La tecnología hauria de servir no només com a eina de treball, sinó també com a eina d’aprenentatge, com a instrument per a trobar solucions i per plantejar nous problemes. Aquest és l’argument amb què Sergi Jordà i el seu equip del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra (Carles F. Julià, Daniel Gallardo, Giovanni Maria Troiano i Sebastián Mealla) van plantejar el taller dedicat a la revolució educativa de la darrera sessió I+C+i.
Per a Jordà, la informàtica és el llenguatge amb què s’està creant el món actual; per tant, és necessari que els nens aprenguin a programar de petits. Des del primitiu software LOGO fins als nous llenguatges que estan desenvolupant en centres de recerca com el mateix GRTM o el MIT, la informàtica hauria de ser una eina habitual en les escoles i fins i tot en diversos àmbits educatius, tenint en compte, a més, que els nens d’avui són diferents i que, en termes informàtics, és més probable que nosaltres poguem aprendre d’ells més que no pas a l’inrevés.
Al llarg de la seva presentació sobre eines tecnològiques, Jordà va posar diversos exemples dels seus usos. Per exemple, de com la Reactable pot usar-se per a crear un “LOGO tangible”; és a dir, una representació interactiva de l’antic joc de la tortugueta; o bé com construir sons amb cubs sonors, com fa el projecte Buildasound.
Basant-se en aquestes experiències prèvies -un altre cas seria el de ReacTIVision, un sistema que “reconeix” dibuixos per a convertirlos en tecles i poder jugar a qualsevol joc d’ordinador- Jordà i el seu equip van presentar un innovador taller en el qual els assistents havien de crear un joc utilitzant la tecnologia Arduino, un dispositiu que es pot convertir en el controlador per a qualsevol joc que requereixi un teclat. Una eina senzilla, econòmica i que requereix pocs coneixements tecnològics. Els assistents al taller es van reunir en grups i van estar treballant diversos projectes pensats per ells mateixos. El resultat van ser cinc propostes: una disfressa per controlar, a través dels moviments del cos, un joc d’astronauta; un instrument musical basat en fruites que creen sons, per a jugar amb tots els sentits; uns dispositius que, enganxats al cos, permeten convertir-lo en un instrument musical; una brúixola per jugar al “comecocos” i, finalment, un joc de matemàtiques en el qual les cadires funcionen com una calculadora i cada persona fa de número.
Aquí teniu els comentaris de Sergi Jordà sobre el taller.
A la tarda, la sessió va continuar amb un debat en el qual hi van participar Sergi Jordà, Lali Bosch i Nik Gaffney. Jordà va iniciar la seva intervenció plantejant un seguit de preguntes: Què podem esperar d’aquesta revolució educativa? Com ha de ser aquesta revolució? És la revolució educativa un canvi de paradigma? Quin paper han de jugar les tecnologies en l’educació? És la informàtica el nou llatí, com apunten alguns experts? Per a Jordà, la creativitat és la capacitat de trobar solucions poc previsibles a problemes previsibles; i la tecnologia hi pot ajudar perquè, més que un mitjà, és una eina que ha de servir per a buscar aquestes solucions.
Lali Bosch va prendre la paraula per fer una metàfora: l’educació es pot equiparar a les jam sessions de jazz. Per a aquesta educadora, cal treballar en grup i de manera improvisada, però també cal donar als nens l’oportunitat de tenir el seu moment en solitari, com els músics. L’ordinador, per a ella, és un instrument personal al servei del desig de coneixement i cal crear una certa “intimitat” amb la tecnologia per a poder-hi treballar de manera compartida, que vol dir de manera ampliada i intensificada. Bosch, però, no coincidia en la comparació de la informàtica com el nou llatí; en la seva opinió, la informàtica no és un llenguatge sinó una estructura (un comentari del qual discrepava Jordà: “la informàtica és un llenguatge perquè té la seva gramàtica i la seva lògica, tot i que limitades”).
La tercera intervenció va anar a càrrec de Nik Gaffney, un dels fundadors de FoAm, un centre multidisciplinar que es va crear deu anys enrere per treballar amb la tecnologia i el disseny de manera col·laborativa. Gaffney va explicar com es treballa en aquest espai i quina és la pregunta inicial que es fa tothom quan es posa en marxa qualsevol projecte: “Què passaria si…?”. La filosofia de FoaM es basa en la idea que es treballa millor entre gent que comparteix unes mateixes inquietuds que amb mestres, perquè tothom es troba al mateix nivell però tothom, al mateix temps, disposa de coneixements propis.
En el moment del debat amb el públic, es van seguir plantejant qüestions al voltant de l’ús de la tecnologia com a instrument necessari per al desenvolupment creatiu, i es va apuntar la possibilitat de suprimir algunes matèries que potser han quedat obsoletes. I és que el dubte és: cal seguir ensenyant el mateix que fa un segle quan és evident que el coneixement ja no es pot abastar de manera global com abans? Lali Bosch va explicar que hi ha algunes escoles que sí fomenten un altre tipus d’educació, en la qual la interactivitat i la participació dels alumnes és tan important com les matèries que s’hi imparteixen i, en aquest sentit, va mencionar CCCBEducació com una xarxa útil i necessària per a conèixer aquest tipus de propostes educatives. Per a Gaffney, cal abandonar la idea de fer examens; en la seva opinió no aporta res que els nens sàpiguen memoritzar per demostrar uns determinats coneixements; hi ha altres maneres de mostrar el que se sap. Potser, com va apuntar Jordà, s’hauria de compartimentar l’educació i adequar-la a les aptituds de cadascú, tot i que això, com va comentar Bosch, és molt complexe. I si el món digital ens ha permès descobrir una cosa, aquesta és la complexitat que ens envolta i que afecta la manera com eduquem i aprenem.
En qualsevol cas, el que va quedar clar és que els nens d’avui tenen un coneixement molt intuïtiu de la tecnologia i cal potenciar-lo. No hi ha edat per començar a aprendre informàtica; és més, quan abans, millor, igual com és més productiu aprendre un idioma quan més petit és un nen. I la conclusió que va apuntar Gaffney és que potser valdria la pena ensenyar informàtica als nens com si fos literatura i no matemàtiques. Com va apuntar Jordà, potser això donaria una altra visió del que és en realitat la tecnologia.
