Relacions de frontera en la literatura electrònica

Literatura i ciències de la computació ens poden semblar llunyes però la seva confluència ha canviat radicalment la nostra manera d’escriure i llegir històries.

Sistema d'edició d'hipertext, Brown University 1969.

Sistema d’edició d’hipertext, Brown University 1969. Font: Wikipedia.

L’any 1962, el científic Steve Russell, del MIT, presentava un dels primers videojocs de la història: l’SpaceWar! Es tractava d’un joc de combat de naus espacials que gravitaven al voltant del sol. Un any abans, Raymond Queneau publicava Cent mille milliards de poèmes, un llibre de literatura potencial que permetia manipular diversos sonets tallats en tires oferint 1014 possibles combinacions. La relació d’aquests dos esdeveniments pertanyents a universos tan diferents com la literatura i les ciències de la computació ens pot semblar a priori molt llunyana, però són el començament d’una confluència d’experiències i interessos que han canviat radicalment la nostra manera d’escriure i llegir històries.

Els anys seixanta van donar el tret de sortida a un seguit d’experiments tant en literatura com en computació, que s’han anat influint els uns als altres i han acabat qüestionant les fronteres narratives, físiques i conceptuals de la literatura. Dibuixem en aquest text alguna d’aquestes relacions.

Primera relació: la fisicalitat del llibre

La manipulació física del llibre per crear noves combinacions textuals va ser l’eix d’algun dels experiments del grup OULIPO, al qual pertanyia Queneau. Aquestes experimentacions, sumades a les interfícies digitals dels videojocs, són presents en alguns dels projectes següents que sacsegen els límits físics del llibre.

A Le Monde des Montagnes, de Camille Scherrer, les pàgines de paper d’un llibre s’augmenten a través d’una càmera i es dóna vida als personatges que hi habiten. És semblant al que podem fer ara amb la realitat augmentada; vegeu la reeixida aplicació del llibre The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore.

Sensory Fiction és un llibre augmentat amb sensors i actuadors que es disparen segons la pàgina que estem llegint, cosa que intenta condicionar emocionalment la nostra lectura. I el projecte de Waldek Węgrzyn connecta un llibre imprès amb pintura conductiva a un ordinador a través d’una petita placa incorporada a la portada, i això permet mostrar en pantalla continguts audiovisuals.




La transformació que viu el llibre és tal, que en alguns casos ha quedat desplaçat a ser un mer suport sense contingut, que conté els codis de realitat augmentada necessaris per animar l’imaginari digital. És el cas de WonderBook: Book of Spells per PlayStation 3, una col·laboració amb J.K. Rowling (autora de la famosa sèrie de Harry Potter), que va ser anunciat al món com «el nou pas en la lectura i la realitat augmentada».

Segona relació: l’estructura de la narració

Seguim amb les relacions d’influència. Julio Cortázar publica Rayuela el 1963, una narració no lineal que explica la història d’Horacio Oliveira, i que ofereix diverses lectures en diferent ordre seqüencial proposades pel mateix autor. El mateix any que Cortázar sacsejava el món de la literatura amb aquesta trencadora proposta, el científic Ted Nelson es referia per primera vegada a Hypertext i Hypermedia per definir un conjunt de blocs de text connectats entre si a partir d’enllaços que permeten que el lector triï el recorregut de la seva lectura (la web).

La no-linealitat i la fragmentació constitueixen un principi inherent a la navegació de l’hipertext. Va ser a la web on vam poder llegir per primera vegada textos presentats de manera no lineal que requerien una implicació per part de lector, que havia d’escollir els enllaços que determinaven el recorregut de la seva lectura.

Un treball cèlebre de l’hipertext de ficció (Cybertext) va ser Afternoon, de l’escriptor Michael Joyce. En aquesta novel·la, el lector ha d’anar fent clics sobre qualsevol paraula dels paràgrafs que hi van apareixen per poder avançar. És especialment rellevant el qüestionament del final de la narració que plantejava Joyce: «Quan la història ja no progressa o es repeteix, l’experiència de la lectura ha acabat». Moltes d’aquestes obres de l’hipertext de ficció es troben recollides en els dos volums de l’Electronic Literature Organization.

Amb una aproximació semblant a la de Cortázar, l’escriptor francès Marc Saporta va publicar, el 1962, el llibre Composition nº1. Aquesta novel·la es presentava dintre d’una caixa que contenia 159 pàgines sense enquadernar ni numerar. Cada una de les pàgines tenia una narrativa per si mateixa i permetia al lector decidir l’ordre en què es llegia la història; la tria s’havia de fer de la manera més aleatòria possible, tal com deia el prefaci: «S’adverteix el lector que ha de barrejar les pàgines com una baralla de cartes». Una reedició d’aquesta obra ha estat publicada recentment per Visual Editions, conjuntament amb la seva versió per a iPad.




Tercera relació: escriptura assistida

Seguim en els anys seixanta. És l’any 1963 quan Douglas Engelbart publica un assaig anomenat Augmenting Human Intellect, on defineix les qualitats que els ordinadors haurien d’incorporar a fi d’ampliar la capacitat cognitiva dels humans. Pocs anys més tard, en l’anomenada Mother of All Demos, del 1968, Engelbart mostrava la primera versió aplicada d’aquell assaig teòric, el sistema NSL. En aquesta demostració es va fer servir per primera vegada un programa d’escriptura col·laborativa en temps real. Naixia així l’escriptura amplificada o assistida per ordinador. Uns anys abans, a principis dels seixanta, William Burroughs popularitzava la tècnica d’escriptura automàtica dels dadaistes, el cut-up, que consistia a retallar fragments de textos d’altres, diaris o llibres, i unir-los a la manera de collage amplificat. De nou, experimentació i computació alhora.

La generació de textos a partir d’algoritmes d’ordinador ha despertat interès en molts autors. El mateix Joan Brossa va aproximar-s’hi amb la seva Sextina Cibernètica i podríem remuntar-nos al 1953 per trobar les cartes d’amor generades per ordinador, les LoveLetters de Christopher Strachey. Aquest científic, proper a Allan Turing, en un moment de falta d’inspiració amorosa (o d’ironia Queer) va programar la primera màquina electrònica de generació de textos, recuperada fa pocs anys en sistemes més moderns.

Recentment, alguns programadors s’han organitzat espontàniament al voltant del repte de generar un text de 50.000 paraules a partir d’un algoritme en el National Novel Generation Month. Les regles són escriure el codi i compartir-lo, tot en un sol mes. Es quedarà aquest moviment en una anècdota? Ja ho veurem. El 2008 una novel·la escrita per un ordinador que reinterpretava Anna Karènina de Tolstoi va arribar als prestatges de les llibreries de Sant Petersburg.

Potser tot això us recordi el professor Phil Parker, que va generar un programa per agrupar informació de qualsevol tema de no-ficció en format llibre, i ja en porta centenars de milers publicats. I els robots, també escriuen? The Bible Scribe, del grup artístic Robotlab, és un robot autònom que, a mode d’escrivà, reprodueix interminablement la Bíblia i altres manifestos polítics.

Robotlab, 2007.

Robotlab, 2007. Font: Mirko Tobias Schäfer.

Les xarxes socials són també font d’inspiració. Aquí queden Serial Chicken, la primera novel·la de Twitter a Espanya, o Terminálo vos, com a exemples d’escriptura col·lectiva. Però on caldrà parar especial atenció és en la manipulació de les bases i els fluxos de dades sota els quals estem sotmesos cada dia a les xarxes socials com Twitter o Facebook. El big data de l’escriptura. Alguns artistes com Chris Rodly fa un temps que hi treballen, generant petites peces que es creen robant fragments de text extrets de les xarxes o els cercadors.

Futures relacions

Les tecnologies que han permès escriure les nostres històries al llarg dels temps han anat evolucionant de manera imparable. I així també la nostra manera d’escriure i d’explicar-les. La transformació de com llegim i escrivim històries només acaba de començar i amb ella també la definició dels límits del llibre i el seu significat. Actualment és al voltant dels dispositius mòbils i la localització on han aparegut les experiències d’escriptura digital més interessants.

A part de les adaptacions i creacions de llibres enriquits per a tauleta (les appbooks) com The Invisible Kingdom, American Interior, The Silent History o The Waste Land, hi ha tot un seguit de projectes que aporten un valor afegit intentant aprofitar al màxim les capacitats d’interacció dels nous dispositius. És el cas de Pry, de Tender Claws, un exemple de novel·la de ficció mòbil que va més enllà de les recreacions de llibres enriquits, i ve avalada per haver guanyat el Time Warner’s Future of Storytelling Contest del 2014.

Projectes com Strange Rain reclamen una nova gestualitat de la lectura. Volen que pressionem, que rotem o interaccionem amb les dues mans per anar desvetllant el text que s’hi amaga. Les gestualitats que fan servir aquests dispositius ens apropen a una nova relació personal, tant física com intel·lectual, amb la lectura. Potser per aquest motiu apareixen ara col·lectius com el P.o.E.M.M (Poetry for Excitable Mobile Media) que desenvolupen i escriuen poemes per ser «explorats», que no llegits.




En tota aquesta amalgama de possibilitats tecnològiques i experimentacions literàries, un es pregunta on queda el gest més íntim i personal d’escriure, com a plasmació material del pensament. És el gest el que desencadena el pensament? O bé és a la inversa? És possible que cada mitjà afavoreixi un tipus d’associacions i pensaments diferents? Aquesta és una idea que també recull el professor Joan Campàs al llibre El hipertexto y los blogs al voltant del prefaci d’Investigacions Filosòfiques de Wittgenstein, on aquest últim mostrava el seu malestar amb l’escriptura convencional en no permetre plasmar-hi la seva manera de pensar. I en aquest sentit, potser totes aquestes noves formes d’escriptura electrònica ens obren les portes a noves maneres d’aproximar-nos a l’escriptura i al pensament.

Vegeu comentaris2

  • Jorge Izquierdo | 29 maig 2019

  • Carles | 16 desembre 2019

Deixa un comentari

Relacions de frontera en la literatura electrònica