Repensar el temps en l’era digital

Les experiències temporals estan cada cop més mediades per tecnologies i dispositius digitals, i això accelera exponencialment els nostres paisatges temporals.

Un grup de treballadores fent cua per fitxar en una fàbrica d'armes. Gran Bretanya, 1940.

Un grup de treballadores fent cua per fitxar en una fàbrica d’armes. Gran Bretanya, 1940. © IWM (D 672)

Podem trobar ja incorporats en el nostre substrat cultural alguns conceptes vinculats a la societat digital (tan confusos) com els de «l’acceleració del temps», la comunicació en «temps real», el multitasking o el «temps globalitzat», que representen intents de definir les situacions en les quals el nou ecosistema digital ens situa. Davant d’aquest relat (interessat) sobre el ritme que les tecnologies digitals imposen són poques les veus que qüestionen o critiquen quina és la nostra responsabilitat a l’hora de comprendre, construir i utilitzar socialment els nous temps digitals. El proper 22 de febrer, Judy Wajcman parlarà del temps en l’era digital al CCCB.

El debat sobre la naturalesa del temps és una de les qüestions més antigues que hi ha. Per a alguns, és quelcom que existeix de manera mesurable; per a d’altres, allò que és viu i allò de què estem fets. En plena era de la societat digital, aquest debat torna a agafar força amb Internet, els dispositius mòbils i la resta d’artefactes digitals que ens ofereixen noves aproximacions a l’experiència, la vivència i la comprensió del temps.

Nous paisatges temporals

Situem-nos en un dia feiner qualsevol. Sortim de la feina a mitja tarda i ens dirigim a la parada de bus caminant mentre ens intercanviem missatges per mòbil amb una persona amb qui hem quedat una estona més tard. Mirem el rellotge de polsera per veure l’hora que és, comptem les parades mentalment per calcular com de tard estem arribant, però dubtem i obrim aquella aplicació que ens ho calcula a una velocitat de processador de 4.000 milions de cicles per segon. A mig carrer observem la velocitat dels cotxes que creuen el carrer següent per veure si podrem arribar a passar en verd. El nostre amic ens torna a escriure preguntant quanta estona ens queda per arribar, el programa ens indica que ha escrit fa 3 minuts i 2 segons. I arrenquem a córrer perquè sabem que no li agrada gens esperar.

Arribem a la parada mirant el pas dels núvols, sentint el repic ràpid de campanes de la catedral i notant el ritme dels nostres batecs. Mirem l’home gran que camina pausadament per la vorera de davant i la noia que tenim al costat asseguda llegint immersa en una novel·la de ciència-ficció, situada en un futur llunyà. Segons el panell informatiu de la parada, queden 3 minuts i 10 segons perquè arribi el bus, 17 minuts i 3 segons perquè arribem a la nostra cita, 6 hores i 18 segons perquè sigui l’hora d’anar a dormir i 7 hores i 23 segons de bateria. La noia continua submergida en el temps de ficció. Pugem al bus.

L’experiència de viure en societat és la d’estar interaccionant constantment amb múltiples indicadors del pas del temps i diverses escales temporals que es barregen amb la nostra experiència vital; la memòria, la intuïció i la sensació del pas del temps, sempre diferent, i a partir de les quals fem projeccions de present i de futur. Barbara Adam, una de les principals impulsores de les últimes aproximacions contemporànies a l’estudi de l’experiència del temps, descrivia en el seu llibre Time (2004) els timescapes com aquells paisatges de temporalitats complexos amb els quals convivim: diversos ritmes biològics, mecànics, amb diverses velocitats i tempos. Uns paisatges que ara conviuen amb els ritmes i els temps de l’ecosistema digital que ens acompanya paral·lelament al nostre món real, convivint-hi i confrontant-s’hi, fent-nos tenir el temps més «present» o fent-lo «fluir», comprimint-se i expandint-se, a la manera en què el filòsof francès Henri Bergson va concebre el present com un estat de fluïdesa constant que té durada, que viatja del present al passat constantment. Segons ell, el temps no és una matèria indivisible o quantificable, sinó un estat intern subjectiu que sovint col·lisiona amb les seves diverses representacions tècniques: el temps digital és reproduïble, reversible i il·limitat, versus l’humà que és irreversible, limitat i subjectiu.

Llicència: CC0.

Llicència: CC0. Font: negativespace.co

Els invents tecnològics sempre han transformat la relació entre l’espai i el temps en societat, especialment durant la revolució industrial, en això no hi ha res de nou. Però si ara trobem que els nostres paisatges temporals amb els quals avui dia convivim estan accelerant-se d’una manera exponencial és degut a la tecnologia digital. Hi té un paper fonamental, ja que les experiències temporals estan resultant cada vegada més mediades per aquestes tecnologies i dispositius. I val a dir que d’una manera transcendental i no neutral, perquè aquestes eines treballen amb ritmes i sincronies diversos, i estan en transformació constant.

La percepció i els usos del temps en la comunicació digital varien segons les interfícies, els programes i les seves capacitats de transmissió de dades. La seva capacitat d’acceleració i rapidesa de càlcul sobre la qual construeixen algoritmes d’ordenació i visualització de dades limiten la informació a la qual accedim i, per tant, la comprensió del nostre món. I tot això, sense ser prou qüestionats, entre altres factors perquè ni tan sols tenim temps per fer-ho a causa de la seva obsolescència, del ritme que ens imposa i del temps que els dediquem organitzant-los i aprenent a fer-los servir.

El temps de les xarxes

En els últims anys Internet ha esdevingut un espai de confluència de totes aquestes noves temporalitats, en resultar ser una gran convergència digital de la majoria de mitjans precedents, i barrejant-se també amb els nous conflictes temporals que la mateixa xarxa ofereix. El professor Manuel Castells, a The Rise of the Network Society (1996), proposava el concepte de timeless time per reflexionar al voltant de les societats en xarxa, on ell veia una pèrdua dels temps biològics i socials en favor d’un temps homogeni i globalitzat. El temps, segons l’autor, queda alterat en la nova era de la informació de les xarxes, on les nostres experiències temporals queden dissoltes en un ciberespai atemporal. D’una manera semblant, el sociòleg Paul Virilio apuntava, a Open Sky (1997), que la pèrdua del referent temporal ve donada perquè en el nostre entorn real el «quan» està vinculat amb l’«on», i en el temps de les xarxes i de la comunicació instantània s’està «matant» el present aïllant-lo del seu espai i context, on la presència concreta de l’acte comunicatiu ja no té importància.

Per a Robert Hassan, a 24/7 Time and Temporality in Network Society (2007), aquestes interpretacions precedents d’un món en xarxa guanyat per un capitalisme que ha imposat un mercat i temps global semblen no respondre a la concepció de l’acceleració del temps flexible que vivim, on les xarxes modulen i conflueixen en diverses experiències temporals socials molt heterogènies. Segons Hassan, la veritable temporalitat de les xarxes és l’asincronia perquè, dintre del gran ecosistema que representa Internet, cada un pot establir diferents espais i modes temporals d’interacció no vinculats al seu temps local, «real». L’homogeneïtzació d’un temps lineal globalitzat es converteix, de fet, en una fragmentació quasi infinita de contextos temporals síncrons i asíncrons diferents i vius a la xarxa.

Llicència: CC0.

Llicència: CC0. Font: kaboompics.com

La societat en xarxa canvia radicalment la nostra relació amb el rellotge, amb el temps social local i global. Ni el substitueix ni el nega, el desplaça i ofereix noves formes de control i vivència del temps. Hassan posa l’exemple de les xarxes socials o les sales de xat. En aquests espais de comunicació no hi ha cap relació amb el context real dels rellotges i els temps locals dels usuaris. I això representa un gran repte, ja que tots els espais són contingents de temps que modulen la nostra experiència. L’espai laboral, per exemple, té uns horaris i un temps determinats, alguns són inherents a la seva activitat, d’altres són dinàmiques culturals. En aquest sentit, Internet ofereix l’oportunitat de canviar les «regles» de governació i control social del temps, reinventant nous espais i contextos de comunicació.

Les fronteres del treball i el lleure

La frontera entre el temps de treball i el temps de lleure es difumina. Les xarxes de comunicació i els dispositius mòbils que ens acompanyen diàriament són eines que potencialment poden estendre la nostra activitat professional als nostres espais de lleure. A causa d’això, alguns països com França han decidit legislar l’ús del correu electrònic fora de les hores de feina oficials, després que algunes empreses alemanyes com Volkswagen haguessin limitat l’accés al correu dels seus treballadors fora de la feina. La transformació que aquestes eines generen en el món laboral és tal, que cada dia costa més definir els límits laborals, des d’un punt de vista d’horaris, però també de presència física, per tal com el lloc de treball ja no és únic ni estable. I és necessari entendre que aquesta transformació no és només quantitativa o té en compte l’eficàcia i el rendiment laboral (tan qüestionat en aquest país), sinó que molt especialment fa referència a com es transforma l’organització laboral i quin és paper del treballador en aquesta nova etapa. Aquelles setmanes de només quinze hores de feina que l’economista britànic John M. Keynes va vaticinar el 1930 per al futur dels seus néts gràcies a l’avenç productiu i el progrés que implicaven les tecnologies ressona de fons cada vegada que mirem el correu fora d’hores de feina.

La sociòloga Judy Wajcman posa en alerta en el seu últim llibre, Pressed for Time (2015), la nostra capacitat d’organitzar-nos a l’hora d’afrontar la sensació d’estar constantment assetjats per la feina (pel temps laboral). La imatge que donem queixant-nos del volum de feina que imposa el correu electrònic sembla ser rebuda com a positiva, diu Wajcman. Potser perquè hauria d’implicar tenir un gran volum de treball, però també tenir habilitats en l’ús de les tecnologies digitals de gestió laboral.

Font: photos.oliur.com

Llicència: CC0. Font: photos.oliur.com

Però, si la tecnologia va ser creada per facilitar-nos la feina i fer-la més eficaç i productiva (o així ens l’han venut), viure atrapat per la feina a través dels dispositius digitals no hauria de veure’s com un fracàs col·lectiu de la nostra gestió laboral i d’aquests dispositius, i no com un mèrit? Com més assetjats temporalment estem, més consumim dispositius digitals, com si es tractés d’una droga.

Una altra de les problemàtiques interessants que Wajcman destaca és la tendència a individualitzar l’experiència del temps. El monitoratge de totes les nostres activitats personals a través d’apps i iwatchs per «facilitar-nos» la gestió i fer-nos més «eficaços» promou el temps com una mesura personal, com si fos una matèria quantificable. Res més lluny de la seva realitat, ja que el temps resulta de i serveix per a la construcció col·lectiva de les activitats dutes a terme en societat col·lectivament.

Les tecnologies digitals representen un pas més en la història de l’acceleració dels processos de producció, però de moment fallen en l’alliberament o la disminució de la dedicació laboral. La projecció i el disseny d’entorns i dispositius digitals pensats per fer més eficaç la nostra feina no haurien de ser l’única manera d’entendre i conceptualitzar les temporalitats d’aquests nous escenaris digitals. Per això, tal com diu Wajcman, cal veure que l’imperatiu de l’acceleració del temps digital és només un dels possibles artefactes culturals construïts per explicar-nos aquest nou món. I, per tant, la nostra responsabilitat recau a combatre aquest relat imperant explorant, comprenent i desenvolupant alternatives culturals a les vivències temporals del nostre ecosistema digital.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Repensar el temps en l’era digital