluidesa del llenguatge no només té un gran valor utilitari en el dia a dia, sinó que també té un efect catalític en l’aprenentatge. Quan aprenem allegir i a escriure, estem en millor disposició per entendre moltes altres coses, i això s’aplica a qualsevol moment de la vida.

Wikileaks, Anonymous… són tant sols dos noms que evidencien el que molts ja sabem: que la resistència o la revolta tant sols poden tenir lloc avui, des del domini de la tecnologia i que, molt afortunadament, en aquest àmbit, les armes de les què disposen els governs més poderosos son les mateixes que les que té a mà el hacker independent; poques vegades haurà estat tant precisa com fins ara la filosofia del judo i d’altres arts marcials d’aplicar la força del contrincant contra ell mateix.

The Revolution will not be televised” cantava fa 42 anys, el recentment mort poeta i music afroamericà Gil Scott-Heron. Potser s’equivocava una mica, incapaç de preveure l’impacte de les xarxes socials i la web 2.0, però pot ser que, en realitat, no s’equivocava pas tant. Molt s’ha parlat del pes i la responsabilitat que xarxes com Twitter i Facebook o de repositoris com Youtube han tingut, per exemple, en les evolucions de la Primavera àrab, però potser no hauríem de ser massa ingenus al respecte. Creieu que Google o Facebook serien tant tolerants i condescendents si en lloc de Primaveres islàmiques estiguéssim parlant, per exemple, de la “Segona Revolució Nordamericana”?

El que aquest planeta necessita no són pas més inconscients, il·lusos, ben alimentats i ben domesticats usuaris de Facebook, ni autocomplaents tuitaires, ni acrítics tecnòfils conversos als gadgets de la poma, sinó legions de competents literats digitals que puguin estar a l’alçada de les difícils circumstàncies que presumiblement se’ns vénen a sobre.

Etiquetes: , , , ,

El text d’aquest article està sota la llicència Reconeixement – NoComercial

3 comentaris

Deixa un comentari

Current day month ye@r *