Pantalla Global. Virtuts i contradiccions d’una exposició oberta

Tot i la ràpida efervescència dels projectes oberts i participatius en el si de les institucions culturals, encara es tracta d’una tendència molt recent, un fenomen que podríem considerar en versió Beta. Si bé creiem que Pantalla Global és una exposició pionera en molts aspectes, també som conscients de les seves mancances, fruit precisament d’aquesta novetat i de la falta de precedents. És per aquest motiu que no ens plantegem Pantalla Global com una fita en l’evolució de les exposicions, sinó com el primer pas d’un camí a recórrer en els pròxims anys.

Obrir una exposició

La gran aportació de Pantalla Global és el plantejament d’un nou model expositiu on el comissari no només elabora un discurs prescriptiu, sinó que dins d’aquest hi inclou espais en blanc per que el públic els pugui omplir amb el seu contingut. Com a conseqüència, l’exposició deixa de ser una creació tancada i perfectament controlada pels comissaris, que alhora accepten la introducció de la visió del públic en la mostra, una visió que complementa i que fins i tot pot arribar a contradir la seva pròpia.

Conscients de que una exposició oberta va molt més enllà de permetre la interacció del públic, també hem volgut fer més transparent el procés de creació. D’aquesta manera, la plataforma virtual també ens ha servit per començar donar visibilitat al treball de la incubació i alhora, ens ha de permetre, un cop acabada l’exposició, crear un arxiu virtual amb tots els continguts de la mateixa, que permeti continuar amb la reflexió de la mostra. Aquest work in progress però, no l’hem entès només com un diari de treball, sinó com un lloc on plasmar les reflexions suscitades a partir de la feina feta.

La gestió de la participació

Si bé la interacció amb el públic no és quelcom nou en les exposicions, Pantalla Global ho permet d’una manera com mai s’havia fet abans al CCCB, incloent la participació com a part intrínseca del projecte ja des de la seva incubació. Així doncs, les aportacions del públic no són considerades un afegit o una activitat paral·lela, sinó que s’integren amb l’exposició i n’esdevenen una característica principal, sense la qual la mostra perdria bona part del seu sentit i la seva essència.

Una de les idees bàsiques de l’exposició és obrir els centres culturals a tothom, i permetre al gran públic exposar en un espai abans reservat als artistes. Però aquest nou paradigma també comporta nous reptes. Ja en la sessió I+C+i: 2.0 de la interacció a la co-creació ens plantejàvem quins nivells es podien assolir en la participació del públic i quins possibles problemes s’entreveien d’aquesta interacció. Pantalla Global està articulada en dues grans línies: camp i contracamp. Mentre el camp reprodueix el discurs dels comissaris, el contracamp és una finestra oberta que aglutina les obres enviades pels usuaris. En aquest cas, la participació del públic està perfectament cenyida a aquesta part de l’exposició.

Però si bé delimitar la participació ens podria semblar que atorga un major control sobre aquesta, també ens planteja un nou repte: com regular la contribució del públic. Podem acceptar amb facilitat establir uns requisits tècnics per qüestions relacionades amb el muntatge de la mostra, com ara un format de vídeo o una durada. Però cal establir també un filtratge basant-nos en criteris de qualitat? Precisament una de les idees latents en una exposició oberta és el qüestionament permanent de què és l’art i qui pot decidir què ho és. Per aquest motiu ens semblava contradient aquesta selecció en funció de motius estètics. D’altra banda, les obres s’han d’adaptar a les set pantalles plantejades pels comissaris, però al tractar-se de temes molts generals, a vegades és difícil determinar si s’hi adeqüen o no. En aquest cas hem optat per un filtre tou, acceptant tots els treballs que tinguessin un mínim lligam amb la pantalla escollida per l’autor. Això ha permès una major llibertat als creadors a l’hora de plantejar les seves visions, i segurament també ha modificat l’idea original del que havia de mostrar el contracamp.

Aquesta regulació posa de manifest l’aparició d’un nou factor en el procés de creació d’una exposició, el disseny de la participació. I és que per obtenir una resposta del públic cal un treball previ de difusió del projecte. L’aspecte més interessant d’aquest procés és la possibilitat de crear sinergies amb diferents col·lectius. D’aquesta manera, no només aconseguim nodrir d’obres el contracamp, sinó que establim noves xarxes de treball i de coneixement.

Economia de la contribució

Però tot i l’ajuda d’aquests grups i xarxes a l’hora de buscar nous creadors que participessin en el contracamp, hi ha una qüestió clau per tal que el públic es decideixi a presentar la seva obra: les contrapartides que se’ls ofereixen. En el cas de Pantalla Global la recompensa que s’ofereix als creadors és poder exposar al CCCB. Precisament, el fet de que els artistes del contracamp no rebin cap remuneració econòmica mentre si que la reben els del camp o la resta de gent que treballa en el projecte, ha estat un dels punts que ha suscitat més crítiques a Pantalla Global. Però com es fa una economia distribuïda justa? Aquest debat, ja iniciat a l’I+C+i: Economia distribuïda, continua obert, i encara sense oferir-nos solucions importants quan es tracta d’exposicions.

Una possibilitat per tal de fer més atractiva la participació són els premis. L’equip de Pantalla Global s’ha plantejat més d’una vegada l’organització d’algun concurs per tal de recompensar els creadors. El dilema sorgeix a l’hora de buscar la fórmula més adequada d’organitzar-lo. Per una part trobem que, si volem tractar el contracamp com un espai participatiu allunyat de la supervisió del comissaris, perd sentit que el premi sigui designat per un jurat d’experts. D’altra banda, l’opció d’un premi atorgat pel mateix públic planteja diversos problemes. El més significant és potser deutor del fet que no hi hagi una data de tancament de la recepció d’obres. Això fa que sigui impossible senyalar una data d’inici i fi de les votacions, i conseqüentment no tots els vídeos tindrien el mateix temps per rebre vots.

A part del desafiament de trobar una economia de la distribució que sigui justa i alhora s’adeqüi al projecte, un dels majors reptes d’una exposició oberta es la gestió dels drets d’autor. Per al CCCB és necessari que els creadors del contracamp cedeixin els drets de reproducció de la seva obra al centre, per tal que el Centre la pugui exposar sense problemes. Però aquesta cessió de drets, com molt bé apunta Eduardo Pérez en el seu blog, no és recíproca, ja que el centre no allibera els materials de l’exposició. El problema justament és que els drets d’aquests materials no pertanyen al CCCB, sinó que aquest en té únicament el dret de reproducció. En tractar-se d’obres audiovisuals, un terreny on estem totalment avesats al remix i a la utilització de fragments de vídeo i àudio de tercers, la complexitat de la gestió dels drets d’autor s’accentua.

Un nou model

Creiem que Pantalla Global, més enllà dels seus possibles encerts i contradiccions, contribueix a un debat imprescindible sobre el present-futur del gènere exposició en una doble vessant: física i virtual. Les noves eines digitals influeixen en la posada en escena física i la materialitat intrínseca de la versió presencial també impregna els móns virtuals. Concebre un projecte expositiu des d’aquest doble vincle ha permès posar en valor el procés d’incubació de la mostra, dotar d’autonomia formal a la versió digital i prolongar el projecte més enllà de la seva manifestació física. També és un pas suggerent en el canvi que està patint la funció del “comissari” o “curador” en la complexitat que plantegen els processos de cocreació amb els usuaris i a les xarxes i comunitats que s’han de vertebrar en els projectes culturals en els quals la creativitat i la intel·ligència col·lectiva hi tenen un paper destacat. Tot i així, considerem prematur extreure conclusions definitives sobre una plataforma que roman activa en les seves tres fases (incubació, exposició i post-exposició) i que ha estat concebuda com un banc de proves en un horitzó en el qual la velocitat del canvi és potser l’única constant. La velocitat del canvi i una inalerable passió per l’aprenentatge.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Pantalla Global. Virtuts i contradiccions d’una exposició oberta