|

Els relats en moviment del 15M

Escrivim sobre el 15M un 28 de juny. Fa tot just un mes que va començar un moviment per a molts inesperat, però s’han escrit, dit, vist i sentit tantes coses que resulta difícil pensar que … fa tot just un mes que va començar.

Intentar analitzar un fenomen que just està aprenent a respirar com si fos un objecte tancat i fàcilment comprensible és una empresa que es mou entre el valent i l’erràtic. Entre l’anàlisi política i la crònica dels mitjans de comunicació creiem que hi ha enormes diferències que depenen de variables com el temps, la independència i, sens dubte, el rigor. El temps, perquè un fenomen granular i complex com el 15M no només és un moviment, sinó que es desenvolupa en moviment; intentar fer fotos estàtiques com si fossin panoràmiques és un exercici esbiaixat que pot acabar en un monumental relliscada. La independència, perquè dependre de l’estructura i el ritme marcat per un mitjà determinat ens pot portar a asseverar coses de les que no estem segurs. El dubte o la reflexió en veu alta es percep com a senyal de debilitat més que com a símptoma d’un estat de coses en perpetu canvi i que costa descodificar. I el rigor … cal dir que el rigor és important per analitzar qualsevol cosa? Ni intentarem ni creiem poder analitzar el 15M, però afortunadament, molts i moltes ja ho estan intentat.

Volem fer un repàs del que s’ha dit i interpretat, dels primerencs relats que han anat apareixent sobre el 15M. Alguns es solapen amb discursos ja existents sobre els moviments socials contemporanis i el paper de les noves tecnologies, ja siguin de caràcter ciberutòpic o ciberexcèptic. Altres s’acullen a conceptes com el de multitud, o l’emergència d’una identitat múltiple que exclama “no ens representen” posant en perill la pedra angular de la democràcia representativa. Hi ha veus que veuen en el comú, en la suma de singularitats aliada, l’ingredient bàsic d’un procés d’innovació política que “camina lent, perquè va molt lluny”. Alguns textos comparteixen la nostra perplexitat, i amb més habilitat assenyalen la dificultat d’explicar què passa dubtant sobre si de cas la nostra caixa d’eines ja n’hi ha prou per entendre-ho.

També hi ha plataformes des de les quals s’ha anat creant discurs a diverses mans, algunes des d’una posició merament informativa i altres de caràcter més analític o normatiu que sens dubte han tingut un paper crucial. En qualsevol cas, no pretenem determinar si el 15M és un moviment “reformista” o “revolucionari”, si és “lliure” o està controlat per ments abjectes des de la foscor, si suposarà un punt d’inflexió en les nostres vides o si simplement serà un peu de pàgina en els llibres d’història. Permeteu que intentem ser una mica ambigus en aquest tipus de judicis per poder centrar l’objectiu a analitzar com es busca representar o explicar un fenomen complex que ha trencat expectatives en poques setmanes. Per a aquesta tasca seleccionem alguns articles que creiem interessants-tant pel que diuen per com ho diuen-així com algunes plataformes que han tingut un paper destacat a l’hora no només d’informar sinó de significar els fets.

1. Tot neix a les xarxes

Quan l’any 2002 Howard Rheingold va escriure el seu llibre Smart Mobs (Multituds Intel.ligents) encara faltaven alguns anys perquè Twitter veiés la llum i es convertís en una de les xarxes socials més usades del món. Tampoc existia Facebook, i aleshores Marck Zuckerberg ni tan sols havia entrat a Harvard. En canvi el que Rehingold descriu com “la propera revolució social” és el que està succeint ara mateix a la xarxa: “grups de persones que emprenen mobilitzacions col.lectives-polítiques, socials, econòmiques-gràcies al fet que un nou mitjà de comunicació possibilita altres maneres d’organització, a una escala nova, entre persones que fins aleshores no podien coordinar aquests moviments “. En el pròleg a l’edició castellana, Rheingold comenta que els moviments de Seattle contra l’Organització Mundial del Comerç o la dels reporters ciutadans que a Corea van mobilitzar els processos electorals a través del OhMyNews.com, de la mateixa manera que les mobilitzacions col·lectives del 11M a Espanya, són exemples que “ens trobem davant un nou mitjà d’organització social, cultural i política en potència”. Sembla que “la propera revolució social” ja és aquí, i que s’organitza no ja a través de sms i blocs, sinó a través canals molt més efectius i creats ad hoc com els grups de facebook i les etiquetes de twitter. Però el caràcter efímer que Rheingold donava a aquestes estratègies sembla estar mutant cap a un nou paradigma.

L’article Maig del Seixanta-twitt de @galapita i @Hibai sobre les noves formes de comunicació en xarxa i la seva influència en la mobilització política, posa l’èmfasi precisament en el rol que han jugat les xarxes socials en el moviment. El text destaca com Twitter esdevé una eina de participació política i democràtica summament efectiva en influir en les assemblees presencials a partir d’etiquetes que no només serveixen per ordenar el debat sinó per apuntar línies comunes: # nonosvamos #notenemosmiedo #bcnsinmiedo #bcnsensepor #barriosdespiertos #puigdimissio #15msigue #aturemelparlament, etc. La novetat no rau en el fet comunicatiu sinó que aquest moviment és en si mateix una xarxa interconnectada on “web i organització analògica no es poden separar”. No hi ha dicotomia entre barri i xarxa ja que el territori de politització és omnipresent.

Per comprendre la dimensió d’aquest moviment fora dels canals de comunicació tradicionals és molt il.lustrador l’article Los virales de la #spanishrevolution de Delia Rodríguez. En ell repassa aquells continguts que han viatjat a la velocitat de la pólvora a Internet. Es tracta de vídeos amb entrevistes extremadament lúcides, fotos que evidencien la violència de les forces policials, mentides i contrainformació, manifestos fets a partir de documents col.laboratius, articles que denuncien, expliquen o teoritzen. Són continguts que no sempre coincideixen amb el que mostren els mitjans de comunicació massius, però que són els que veritablement creen estats d’opinió i mobilitzen a la població a través de re-twitts, “m’agrada” a murs de Facebook, i referències en blocs i fòrums de Internet.

2. “No ens representen”: la crisi representacional de la classe política (i dels mitjans)

“I el millor de tot és q cap símbol polític, tots ciutadans protestant contra la classe política d’aquest país # 15m # nolesvotes” @guyermadrid

“Tenim els nostres propis mitjans d’informació. No necessitem premsa ni televisió manipulades #15m #19j #democraciarealya @emiliohdez

En aquest punt volem assenyalar dues línies de reflexió que s’han obert i que es troben expressades en un mateix meme: “no ens representen”. Evidentment, aquesta exclamació fa referència directa a la classe política, a la distància que sent la ciutadania respecte als càrrecs democràticament electes. Però aquesta crítica a la representació política s’articula al seu torn amb una crítica als mitjans, un qüestionament radical a la suposada veu oficial per “narrar els fets”. El moviment 15M ha deixat clar que de la mateixa manera que els polítics “no ens representen”, els mitjans de comunicació són al seu torn incapaços de representar el moviment. D’una banda, diferents partits han intentat simpatitzar amb el #15m (sense més fortuna que reforçar l’apartidisme), de l’altra, no pocs mitjans han volgut homogeneïtzar la complexitat del moviment denominant-lo “el col.lectiu dels indignats“.

En un article titulat “No ens representen?“, Joan Subirats analitza la crítica dirigida als polítics com una demanda que no és “antipolítica”, sinó que accentua la necessitat de repensar les claus sota les quals es justifica la representació.

“Amb el crit” no ens representen “, s’està advertint que (els polítics) ni es dediquen a aconseguir els objectius que van prometre, ni s’assemblen als ciutadans en la seva forma de viure, de fer i d’actuar. L’atac és doncs doble, a la delegació (no fan el que diuen) i la semblança (no són com nosaltres). El moviment 15-M no ataca la democràcia, sinó que entenc que el que està reclamant és un nou arrelament de la democràcia en els seus valors fundacionals “

Una ciutadania informada, que qüestiona l’eficàcia i el búnquer sota el qual fecunden els exercicis d’intermediació i que assenyala mesures concretes que ja es duen a terme amb èxit en altres contextos, és una ciutadania que pot exclamar “no ens representen” amb tota legitimitat . D’altra banda, Subirats ens recorda que la crisi representacional no és un tema nou, i que són nombrosos els treballs acadèmics que des de la teoria política han buscat entendre els orígens, efectes i les diferents rutes sota les quals ha anat emergint aquesta crisi institucional. Per descomptat la crisi representacional dels mitjans de comunicació tampoc va néixer ahir. Els intents per representar el moviment de manera esbiaixada per part d’alguns mitjans de comunicació, ha estat una vegada i una altra contestat, amb xifres i lletres, amb vídeos i twits, amb fotos i hashtags i, sobretot, amb capacitat de resposta immediata. Si fan falta arguments o emmarcar què es vol i per què, una ciutadana indignada respon directament als dubtes dels mitjans. Però el realment nou és que l’actitud no ha estat resistencialista, no es basa en contrarestar el que deia un o altre mitjà. Els mitjans tradicionalment anomenats contrainformatius han pres un aire diferent en el procés actual. Plataformes com Periodismo Humano, Okupem les ones, SolTVMadriloniabookcamping,n-1 i tantes altres, han anat produint l’imaginari, la identitat múltiple i dinàmica més pròxima al 15M. Una manera de comunicar a temps real, analitzant els fets i compartint reflexions sense buscar líders, representants o caps de turc. Potser, com comentava l’advocat David Bravo en un twitt “El problema que el 15M no tingui un cap visible no és del moviment, sinó del botxí, que no sap per on tallar“.

3) Identifiquis

A l’hora de la mirada al moviment 15M molts observadors es sentien més còmodes identificant les seves mancances que intentant definir les seves propietats, el portaveu del Partit Popular, Esteban González Pons, representa aquesta postura quan afirma obertament que “El problema del moviment del 15M és que no sabem quina cara té. És un moviment que no té portaveus, dirigents ni estructura. Per tant, quan parlem del 15M no sabem exactament a què ens estem referint.” No és l’únic representant institucional o mediàtic que reclama que el moviment s’articuli sobre la base de estructures identificables com a condició imprescindible per establir el diàleg. En les hores següents a les primeres accions de protestes, el periodista Iñigo Sainz de Ugarte identifica aquesta renúncia a l’organització estructurada com una de les seves propietats més desconcertants:

“Els polítics voldrien (…) que no fos desorganitzada, que tingués una comissió amb un llistat de peticions. Es reunirien amb un ministre i els dirien que ja les anirien estudiant. Per després, oblidar-les. Els mitjans de comunicació també voldrien un cap dirigent, uns estatuts i un llistat de reivindicacions per examinar tot això, amb tranquil.litat, això sí, establir a qui beneficia i després assignar-li un període de vida”.

Però “Què volen?” no és l’única pregunta que és difícil respondre; hi ha una altra molta més bàsica, però sobre la qual també costa trobar consens: “Qui són?”.

La impossibilitat d’assignar una identitat unitària que aglutini a tots els agents que formen part del moviment és una de les seves característiques definitòries. Són els que acampen a les places els mateixos que protesten i s’organitzen a les xarxes socials? Són les organitzacions convocants de les manifestacions del 15M i 19J, com Democracia Real Ya!, diferents dels ciutadans que es coordinen per evitar desallotjaments hipotecaris? Quins llaços els uneixen amb els moviments socials tradicionals, o amb anti-organitzacions com Anonymous, el dispers i inclassificable col.lectiu de hackers?

Potser el Mapa conceptual de Acampada Sol, realitzat pràcticament en temps real a mesura que avançaven els esdeveniments, sigui l’intent més complet de reunir i organitzar tots els relats que d’alguna manera conflueixen en el 15M, que aglutinen o identifiquen els milers de ciutadans que es van reunir a les places i en els “hashtags” de Twitter. Al mapa conceptual estan per descomptat els episodis històrics que ho van anticipar, tant llunyans-Maig del 68 – com recents-No a la Guerra, 13 de Març de 2004; estan noves organitzacions disruptores de tall ciberanarquista-Wikileaks, Anonymous-i moviments cívics sorgits en circumstàncies radicalment diferents: les protestes de la Primavera Àrab a Tunísia o Egipte, i la revolució ciutadana a Islàndia. Intentar assignar un únic color ideològic al moviment resulta igual d’inútil. Protestes recents que antecedeixen i en les quals s’assagen les estratègies del 15M, com les mobilitzacions contra la Llei Sinde o la campanya #nolesvotes reben el suport d’un espectre molt ampli de la societat més enllà de paràmetres ideològics tradicionals.

Per descomptat, la major dificultat per respondre a la pregunta de qui són i què volen és que els que se senten part del 15M no estan segurs ni saben amb absoluta rotunditat què volen i com són aquells altres que els acompanyen. El fet que Democràcia Real Ya!, una de les organitzacions articuladores claus del moviment s’hagi desvinculat d’accions de protesta promogudes per altres agents, o que bona part de l’esfera dels blocs critiqués amb duresa a les assemblees de les acampades per extralimitar en els seus objectius declarats condemna qualsevol intent d’anàlisi del 15M com un moviment unitari i jeràrquic. L’anhel de definir un “consens de mínims”, uns principis que tothom pugui subscriure, revela de vegades una certa ansietat per poder defensar un missatge comú.

4) Noves formes de composició política (o no tan noves)

“La trobada de la gent reunida a la Puerta del Sol dista molt de ser una massa estúpida i anònima, més aviat, s’ha de parlar d’una multitud intel.ligent que no elimina l’expressió singular de cada persona i potencia la pluralitat” Jorge Moruno Danzi

Trobem també anàlisis que uneixen el #15m amb formes contemporànies d’organitzar-se col.lectivament, vies per assajar formes d’autogovern no centralitzades que, tot i unir veus heterogènies, s’articulen sota una identitat comuna. En l’article “15-m, l’era dels monstres” el sociòleg Jorge Moruno Danzi parla dels fets passats que han acumulat experiències útils que han influït al moviment del # 15m com “cicles de protesta antiglobalització, que van prendre ciutats i van protagonitzar portades durant un cert període de temps. No es tracta tant d’un revival d’aquelles experiències, sinó, més aviat, d’una evolució a les maneres d’organitzar i expressar el descontentament. Ho podem observar igualment a les manifestacions contra la guerra de l’Iraq de 2003, les mobilitzacions per un habitatge digne en 2006-2007, o el moviment contra el Pla Bolonya a les universitats “. D’aquests moviments es destaquen els intents per dissenyar una organització d’acord amb el que es demanda, una composició política en xarxa així com consignes com “No som mercaderia en mans de banquers i polítics”, “aquest sistema el canviarem”, “si governen els mercats no hi ha democràcia “que marquen l’abast de les demandes.

Aquestes mateixes tesis són les que argumenta Toni Negri, situant al moviment en una experiència més gran: “El 15M sembla brollar del no-res. No és cert: més enllà de l’activitat dels grups, més enllà de la casualitat (latent i perversa) de la crisi, poden rastrejar-se en el moviment acumulacions, sedimentacions, canvis en la durada”. Negri també destaca la capacitat organitzativa del moviment, el seu intent per mostrar formes de democràcia directa i la seva intenció de ser constituent, afectant a les estructures que qüestiona. La suma de singularitats, la multiplicitat de la identitat ‘multitud’ fa de les seves “anomalies” una virtut. Aquesta idea és la que Raúl Sánchez Cedillo ressenya en el seu article “15m, multitud que se serveix de màscares per ser una“, quan comenta que “Aquesta naturalesa de sistema-xarxa obert és al meu entendre la clau del caràcter constituent del 15M. El problema de l’autogovern d’una multitud, és a dir, el de la conjugació de la diversitat del moviment i la seva capacitat per unir-se en l’aplicació puntual de la força, en les formes de decisió per una mena de «consens emergent» o la capacitat de decidir en la sobreabundància de matisos i opinions, fan d’aquest moviment una formidable i perdurable amenaça”. En una línea similar, Santiago López Petit detecta una noció comuna que serveix d’aglutinant, on “de sobte el que semblava impossible ha succeït. El meu malestar és també el teu, i el teu… la politització del malestar fora dels codis tradicionals ha permès travessar l’impasse en què estàvem ficats”.

Però també hi ha lectures evolucionistes, que reprenen altres experiències i qüestionen els discursos que diuen reflexionar sobre la pluralitat política com ara el de ‘la multitud’, i que han buscat sembrar dubtes i argumentar crítiques sobre el moviment. En un article aparegut a La Vanguardia titulat “En nom dels castigats“, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “Aquesta ideologia antipolítica, antidemòcrata, simplista, demagògica i populista existia abans de la crisi, sempre ha existit, adaptant la seva retòrica a la moda de cada moment “. L’autor destaca que la novetat en el moviment és el format (les noves tecnologies) però no el seu fons, que romania latent i expectant per finalment aconseguir simpatitzar amb gent que no trobés una altra brúixola. En aquest article s’emparenta el moviment amb tesi de dubtosa utilitat que s’articulen com “una resposta purament reactiva que aprofita i explota el sofriment i la incertesa de molta gent per vendre una no-alternativa defectuosa i tòxica que, quan se sotmet a les urnes , mai passa d’obtenir un suport testimonial, només han de comptar el nombre de vots dels partits d’extrema esquerra “. Aquest relat ens obriria un punt nou, on els dubtes respecte a com entendre el moviment queden aclarides per subjectes que en l’ombra han manipulat les veus que es pensaven plurals. Un punt que podríem anomenar “veus crítiques i conspiranoies” els relats també han acompanyat el procés i que, ben vist, també ens ajuden a entendre-ho millor-sinó la seva essència, potser sí la seva transcendència-.

5) Relats en moviment

És interessant veure com el moviment camina a lloms d’un sofisticat dispositiu de producció de discurs. Una etiqueta porta amb si una consigna nova. Després de la acusació de violents, van aparèixer lemes com “No som violència, som la veritat que fa mal” o “Violència és cobrar 600 euros“. Aquest diàleg amb els tòpics i rumors que s’estenien ha estat continu. No es tracta simplement de respondre, sinó de resituar el problema, de produir context. Paral.lelament, assistim amb sorpresa a un plec informatiu on hi ha mitjans oficials, contra-oficials, contra-contra-oficials, mitjans oficials-contra i alguna que una altra combinació més. La institució comunicativa s’ensorra i reinventa a cada minut. El 15M s’estira i es contrau, es defineix en propòsits concrets i abstreu els seus pensaments, s’amuntega a la plaça, surt al carrer i s’estén als barris, és un a la vegada que és múltiple. Això ha fet emergir narratives que expressen incomoditat i altres tantes que expressen il.lusió. El que per uns és un símptoma de debilitat i de poca definició, per a altres és signe d’obertura i aprenentatge.

Després surfejar per coses dites i escrites, només podem afegir una cosa: l’aprendre fent exigeix un comprendre preguntant. I en tots dos fronts estem ja que, com diu Marta Malo, cal escriure per orientar-se, a la velocitat que imposa el moment.

@zzzinc #masacritica

Etiquetes: , , , , , , , , , , ,

El text d’aquest article està sota la llicència Reconeixement – NoComercial

Bookmark and Share

4 comentaris

Deixa un comentari

Current day month ye@r *