Els MOOC, un nou instrument per a la societat del coneixement

Repassem la breu història dels MOOC, n’analitza les principals característiques, avantatges i inconvenients i reflexiona sobre l’oferta d’aquests.

Shigeru Komatsuzaki, 1969. Revista Computopia.

Shigeru Komatsuzaki, 1969. Revista Computopia.

Els MOOC (acrònim en anglès de Massive Open Online Courses) són cursos oberts i gratuïts que s’ofereixen a través d’Internet. Les característiques d’aquesta modalitat d’educació a distància –que la majoria d’universitats de prestigi internacional han incorporat a la seva oferta en els darrers anys– faciliten l’accés a la formació de milers de persones arreu del món, alhora que plantegen dubtes i reticències. Aquest article repassa la breu història dels MOOC, n’analitza les principals característiques, avantatges i inconvenients i reflexiona sobre l’oferta d’aquest tipus de formació en línia des de les institucions culturals.

Ja suposàvem fa uns anys que, després de la revolució digital a les indústries creatives i culturals, l’onada 2.0 vindria a revolucionar també l’educació. El que vivim amb la «moda» dels MOOC –cursos oberts, massius i en línia– no és altra cosa que la punta d’un iceberg que agrupa moltes altres iniciatives que apunten cap a una educació nova, que, de la mà de les tecnologies, trenca les barreres i el temps de l’acadèmia tradicional per reconstruir-se més distribuïda que mai. Aprenem en múltiples contextos, molt més enllà de les escoles i les universitats, també a les biblioteques, els museus i altres institucions culturals i als inesgotables entorns digitals.

Acostumats a entendre l’educació com una cosa lineal, limitada en el temps, tancada en temples sagrats, les formes d’aprenentatge «informals» –però no menys reals i potents que les «formals»– que sorgeixen amb el desenvolupament de les tecnologies vinculades a Internet reben crítiques des dels seus inicis. Primer apareixen les reticències envers l’aprenentatge virtual (l’anomenat e-learning), malgrat que les primeres experiències i plataformes volen reflectir els entorns tancats de les aules. Poc després –i en paral·lel a l’augment quantitatiu i qualitatiu de recursos a Internet que comencen a reproduir la biblioteca universal que ja vaticinava Asimov–, es comença a parlar de la «Googleització» de l’aprenentatge, de la superficialitat del que la gent pot aprendre de manera lliure, emprant Google, qualsevol altre cercador o les xarxes socials i intel·lectuals (Facebook, Twitter, els blogs, etc.), on comparteix interessos. Malgrat les crítiques, aquestes formes d’ensenyament i aprenentatge han evolucionat amb intents de sistematització, d’afegir valor, d’aportar elements de metodologia pedagògica i professionalitzadora al que ja comença a constituir un hàbit vital per a tot individu que no vulgui quedar fora de la societat fluida en la qual viu: Entorns personals d’aprenentatge, Khan Academy, recursos educatius oberts (els anomenats OER), edublogs, etc. L’última tendència recull elements de múltiples experiències sota el nom de l’educació social oberta. I en aquest context situem els MOOC.

Els MOOC no són exactament nous. En anglès, l’any 2008, ja sorgien experiències pioneres que feien un pas endavant en la formació oberta, en tallers de blogs i similars que alguns ja posàvem en pràctica. El Connectivism and Connective Knowledge course, que va ser un dels primers, inspirà el terme MOOC i va ser seguit per més de dues mil persones de diversos països. Aquest curs presentà el connectivisme com a nova teoria de l’aprenentatge en el context digital i fou desenvolupat per George Siemens i Stephen Downes.

George Siemens Descibe Social Media. ED-MEDIA 2009.

George Siemens Descibe Social Media. ED-MEDIA 2009.

Característiques principals dels MOOC

  • Els pot organitzar qualsevol professor i sobre qualsevol matèria (és freqüent que els realitzin professors que acaben de treure un llibre al mercat, per tal de popularitzar-lo). Pel seu caràcter massiu, tanmateix, és habitual que es tracti de matèries introductòries. Tot sovint són precisament això: introduccions per captar l’interès de futurs estudiants de màsters o cursos certificats a la universitat o l’escola de negocis que els impulsa.
  • Tot i que es poden fer de manera lliure o es pot obtenir un diploma signat únicament pel professor responsable, acostuma a quedar oberta la possibilitat d’obtenir el títol oficial de la universitat que els organitzi. Això i la possibilitat, ja explorada per alguns entorns com el del MIT, de realitzar exàmens de certificació, són la base d’algunes de les idees de negoci, d’amortització d’aquest tipus d’iniciatives.
  • Hi pot participar qualsevol persona que mostri interès en el tema. No són cursos per a elits, sinó que amb un cert domini de les eines 2.0 ja n’hi ha prou per poder consultar els materials del curs i participar-hi. En el mateix sentit, permeten diferents nivells d’implicació, des de la simple lectura, l’escolta o el visionat dels materials fins la discussió activa, horitzontal amb els companys.
  • El format més habitual dels MOOC consisteix en una sèrie de vídeos en què els professors expliquen els principals continguts del curs. Aquests vídeos es complementen amb un recull de recursos addicionals diversos: html, pdf, videotutorials, presentacions, trobades virtuals sincròniques a Google Hangouts o similars, etc.
  • La resolució de dubtes i l’avaluació –tasques de les quals s’encarregava normalment el professor– acostuma a ser «peer to peer» per part dels mateixos companys de curs. De vegades de manera oficial però d’altres als fòrums, els participants proposen i fan servir de manera espontània nous recursos per a l’organització dels continguts: grups de Facebook, etiquetes de Twitter, etc., són propostes usuals per compartir temes interessants del curs. Els MOOC també solen plantejar qüestionaris d’autoavaluació, discussions i exercicis que es poden fer en diverses eines 2.0 (idealment en blogs i altres espais propis dels participants).
  • Tot i que no són pròpies dels primers MOOC connectivistes, la seva popularització fa sorgir plataformes específiques per facilitar-ne l’accés, el registre, el seguiment, etc., normalment associades a les universitats on es desenvolupen: Udacity a la Universitat de Stanford, Coursera a Yale, Princeton, Michigan, Penn, UNAM, Instituto Tecnológico de Monterrey, etc., Edx al MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts), Miríada X a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) i la Universidad Rey Juan Carlos en són alguns exemples. També Google i altres empreses (com ara Canvas) han desenvolupat els seus propis softwares per als populars MOOC.

Avantatges i inconvenients

Exemple de certificat d'edX.

Exemple de certificat d’edX.

Podríem dir que els principals avantatges dels MOOC consisteixen a afegir diversos valors al que es pot aprendre lliurement al web. Aquests serien els més destacables:

  • Democratització de l’accés a la formació: Més enllà dels continguts (com ja feien els OER i similars), els MOOC alliberen la metodologia, la programació i l’acompanyament pedagògic, ampliant l’accés als recursos de determinades universitats a gent de totes les condicions socioeconòmiques i en qualsevol racó del planeta amb connexió a Internet.
  • Alfabetització digital: El seu seguiment implica no sols aprendre sobre la matèria, sinó també millorar les competències digitals dels qui hi participen.
  • Filtratge: En un moment de sobrecàrrega informativa per l’abundància de continguts a Internet, constitueixen una nova forma (com ja ho feien determinats webs, blogs, comptes de Twitter, pàgines de Facebook de persones i institucions del sector cultural i educatiu) del que anomenem «Intermediació crítica del coneixement», curació de continguts, etc. El valor avui és el de filtratge, el de la selecció de continguts rellevants de les matèries i això és el que sí que fan de manera força clara els MOOC. És per això que Bill Gates deia recentment que el que els MOOC substitueixen no és en cap cas la formació tradicional, sinó els tradicionals «manuals», llibres de text, etc. Penso que aquest és l’argument més important per defensar la necessitat de generar iniciatives com els MOOC des d’un sector cultural que té aquest tipus de tasques –la intermediació de continguts, la curadoria– com a objectiu social fonamental.
  • Big data i aprenentatge: Si alguna cosa dóna sentit a la massificació d’aquests tipus de cursos és, sense cap mena de dubte, l’abundància de dades d’aprenentatge («Learning analytics») que generen. En una època, la d’Internet, en què s’arriba a dir que «les dades són el petroli del segle xxi», quan sembla que l’aprenentatge resulta cada cop més la competència essencial per al ciutadà del segle xxi, ens podem fer una idea del potencial i la rellevància estadística del monitoratge i registre dels processos pels quals passen els estudiants. La idea és millorar, optimitzar els màsters, postgraus, futurs MOOC a partir de les dades que es vagin recollint i explicant. D’altra banda, aquest nou tipus de cursos rep també moltes critiques. Aquests són els inconvenients principals que en destaquen:
  • Manca de personalització: La personalització, la tutoria, han estat arguments bàsics d’una educació de qualitat, també quan hi pensàvem des del vessant virtual. Quan substituïm el feedback del professor per les discussions en fòrums i l’avaluació entre iguals estem perdent l’oportunitat de posar en valor un dels elements essencials en qualsevol tipus de formació: l’experiència del professor al servei de les necessitats individuals de cada alumne. Aquest és l’argument que dóna sentit a la defensa de moltes formes d’educació tradicional.
  • Educació low cost, de baixa qualitat: Si bé resulta correcte defensar la democratització de l’accés a la formació i la cultura que els MOOC suposen, també cal ser conscients que en cap cas no substitueixen en si mateixos les hores i la intensitat d’una bona formació universitària. Es comenta, així, des de diferents instàncies, si el que suposen no és un nou tipus de formació «low cost» per a persones que no es poden pagar uns estudis en moltes de les universitats de referència. Podem incloure aquí un dels temes més recurrents en la discussió sobre MOOC: el dels abandonaments o baixos percentatges de finalització dels cursos.

Els MOOC i les institucions culturals

He tingut l’oportunitat d’impartir i ser participant alhora de diversos dels cursos impulsats a Coursera, Standford (Venture Lab), UNIMOOC, etc., fins a la data. En algun cas, obtenir un certificat amb el logotip d’alguna universitat important ha estat d’allò més fàcil, fins i tot amb una dedicació de poques hores. En altres casos, en canvi, he obtingut el diploma corresponent gaudint d’uns nivells de treball que asseguren un aprenentatge rellevant. La garantia de qualitat dels MOOC, doncs, és difícil de valorar a partir dels certificats i diplomes que n’acrediten el seguiment. No és fàcil generalitzar conclusions sobre el tema, però penso que, tal com s’ha dit en moltes ocasions, vivim un moment d’expectatives inflades entorn d’aquest tipus de formació. Però també és cert que no estem parlant de la substitució de la universitat o l’escola, sinó d’un complement o una substitució d’ensenyaments introductoris: en la seva forma actual, els MOOC no tenen el temps ni els recursos per entrar gaire més a fons en matèria, però sí que poden ser una primera guia i disparador de l’atenció per poder anar més enllà.

És per aquest aspecte introductori, de filtratge crític, que els MOOC coincideixen amb el paper tradicional de moltes institucions culturals. L’establiment de referents, de guies en la navegació dels infinits continguts al web són accions cada cop més necessàries, que les institucions culturals han dut a terme des d’ara mateix. Tal com passa amb molts altres dels nous escenaris de l’era digital, cal ser-hi, participar-hi. L’Exploratorium de San Francisco ofereix dos MOOC i altres institucions com el MoMA, la Tate, el North Carolina Museum of Art o l’American Museum of Natural History ja han començat a experimentar amb cursos en línia i sembla que a establir acords amb la plataforma Coursera. Ens posem en marxa?

Recursos recomanats

Vegeu comentaris3

  • Marián | 15 setembre 2013

  • Pilar J | 10 octubre 2013

  • Elisa | 14 març 2014

Deixa un comentari

Els MOOC, un nou instrument per a la societat del coneixement