Penzias i Wilson

L’any 1964, en el transcurs d’una sèrie d’experiments per a captar ones de ràdio de satèl·lits a l’observatori de Bell Labs a Holmdel, Nova Jersey, Arno Penzias i Robert Wilson van detectar una interferència constant i inexplicable. Després de netejar a consciència l’antena del ràdio-telescopi, el soroll persistia, tant de dia com de nit, provinent de totes les direccions del firmament. Al mateix temps (i a pocs kilòmetres de Holmdel, irònicament), un equip de tres astrofísics de la Universitat de Princeton mirava de demostrar experimentalment l’existència d’allò que avui coneixem com el fons còsmic de microones, una radiació residual del Big Bang predita inicialment a finals dels anys 40 per George Gamow. Dicke, Peebles i Wilkinson van dedicar mesos a trobar proves d’aquesta radiació isòtropa, però la manca d’instrumentació adequada ho va fer impossible. En un cop de sort providencial, un amic comú de tots dos grups, el físic Bernard F. Burke (que havia sentit a parlar del projecte de Princeton) va suggerir a Penzias que es posés en contacte amb Dicke. Anys més tard, Penzias i Wilson rebien el premi Nobel de física per haver ensopegat (sense ni tan sols buscar-ho) amb una de les pedres de toc de la cosmologia moderna, i una de les proves més sòlides a favor de la teoria del Big Bang.

La història del progrés científic és plena de descobriments fortuïts i de serendípies, però molt sovint cal una intervenció com la de Burke per a unir els punts. Al món vegetal, la pol·linització creuada entre diferents plantes ofereix més possibilitats de recombinació genètica, però la transferència depèn absolutament de l’acció d’agents externs com els ocells, els insectes, l’aigua o el vent. Si la informació és poder, la comunicació és el catalitzador ideal, l’agent pol·linitzador entre disciplines i teories.

El 2003, un grup de científics, directius de diferents agències públiques, companyies privades i organitzacions sense ànim de lucre dels Estats Units i Europa van iniciar un projecte col·laboratiu sense precedents de recerca sobre l’Alzheimer anomenat ADNI (Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative). El seu director, Michael W. Weiner, assegurava en una entrevista el 2010 que abans “hi havia massa científics diferents en massa universitats diferents duent a terme la seva pròpia recerca (…) Persones diferents fent servir mètodes diferents en pacients diferents i indrets diferents donaven sempre resultats diferents, cosa que no és pas sorprenent. El que realment calia era que tothom treballés amb un conjunt de dades comú”. L’acte d’homogeneitzar protocols i compartir resultats no és totalment únic a la comunitat científica, però encara és una tendència relativament marginal. I ho és, en part, degut a un problema de concepció arrelat tant a la mateixa acadèmia com a l’imaginari col·lectiu, al propi concepte modern del terme “ciència”.

Segons Augustine Brannigan, quan pensem en descobriments científics de certa rellevància històrica, tendim a reconstruir el seu naixement com assoliments intel·lectuals individuals. Sociòlegs de la ciència com Robert K. Merton, Bruno Latour, Steve Woolgar o Thomas Kuhn entre d’altres, han incidit en la idea que els descobriments científics no acostumen a ser episodis mentals aïllats i puntuals, sino més aviat processos de negociació social. Si en l’actualitat encara preval el model epistemològic individualista/heroic, és perquè la teoria dels Grans Homes promulgada per Thomas Carlyle a mitjan segle XIX (segons el qual “la història del món no és res més que la biografia dels grans homes”), segueix fermament incrustada als fonaments de la historiografia de la ciència. Víctima d’aquest afany per atribuir fites a personatges concrets, el subconscient col·lectiu distorsiona sovint dates, fets i cronologies: la distribució gaussiana duu el nom de Gauss, però va ser descoberta anteriorment per De Moivre. Igual que les llunes de Galileu van ser observades abans per altres astrònoms, avui pràcticament anònims. L’anomenada Llei de l’eponímia de Stigler afirma (amb tot el sarcasme possible) que “cap descobriment científic rep el nom de qui el va descobrir en primer lloc”.

Radiació de fons de microones

Aquesta tendència a la mitificació del reconeixement individual s’accentua encara més en un context que afavoreix la competitivitat per damunt de la cooperació. Fins i tot en un marc històric on l’intercanvi d’informació digital facilita més que mai la col·laboració més enllà de barreres geogràfiques, la comunitat científica segueix majoritàriament aferrada a l’ideal capitalista de la competició com a estímul d’avenç. El primer en descobrir, presentar i publicar una troballa s’assegura els ajuts i beques de recerca que fan possibles la seva feina i la seva subsistència. Es tracta d’una cursa gairebé en el sentit literal: si un investigador no fa públic un descobriment, aquest senzillament no és reconegut. Tècnicament, no existeix (vegeu els casos de Gauss i Galileu). Per naturalesa, un paradigma íntimament lligat a l’estructura econòmica del sector privat tendeix a ofuscar la investigació menys marquetitzable i perpetua la cursa, fins i tot a risc d’obstaculitzar el propi progrés. Com en l’exemple de Penzias i Wilson, creuar dades i informació pot desencallar i agilitzar processos altrament complexos.

Un altre cas famós en la cosmologia recent és el premi Nobel de física de 2011, concedit a tres científics de dos equips rivals. La meitat del guardó es va otorgar a Saul Perlmutter (cap del Supernova Cosmology Project al Lawrence Berkeley National Lab) i l’altra meitat, compartida entre Brian P. Schmidt i Adam G. Riess (membres del High-Z Supernova Search). El 1998, tots dos grups van fer públic un descobriment que, de nou, sacsejava les bases de la física contemporània: el fet que l’expansió de l’Univers no s’està alentint tal com s’havia assumit durant dècades, sinó que continua accelerant-se sota la influència de la (encara avui) misteriosa energia fosca que recobreix tot l’espai. El llibre de Richard Panek The 4% Universe: Dark Matter, Dark Energy, and the Race to Discover the Rest of Reality relata al llarg de tres capítols la cursa ferotge, l’elevat grau de secretisme i la rivalitat (diluida amb alguns partits de futbol amistosos) que van mantenir tots dos grups abans d’arribar, gairebé de manera simultània, a la seva conclusió.

Com demostren aquest i molts altres casos, la comunitat científica segueix més a prop del sistema de competició que del col·laboratiu, però els models alternatius que fomenten l’intercanvi interdisciplinar i de cooperació entre l’acadèmia i la indústria existeixen des de fa dècades. Plataformes de difusió científica com Mendeley o arXiv, que posen a l’abast del públic centenars de milers d’articles científics en format digital, creixen a un ritme ferm i han esdevingut recursos de consulta indispensables, mentre que la lliçó apresa de les iniciatives de computació distribuïda, ja no és només una analogia. Projectes online de ciència ciutadana com Galaxy Zoo han demostrat ser una eina de gran valor per a l’astrofísica actual: els membres d’aquest web (voluntaris, no necessàriament experts en la materia) classifiquen galàxies a partir de criteris molt senzills aplicats a centenars de milers d’imatges obtingudes en diferents observatoris i missions espacials. Una tasca monumental que es pot alleugir mitjançant un procediment distribuït com aquest.

Un altre exemple interessant és Polymath. L’any 2009, Tim Gowers, un matemàtic de la Universitat de Cambridge, posava en marxa aquest petit experiment científic i social per a respondre a la pregunta: “Es possible una matemàtica basada en la col·laboració massiva?“. Polymath pretenia resoldre problemes matemàtics complicats de manera col·lectiva i el primer repte es va resoldre en set setmanes, fruit de la cooperació de més de quaranta aficionats i acadèmics d’arreu del món. El mateix any, Gowers, Olof Sisask i Alex Frolkin creaven Tricki.org, una wiki pública per a arxivar i intercanviar tècniques de resolució de problemes matemàtics. Gowers explicava l’èxit de Polymath dient que el seu procés “és a la recerca tradicional el que conduir és a empènyer un cotxe”. I malgrat tot, el fet que els projectes de Gowers encara es contemplin com una raresa (una provocació?) des de l’acadèmia, no és un bon símptoma.

El sistema extremadament rígid de publicació d’articles en revistes de divulgació i la competència derivada de les repercussions econòmiques de la pròpia recerca serveixen d’estímul a títol personal, però molt sovint acaben entorpint el procés a gran escala. El coneixement humà no es pot dividir en compartiments absolutament estancs, hermètics i artificials. És precisament la sinèrgia entre diferents àmbits i disciplines el que fa de motor del descobriment i d’agent pol·linitzador indispensable per a la ciència, l’art i la cultura en general.

Etiquetes: ,

El text d’aquest article està sota la llicència Reconeixement – SenseObraDerivada

1 comentari

Deixa un comentari

Current day month ye@r *