riqueza-redes-imgXarxes esteses en un moll de la costa del Pacífic, Canada, 1963. Font: The National Archives UK.

Ressenya del llibre La riqueza de las redes. Cómo la producción social transforma los mercados y la libertad, de Yochai Benkler, recentment publicat en castellà per l’editorial Icaria, que presentem al CCCB en el marc de la xerrada Procomú, espai públic en xarxa i geopolítica d’Internet amb l’autor el proper 25 de febrer de 2015. L’obra analitza les maneres com les tecnologies de la informació possibiliten formes extensives de col·laboració que poden tenir conseqüències transformatives per a l’economia i la societat, com ara els casos de Podem a escala política o la Viquipèdia i Uber a escala econòmica. Yochai Benkler és codirector del Centre Berkman d’Internet i Societat de la Universitat de Harvard.

El sorgiment de l’economia de la informació en xarxa i la producció entre iguals basada en el procomú

El 2006 La riqueza de las redes (en la seva edició en anglès) va tenir un paper cabdal perquè va cridar l’atenció del món sobre un fenomen desconegut per amplíssims sectors de la població. Possiblement no va ser el primer text, però sí el primer llibre de referència que explicava el que era la producció col·laborativa emergent i oferia recursos per interpretar-la i entendre’n el potencial. El seu missatge principal era «Ei! Aquí està passant alguna cosa i no és anecdòtica. Augmenta els potencials de llibertat i autonomia i desplaça l’equilibri de poders entre mercat, Estat i societat civil». Anys després de la primera edició de l’obra, i gràcies també a ella, ja no són tan pocs els qui intueixen o s’interessen per la importància política i econòmica de la producció col·laborativa. Avui la Viquipèdia és el cinquè web més visitat del món i està traduït a 287 idiomes. El FLOSS ha transformat la indústria del software i és la referència majoritària en algunes de les capes que fan possible la xarxa. Tal com Benkler pronosticava, amb el temps la producció entre iguals basada en el procomú s’ha expandit moltíssim, i avui s’aplica a l’open mapping, al crowdfunding o a la producció d’open hardware, de la qual cosa Benkler s’ha fet ressò en estudis posteriors. Recentment, també amb el treball en el qual col·laborem, P2Pvalue. Més enllà del seu impacte econòmic, el potencial de la producció entre iguals basada en el procomú ha calat en les institucions polítiques. La Comissió Europea ha reconegut la importància del que en el marc de la comissió s’ha anomenat «innovació social», i n’ha fet l’eix central de l’estratègia d’Europa fins al 2020.

Els canvis que s’han produït des del 2006 i que han contribuït a reforçar l’argument de Benkler són de diferent naturalesa. Factors econòmics, ecològics i tecnològics han afavorit la creixent importància de la producció social. La «crisi» econòmica del 2008 va posar en dubte la ideologia econòmica neoliberal i va fer augmentar l’interès per models alternatius; la crisi del sistema polític i del sistema de benestar ha donat ales a noves formes organitzatives per al camp polític, però també per cobrir les necessitats d’amplis sectors de la població que queden fora del mercat laboral o de l’empara de les polítiques socials; el canvi climàtic i la necessitat de repensar la sostenibilitat del sistema de producció i reduir el consum de recursos han afavorit models de compartició, i la major difusió de les noves tecnologies ha ampliat els sectors de població susceptibles de participar en experiències col·laboratives amb el suport de la xarxa. En conjunt, aquests macroprocessos han afavorit les condicions per a nous espais per a la innovació, i per a l’augment de la importància de la societat civil com a actor i font de models alternatius d’organització, en contrast amb els dos models de referència d’Estat i mercat, com ja apuntava Benkler el 2006.

llibre_benkler_01Portada del llibre “The Penguin and the Leviathan: How Cooperation Triumphs over Self-Interest” de Benkler. Font: Harvard University.

D’aquesta manera, el missatge central del llibre ha guanyat validesa amb el temps –i el que sembla un senyal del destí, la seva traducció al castellà arriba en el moment precís de gran efervescència social que reclama el procomú–, ja que amb el temps l’obra també ha adquirit, si més no, nous significats. Destacar la importància dels casos clàssics, Viquipèdia i FLOSS, com Benkler fa a la seva obra, podria ser la clau per avançar en el context actual per redireccionar una evolució corporativa no mercantil del fenomen que corre el risc de desvirtuar-lo. Pot servir com a indicador que Viquipèdia és l’únic web que no segueix un model de governança corporatiu dels cinquanta més visitats al món i que suposen una part substancial del trànsit a la xarxa. En aquest context, l’èmfasi que Benkler fa en els casos de FLOSS i Viquipèdia guanya un nou significat: la necessitat de tornar a aquests clàssics per fer girar la predominança dels models corporatius en l’evolució de la producció social, cosa que ens podria ajudar, per exemple, a replantejar-nos models de governança de serveis com Uber.

Procomú en Benkler

Benkler –en línia amb altres juristes que reprenen el concepte de procomú com Lessig, (tot i que, en altres aspectes, hi ha clares diferències respecte a Laurence Lessig, promotor de les llicències Creative Commons) o altres autores com Carol Rose (i la seva comèdia dels commons)– entén el procomú com a accés obert. Aquells recursos que doten les persones de la llibertat d’utilitzar-los, sense que ningú pugui intervenir en l’accés que hi tenen, o respecte a l’ús que en poden fer, es caracteritzarien com a procomuns. De tal manera, aquesta visió nascuda principalment de ciberjuristes no fa èmfasi en les condicions de producció del recurs o de la forma d’agrupació col·lectiva, sinó que apunta cap a les condicions d’accés dels individus. Se centra en la llibertat entre individus. Aquesta visió del procomú com a accés obert contrasta amb la de l’escola d’Elinor Ostrom, Premi Nobel d’Economia 2009, la visió de la qual es nodreix dels commons naturals. Per a Ostrom, el procomú es refereix a un model de governança del recurs, en el qual els individus d’un grup poden intervenir a definir les regles de la seva interacció al voltant del recurs comú que comparteixen. Benkler no s’oposa a la visió d’Ostrom, però considera que cal desenvolupar una teoria dels commons que les integri totes dues, ja que la visió d’Ostrom és aplicable només a un nombre molt reduït de casos, i no s’ajusta prou al caràcter obert dels commons digitals, en què no és fàcil definir un «subjecte» concret i estable sobre el qual recauria la governança. A més, considera més important centrar-se en les relacions que no pas en el recurs: això és, el caràcter obert i lliure de l’entorn de relacions, que no sobre la naturalesa (no excloent i rival) dels recursos, com per a Ostrom. A Benkler li preocupa que restringir-se a la visió d’Ostrom deixaria a fora recursos centrals del sistema (des dels camins fins a Internet), cosa que limitaria la capacitat d’impacte de la promoció del marc dels commons.

La creació d’una esfera pública en xarxa

A la segona part d’aquesta obra, Benkler es refereix a les implicacions polítiques de l’emergència d’un nou entorn informacional, i la creació d’una esfera pública en xarxa que afavorirà noves formes d’acció col·lectives i un nou equilibri de forces en la influència sobre la definició de l’agenda política i de les polítiques públiques. L’evolució en aquest camp des del 2006 sembla donar-li la raó. L’emergència de la Primavera Àrab, el 15M, Occupy Wall Street, i la llarga llista de països de la recent onada de mobilitzacions polítiques, així com de les noves formes d’organització de «partit» com Syriza a Grècia, els casos llatinoamericans, o els més propers de Guanyem o Podem aquí, reten compte de la validesa de l’argument. Més enllà de les formes de mobilització política emergent, a La riqueza de las redes, com també en els seus treballs posteriors, Benkler s’ha centrat a investigar les qualitats democràtiques de l’esfera pública en xarxa com a espai de debat entre actors polítics convencionals i no convencionals. De manera més recent, defensant el caràcter democràtic d’organitzacions com Wikileaks, o a partir d’estudis de cas com la mobilització al voltant de la llei SOPA (la «Llei Sinde» als Estats Units), Benkler ha explicat en quina mesura l’esfera pública en xarxa afavoreix una major pluralitat de veus i la possibilitat d’impacte polític d’actors no convencionals, i en última instància, l’apoderament de la societat civil.

SocialMobilizationPortada de “Social Mobilization and the Networked Public Sphere: Mapping the SOPA-PIPA Debate”, de Yochai Benkler, Hal Roberts, Rob Faris, Alicia Solow-Niederman i Bruce Etling.  Font: Harvard University.

La geopolítica d’Internet

Per acabar, Benkler ens presenta una anàlisi de l’economia política d’Internet –com també de les grans tendències de desenvolupament– i un entramat d’interessos geopolítics que estan intentant impactar en la seva governança i evolució. Amb una atenció particular a la potencialitat de la tecnologia basada en models descentralitzats i els espectres oberts.

La seva visita a Barcelona el proper 25 de febrer és una gran ocasió per repensar a partir dels seus treballs la «transició» en la qual sembla que estem immersos.

Etiquetes: , , , , , , ,

L’autor d’aquest article se’n reserva els drets

3 comentaris

Deixa un comentari

Current day month ye@r *