Autómata, José A. Madrid. Font: Flickr.
Fa quinze anys que pul·lula per la xarxa. S’han celebrat ja diverses trobades mundials per parlar sobre aquesta idea i fins i tot en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos d’enguany s’ha convertit en un dels hashtags més utilitzats. Estem entrant en l’era de la Internet de les coses, un concepte que fa referència a equipar els objectes que formen part del nostre paisatge quotidià de sensors i sistemes de transmissió d’informació, amb els quals poden identificar-se, comunicar-se entre ells, connectar-se a Internet per oferir informació i dades amb propòsits molt diversos. Us imagineu un despertador que decideix despertar-vos deu minuts abans perquè sap que teniu una reunió a primera hora i que hi ha un embús al camí cap a la feina?
Potser si Marty McFly hagués aterrat de nou amb el seu DeLorean el 2014 no s’hagués sorprès de trobar tot un seguit d’objectes quotidians, des de cadires i taules fins a fanals, tasses de cafè, aparcaments o ulleres, parlant entre si, enviant-se dades i connectant-se a Internet. Potser des del seu passat alguna vegada van imaginar que en el futur Internet saltaria primer entre ordinadors, després a la butxaca, als smartphones, per acabar impregnant finalment les coses més comunes, aquelles en què no solem ni pensar i que conformen el nostre paisatge quotidià. I que les faria ser intel·ligents. I així, potser, l’únic que hagués trobat a faltar el protagonista de Retorn al futur hagués estat el seu patinet volador.
Aquest és l’any en què els experts asseguren que es produirà una autèntica revolució dels objectes, que començaran a connectar-se els uns amb altres i a la xarxa; a entendre’s; a comunicar-se amb el mòbil; a mesurar paràmetres de l’entorn; a informar-nos dels canvis. Ha començat l’era de la Internet de les coses i això, se suposa, ens permetrà prendre més bones decisions, optimitzar serveis i, al cap i a la fi, viure millor.
Els cada vegada més freqüents wearables són un bon exemple d’aquesta revolució. Es tracta de gadgets, com polseres o rellotges, que portem a sobre i ens quantifiquen: mesuren les nostres constants vitals, les calories que cremem, la quantitat d’exercici que fem, la qualitat del nostre son. Recullen aquestes dades mitjançant una sèrie de sensors i les envien al mòbil per valorar el nostre estat de forma física, per exemple.
I ja hi ha nombroses empreses que han dotat de sensors i GPS la seva flota de vehicles per optimitzar rutes. I grangers que col·loquen a les vaques implants que mesuren les constants vitals dels animals i li envien les dades, de manera que pot saber en tot moment la salut del ramat o els seus moviments o el que mengen. I neveres capaces de detectar quins productes hi falten i comprar en línia. I fins i tot raspalls de dents que ens avisen de si els nens s’han deixat alguna zona de la boca sense raspallar. I la llista continua tant com la imaginació ho permet.
Raspall de dents Kolibree. Font: Kolibree.
«Estem davant d’un canvi fonamental de la nostra relació amb els objectes», asseguren des de Cisco, una empresa de fabricació i consultoria de tecnologia. Aquesta firma dels Estats Units assenyala que el 1984 hi havia només mil aparells connectats, xifra que va augmentar el 1992 fins a arribar al milió i fins als mil milions el 2008. I, segons dades de l’institut VINT de la firma tecnològica Sogeti, es preveu que per al 2020 hi arribi a haver uns cinquanta mil milions de coses connectades arreu del món. Imagineu-vos-ho, sis vegades el nombre de gent que habitarà el planeta! I tots i cadascun d’aquests objectes seran identificables, quantificables i programables. Perquè en això consisteix la Internet de les coses, també conegut com a IoT, per les seves sigles en anglès.
Objectes intel·ligents
El concepte no és pas nou. Es va crear al MIT el 1999 i llavors es va utilitzar aquesta frase, la «Internet de les coses», per referir-se a la idea de poder connectar objectes de tota mena entre si, des d’electrodomèstics fins a vehicles, llibres, roba, rellotges. L’únic que calia era col·locar un sensor en cada objecte i després endollar-lo a Internet.
Però, perquè aquesta idea prosperés en aquell moment, es van trobar amb un obstacle, la tecnologia, que ha fet que aquest projecte es vagi retardant fins ara. En el moment que es va plantejar per primera vegada, ja fa quinze anys, els sensors eren grans i tenien un preu alt. La connexió a la xarxa era cara i lenta, es necessitava un router que fes la trucada i ni la Wifi ni els smartphones no existien. Avui, en canvi, disposem d’ordinadors molt potents i diminuts que duem a la butxaca, la connectivitat és ubiqua, podem emmagatzemar grans quantitats de dades en el núvol, i els sensors són econòmics i molt petits.
Tot i que sovint solem atribuir l’etiqueta d’«intel·ligent» a tot el que es connecti a Internet i ens ofereixi dades, el cert és que aquesta qualitat de la Internet de les coses dependrà de connectar informació procedent de diferents fonts, com ara xarxes socials, estat del trànsit o pronòstic del temps, per optimitzar serveis ja existents i proporcionar-ne de nous. Aquesta és la gran potencialitat d’aquesta eina.
Imagineu-vos-ho: carrers equipats amb sensors que detectin els aparcaments lliures que hi ha a la ciutat i t’enviïn un missatge al mòbil per avisar-te d’on tens un lloc i així evitar-te d’estar una hora fent voltes amb el cotxe a la recerca del lloc lliure. O un despertador que decideix sonar deu minuts abans de l’hora convinguda perquè detecta que hi ha un embús de trànsit al camí cap a la feina i recalcula el temps que trigaràs a arribar-hi. O cotxes que parlen amb els sistemes de trànsit de la ciutat, que suggereixen al conductor la millor ruta i que us indiquen perills com plaques de gel a la carretera.
O roba intel·ligent que enviï un missatge als pares al mòbil si el nadó té febre o vestits de bombers que durant l’extinció d’un incendi enviïn a la central en temps real dades com la temperatura de l’aire, la velocitat del vent, les concentracions de gasos, de manera que es puguin prendre decisions més encertades.
El següent gran pas després dels objectes connectats seran els edificis intel·ligents connectats, que permetran estalviar energia i seran més sostenibles. Que s’adaptaran als seus usuaris i als usos que aquests fan de l’espai. I d’allí a tota la ciutat, cap a les smart cities.
En l’àmbit de les institucions culturals, les possibilitats que ofereix la Internet de les coses resulten molt estimulants. Per començar, el centre podria disposar de dades en temps real dels seus visitants, de manera que es podria des de conèixer de manera precisa el perfil de les persones que acudeixen a un determinat museu segons el dia de la setmana fins a controlar la quantitat de gent per sala, els fluxos de visita.
Es podrien programar exposicions que s’adaptessin a cada usuari; per exemple, si es dediqués una mostra a l’empremta hídrica, en col·locar-se el visitant davant d’un panell d’informació, aquest llegiria les dades de fabricació de la seva samarreta, equipada amb una etiqueta intel·ligent, i personalitzaria la informació: podria donar dades concretes sobre la quantitat d’aigua que s’ha necessitat per fer-li la roba. O objectes dins d’una exposició que ofereixen al visitant dades sobre la seva procedència, la seva destinació, quanta gent els ha vist, o fins i tot petits vídeos de com han estat creats o restaurats. La connexió a la xarxa faria possible que s’anessin actualitzant a l’instant.
Alguns reptes
Que la Internet de les coses acabi enlairant-se definitivament aquest any implica que haurem de fer front a una sèrie de desafiaments. Per començar, caldrà trobar maneres d’anomenar cada aparell. Perquè fins ara cada cosa que es connecta a la xarxa té una IP, única, que la identifica. El sistema actual, que es diu IPv4, utilitza quatre xifres separades per punts i cadascuna d’aquestes xifres va del 0 al 255. Això permet tenir 4,3 bilions de possibles adreces. I és clar, no hi arriba. Per aquest motiu ja s’està introduint una nova versió, la IPv6, que en teoria proporcionarà més IP. A més, si volem connectar totes les coses a la xarxa, es necessitarà una amplada de banda molt més gran.
Un altre repte important seran els virus i atacs informàtics. Que un ordinador s’infecti pot suposar que perdem els fitxers; que tota una xarxa d’objectes agafi un virus pot ser catastròfic, com també que ens pirategin. Els aparells connectats poden ser una bona porta d’entrada a la nostra xarxa. Ja a començaments d’any es van enviar 750.000 correus spam des de, atenció, routers, alarmes, càmeres web i… una nevera! I, a finals del 2011, a la cambra de comerç dels Estats Units, sembla que el termòstat de l’edifici va passar adreces de correus, notes sobre reunions i documents a una IP situada a la Xina.
Però no sols la part més tècnica planteja reptes. El potencial de la Internet de les coses és que proporcionarà una quantitat ingent de dades, que, perquè siguin valuoses de debò, han d’estar obertes i ser entenedores per l’usuari, de manera que les facin servir el major nombre de persones possible. I també haurem de reflexionar sobre la nostra privacitat. Fins a quin punt volem tenir monitorada la nostra activitat diària i que altres, com ara empreses de serveis, tinguin accés a aquestes dades? I no sols empreses, sinó també altres persones podran saber què fem en cada moment, seguir la nostra empremta digital. Ens sentirem còmodes amb aquesta ingerència en la nostra intimitat?
Que tants milions d’objectes es connectin a la xarxa hauria de repercutir en un major desenvolupament de l’economia del coneixement. Els experts asseguren que en el futur pròxim serem una societat intel·ligent formada per éssers humans connectats. I avui comença tot.
Deixa un comentari