La ment participativa

La ment és un fenomen misteriós. Reconèixer aquest misteri no suposa mistificar la ment, sinó acceptar l’exquisida complexitat de l’univers.

Explorant el paper del conflicte en la fisiologia del cervell, 30 d'agost de 2015

Explorant el paper del conflicte en la fisiologia del cervell, 30 d’agost de 2015 | Wikipedia | CC BY SA 4.0

Partint d’una anàlisi històrica de les successives concepcions de la realitat en la tradició filosòfica, Henryk Skolimoski postula un nou paradigma que busca donar resposta a la crisi de valors que viu la civilització occidental al segle XXI. Una visió holística en què la idea d’un univers participatiu recupera aspectes essencials del coneixement com l’empatia i l’acceptació del misteri del cosmos, inherent a l’ordre natural de les coses, alhora que ofereix una via de sortida al nihilisme contemporani i reclama l’esperança com a element irrenunciable de la condició humana. Publiquem un fragment del seu llibre La mente participativa (1984), per cortesia d’Edicions Atalanta, amb l’objectiu de començar a dibuixar un mapa heterodox del pensament holístic.

En les grans tradicions espirituals del passat, per seguir el camí correcte era indispensable entendre la naturalesa de la ment. La premissa consistia en això: entendre la vida era entendre la ment, i viceversa. D’aquí que un coneixement més profund de la ment signifiqués invariablement un coneixement més profund d’un mateix i, a la llarga, del cosmos, cosa que es traduïa en una vida més plena i rica, amb més sentit.

Tot això canvia amb la filosofia moderna. A partir de Descartes, la ment se separa del cos; per la seva banda, la ment i el cos se separen de l’ànima; des d’aquell moment la ment es concep com un fantasma a la màquina i el seu estudi queda limitat a l’estudi del cervell. Al seu torn, l’estudi del cervell es limita a la neurofisiologia del cervell. De manera que el coneixement de la ment és substituït pel coneixement de la química de les cèl·lules cerebrals. Però, per més ampli que sigui aquest coneixement, no ens ajuda a conèixer-nos millor, ni a aconseguir que les nostres vides siguin més plenes. D’aquí el trist dilema del nostre temps: disposem d’un coneixement abundant sobre el cervell i en sabem ben poc, dels misteris profunds de la ment. Amb les antigues tradicions espirituals passava justament el contrari.

Hem arribat al límit del coneixement químic i desconfiem que un millor coneixement de la química de les cèl·lules cerebrals resolgui l’enigma de la ment. Un premi Nobel, Albert Szent-Györgyi, il·lustra perfectament el dilema. Pretenia entendre el fenomen de la vida, de manera que primer va estudiar els organismes al seu entorn. L’assumpte li va semblar massa complex, de manera que va estudiar l’estructura de les cèl·lules. Com que li seguia semblant massa complex, llavors va estudiar la química de les proteïnes. Allò tampoc no aclaria les coses, així que es dedicà a estudiar els electrons per veure si ells podien ser els precursors de la vida. Però els electrons són electrons, criatures sense vida. En algun moment, mentre investigava la vida, va confessar: «la vida mateixa se m’havia escapat entre els dits». Això és el que passa quan intentem conèixer la ment a través de la química cel·lular del cervell: acabem sabent cada vegada més de química i res de res del misteri de la ment. De fet, la ment és un fenomen misteriós; reconèixer aquest misteri no suposa mistificar la ment, sinó acceptar l’exquisida complexitat de l’univers.

Tenim una necessitat incessant d’entendre. És tan gran aquest desig que, de vegades, ens persuadim que entenem quan en realitat no ho fem. Això no és un acte d’hipocresia, sinó l’afany de seguretat en un món incert. Aquesta necessitat de seguretat mitjançant el coneixement intel·lectual ha estat molt més pronunciada a Occident que en altres civilitzacions. Les persones d’altres cultures han estat molt més felices que nosaltres en experimentar el misteri de la vida. Nosaltres exigim claredat i una explicació completa on sovint no es pot aconseguir una cosa com aquesta. Tenim una fe poderosa i infundada en el raonament lineal i discursiu. Ho volem conèixer tot i, com a Èdip, ens fa miques la nostra pròpia arrogància.

La raó i la ment són esplèndids èxits de l’evolució i ningú no voldria degradar-les. Qui voldria tornar a l’obscurantisme i l’ofuscació quan la claredat i la llum són possibles? Però el misteri preval a l’univers. Nosaltres podem entendre, encara que només fins a un cert punt; pretendre conèixer més és arrogància, acceptar els nostres límits és humilitat. Intentar transcendir aquests límits és ajudar l’evolució en el procés de l’esdevenir. Al capdavall, acceptar i reconèixer el misteri és part del procés d’entendre en un sentit més profund.

Tot el que hi ha es filtra, cisella i esculpeix dins la ment. Quan l’univers va voler que l’home participés en la creació, va inventar la ment. I per què l’univers faria una cosa com aquesta? Perquè som part de l’evolució del mateix univers; per contemplar-se a si mateix, per veure’s, el cosmos va desenvolupar l’ull i la ment, i posteriorment l’ull i la ment de l’home. Nosaltres som els ulls mitjançant els quals l’univers es contempla a si mateix. Som la ment mitjançant la qual l’univers pensa el seu futur i el seu destí. Això no és una forma d’antropocentrisme rampant, sinó el contrari: la submissió de l’home a l’aclaparador corrent de l’evolució còsmica. No estem antropomorfitzant el cosmos; estem cosmologitzant l’home. De fet, el que és cosmològic i el que és antropomòrfic es complementen. Per ventura podria ser d’una altra manera?

L'Atmosfera, 1888

L’Atmosfera, 1888 | Camille FlammarionWikipedia | Domini públic

Percebem cada vegada més l’evolució de les coses: els continents (evolució geològica); les espècies (evolució biològica); la ment i els seus coneixements (evolució epistemològica), i, finalment, les nostres imatges del gran Déu (evolució teològica). L’evolució és un agent meravellós i diví. La qüestió sobre si ella mateixa és Déu potser resulta massa complexa per a nosaltres. Tot i així, l’evolució és certament divina i, en la mesura que progressa, porta més llum, coherència i ordre a l’original cosmos caòtic.

L’evolució significa, també, un desenvolupament continu de la ciència, que es desplega a cada instant i proporciona una llum que de vegades ens encega i enlluerna la nostra imaginació. Què va passar durant la primera bilionèsima de segon? Per què es va produir el big bang? Quina és la naturalesa d’aquelles forces que van crear les galàxies i la imaginació humana? I, finalment, la pregunta que tot sovint ens fem: quina és la naturalesa d’aquest estrany i meravellós món que ens envolta? Tot i que la pregunta sembla molt antiga, ara és nova, és la nostra pregunta, i la formulem ara en la nostra consciència, enmig dels nostres traumes existencials i de les nostres intuïcions i descobertes.

Si l’evolució ho devora tot i ho transforma tot, llavors res no escapa a aquest meravellós i renovador corrent. Si tot coneixement humà és evolutiu (i res no és absolut, fix o inalterable), llavors el nostre coneixement teològic, del paradís i de Déu, es troba subjecte a l’evolució. En aquest cas, no només evoluciona la nostra imatge de Déu, sinó també la seva naturalesa mateixa.

Així, Déu és un ésser evolutiu. No podem tornar a les nostres antigues fixacions i dogmes; tampoc aferrar-nos a les velles imatges de Déu i la religió. Actualment vivim en un món nou; no hem d’amagar el cap tímidament i insistir que, per tractar-se d’un ésser perfecte, no es pot concebre Déu en evolució. Sí que es pot! Si Déu és perfecte, no li podem negar un atribut que el dignifica. Un Déu evolutiu és més perfecte que un d’estàtic. Per entendre això hem d’obrir la nostra ment i assumir una perspectiva evolutiva, pensar en termes d’evolució i lliurar-nos al corrent esplèndid del seu desenvolupament. Un concepte nou de l’univers i de la ment, la ment participativa, ens ajudarà a adquirir aquesta manera de pensar.

Des de la perspectiva de la ment participativa, constatem que hem perdut l’equilibri a causa dels dogmes del passat –cosmològic, religiós i científic–, i que ens trobem ara surant en suspens. Els vells dogmes van ser les nostres àncores i cadenes. Hem estat tan lligats a la terra que ens hem acostumat a anar arran de terra. Ja no és el moment d’arrossegar-se, sinó de volar. L’univers obert i en expansió no està fet per a la submissió, sinó per a la llibertat.

Per aquest motiu, en aquest univers participatiu hem de ser creatius i lliures. La nostra llibertat i creativitat essencial no són petits dons afegits a l’existència, sinó requisits fonamentals de la vida en un món participatiu i evolutiu. Estem condemnats tant a la llibertat com a la creativitat. Però no en el sentit desfasat de la filosofia existencial, on la llibertat és una mena d’absurd perquè portem unes vides absurdes en un univers absurd. Estem condemnats a la llibertat en el món participatiu, un món impregnat de divinitat (si volem escapar de l’absurd de l’autodestrucció, de la mort lenta provocada per la tortura d’una ment immersa en l’absurd i d’una tecnologia demolidora).

Permeteu-me abordar ara un punt clau: a causa de les limitacions inherents a la cosmologia mecanicista i la raó científica, som incapaços de fer front a molts problemes de la societat i del medi ambient. Hem provat sense resultat totes les estratègies raonables possibles. L’enfocament atòmic i analític, sovint associat amb les «adaptacions tecnològiques», no funciona respecte a un tot complex, com l’ésser humà, la societat o l’hàbitat ecològic. És necessària una nova estructura conceptual, una nova cosmologia que permeti una raó més oberta i inspirada.

S’han escrit nombrosos llibres sobre els inconvenients de la tecnologia i de la visió del món derivades de la mecànica newtoniana, per la qual cosa no cal insistir en aquest punt. El que no se’ns hauria d’escapar és el fet que no podem ser racionals i, al mateix temps, tan irremeiablement incapaços de portar una vida plena i una relació saludable amb el medi ambient.

La veritat i la raó comprensiva ens han d’ajudar a viure, han de connectar vida i coneixement, coneixement i saviesa, han d’il·luminar el nostre destí individual i vincular-nos amb el cosmos d’una manera plena. Així va ser en les grans tradicions espirituals del passat, i així serà en el futur: a la llarga un coneixement més profund de la ment i de la raó humana han de suposar un coneixement més profund d’un mateix i del cosmos. A aquesta finalitat s’adreça la teoria de la ment participativa.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari