L’altra xarxa darrere de la gran muralla (II)

Chinanet és una Internet autònoma, separada del món i caracteritzada per un ús diferent, més proper a la performance que no pas a la participació.

La Gran Muralla Xinesa a Nankou, 1920

La Gran Muralla Xinesa a Nankou, 1920. Font: The National Archives UK.

Amb més de 564 milions d’usuaris, la Xina compta amb la major xarxa de ciutadans connectats del món. Internet es va implantar a la Xina l’any 1994, per canalitzar el procés de reforma iniciat després de la Revolució Cultural. L’economia de mercat socialista consisteix en l’obertura del país a capitals estrangers i la implantació de les noves tecnologies. Una política que va donar lloc al que Rodney Wai-chi Chu i Chung-tai Cheng anomenen «doble commoció» (double juggernaut), l’accelerada i simultània capitalització i cibernetització del país. La segona part d’aquest article analitza el desenvolupament del Chinanet, una Internet autònoma, separada del món i caracteritzada per un ús diferent, més proper a la performance que no pas a la participació.

El Chinanet és un espai lúdic en què els usuaris passen una mitjana de 20,5 hores setmanals, i s’hi connecten principalment des de casa seva (el 91,7%). L’ús dels cibercafès, un espai de promoció i accés habitual al principi d’Internet, ha baixat des que els ordinadors i el servei s’han fet més accessibles, però, lluny de desaparèixer, com en altres països, aquests espais continuen sent llocs de trobada per a joves que van a jugar en línia, cosa que manté una taxa de connexió d’un 32,4%. Entre les aplicacions més utilitzades, ja hem esmentat la missatgeria instantània, que utilitza el 82,9% de la població, enfront del declivi del correu electrònic, només usat pel 44,5%. La segueixen l’ús de cercadors, la música en línia –435 milions d’usuaris–, els blogs personals, els vídeos, els videojocs, i els microblogs, que compten amb 309 milions d’usuaris, un 65,5% connectats a través del mòbil. Per sota hi ha les xarxes socials, amb 275 milions d’usuaris, i la compra en línia. Aquesta última, però, està experimentant un fort creixement, proper al 25% anual, i el 2013 ha assolit els 242 milions d’usuaris. Aquestes dades mostren una cultura digital activa malgrat el control i un ús diferenciat de la resta del world wide web. El desenvolupament d’aquest ús es deu, d’una banda, a l’accelerada assimilació d’aquest mitjà, que s’ha associat al mercat de consum i a un increment del benestar així com a un discurs basat en el determinisme tecnològic. D’altra banda, a una herència cultural que continua estant viva en el rerefons de la societat civil xinesa.

A la resta del món Internet no és una tecnologia, sinó un mitjà que ha evolucionat a partir de la convergència de diverses tecnologies iniciades a partir dels anys seixanta, però també de diferents conceptes i teories tretes de diversos camps d’estudi. Un mitjà programat que s’ha anat desenvolupant d’acord amb les exigències del mercat, però que també ha comptat amb les aportacions i els usos diferenciats dels seus diversos creadors i usuaris, i on s’han trobat enginyers i tecnòlegs, però també científics, psicòlegs, educadors, artistes i dissenyadors. Un espai de convergència per a liberals que aposten per una nova economia basada en la generació de coneixement; filòsofs de la virtualitat i sociòlegs d’una nova esfera pública; antropòlegs postcolonialistes a l’encontre de l’altre; ciberpunks alimentant la tecnoutopia d’un espai obert i autònom, l’origen d’una nova societat; New Ages creients en noves ecologies transpersonals; artistes que desenvolupen entorns per a l’autoria compartida i nous processos interactius; hackers disposats a tergiversar el medi i evadir el control mantenint-lo obert; activistes que hi han vist una eina per a la trobada cívica i l’apoderament ciutadà, i educadors que lluiten per l’alfabetització digital i un mitjà accessible a tothom. Grups interdisciplinaris que han contribuït a desenvolupar el programari que, al seu torn, ha esdevingut un dispositiu tecnosocial i ha conformat noves formes de relació i sociabilitat. Des de les primeres llistes de correu, associades a projectes no lucratius amb fins culturals o cívics, fins a les plataformes per a la co-creació de codi obert i les bases de dades o els arxius que han donat forma a la intel·ligència col·lectiva i l’acció comuna, fins a arribar al mitjà logarítmic de naturalesa estimergètica en què ha quedat immersa la nostra realitat diària. Això ha contribuït a la creació d’un mitjà viu sempre en tensió entre les possibilitats d’una nova esfera pública virtual i els interessos i les necessitats de la realitat diària.

L’assimilació d’Internet a la Xina, en canvi, no s’ha associat al seu progrés, i el ciutadà s’ha trobat en un mitjà tràgicament separat de la complexa ecologia en què ha evolucionat. Si hi sumem la peculiaritat del territori on s’ha implantat, una societat basada en l’enginyeria social, el modelatge de la conducta i la benevolència de l’estat, tenim l’espai, tot i estendre’s a l’espai físic –l’ús de targetes RFDI i altres dispositius de tecnologia ubiqua és comú i en expansió– separat de la vida diària i l’àmbit social que és el Chinanet.

Censors xinesos a la feina.

Censors xinesos a la feina. Font: Charles Hope.

La societat xinesa continua estant influïda per l’ètica confucianista. En aquesta, l’universalisme i la igualtat que caracteritzen les relacions entre els individus lliures i autònoms, que conformen la societat cívica a l’oest, són substituïts per un rebuig de l’individualisme a favor de la conducta centrada en la situació i acceptació de la jerarquia. Hi hem de sumar els efectes de la modernització, que ha resultat en un increment de les diferències socials –es calcula que a la Xina hi ha més de 2,7 milions de milionaris i més de 251 bilionaris (comptant en dòlars), mentre el 13% de la població viu amb menys de 2,25 dòlars al dia–, i una forta competència per les escasses oportunitats de promoció social. Ens trobem amb una gran població de joves, majoritàriament fills únics, sotmesos a una forta pressió per adaptar-se i millorar la seva situació en un món que ofereix escasses oportunitats de canvi i intervenció. Aquests joves veuen en Internet una vàlvula d’escapament. Un lloc on gaudir d’entreteniments banals, de l’anonimat que ofereixen fòrums i microblogs i del sentit de finalitat i èxit fàcil que aporten els videojocs. Internet esdevé, d’aquesta manera, un espai de suspensió de la vida normal que el sociòleg David Kurt Herold, a Noise, spectacle, politics: carnival in Chinese cyberspace, associa al concepte de carnaval tal com és desenvolupat per Mikhail Bakhtin.

El carnaval és un període en què les regles i diferències socials són suspeses i en què tots els implicats participen en igualtat de condicions, protegits per l’anonimat que aporten les màscares, sense tenir por de les conseqüències dels seus actes. Un espai en el qual no hi ha diferència entre espectadors i actors i que més que actuat és viscut, ple de rialles, però al mateix temps d’ambivalències i paròdies, compartides i transmeses, capaces d’engendrar noves identitats i formes d’associació. En tota societat autoritària, control, entreteniment i consum van agafats de la mà, però, a la vegada, en tot espai lúdic obert es pot donar un joc lliure que Giorgio Agamben identifica amb la profanació. La profanació és una acció política per tal com allibera un mitjà i el torna a l’ús comú, restituint a l’ús públic els espais confiscats pel poder, allibera un comportament de la seva inscripció genètica determinada i permet aflorar noves formes de subjectivació.

D’aquesta manera, l’espai controlat i lúdic del Chinanet ha donat lloc a una cultura activa, un comportament alliberat, germen d’una altra manera d’apoderament. En aquesta cultura sorgeixen noves identitats, encarnades per bloguers populars com Han Han o els BackDormBoys, joves que exhibeixen noves formes de comportament jovials i properes, alliberades de la serietat i les distàncies d’una societat jerarquitzada i que arriben a grans nivells de popularitat. També hi aflora un llenguatge propi, utilitzat en rèpliques i comentaris de microblogs i fòrums. El microblog és un dels mitjans més populars a la Xina, en part a causa de la peculiaritat del llenguatge xinès que requereix aproximadament tres vegades menys caràcters per comunicar el mateix que els llenguatges fonètics. En aquest mitjà s’inicien diàlegs anònims i espontanis que han donat lloc al desenvolupament i la difusió d’expressions i pràctiques que són àmpliament transmeses i compartides, cosa que ha fet néixer noves formes de trobada i identificació. Entre les expressions que s’han fet comunes tenim Penzi, per referir-se a un spammer, algú que usa el mitjà per distribuir publicitat; Zhao Chou, utilitzat quan algú publica una cosa polèmica buscant un enfrontament; Diao Yu, per referir-se a un post que està buscant obtenir informació, o Nao Can, que significa idiota. Una altra forma reprovativa que ha esdevingut popular és Daiosi. Traduït com a loser, perdedor en català, aquesta expressió s’ha convertit en una forma d’identificació per als qui no comparteixen la definició usual d’èxit. Altres expressions són Huliansu, que fa referència a algú que publica retrats (selfies) per fer-se popular, i Xuanfu, per reprovar algú que està fent gala de riquesa.




Al desenvolupament d’aquest llenguatge, hi hem de sumar noves pràctiques com l’E-Gao, una forma de paròdia possibilitada per les noves tecnologies. Aquesta expressió formada de dos caràcters, «e», que significa dolent o diable, i «gao», que vol dir treball, és definida pel China Daily com una subcultura popular que desconstrueix temes seriosos per entretenir la gent amb un efecte còmic, caracteritzada per l’humor, la rebel·lia, la subversió, l’espontaneïtat, el desafiament a l’autoritat i la participació massiva en una tecnologia multimèdia. Aquesta consisteix en un exercici de muntatge i remescla d’imatges conegudes, cosa que dóna lloc a peces fílmiques curtes en què el contingut original és tergiversat de manera humorística. És una forma còmica d’expressar crítiques, una subversió lúdica dels discursos associats a l’autoritat, que dóna lloc a una catarsi emocional, que és àmpliament compartida i difosa, cosa que permet als usuaris participar en la formació d’una narrativa institucionalitzada.

Més enllà de la paròdia i l’humor, al Chinanet hi ha altres formes d’associació. En una societat no individualista, la idea d’autoria és més feble, per la qual cosa és usual trobar-hi grups que fan servir Internet per fer un treball en comú. Per exemple, hi ha una molt activa comunitat d’usuaris dedicats a subtitular en xinès els últims capítols de les sèries televisives populars a l’estranger, amb la qual cosa n’aconsegueixen la difusió en un molt curt període de temps. També s’hi detecta un molt actiu i florent moviment maker, que troba les seves bases no en la contracultura que l’ha originat a l’oest, sinó en principis més pragmàtics.

Finalment, entre l’humor i les rialles crítiques, i malgrat la consciència del control i la vigilància, que fa impensable per a molts ciutadans enfrontar-se a l’Estat, també hi ha un cert activisme. Aquest és referit amb l’expressió «saltar-se el mur» i s’expressa principalment mitjançant l’ús de tecnologies no lícites i de memes.

«Saltar-se el mur» (fan luba qi fanqiang) fa referència als mitjans per burlar el Gran Firewall tant tecnològics com ideològics. Va ser una expressió popularitzada per l’artista internacional Ai WeiWei i l’activista Bei Feng, durant la protesta contra el Green Dam. El Green Dam Youth Escort Online Filtering Software va ser un projecte iniciat el 2009 que pretenia crear un software de filtrat que s’havia d’equipar en tots els ordinadors comercialitzats a la Xina. Aquest projecte va provocar una polèmica significativa, i finalment va ser revocat, a causa de problemes de comercialització i reclamacions de drets d’autor, tot i que va ser implementat en ordinadors d’alguns centres educatius públics.

Hi ha diversos mitjans tecnològics per burlar el sistema de vigilància i navegar cap a l’espai de la world wide web, com són l’ús de proxis lliures i canals encriptats. Els més segurs i utilitzats són les VPN (Virtual Private Network) i SSH (Secure Shell). Aquests fan servir proxis i canals encriptats, però depenen d’un amfitrió virtual privat o un compte situat fora de la Xina. Molts ciutadans, especialment estrangers residents al país o investigadors que han d’utilitzar Internet, fan un ús habitual d’aquestes tecnologies per poder comunicar-se amb l’exterior.

Però «saltar-se el mur» també fa referència a la crítica de la censura i la promoció de la llibertat d’informació, aquesta expressada mitjançant l’ús de memes de caire polític. L’expressió meme va ser encunyada pel biòleg Richard Dawkins el 1976 i fa referència a una unitat d’informació transmissible i recombinable. Aquesta expressió s’ha fet popular a Internet per denominar imatges que inclouen text, que fan referència a fets àmpliament coneguts de manera indirecta i crítica i que són àmpliament difoses a través del mitjà, fins a passar a formar part de l’imaginari comú. A la Xina, aquest ha resultat un mitjà eficaç d’evadir la censura, a causa del seu caràcter no textual i difícil de desxifrar. Entre alguns dels memes que s’han fet més populars hi ha el «vestir els nus», que mostra nus d’art clàssic amb roba superposada. Aquest fa referència a la retransmissió a la Televisió Central Xinesa d’una exposició al Museu Nacional de la Xina en què els genitals del David de Miquel Àngel apareixien gargotejats. Un altre meme popular són les imatges de pipes de gira-sol, usades per burlar el bloqueig del nom de l’artista Ai Weiwei, fent al·lusió a la seva coneguda obra a la Tate. Aquests i altres memes es poden trobar llistats en el blog www.88-bar.com. Però, entre tots ells, el més popular i difós és «el cavall dels aiguamolls» (grass mud horse), un tipus de llama que, acompanyada del seu oponent, el «cranc de riu», s’ha convertit en un dels animals mitològics que habiten el ciberespai xinès. Aquest meme va fer la seva aparició el 2009 i fa ús d’una popular cançó infantil per criticar la censura.




La cançó narra com les llames, tranquils i valents habitants del desert, han de defensar la seva pastura de l’atac dels crancs de riu. Aquestes són valeroses i resulten victorioses, ja que expulsen els invasors. El meme es basa en l’homofonia de l’expressió càonǐmā (cavall dels aiguamolls), que en xinès sona igual que l’expressió anglosaxona fuck your mother, i de l’expressió «cranc de riu» amb la paraula «harmonia», que s’ha convertit en sinònim de «censura», després que aquesta fos referida com un esforç adreçat a crear una societat quiescent i evolucionant de manera harmoniosa.

La implantació d’Internet a la Xina ens mostra els efectes d’una tecnologia global en un espai local diferenciat. Al contrari del cas d’Egipte, en què Mubarak va prohibir l’ús de la xarxa social Facebook, i això va provocar una protesta massiva als carrers. Les autoritats xineses han sabut controlar aquest mitjà i acotar-lo, mitjançant una complexa tecnologia i l’aplicació d’un desenvolupament basat en el model del shopping mall. Un espai de consum acotat i controlat, del qual els ciutadans fan ús sense ser conscients de la potencialitat de l’espai públic o l’atemptat a la seva privacitat. Un espai lúdic en el qual, malgrat el control i la vigilància, els netciutadans estan esdevenint actors, performers anònims i jovials de nous models de conducta i noves formes de subjectivació, alhora que una incipient societat civil busca estratègies per a la trobada participativa.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

L’altra xarxa darrere de la gran muralla (II)